La Universitat de Massachussets acaba d’anunciar que dos dels seus investigadors -una candidata a doctora i el seu director de tesis- han trobat un algorisme que confirmaria la hipòtesi (o efecte) del món petit, derivada del controvertit experiment de Milgram que mostrava que dues persones qualssevol del món estan a una distància màxima de sis intermediaris, és a dir, la teoria dels sis graus de separació. L’algorisme forma part de la comunicació presentada pels dos científics a la 19 International Joint Conference on Artificial Intelligence i descriu una forma eficient de fer cerques a determinades classes de xarxes. Pot ser aplicat a xarxes com les de p2p, wireless o la www, a les quals es podria millorar la circulació de missatges. El controvertit experiment de Milgram -realitzat els anys 60- va consistir a demanar a diferents persones que fessin arribar un sobre a l’altre extrem dels Estats Units amb la condició que només podien enviar el sobre a algun conegut. Continua la lectura de Els sis graus de separació de Milgram i la web
Hi ha d’haver gent per a tot
Enviau-me cervesa que no puc deixar el moix
Al bell mig de les notícies que parlen de la tragèdia de New Orleans, n’he trobada una de ben curiosa i que il·lustra, com mai, allò que hi ha gent per a tot. Quan encara no s’ha pogut mesurar en tota la seva extensió la magnitud de la tragèdia que ha ocasionat l’huracà, agreujada pel fet que ja feia estona que els científics havien advertit -amb pèls i senyals- del que podia passar, i quan encara no està clar que s’hagin pogut evacuar tots els damnificats, queden moltes persones que es resisteixen a abandonar la seva llar, encara que aquesta estigui inundada o destruïda. Tot i saber això, un empleat públic de l’estat de Louisiana encara no se’n pot avenir del contingut d’un missatge trobat a l’interior d’una botella de vi buida i que surava per un carrer de New Orleans. El missatge deia una cosa com ara: “A qui pugui interessar: Per favor, enviau-me un barril de cervesa ben freda. Fora el vi. Algunes ostres i gambes també serien benvingudes. Gràcies” Continua la lectura de Hi ha d’haver gent per a tot
La comunicació visual. (Era: El preu de les patates)
Aquest cartell ha estat un dels meus entreteniments d’aquest estiu. Vaig fer servir una versió anterior com a argument principal d’un dels articles setmanals pel Diari de Balears, concretament el del dimecres dia 27 de juliol. Fet i fet l’article començava així:
L’instint matemàtic
Blanc sobre negre, el cartell ho diu ben clar. «0,30 ¤ / kilo / Patatas / 25 kilos / 10 ¤ ». Pas molt sovint per la carretera on hi ha instal·lat aquest lloc de venda de fruites i verdures «del país». El cartell hi és sempre, però el text barata adés i ara. El de les patates ja fa dies que hi és. La veritat és que alguna cosa em va sonar malament la primera vegada que el vaig veure, però no en vaig fer gaire cas. Finalment, a força de veure’l, vaig acabar per adonar-me del que no carburava. No surt gaire a compte l’oferta, ja que si compres vint-i-cinc quilos, d’un en un, a trenta cèntims d’euro, la cosa queda per set euros i mig. És a dir, que hi ha algun error de comptes o no volen que els clients acumulin moltes patates, una estratègia que sembla contrària a qualsevol lògica comercial…
Finalment, quan em vaig decidir a fotografiar el cartell, ja havia pujat el preu del quilo, però sense arribar als quaranta cèntims per quilo que costaria comprar-ne vint-i-cinc. La foto i la correcció, finalment, em va servir per a aclarir el malentès: encara que no ho sembli, el preu del quilo no és de les patates, sinó de les síndries. És a dir, que els burots blancs i vermells que hi damunt els 35 cèntims posa “Sandias” en vermell, damunt l’original, en blanc, que deia -i diu- “Sadias”. Vet aquí un exemple de la importància de la disposició de la informació visual i de com un tractament defectuós pot induir a error. Tanmateix, l’article contínua essent vàlid, crec. I per si un cas, aquí en teniu la resta: Continua la lectura de La comunicació visual. (Era: El preu de les patates)
Els 13 de Kurtztown
A Kurtztown, de Pennsylvania, un grup de tretze alumnes de batxillerat -tots ells al voltant dels 15 anys- estan acusats de greus crims comesos amb els ordinadors dels seu institut. L’acusació els pot costar passar per centres de detenció juvenils, llibertat condicional i treballs comunitaris. El crim: haver esbrinat el password de l’administrador del sistema i fer-ne ús per a canviar les limitacions d’accés a Internet que aquest els havia posat. Els perillosos delinqüents han pogut, d’aquesta manera, fer servir l’ichat (un missatger instantàni d’Apple) i poca cosa més. Què com havien esbrinat el password? Primer, amb un sofisticat crack: el password estava escrit davall d’un ordinador. Desprès, quan van canviar aquest password en alguns dels ordinadors, varen fer servir un programa ad-hoc que varen trobar a Internet. Aquí trobareu els detalls de la notícia. El tractament és molt bo ja que, entre d’altres menuderies, fa sentir la veu del degà d’enginyeria de la Carnegie Mellon University i director del programa de Cyberseguretat, que diu que no li ve gens de nou que passin aquestes coses, atesa la escassa o nul·la formació dels administrados dels sistemes informàtics dels centres escolars, la qual cosa fa que els alumnes, tot sovint, els donin un parell de voltes sense gaire esforç. L’oncle d’un dels alumnes ha posat en marxa aquest web de suport. M’hi adhereixo: Arresteu-me, jo també sé el password!
En l’aniversari de la primera electrocució
L’any 1994 va caure a les meves mans un exemplar de la revista American Heritage of Invention & Technology que contenia l’intessantíssim article de J. F. Penrose, «Inventing Electrocution» (vol. 9, núm. 4, 1994, pàg. 34-45) que em va sevir per escriure dos articles (publicats el maig del 1995) sobre la cadira elèctrica i el paper que va jugar en la seva implantació la disputa entre Edison i Westinghouse (el del bigoti). El passat dissabte era l’aniversari de la primera electrocució i vaig cercar -i trobar- aquests articles. Decididament, el sis d’agost no es un bon dia per a la humanitat: també va ser un sis d’agost el dia triat per a llençar la primera bomba atòmica sobre una ciutat.
CONTINUÏTAT VS. ALTERNANÇA
Un dels personatges de la notable galeria pròpia del traspassat humorista Jaume Perich era un tal Federico Pastichet de qui, entre moltes altres fetes, destacava una certa ocasió que havia estat un home molt sortat, ja que l’havien condemnat a set penes de mort i n’hi havien estat commutades sis. William Kemmler no va tenir tanta sort com el personatge de Jaume Perich, amb només una el van executar, això sí, va prestar un gran servei a la humanitat tot ajudant a experimentar un nou estri -més humanitari, deien- i que venia de la mà de l’onada tecnològica que tot just començava a néixer en aquells moments: la cadira elèctrica.
Les cròniques diuen que, tant des del punt de vista humanitari com des del punt de vista d’eficàcia en l’execució, l’experiment va ser repugnant, tot i que un tal Dr. Southwick va proclamar que «a partir d’avui -el dia de la primera execució en una cadira elèctrica, sis d’agost de 1890- vivim en una civilització més avançada». Sense comentaris. El fet és que Kemmler fou víctima, a més de del seu propi crim, d’una tremenda batalla entre dos gigants de la indústria d’aquell moment: Thomas A. Edison i George Westinghouse. En termes tècnics, la lluita estava centrada en quin tipus de corrent elèctric seria adoptat com a estàndard: el corrent continu d’Edison o el corrent altern de Westinghouse.
Avui ja sabem qui ha guanyat: el tipus de corrent que és més fàcil de transportar d’un lloc a l’altre i, en conseqüència, permet muntar tot el sistema elèctric a partir d’uns pocs centres de producció i distribuir-lo arreu. Per contra, el sistema d’Edison requeria una certa proximitat entre els centres de producció i els consumidors, ja que el seu transport s’havia de fer amb cables molt i molt gruixuts, cars i difícils de muntar. Edison havia inventat la bombeta, el fonògraf i tantes d’altres coses, però es veia venir que un altre en treuria profit. El cop de gràcia al sistema d’Edison es veu que el va donar la invenció del motor de corrent altern.
Enmig d’aquesta baralla s’inventa la cadira elèctrica i, clar, Edison va abocar tot el seu prestigi a desprestigiar el corrent altern. De fet, no fou Edison mateix qui va fer la campanya. Un obscur personatge anomenat Brown va ser qui s’encarregà d’electrocutar qualsevol ca i moix que hi hagués a lloure pels voltants d’un dels laboratoris d’Edison, per tal de demostrar que el corrent altern era més mortífer que el continu. Una mostra del mètode «científic» del tal Brown: primer atordia els animals amb descàrregues de corrent continu i, després, els rematava amb el corrent altern. Sembla que mai no va procedir a l’inrevés. Ja ho veuen, el debat entre continuïtat i alternança també és rellevant en altres contextos, diferents del de la política de l’estat espanyol. Continua la lectura de En l’aniversari de la primera electrocució
Un blogger avant la lettre
Ahir em feren arribar un regal d’aniversari -és un dia d’aquest mes- per avançat. De part del meu germà gran -aficionat a remenar llibreries de vell- i és justament un llibre de vell, rescatat i enquadernat de nou. Es tracta d’un exemplar d’un curiós llibre de Santiago Ramón y Cajal, titulat Charlas de café. Pensamientos, anécdotas y confidencias. Publicat el 1920, conté 850 escrits curts, la major part estrets de reflexions generades a l’entorn d’una tertúlia de café. Están estructurats en 11 temes i, francament, l’únic que els falta per formar un complet bloc és la seva versió digital, atès que, tant per contingut, extensió i objectius, podria ser perfectament un bloc dels nostres dies. No sé si acabaré estant gaire d’acord amb una bona part d’aquestes reflexions (especialment les del capítol dedicat a la dona i a l’amor), però la primera fullejada m’ha donat l’agradable sorpresa de trobar-me amb el consell 272, que ve a dir, si fa no fa, que per a avaluar la mentalitat de les persones, cal parlar-lis d’una invenció científica o filosòfica, sense aplicacions pràctiques evidents. Diu que els uns exclamaran “Admirable!” i que d’altres demanaran “I per a què serveix?”. Don Santiago recomana cultivar l’amistat dels primers. Continua la lectura de Un blogger avant la lettre
Un de nou cada segon
Avui fa dos mesos justs que vaig fer el darrer apunt d’aquest bloc. Ahir, en Benjamí em va fer arribar aquest enllaç, que té tota la pinta de ser una indirecta. Total que l’he agafat al vol i aprofitant que ja fa tres o quatre dies que tinc vacances, he decidit de tornar-hi. Per començar he mirat tot el pamflet i si bé podria ser que hagi patit d’alguns dels símptomes que s’hi esmenten, també és cert que ja havia aplicat alguns dels remeis que proposa. En qualsevol cas, el problema no ha estat originat en cap casta de depressió: més aviat ha estat una qüestió de massa coses per fer.
També ahir vaig saber alguns dels detalls del darrer informe sobre l’estat de la Blogoesfera fet per un tal David Sifry, tot fent servir les dades de Technorati. La xifra més cridanera és que hi ha un bloc nou cada segon, la qual cosa vol dir que, si fa no fa, la Blogoesfera dobla la seva grandària cada cinc mesos. No he vist a l’estudi quants deixen de ser actius per unitat de temps. Però no és el cas d’aquest.
I gràcies a tothom que m’ha demanat que el segueixi.
N.B. (04/08): No acaba de ser cert això de que el nombre de blocs es dobli cada cinc mesos. En tot cas, a un bloc per segon, aquesta vegada s’ha doblat perquè el nombre dels existents era-més o menys- els que surten després de cinc mesos a un per segon; però per doblar-se ara també en cinc mesos, caldria que n’hi hagués un de nou cada mig segon, i així successivament. Això em pasa per llegir massa per sobre els titulars. 🙁
El preu de les respostes
Imatge captada -ja fa més d’una setmana- a un motel de Napa, Califòrnia. La sala era tan cutre com deixa entreveure la forma en la qual està enganxat el cartell. A part de la tarifa de les respostes, hi havia un caramull de fotografies de n’Elvis que no servien -gens ni una mica- per a alleugerir l’espantosa qualitat del cafè que hi havia formant part d’un no menys espantós “complimentary continental breakfast”. Tanta profusió de fotos eren, simplement, reminiscències d’un passat més gloriós per a l’establiment, un passat que inclou una llarga estada de n’Elvis amb motiu de participar a una pel·lícula que es va filmar per allà.
Ja ho sabeu: hi ha respostes, respostes que requeixen pensar i respostes correctes. Mirar sense demanar, diuen, encara no costa res. (Si feu clic sobre la foto, n’obtindreu una de més gran)
Oximoron
Una perla per als col·leccionistes d’oximoron, és a dir d’aquestes descripcions formades a partir de combinacions de dos o més termes contradictoris entre sí, com intel·ligència militar o propietat intel·lectual.
Tanmateix el rètol que mostra la fotografia, potser seria més un exemple d’una altre accepció possible per a oximoron, com és la que el descriu com una figura retòrica emprada per a dissimular un sarcasme baix la forma d’un absurd. Que cadascú trii la que més li agradi.
El lloc aquest del “menjar ràpid intel·ligent” és a la cantonada dels carrers Telegraph i Bancroft, a Berkeley. A l’altre costat de Bancroft hi ha una de les entrades principals al Campus de la Universitat de Berkeley.
He trobat aquí una llista interessant d’oximoron que no inclou el de la foto.
Mentider o analfabet (o les dues coses)
La notícia (aquí o aquí deçà) del meu nomenament com a director de la Fundació Observatori per a la Societat de la Informació a Catalunya (FOBSIC) ha provocat que moltes persones m’enviassin les seves felicitacions: gràcies a totes elles. Tanmateix, seria ben preocupant si no hi hagués algú a qui la notícia no li caigués com una senyora pedrada. Puc estar ben tranquil, perquè al manco n’hi ha un que no ho dissimula com indica ben a les clares el despectiu titular d’aquesta, diguem-ne, informació.
Tot i que conec perfectament la llei de Murphy que recomana no discutir mai amb un boig, atès que la gent pot no conèixer la diferència, pens que puc aprofitar la feta per a il·lustrar una petita lliçó -molt elemental- de periodisme i ètica a la xarxa. I és que el redactor de la notícia escriu això:
En unas declaraciones a la revista digital Barrapunto se mostró “suficientemente compensado”, cuando uno de sus alumnos leyó un libro suyo y transformo en “completamente racional su odio hacia esta empresa que el siempre había creído que era irracional”, refiriéndose a Microsoft.
La qual cosa m’ha sorprès ja que, entre d’altres menuderies, mai no he fet declaracions a Barrapunto. Primera inexactitud documentable. A més, jo mai no he dit una cosa com aquesta, ja que l’odi de ningú em pot compensar de res. Per consegüent he intentat esbrinar d’on podia haver tret això la persona que ha redactat la notícia i he recordat que sí em van entrevistar els del butlletí d’Hispalinux. He buscat a la xarxa -cosa que hauria pogut fer el redactor, si hagués tengut la més mínima intenció de ser objectiu- i aquí he trobat l’entrevista. La pregunta era sobre un capítol del meu llibre “Les seduccions … ” i la resposta exacta era:
Pregunta: Uno de los capítulos del libro se llama “¡Yo amo esta empresa!”, ¿por qué ha usado esa referencia de palabras del presidente de Microsoft?
Resposta: Por razones más que obvias. Además están debidamente compensadas con la cita de un trabajo de uno de mis alumnos que sirve como subtítulo. Afirma este alumno que en el libro “El informe Microsoft” ha encontrado poderosas razones para transformar en completamente racional su odio hacia esta empresa que el siempre había creído que era irracional. La palabras de Ballmer son, por otra parte, un buen contrapunto al contenido de dicho capítulo.
Són paraules que compensen paraules, així de simple, així de clar: punt i contrapunt, sense compensacions ni satisfaccions personals. I tampoc l’alumne no ha experimentat la transformació a partir de la lectura del meu llibre, sinó que ho fa a partir de la lectura del llibre “El Informe Microsoft”. O sigui, que el que ha redactat la notícia no n’encerta ni una, i tanta de punteria només es pot explicar pel fet que menteix deliberadament o que no sap llegir. Encara que també podria ser que no hagi vist mai l’entrevista i parli d’oïda. Tanmateix, no emprar les possibilitats que dóna la xarxa, enllaçant la referència amb la font, ja és per ella mateixa, tota una declaració dels principis que inspiren un medi de comunicació digital. En resum: poca fiabilitat, gens de professionalitat, i encara menys ètica. Tota la notícia està farcida de manipulacions i mentides similars. I no res fa pensar que justament aquesta sigui una excepció.
Per altra banda, estic segur que no seran capaces d’enllaçar aquest apunt des de la seva web, com si faig jo de la seva “notícia/brutícia”.