Copiar i enganxar (dBalears, 29/06/08)

Alguna altra vegada he parlat de la història del professor d’economia d’una universitat americana que és cridat a capítol per part del director del seu departament, atès que sembla que cada any, un rere l’altre, sempre posa les mateixes preguntes en els seus exàmens. El director, tot escandalitzat, li recrimina aquesta pràctica que converteix en pura comèdia una de les activitats més importants en la tasca d’acreditació, pròpia de qualsevol universitat, com és l’avaluació del progrés dels estudiants. El professor aguanta com pot l’arruixada i, finalment, diu: “Sí, sí, tot això ja ho sé, però no sé si vostè sap que encara que les preguntes siguin sempre les mateixes, el que canvia cada any són les respostes correctes.” La història no conta quina va ser la reacció del director, però no em resulta gaire difícil d’imaginar. El fet és que, tot i saber les preguntes per endavant, els alumnes d’aquest professor havien d’espavilar-se a trobar què havia canviat des de l’últim examen i per a això no hi valia el simple ús passiu del Google, ni cap racó de ganduls o similar. Calia analitzar la situació i emprar les eines i coneixements que haguessin adquirit durant el curs per tal de trobar la resposta correcta en aquell moment.

Ja es poden imaginar que recordar ara aquesta història ve a tomb del rebombori armat per la recent publicació dels resultats preliminars de la recerca sobre ciberplagi que està realitzant un grup de la Universitat de les Illes Balears, un projecte que ha estat finançat pel ministerio corresponent. El titular és força impactant: Més del 70 per cent dels alumnes enquestats reconeixen haver fet treballs universitaris copiant i enganxant coses trobades a Internet. Convé dir que el terme ciberplagi també inclou l’encàrrec de treballs fets a mida —un tema molt més delicat i que Internet només ha propiciat, ja que això també existia des de molt abans— però la xifra esmentada es refereix només al copiar i enganxar. La majoria de comentaris que ha generat la publicació d’aquests resultats, amb escadusseres excepcions, van en la direcció de recriminar la poca o nul·la ètica que mostren els alumnes universitaris amb aquestes pràctiques i altres menuderies relacionades amb la poca fiabilitat que tindrien, per aquest motiu, coneixements i titulacions adquirits fent servir mètodes tan poc, diguem-ne, ortodoxos. Em cal insistir-hi: copiant i enganxant.

Tanmateix, sembla que a la majoria d’opinadors se’ls escapi una menuderia com és el fet que, per ventura, els alumnes no tinguin l’oportunitat de fer servir, d’una forma més creativa i escaient als objectius formatius, una de les eines més potents dels nostres dies per a la difusió del coneixement com és Internet. La meva lectura particular d’aquestes xifres, sense que això signifiqui cap casta de justificació per a aquestes pràctiques, és que això és el que hi ha i que, a diferència de les preguntes repetides amb respostes canviants del professor d’economia, l’alumnat es veu enfrontat a preguntes repetides amb respostes que no canvien i per això, com que ja ho té a Internet, no cal esmerçar-s’hi: en bastar, basta. De fet, el mateix equip investigador assenyala la fractura digital entre professors i alumnes com un dels factors a tenir en compte a l’hora d’explicar la situació, i si els resultats d’aquest projecte serveixen per a diagnosticar i atacar les causes reals del problema, benvingut sigui. Tanmateix, bones intencions a part, tot apunta que les coses no van ben bé per aquí. I és que no tinc cap notícia que hi hagi projectes de recerca, amb finançament, destinats a trobar solució al problema —molt més complicat i difícil de resoldre— de com ha de ser l’educació a l’era d’Internet, el Google, el YouTube i la Wikipedia. En definitiva, com convertir-los en aliats i no, com sembla que fem ara, que només els contemplem com a enemics. El problema, com ben bé sempre, no rau a les tecnologies. Quan l’únic que tens és un martell, tot el que veus et semblen claus.

P.D.: La imatge està pillada d’aquí. L’article -en anglès- que l’acompanya no està gens malament, o així m’ho ha semblat en una lectura diagonal que n’he fet.