Metaversos (dBalears, 22/06/08)

portada del llibre
Neal Stephenson és un novel·lista de culte, especialment entre la comunitat hacker, els bons, vull dir aquells a qui devem la majoria de les coses bones que ens ofereixen avui les tecnologies digitals, Internet entre elles. De les seves obres destaca el Criptonomicon. Es tracta d’una novel·la magna de devers nou-centes pàgines que va ser publicada per primera vegada el 1999, que està a mig camí entre la novel·la històrica i la ciència ficció i és un seguit de clucades d’ull, tant a la història com al al futur de la criptografia. Tanmateix, possiblement la popularitat de Stephenson és en bona part deguda a un assaig sobre la història dels sistemes operatius que té un títol provocador i irreverent: In the beginning was the commad line, és a dir, “Primer era la línia de comandes”, tot referint-se als primers sistemes operatius que hi va haver. En una altra de les seves novel·les, Snow crash, publicada el 1992, Stephenson es permet el luxe d’anunciar, amb pèls i senyals, el que acabaria per ser un dels invents més populars de l’any passat, els metaversos, concretats en Second Life, un univers virtual, diuen que en tres dimensions, i en el qual no hi havia multinacional important o universitat que no hi volgués tenir presència.

Dit a l’engròs, els metaversos són entorns virtuals on els humans interactuen de diferents maneres a través de representacions seves -avatars- en aquest espai, el qual s’estructura com una metàfora del món real, sense algunes de les limitacions físiques que aquest presenta. Així, per exemple, a Second Life, els avatars poden volar i es poden teletransportar i, naturalment, l’aspecte, el gènere i l’edat de l’avatar de cadascú potser triat a voluntat del seu posseïdor. La idea bàsica és que el propietari de l’avatar pot experimentar una immersió total en aquest món i fer-li fer moltes de coses, incloses algunes que no podria fer en el món real. Més que res, pot semblar un joc, però la realitat és que l’any passat varen ser moltes les organitzacions que varen optar per tenir presència a Second Life, i aquests espais eren emprats com a escenaris d’activitats serioses d’aquestes organitzacions, com per exemple, reunions a Second Life d’avatars de membres de diferents seus d’una multinacional. Hi ha universitats que hi han construït rèpliques dels seus Campus i hi imparteixen classes. Tot això sense oblidar aspectes més lúdics: un dels meus avatars ha anat -perquè jo li he dut- a prendre cerveses a la rèplica de la Plaça Real de Barcelona que hi ha a Second Life. Però també l’hauria pogut dur a una classe o a escoltar una conferència, acompanyat d’altres avatars, amb propietaris que poden estar a l’altre cap de món i allà fer-los interactuar -amb mirades o cops de colze de complicitat i d’altres gests- ben igual que interactuaríem si hi fóssim nosaltres per comptes dels avatars.

A Second Life hi ha una moneda pròpia, amb un contravalor fixat amb el dòlar americà, que permet als avatars comprar i vendre coses, particularment propietats immobiliàries, i ja hi ha experts constructors d’edificis amb les corresponents tarifes, encara que no necessiten el visat de cap col·legi d’arquitectes o similar. Fins i tot, fa alguns mesos els diaris parlaven d’una persona que s’havia fet milionària -de dòlars de bon de veres- especulant a Second Life, ben igual que en el món real. De tota manera, sembla que la febre ha baixat i ja no se’n parla tant com mesos enrere. Una baixada que, per ventura pugui ser explicada per algunes de les limitacions de la tecnologia: està encara en els inicis, com Internet estava fa deu o dotze anys, i també pel fet que la potència de molts ordinadors de sobretaula encara queda enfora dels requeriments de Second Life. Però la realitat és que són molts els milions d’usuaris d’aquest metavers i el seu nombre creix cada que passa.

En un altre ordre de coses, hi ha un consorci, format per més de dos centenars d’universitats, la majoria dels Estats Units i algunes d’Europa, entre les qual hi ha la UOC, que té el seu propi espai a Second Life i en el que estan experimentant amb les possibilitats educatives de Second Life, en particular, i la dels metaversos en general. Justament, en el moment d’escriure això, som a Santa Eulària a Eivissa on he estat convidat a parlar d’aquests experiments, mot incipients encara, en el Congrés de Metaversos, primer que es fa a l’estat i que ha d’acabar avui. Evidentment no puc fer balanç d’aquesta edició, però no resulta gens sobrer esmentar que, entre els elements de la trama del Criptonomicon de Stephenson, hi ha una illa que fonamenta la seva riquesa i benestar gràcies a que és la seu d’un gran centre de dades, convenientment encriptades. Una trama molt similar a la d’una altra novel·la del mateix gènere de Bruce Sterling: Islands on the Net, “Illes a la xarxa”. Crec que no podria donar arguments millors per glossar la visió i l’encert d’una iniciativa com aquesta. I això que, comptat i debatut, encara m’estim més anar jo a prendre les cerveses a la plaça Real que dur-hi un dels meus avatars. Encara.