Categoria: Mira tu!

Aquí ens queixam -amb raó- de l’excessiva “judicialització” de la vida política, però als Estats Units la cosa comença a anar a grumolls fins i tot als instituts de secundària,com posa de manifest el fet que un alumne de Milwaukee va considerar que el seu professor de matemàtiques li havia donat massa feina d’estiu -preparatòria per una assignatura que havia de fer a la tardor- i va decidir demandar judicialment a l’institut perquè amb aquesta feixuga càrrega li havien tudat les vacances. El pobre Peer deia a la seva demanda que no havia pogut anar de viatge amb la família per mor dels deures que li havien posat, això segons un reportatge de la CNN, ja que d’altres notícies sobre el cas diuen que no havia pogut completar la seva feina escolar perquè en tenia una d’estiu -d’aquestes de cobrar- que no li va deixar temps. Continua la lectura de No ha anat bé (aquesta vegada)

El llibre VII dels Elements d’Euclides conté un algorisme considerat com un dels més antics. És l’anomenat Algorisme d’Euclides i serveix per a calcular el màxim comú divisor de dos nombres enters sense necessitat d’haver de calcular els seus factors primers. Per sort -o per desgràcia- Euclides no va patentar el seu algorisme: fet i fet, no ho hauria pogut fer a Europa fins el passat dilluns, la qual cosa ha possibilitat que, encara avui, l’algorisme d’Euclides s’ensenyi lliurement a les escoles. Què hauria passat si Euclides l’hagués patentat? Ara, cada vegada que un o una docent l’explicàs a classe hauria de pagar els drets pertinents als hereus d’Euclides. Cada vegada que un alumne el fes servir en el seu treball escolar o en un examen, també. I, tal i com estan les coses, hauria de pagar encara que el fes servir equivocadament o només fos capaç de fer-ne una aproximació ja que seria considerat com un “treball derivat” de l’original i, per consegüent, sotmès a les mateixes restriccions.

I per si algú creu que estic delirant, Continua la lectura de L’algorisme d’Euclides i les patents de programari.

Diu aquesta notícia de Los Angeles Times que comença a haver-hi un nombre considerable de persones que estan retornant a fer servir els ordinadors com les velles màquines d’escriure ja que se n’aflueixen de connectar-se a Internet, per mor dels problemes vinculats als virus, als programes espia, i al caramull de spam que reben. Com és habitual en els diaris americans, l’article està confegit a partir de diverses històries concretes, a les quals cal afegir opinions d’experts sobre la matèria, per acabar amb algunes conclusions. Tanmateix, l’autor de l’article falla estrepitosament en el diagnòstic i, sobre tot, en aconsellar aquests frustrats usuaris. Identifica dos culpables d’aquesta situació: primer, l’arquitectura oberta d’Internet i, segon, errors en el disseny del windows. Fins i tot no s’està d’esmentar que el mateix Bill Gates ha estat víctima de spyware. Però ignora olímpicament que els ordinadors amb programari lliure, tot i estar exposats a l’arquitectura oberta d’Internet, no tenen aquests problemes, la majoria dels quals són només culpa del windows. Dit altrament, el problema no és la xarxa, els virus o els programes d’espionatge, sinó el windows. Tots els usuaris que descriu l’article deixarien immediatament de sentir-se frustrats si l’abandonassin i fessin servir programari lliure en els seus ordinadors. Fins i tot, podrien reduir considerablement els problemes relacionats amb el correu spam. Només ho han de provar i ho veuran clar. Per altra banda, no puc entendre com algú pot haver pagat, com s’assegura a l’article, devers 3000 dòlars per fer-se llevar spyware del seu ordinador: Això sí que és costar més el pa que el peix.

La imatge està agafada d’aquí.

Em va passar no fa gaires dies. vaig anar a entregar uns papers a una conselleria del govern autònom i em varem pegar un cop de “llei de registre” que em va deixar bocabadat. La cosa era que havia aconseguit el formulari que havia de presentar a Internet (un gran avanç!) i com que me’n volia quedar una còpia segellada, per comptes d’escanejar el full emplenat i tornar-lo a imprimir, vaig optar per una solució més eficaç com era tornar a emplenar -amb les mateixes dades- un altre full. Continua la lectura de Burocràcia a l’era digital

La Trinity Southern University era fins fa pocs dies una universitat que estava ben orgullosa de poder oferir als seus alumnes “la possibilitat de fer servir la seva experiència i educació prèvies per a obtenir titulacions acadèmiques, per comptes d’haver d’assistir a classes.” Un concepte revolucionari que, gràcies a una hàbil utilització d’Internet havia procurat a molts professionals la felicitat de veure recompensada la seva llarga i dura carrera de feina amb el reconeixement d’un títol universitari, el qual podia anar des d’una simple diplomatura fins a un màster, entre els quals, el més preuat és el mític MBA, Master in Business Administration. La idea, simple i brillant consistia a demanar el currículum dels candidats i, previ pagament de les taxes, expedir el corresponent títol d’acord amb els mèrits esgrimits. I no era gaire car, tanmateix que són 300 o 400 euros, si el que es tracta és de reconèixer tot allò que s’ha hagut d’aprendre a base d’esforç i suor i no assistint simplement a avorrides classes. El problema, ja s’ho poden imaginar, ha sortit quan el fiscal general de l’estat de Pennsylvania va decidir matricular el seu moix Continua la lectura de El màster del moix