Autor: Llorenç Valverde

El d’avui és un títol que pot induir a confusió i és que aquest intermediari no té res a veure amb l’actual escalada de preus. La cosa, per contra, va de jocs, comunicacions, enganys i els hostatges de Colòmbia. I en aquest ordre de coses, la primera cosa a dir sigui que un els jocs més simples que hi ha tal vegada sigui aquell que consisteix en dos jugadors que es llencen una pilota amb les mans. És ben simple però no deixa de ser una metàfora d’un dels jocs més jugats: ni ha a bastament a pensar que qualsevol comunicació entre dues persones, sigui presencial o amb l’ajut de les tecnologies del tipus que sigui és, de fet, una forma de jugar aquest joc, en la qual la pilota ha estat substituïda per les paraules que circulen en el canal de comunicació, sigui en forma de text, de sons o de qualsevol altra mena de codi. Una de les formes més immediates de complicar el joc de la pilota que va i ve, o d’empipar els jugadors, es presenta quan un tercer jugador en discòrdia es posa entre mig dels altres dos tot intentant interceptar la pilota. Si ho aconsegueix, aleshores te la paella pel mànec: pot fer aturar el joc, pot obligar a que un dels jugadors (el que l’havia llençat) passi a ser el jugador del mig, i tot un seguit d’opcions que depenen de la imaginació dels involucrats. Probablement per aquesta versatilitat del joc i per la similitud amb l’exemple de la comunicació, els experts s’han basat en ell per donar el nom d’atac de l’intermediari, en anglès una cosa com ara man-in-the-middle-attack, al que consisteix en la intercepció d’un canal de comunicació per part d’un tercer, de tal manera que enganya als que s’estan comunicant, fent-los creure a cada un dels extrems que ell és l’altre. Posem per cas, si en Pere i na Maria s’estan intercanviant correus electrònics, però n’Aina ha aconseguit que els correus vagin a un compte seu, des del qual en pot enviar fent-se passar, ara per en Pere, suara per na Maria, els pot fer creure el que sigui: que un estima a l’altre, que no o tot el contrari.

Precisament aquest escenari d’un tercer interceptant el canal entre dos comunicants és el que es produeix en una de les estafes més temudes d’avui en dia, com és el “phishing”, és a dir, la suplantació de la identitat financera (vull dir, usuari i paraula de pas) per accedir als comptes bancaris. En aquesta casta d’estafes, més reeixides del que seria convenient, l’intermediari intenta fer a creure al client -amb excuses, de vegades sofisticades- que li ha de desvetllar la seva identitat i fa que li enviï. Una vegada que la té, pot presentar-se al banc com si fos efectivament el client i així, enganyant als dos extrems, pot endur-se’n els diners de l’incaut client. Tal i com explica en un article recent al la revista Wired, Bruce Schneier, aquest tipus d’atac no arriba amb les tecnologies digitals, sinó que apareix amb les primeres formes de comunicació no presencial, de tal manera que són també molt conegudes les moltes estratègies possibles per evitar que tinguin èxit, entre les quals no hi juga un paper menor el context: si hom pot afegir context a les comunicacions, aleshores resulta molt difícil enganyar l’interlocutor. Si han tingut alguna experiència comuna, com haver anat a sopar o a un esdeveniment, aleshores serà difícil per al suplantador superar les dificultats associades a aquesta afegida de context, la qual és també possible amb l’ajut de les tecnologies digitals. El que és ben curiós i certament sorprenent, és que tot això ho explica Schneier justament perquè un d’aquests atacs d’intermediari ha estat la clau que ha permès l’alliberació d’Ingrid Betancourt i la resta d’hostatges. Tot indica que la intel·ligència militar (ja em perdonaran l’oxímoron) colombiana va poder interceptar les comunicacions entre els que la tenien retinguda i els caps de la guerrilla i va poder enganyar els uns i els altres, amb el resultat conegut. Schneier, com molta d’altra gent, es fa creus de com una estratègia tan simple ha tingut èxit encara avui i ho intenta explicar per la falta de context. Els uns no es coneixen amb els altres i no tenien història comuna (i privada) que els ho pogués donar.

Així que ja ho saben, desconfiïn de qualsevol comunicació en la qual no hi hagi un context amb l’interlocutor que els permeti assegurar-se que és qui diu ser. En aquest món nostre, on les tecnologies digitals han fet possible que tothom pugui parlar amb tothom, continua sent necessari el context present quan les coses funcionaven a una escala més local. Tanmateix, això del context ara ja no s’aplica només a les comunicacions interpersonals, també s’aplica a molts d’altres tipus. Tenir-ho present ens pot estalviar disgusts, com per exemple ser víctima del “phishing”

P.S.: En el moment d’escriure això encara no era públic la utilització indeguda per part de l’exèrcit colombià dels logos de la Creu Rotja internacional. Tanmateix, aquest lamentable fet no canvia el que s’explica a l’article.

A l’hora de parlar dels orígens de la World Wide Web, la Web simplement, una de les referències obligades és Vanevar Bush i la seva memex machine, descrita en un memorable article publicat el maig de 1945 amb el títol As we may think, una cosa com ara “tal com ho puguem imaginar”. La màquina o sistema de Bush –que no tenia cap relació de parentiu amb el Bush d’ara– emprava una de les tecnologies capdavanteres del moment –el microfilm– per crear tot un sistema de documentació, amb els documents connectats entre ells a través d’enllaços i disposats així en forma de xarxa, accessibles des de cada lloc de feina.

Tot i que el sistema de Bush era inviable, les idees de base han estat finalment materialitzades amb la Web i els hiperenllaços. Tanmateix, si hom vol encara anar més enrere a la recerca d’idees pioneres en aquest àmbit de sistemes que facilitin l’accés a la informació, resulta també obligat –i divertit– fer esment de la “roda de llibres” d’Agostino de Ramelli i que apareix en el que és considerat com el primer tractat d’enginyeria Le diverse et artificiose machine del capitano Agostino di Ramelli, publicat el 1588.

En aquest tractat, entre els dibuixos –plànols rudimentaris– de màquines que serveixen per pujar aigua o per traslladar pesos, hi apareix aquesta roda de llibres, que no és altra cosa que la roda d’una sínia, a la qual els cadufs han estat substituïts per faristols, que descansen sobre un sistema d’engranatges que mantenen els llibres sempre en posició de lectura, independentment de la posició de la roda. Es tracta, sens dubte, d’un dels primers exemples d’hipertext i tenia per objectiu facilitar la tasca de lectura –els llibres en aquells temps eren grossos i difícils de manejar– a persones amb limitacions físiques.

Ara bé, com tantes d’altres coses, la màquina de Ramelli sembla que té una precursora xinesa coneguda amb el nom de repositori giratori, que data de la dinastia Tang, devers el 823. I qui sap si gratant una mica més encara trobaríem d’altres invents més o manco notables i més o manco reeixits que puguin ser considerats com a avantpassats de l’actual Web que Internet ha fet possible.

Però entre Ramelli i Bush hi ha un gran oblidat, es tracta de l’advocat belga Paul Otlet, considerat com el pare de les ciències de la documentació. Otlet va millorar el sistema de classificació de Dewey tot desenvolupant el sistema de classificació decimal universal, amb el qual pretenia també classificar tot el coneixement humà. Amb l’ajut del premi Nobel Henri LaFontaine, va començar a col·leccionar dades sobre tot el que s’hagués publicat al llarg de la història, llibres i el que fos.

Varen crear una immensa base de dades formada per més de 12 milions de fitxes de paper. Aviat se’n va adonar que el suport paper no servia per als seus objectius i va començar a pensar en altres sistemes. En aquell moment no existien els sistemes electrònics per guardar dades i no li quedà més remei que inventar-los o, més ben dit, imaginar-los. I és així que va arribar a descriure plans per a construir una xarxa global de “cervells mecànics” que permetria la recerca i navegar per milions de documents, imatges i arxius sonors interconnectats. Va descriure com la gent empraria aquests aparells per enviar-se missatges, compartir arxius i, fins i tot, que s’agruparia en xarxes socials.

Tot això vers el 1934, més de deu anys abans de la memex machine. El projecte d’Otlet de les fitxes va prendre malament per diverses circumstàncies, entre les quals la guerra no hi va jugar un paper menor i va haver de veure com els nazis destruïen una gran part de les seves fitxes. Otlet va morir poc abans del final de la guerra i el que quedava del seu llegat va anar a parar a una nau on s’anava deteriorant fins que, el 1968, un llicenciat de nom Rayward el va descobrir i va començar la tasca de recuperació i reivindicació d’Otlet com a visionari de la Web.

Ara, gràcies a un article del New York Times del mes passat, signat per Alex Wright, sembla que la figura i l’obra d’Otlet, aquest desconegut advocat que volia classificar el món, passaran a ser conegudes per part del públic en general, més enllà dels cercles especialitzats en biblioteconomia i documentació. I gràcies també, en bona part, al sistema que ell va imaginar i que Internet ha permès de materialitzar.

Per altra banda, no deixa de ser un un exemple més que els invents, com a expressió que són del coneixement humà, no són fruit exclusivament del geni d’un inventor solitari: són el resultat col·lectiu de l’acumulació de molts esforços, sovint fallits, i això és així malgrat el que ens intenten fer empassar les històries oficials: rares vegades tot passa només per un sol heroi solitari.

Alguna altra vegada he parlat de la història del professor d’economia d’una universitat americana que és cridat a capítol per part del director del seu departament, atès que sembla que cada any, un rere l’altre, sempre posa les mateixes preguntes en els seus exàmens. El director, tot escandalitzat, li recrimina aquesta pràctica que converteix en pura comèdia una de les activitats més importants en la tasca d’acreditació, pròpia de qualsevol universitat, com és l’avaluació del progrés dels estudiants. El professor aguanta com pot l’arruixada i, finalment, diu: “Sí, sí, tot això ja ho sé, però no sé si vostè sap que encara que les preguntes siguin sempre les mateixes, el que canvia cada any són les respostes correctes.” La història no conta quina va ser la reacció del director, però no em resulta gaire difícil d’imaginar. El fet és que, tot i saber les preguntes per endavant, els alumnes d’aquest professor havien d’espavilar-se a trobar què havia canviat des de l’últim examen i per a això no hi valia el simple ús passiu del Google, ni cap racó de ganduls o similar. Calia analitzar la situació i emprar les eines i coneixements que haguessin adquirit durant el curs per tal de trobar la resposta correcta en aquell moment.

Ja es poden imaginar que recordar ara aquesta història ve a tomb del rebombori armat per la recent publicació dels resultats preliminars de la recerca sobre ciberplagi que està realitzant un grup de la Universitat de les Illes Balears, un projecte que ha estat finançat pel ministerio corresponent. El titular és força impactant: Més del 70 per cent dels alumnes enquestats reconeixen haver fet treballs universitaris copiant i enganxant coses trobades a Internet. Convé dir que el terme ciberplagi també inclou l’encàrrec de treballs fets a mida —un tema molt més delicat i que Internet només ha propiciat, ja que això també existia des de molt abans— però la xifra esmentada es refereix només al copiar i enganxar. La majoria de comentaris que ha generat la publicació d’aquests resultats, amb escadusseres excepcions, van en la direcció de recriminar la poca o nul·la ètica que mostren els alumnes universitaris amb aquestes pràctiques i altres menuderies relacionades amb la poca fiabilitat que tindrien, per aquest motiu, coneixements i titulacions adquirits fent servir mètodes tan poc, diguem-ne, ortodoxos. Em cal insistir-hi: copiant i enganxant.

Tanmateix, sembla que a la majoria d’opinadors se’ls escapi una menuderia com és el fet que, per ventura, els alumnes no tinguin l’oportunitat de fer servir, d’una forma més creativa i escaient als objectius formatius, una de les eines més potents dels nostres dies per a la difusió del coneixement com és Internet. La meva lectura particular d’aquestes xifres, sense que això signifiqui cap casta de justificació per a aquestes pràctiques, és que això és el que hi ha i que, a diferència de les preguntes repetides amb respostes canviants del professor d’economia, l’alumnat es veu enfrontat a preguntes repetides amb respostes que no canvien i per això, com que ja ho té a Internet, no cal esmerçar-s’hi: en bastar, basta. De fet, el mateix equip investigador assenyala la fractura digital entre professors i alumnes com un dels factors a tenir en compte a l’hora d’explicar la situació, i si els resultats d’aquest projecte serveixen per a diagnosticar i atacar les causes reals del problema, benvingut sigui. Tanmateix, bones intencions a part, tot apunta que les coses no van ben bé per aquí. I és que no tinc cap notícia que hi hagi projectes de recerca, amb finançament, destinats a trobar solució al problema —molt més complicat i difícil de resoldre— de com ha de ser l’educació a l’era d’Internet, el Google, el YouTube i la Wikipedia. En definitiva, com convertir-los en aliats i no, com sembla que fem ara, que només els contemplem com a enemics. El problema, com ben bé sempre, no rau a les tecnologies. Quan l’únic que tens és un martell, tot el que veus et semblen claus.

P.D.: La imatge està pillada d’aquí. L’article -en anglès- que l’acompanya no està gens malament, o així m’ho ha semblat en una lectura diagonal que n’he fet.

M’ho va deixar anar així, de cop en sec, sense avís previ: “És que el castellà que vosaltres parleu és una llengua morta.” Quan va veure el meu somriure, a mig camí entre foteta i el més absolut dels desconcerts, va rematar: “Mira a Europa sou quatre arreplegats els castellanoparlants, aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, som, pel cap baix, deu vegades més les persones que el parlem. Nosaltres el mantenim viu. I si no ho creus mira de quina part són la majoria d’escriptors …” No record ben bé com me’n vaig sortir d’aquella arruixada sociolingüística, tanmateix, tot sigui dit de passada, estava en inferioritat de condicions davant la meva interlocutora, professora del departament d’espanyol, portuguès i català de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, per afegitó, érem al seu despatx del Dwinelle Hall del campus. Tot això passava en algun moment de la tardor del 1983, feia algunes setmanes que ens havia presentat el director del departament, a qui jo havia demanat ajuda per supervisar la correcció de l’anglès d’un article que tot just acabava d’escriure i havia d’enviar per a la seva publicació. Ella ho va fer de bon grat i, a canvi, em va demanar que l’ajudés a esbrinar l’ús d’algunes construccions en castellà. Jo l’havia avisada que ja feia molts d’anys que el català era la meva llengua vehicular, i que hi podia haver alguna contaminació en el meu castellà, encara que no tanta com la que ella -d’origen salvadoreny- patia respecte de l’anglès. L’arruixada es va desfermar davant un desacord lingüístic, ella no va estar d’acord amb el que jo li deia i, tot que no record quin era el punt, em sembla que jo no tenia cap dubte sobre els meus arguments. Malgrat els desacords, alguns anys desprès, aprofitant una altra estada meva per aquelles contrades, em va convidar a anar a fer una xerrada als seus alumnes, encara que no sé si era amb l’objectiu que aquests poguessin tenir una mostra vivent del castellà arcaic.

Han passat prop de vint i cinc anys d’aquesta conversa, seguim en contacte, tant amb ella com amb el director del departament, però la veritat és que me n’havia oblidat completament de l’incident, fins que en els últims viatges llargs que he fet en avió amb companyies no espanyoles, he descobert que les pel·lícules que projecten en aquests avions estan doblades amb un espanyol que em costa entendre, tant, que sovint he hagut d’optar per la versió original anglesa o francesa. Amb l’excepció d’Iberia i de les pel·lícules espanyoles, totes les altres fan servir aquest espanyol modern i viu, segons l’opinió de la meva amiga, però ben bé incomprensible per a mi. Si es volen fer una idea del que els estic parlant, potser recordaran -especialment els que tinguin una edat similar a la meva- l’enrenou que es va armar per aquí quan Televisió Espanyola va intentar emetre sèries i pel·lícules doblades a aquest espanyol d’allà, deu ser molt fàcil trobar-ne el rastre per les hemeroteques. O també el sidral que va suposar que una locutora emprès el seu accent del sud -no sé andalús o canari- als informatius de la televisió estatal. Supòs que, ara com abans, la cosa deu venir per la banda que deu ser molt més barat el doblatge al espanyol d’allà, especialment per la seva qualitat intrínseca, més enllà d’arcaismes. Potser ara més que mai hagi acabat d’entendre -i dic acabat perquè fa estona que ho sé- quin és un dels papers essencials de la llengua estàndard: ser un punt de referència i d’encontre de tots els parlants d’una mateixa llengua. Justament una de les servituds que està patint l’anglès com a lingua franca global és l’aparició d’una multitud de dialectes, de tal manera que comença a haver-hi dificultats de comprensió entre parlants de dos de diferents. Tanmateix ja fa estona que anglesos i americans bravejen de ser dues comunitats que estan separades per una llengua comú. Em fa l’efecte que en el cas d’Espanya, Iberoamèrica i l’espanyol, ni tan sols es pot dir això. Però això són figues d’un altre paner.

La imatge està treta d’aquí i sembla que és una obra de l’artista mexicà Pablo Helguera que té per títol “Conservatorio de lenguas muertas”