Categoria: Programari Lliure

La Wikiquote d’avui, aniversari del naixement de Walt Disney, és aquesta:

If you can dream it, you can do it. Always remember that this whole thing was started with a dream and a mouse.

Dit altrament, Si ho pots somiar, ho pots fer. Recorda sempre que tot això va començar amb un somni i un ratolí. Efectivament, va començar amb una pel·lícula de Mickey Mouse, titulada “Steamboat Willie”, que tenia entre d’altres mèrits ser la primera que va incloure la banda sonora sincronitzada amb les animacions. Com a detall menor, resulta que tota la trama estava clarament inspirada en “Steamboat Bill Jr.”, una pel·lícula d’èxit d’aquell mateix any -1928- de Buster Keaton, que aquí va ser rebatejada per “El héroe del rio”.
Una inspiració que la inclouria clarament dins el que avui s’anomena “obra derivada” i que, gràcies a la legislació de protecció dels drets d’autors fruit pressions de Walt Disney Productions i d’altres, la convertiria en il·legal. La sort que va tenir Walt Disney que no hi hagués ningú com ell, ja que no hauria pogut construir el “tot això” de la cita, la qual hauria de ser actualitzada a una cosa com ara

Si ho pots somiar, ho pots fer, sempre i quan el departament legal d’alguna multinacional no et persegueixi perquè creu que has emprat alguna idea -per remota i petita que pugui ser- de la seva empresa.

El número 121 de Le Monde Diplomatique publica un article d’Ignacio Ramonet sobre le control d’Internet, un dels grans temes a tractar a la segona fase de WSIS, la cimera mundial de la Societat de la Informació que s’ha de fer a Tunísia la setmana que ve. Ramonet analitza la qüestió de qui ha de controlar la ICANN, l’organització encarregada de gestionar els noms de domini i que, ara per ara, depèn en última instància del govern dels Estats Units, a través del seu Departament de Comerç. Les raons de Ramonet no estàn malament, tot i que n’hi ha de molt de pes a favor de no tocar res -com les que argumenta, per exemple, Amadeu Abril, amb la seva autoritat i experiència- en el sentit que les alternatives proposades regiren més que la situació actual. Tanmateix, és imperdonable que una veu autoritzada i amb prestigi com la de Ramonet, insisteixi en la llegenda urbana dels inicis d’Internet vinculats a un atac nuclear. Escriu Ramonet que:

La red de Internet es una invención estadounidense de la época de la Guerra Fría. El Pentágono buscaba entonces poner a punto un sistema de comunicación indestructible, que pudiera resistir un ataque atómico, y que permitiera a los responsables políticos y militares que sobrevivieran retomar contacto entre ellos para lanzar el contraataque.

Potser ja passa d’hora que el Ramonet -i tota la resta- sàpiguen que aquest sistema “indestructible” no era Internet i que la intenció no era del Pentàgon, sinó de Paul Baran, de la Rand Corporation, que buscava fer un sistema telefònic -veu- basat en commutació de paquets que pogués superar les limitacions de la feble topologia de la xarxa telefònica americana de l’AT&T, que la feia vulnerable no tant a un atac nuclear com a unes estisores hàbilment emprades en el lloc oportú. Ho explica molt bé Lawrence Lessig a “The Future of Ideas”, però hi ha una multitud de fonts addicionals per a poder-ho comprovar.
Per cert, fa una partida de mesos que en Ramonet i en Ramon Chao (el pare d’en Manu Chao) varen venir a la UIB a presentar el seu llibre Abecedario (subjetivo) de la globalización (Seix Barral, 2004). Hi vaig anar a aquesta presentació i després d’escoltar amb interès i atenció el discurs d’aquests dos militants , líders i no sé si fundadors dels importants i necessaris moviments antiglobalització, vaig tenir l’oportunitat de demanar (va ser la última pregunta del col·loqui) quin sistema operatiu tenia en els seus ordinadors. La resposta de Ramonet va ser un compungit Desafortunadamente, todavía no tengo Linux, i jo no em vaig poder estar de dir-li una cosa com ara Pues hay que empezar por el principio.

Diuen els d’Iberia Plus que és molt fàcil fer servir el seu sistema de chek in on line. Diuen també que només per ser membre del programa de punts, ja hi tens dret. I les dues coses són mentida: ja que, a més de ser membre d’Iberia Plus, t’obliguen a ser membre de la secta dels usuaris de windows. I fins aquí podíem arribar. El fet és que cada vegada que he d’agafar un vol d’Iberia rep un correu com el de la imatge. Amb la freqüència que ho faig, això ho s’acosta bastant a spam. Com el de l’estafa nigeriana/espanyola. Per això mateix els hi he enviat aquests dos correus. Potser algú dirà que el que he de fer és deixar de volar amb Iberia i/o esborrar-me d’Iberia Plus: usuari de windows no, però idiota tampoc.

L’últim dels correus (el primer que surt) és d’avui mateix:
====================================== Continua la lectura de Mentides

La notícia (aquí o aquí deçà) del meu nomenament com a director de la Fundació Observatori per a la Societat de la Informació a Catalunya (FOBSIC) ha provocat que moltes persones m’enviassin les seves felicitacions: gràcies a totes elles. Tanmateix, seria ben preocupant si no hi hagués algú a qui la notícia no li caigués com una senyora pedrada. Puc estar ben tranquil, perquè al manco n’hi ha un que no ho dissimula com indica ben a les clares el despectiu titular d’aquesta, diguem-ne, informació.

Tot i que conec perfectament la llei de Murphy que recomana no discutir mai amb un boig, atès que la gent pot no conèixer la diferència, pens que puc aprofitar la feta per a il·lustrar una petita lliçó -molt elemental- de periodisme i ètica a la xarxa. I és que el redactor de la notícia escriu això:

En unas declaraciones a la revista digital Barrapunto se mostró “suficientemente compensado”, cuando uno de sus alumnos leyó un libro suyo y transformo en “completamente racional su odio hacia esta empresa que el siempre había creído que era irracional”, refiriéndose a Microsoft.

La qual cosa m’ha sorprès ja que, entre d’altres menuderies, mai no he fet declaracions a Barrapunto. Primera inexactitud documentable. A més, jo mai no he dit una cosa com aquesta, ja que l’odi de ningú em pot compensar de res. Per consegüent he intentat esbrinar d’on podia haver tret això la persona que ha redactat la notícia i he recordat que sí em van entrevistar els del butlletí d’Hispalinux. He buscat a la xarxa -cosa que hauria pogut fer el redactor, si hagués tengut la més mínima intenció de ser objectiu- i aquí he trobat l’entrevista. La pregunta era sobre un capítol del meu llibre “Les seduccions … ” i la resposta exacta era:

Pregunta: Uno de los capítulos del libro se llama “¡Yo amo esta empresa!”, ¿por qué ha usado esa referencia de palabras del presidente de Microsoft?

Resposta: Por razones más que obvias. Además están debidamente compensadas con la cita de un trabajo de uno de mis alumnos que sirve como subtítulo. Afirma este alumno que en el libro “El informe Microsoft” ha encontrado poderosas razones para transformar en completamente racional su odio hacia esta empresa que el siempre había creído que era irracional. La palabras de Ballmer son, por otra parte, un buen contrapunto al contenido de dicho capítulo.

Són paraules que compensen paraules, així de simple, així de clar: punt i contrapunt, sense compensacions ni satisfaccions personals. I tampoc l’alumne no ha experimentat la transformació a partir de la lectura del meu llibre, sinó que ho fa a partir de la lectura del llibre “El Informe Microsoft”. O sigui, que el que ha redactat la notícia no n’encerta ni una, i tanta de punteria només es pot explicar pel fet que menteix deliberadament o que no sap llegir. Encara que també podria ser que no hagi vist mai l’entrevista i parli d’oïda. Tanmateix, no emprar les possibilitats que dóna la xarxa, enllaçant la referència amb la font, ja és per ella mateixa, tota una declaració dels principis que inspiren un medi de comunicació digital. En resum: poca fiabilitat, gens de professionalitat, i encara menys ètica. Tota la notícia està farcida de manipulacions i mentides similars. I no res fa pensar que justament aquesta sigui una excepció.

Per altra banda, estic segur que no seran capaces d’enllaçar aquest apunt des de la seva web, com si faig jo de la seva “notícia/brutícia”.

Les sèries americanes de lladres i serenos ofereixen, tot sovint, escenificacions de l’ús de l’anomenat dilema dels presoners, una de les aplicacions més conegudes de la teoria matemàtica de jocs a situacions de la vida real. En essència, el dilema dels presoners planteja la situació en la qual dos malfactors han estat enganxats desprès d’una malifeta, i són interrogats per separat. Ambdós són temptats per la policia amb l’oferta de confessar a canvi d’una pena menor, ara bé, cal decidir aviat ja que si el que confessa abans és el seu col·lega, aleshores el beneficiat serà l’altre i ell s’emportarà un càstig pitjor. La idea és que si cap dels dos no diu res, com que les proves són febles poden sortir lliures o amb una pena minsa, és a dir que el millor que poden fer és callar i l’opció pitjor és que els dos es traeixin mútuament. No deixa de ser ben curiós aquest resultat -que encoratja la col·laboració, davant l’egoisme- en el context d’una teoria matemàtica, com la de jocs, formalitzada per Von Neumann i Morgenstern l’any 1944 i que ha estat aplicada amb èxit a diversos camps com l’economia, les relacions internacionals, la biologia, la ciència política i l’estratègia militar. M’he retrobat amb aquest dilema en el segon capítol del llibre Smart Mobs: The Next Social Revolution de Howard Rheingold i que tot just acab de llegir. Rheingold fa servir tot això per explicar el perquè de l’èxit d’alguns projectes de col·laboració més característics dels nostres temps, com són Internet o el programari lliure. No voldria dir que l’explicació sigui brillant, però la informació i el punt de reflexió sí que ho són. Necessitarem coses com aquesta, desprès de la desgràcia de les patents de programari a la Unió Europea. Bé, més que nosaltres, els que les necessiten són aquesta panda d’ignorants i irresponsables -per no dir altres coses- que s’estan intentant carregar el futur agenollant-se i fent-nos agenollar davant Microsoft, Nokia i associats

La imatge correspon a la portada de la versió en castellà del llibre i que té un pròleg especial dedicat a glosar els moviments de les “multituds intel·ligents” de dia 13 de març de 2004 a l’estat espanyol.