Llengües mortes (dBalears, 01/06/08)

obra de Pablo Helguera
M’ho va deixar anar així, de cop en sec, sense avís previ: “És que el castellà que vosaltres parleu és una llengua morta.” Quan va veure el meu somriure, a mig camí entre foteta i el més absolut dels desconcerts, va rematar: “Mira a Europa sou quatre arreplegats els castellanoparlants, aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, som, pel cap baix, deu vegades més les persones que el parlem. Nosaltres el mantenim viu. I si no ho creus mira de quina part són la majoria d’escriptors …” No record ben bé com me’n vaig sortir d’aquella arruixada sociolingüística, tanmateix, tot sigui dit de passada, estava en inferioritat de condicions davant la meva interlocutora, professora del departament d’espanyol, portuguès i català de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, per afegitó, érem al seu despatx del Dwinelle Hall del campus. Tot això passava en algun moment de la tardor del 1983, feia algunes setmanes que ens havia presentat el director del departament, a qui jo havia demanat ajuda per supervisar la correcció de l’anglès d’un article que tot just acabava d’escriure i havia d’enviar per a la seva publicació. Ella ho va fer de bon grat i, a canvi, em va demanar que l’ajudés a esbrinar l’ús d’algunes construccions en castellà. Jo l’havia avisada que ja feia molts d’anys que el català era la meva llengua vehicular, i que hi podia haver alguna contaminació en el meu castellà, encara que no tanta com la que ella -d’origen salvadoreny- patia respecte de l’anglès. L’arruixada es va desfermar davant un desacord lingüístic, ella no va estar d’acord amb el que jo li deia i, tot que no record quin era el punt, em sembla que jo no tenia cap dubte sobre els meus arguments. Malgrat els desacords, alguns anys desprès, aprofitant una altra estada meva per aquelles contrades, em va convidar a anar a fer una xerrada als seus alumnes, encara que no sé si era amb l’objectiu que aquests poguessin tenir una mostra vivent del castellà arcaic.

Han passat prop de vint i cinc anys d’aquesta conversa, seguim en contacte, tant amb ella com amb el director del departament, però la veritat és que me n’havia oblidat completament de l’incident, fins que en els últims viatges llargs que he fet en avió amb companyies no espanyoles, he descobert que les pel·lícules que projecten en aquests avions estan doblades amb un espanyol que em costa entendre, tant, que sovint he hagut d’optar per la versió original anglesa o francesa. Amb l’excepció d’Iberia i de les pel·lícules espanyoles, totes les altres fan servir aquest espanyol modern i viu, segons l’opinió de la meva amiga, però ben bé incomprensible per a mi. Si es volen fer una idea del que els estic parlant, potser recordaran -especialment els que tinguin una edat similar a la meva- l’enrenou que es va armar per aquí quan Televisió Espanyola va intentar emetre sèries i pel·lícules doblades a aquest espanyol d’allà, deu ser molt fàcil trobar-ne el rastre per les hemeroteques. O també el sidral que va suposar que una locutora emprès el seu accent del sud -no sé andalús o canari- als informatius de la televisió estatal. Supòs que, ara com abans, la cosa deu venir per la banda que deu ser molt més barat el doblatge al espanyol d’allà, especialment per la seva qualitat intrínseca, més enllà d’arcaismes. Potser ara més que mai hagi acabat d’entendre -i dic acabat perquè fa estona que ho sé- quin és un dels papers essencials de la llengua estàndard: ser un punt de referència i d’encontre de tots els parlants d’una mateixa llengua. Justament una de les servituds que està patint l’anglès com a lingua franca global és l’aparició d’una multitud de dialectes, de tal manera que comença a haver-hi dificultats de comprensió entre parlants de dos de diferents. Tanmateix ja fa estona que anglesos i americans bravejen de ser dues comunitats que estan separades per una llengua comú. Em fa l’efecte que en el cas d’Espanya, Iberoamèrica i l’espanyol, ni tan sols es pot dir això. Però això són figues d’un altre paner.

La imatge està treta d’aquí i sembla que és una obra de l’artista mexicà Pablo Helguera que té per títol “Conservatorio de lenguas muertas”