A l’hora de parlar dels orígens de la World Wide Web, la Web simplement, una de les referències obligades és Vanevar Bush i la seva memex machine, descrita en un memorable article publicat el maig de 1945 amb el títol As we may think, una cosa com ara “tal com ho puguem imaginar”. La màquina o sistema de Bush –que no tenia cap relació de parentiu amb el Bush d’ara– emprava una de les tecnologies capdavanteres del moment –el microfilm– per crear tot un sistema de documentació, amb els documents connectats entre ells a través d’enllaços i disposats així en forma de xarxa, accessibles des de cada lloc de feina.
Tot i que el sistema de Bush era inviable, les idees de base han estat finalment materialitzades amb la Web i els hiperenllaços. Tanmateix, si hom vol encara anar més enrere a la recerca d’idees pioneres en aquest àmbit de sistemes que facilitin l’accés a la informació, resulta també obligat –i divertit– fer esment de la “roda de llibres” d’Agostino de Ramelli i que apareix en el que és considerat com el primer tractat d’enginyeria Le diverse et artificiose machine del capitano Agostino di Ramelli, publicat el 1588.
En aquest tractat, entre els dibuixos –plànols rudimentaris– de màquines que serveixen per pujar aigua o per traslladar pesos, hi apareix aquesta roda de llibres, que no és altra cosa que la roda d’una sínia, a la qual els cadufs han estat substituïts per faristols, que descansen sobre un sistema d’engranatges que mantenen els llibres sempre en posició de lectura, independentment de la posició de la roda. Es tracta, sens dubte, d’un dels primers exemples d’hipertext i tenia per objectiu facilitar la tasca de lectura –els llibres en aquells temps eren grossos i difícils de manejar– a persones amb limitacions físiques.
Ara bé, com tantes d’altres coses, la màquina de Ramelli sembla que té una precursora xinesa coneguda amb el nom de repositori giratori, que data de la dinastia Tang, devers el 823. I qui sap si gratant una mica més encara trobaríem d’altres invents més o manco notables i més o manco reeixits que puguin ser considerats com a avantpassats de l’actual Web que Internet ha fet possible.
Però entre Ramelli i Bush hi ha un gran oblidat, es tracta de l’advocat belga Paul Otlet, considerat com el pare de les ciències de la documentació. Otlet va millorar el sistema de classificació de Dewey tot desenvolupant el sistema de classificació decimal universal, amb el qual pretenia també classificar tot el coneixement humà. Amb l’ajut del premi Nobel Henri LaFontaine, va començar a col·leccionar dades sobre tot el que s’hagués publicat al llarg de la història, llibres i el que fos.
Varen crear una immensa base de dades formada per més de 12 milions de fitxes de paper. Aviat se’n va adonar que el suport paper no servia per als seus objectius i va començar a pensar en altres sistemes. En aquell moment no existien els sistemes electrònics per guardar dades i no li quedà més remei que inventar-los o, més ben dit, imaginar-los. I és així que va arribar a descriure plans per a construir una xarxa global de “cervells mecànics” que permetria la recerca i navegar per milions de documents, imatges i arxius sonors interconnectats. Va descriure com la gent empraria aquests aparells per enviar-se missatges, compartir arxius i, fins i tot, que s’agruparia en xarxes socials.
Tot això vers el 1934, més de deu anys abans de la memex machine. El projecte d’Otlet de les fitxes va prendre malament per diverses circumstàncies, entre les quals la guerra no hi va jugar un paper menor i va haver de veure com els nazis destruïen una gran part de les seves fitxes. Otlet va morir poc abans del final de la guerra i el que quedava del seu llegat va anar a parar a una nau on s’anava deteriorant fins que, el 1968, un llicenciat de nom Rayward el va descobrir i va començar la tasca de recuperació i reivindicació d’Otlet com a visionari de la Web.
Ara, gràcies a un article del New York Times del mes passat, signat per Alex Wright, sembla que la figura i l’obra d’Otlet, aquest desconegut advocat que volia classificar el món, passaran a ser conegudes per part del públic en general, més enllà dels cercles especialitzats en biblioteconomia i documentació. I gràcies també, en bona part, al sistema que ell va imaginar i que Internet ha permès de materialitzar.
Per altra banda, no deixa de ser un un exemple més que els invents, com a expressió que són del coneixement humà, no són fruit exclusivament del geni d’un inventor solitari: són el resultat col·lectiu de l’acumulació de molts esforços, sovint fallits, i això és així malgrat el que ens intenten fer empassar les històries oficials: rares vegades tot passa només per un sol heroi solitari.