Temps d’exàmens

Eren les vuit i escaig del matí. Quan he pujat al vagó del metro, ella ja era allà. Pantalons texans, camiseta negra ajustada amb la imatge del canari Tweety ocupant un lloc privilegiat. Tenia els peus sobre el seient del davant i els seus cabells -llargs, negres- li tapaven, encara que no gaire, allò que la tenia ocupada i concentrada. Estava escrivint a la seva mà esquerra amb lletra petita i, efectivament, era el que semblava: xuletes, o ajuts estratègics d’emergència per a resoldre incidències durant un examen. Era el que semblava perquè, tot seguit, quan ha tengut la mà esquerra plena, ha passat revista als nombrosos paperets, amb la mateixa lletra petita, que duia amagats aquí i allà: a les butxaques del darrera, entre el cinturó i el pantaló i més que no he arribat a veure, tot i que la meva mirada era, pel cap baix, tan descarada com la seva activitat. Res de tecnologies digitals, ni mòbils, ni auriculars, ni impressions d’ordinador. Paperets de forma irregular, escrits curosament a ma: tot plegat, un deliciós anacronisme. Tenia tota la pinta de ser una alumna de segon de batxillerat, abocada als espantosos exàmens finals previs a les encara més espantoses proves d’accés, la selectivitat maleïda. Mentre l’anava mirant -no tenia res millor per fer, tret d’escoltar Quimi Portet que era la música que sonava en els auriculars del meu mp3- he recordat alguns dels professors que vaig tenir i que opinaven que el fet que copiéssim amb xuletes o amb apunts no era tan dolent ja que, pel cap baix, allò volia dir que ens havíem molestat a fer-les o que en teníem d’apunts. Mentre tant ha arribat al seu destí -dues estacions abans de la meva- s’ha acabat de col·locar l’arsenal de coneixements amb els quals anava armada i s’ha aixecat. Quan ha passat pel meu costat m’ha semblat que en Tweety, amb un gest de complicitat, alçava les celles i em deixava anar un lleuger somriure. Però no ho podria assegurar: encara no eren les nou del matí.

P.S.: No he trobat un equivalent català a “chuleta”.