L’atac de l’intermediari (dBalears, 13/07/08)

una representació de l'atac mitm
El d’avui és un títol que pot induir a confusió i és que aquest intermediari no té res a veure amb l’actual escalada de preus. La cosa, per contra, va de jocs, comunicacions, enganys i els hostatges de Colòmbia. I en aquest ordre de coses, la primera cosa a dir sigui que un els jocs més simples que hi ha tal vegada sigui aquell que consisteix en dos jugadors que es llencen una pilota amb les mans. És ben simple però no deixa de ser una metàfora d’un dels jocs més jugats: ni ha a bastament a pensar que qualsevol comunicació entre dues persones, sigui presencial o amb l’ajut de les tecnologies del tipus que sigui és, de fet, una forma de jugar aquest joc, en la qual la pilota ha estat substituïda per les paraules que circulen en el canal de comunicació, sigui en forma de text, de sons o de qualsevol altra mena de codi. Una de les formes més immediates de complicar el joc de la pilota que va i ve, o d’empipar els jugadors, es presenta quan un tercer jugador en discòrdia es posa entre mig dels altres dos tot intentant interceptar la pilota. Si ho aconsegueix, aleshores te la paella pel mànec: pot fer aturar el joc, pot obligar a que un dels jugadors (el que l’havia llençat) passi a ser el jugador del mig, i tot un seguit d’opcions que depenen de la imaginació dels involucrats. Probablement per aquesta versatilitat del joc i per la similitud amb l’exemple de la comunicació, els experts s’han basat en ell per donar el nom d’atac de l’intermediari, en anglès una cosa com ara man-in-the-middle-attack, al que consisteix en la intercepció d’un canal de comunicació per part d’un tercer, de tal manera que enganya als que s’estan comunicant, fent-los creure a cada un dels extrems que ell és l’altre. Posem per cas, si en Pere i na Maria s’estan intercanviant correus electrònics, però n’Aina ha aconseguit que els correus vagin a un compte seu, des del qual en pot enviar fent-se passar, ara per en Pere, suara per na Maria, els pot fer creure el que sigui: que un estima a l’altre, que no o tot el contrari.

Precisament aquest escenari d’un tercer interceptant el canal entre dos comunicants és el que es produeix en una de les estafes més temudes d’avui en dia, com és el “phishing”, és a dir, la suplantació de la identitat financera (vull dir, usuari i paraula de pas) per accedir als comptes bancaris. En aquesta casta d’estafes, més reeixides del que seria convenient, l’intermediari intenta fer a creure al client -amb excuses, de vegades sofisticades- que li ha de desvetllar la seva identitat i fa que li enviï. Una vegada que la té, pot presentar-se al banc com si fos efectivament el client i així, enganyant als dos extrems, pot endur-se’n els diners de l’incaut client. Tal i com explica en un article recent al la revista Wired, Bruce Schneier, aquest tipus d’atac no arriba amb les tecnologies digitals, sinó que apareix amb les primeres formes de comunicació no presencial, de tal manera que són també molt conegudes les moltes estratègies possibles per evitar que tinguin èxit, entre les quals no hi juga un paper menor el context: si hom pot afegir context a les comunicacions, aleshores resulta molt difícil enganyar l’interlocutor. Si han tingut alguna experiència comuna, com haver anat a sopar o a un esdeveniment, aleshores serà difícil per al suplantador superar les dificultats associades a aquesta afegida de context, la qual és també possible amb l’ajut de les tecnologies digitals. El que és ben curiós i certament sorprenent, és que tot això ho explica Schneier justament perquè un d’aquests atacs d’intermediari ha estat la clau que ha permès l’alliberació d’Ingrid Betancourt i la resta d’hostatges. Tot indica que la intel·ligència militar (ja em perdonaran l’oxímoron) colombiana va poder interceptar les comunicacions entre els que la tenien retinguda i els caps de la guerrilla i va poder enganyar els uns i els altres, amb el resultat conegut. Schneier, com molta d’altra gent, es fa creus de com una estratègia tan simple ha tingut èxit encara avui i ho intenta explicar per la falta de context. Els uns no es coneixen amb els altres i no tenien història comuna (i privada) que els ho pogués donar.

Així que ja ho saben, desconfiïn de qualsevol comunicació en la qual no hi hagi un context amb l’interlocutor que els permeti assegurar-se que és qui diu ser. En aquest món nostre, on les tecnologies digitals han fet possible que tothom pugui parlar amb tothom, continua sent necessari el context present quan les coses funcionaven a una escala més local. Tanmateix, això del context ara ja no s’aplica només a les comunicacions interpersonals, també s’aplica a molts d’altres tipus. Tenir-ho present ens pot estalviar disgusts, com per exemple ser víctima del “phishing”

P.S.: En el moment d’escriure això encara no era públic la utilització indeguda per part de l’exèrcit colombià dels logos de la Creu Rotja internacional. Tanmateix, aquest lamentable fet no canvia el que s’explica a l’article.

Classificar el món (dBalears 06/07/08)


A l’hora de parlar dels orígens de la World Wide Web, la Web simplement, una de les referències obligades és Vanevar Bush i la seva memex machine, descrita en un memorable article publicat el maig de 1945 amb el títol As we may think, una cosa com ara “tal com ho puguem imaginar”. La màquina o sistema de Bush –que no tenia cap relació de parentiu amb el Bush d’ara– emprava una de les tecnologies capdavanteres del moment –el microfilm– per crear tot un sistema de documentació, amb els documents connectats entre ells a través d’enllaços i disposats així en forma de xarxa, accessibles des de cada lloc de feina.

Tot i que el sistema de Bush era inviable, les idees de base han estat finalment materialitzades amb la Web i els hiperenllaços. Tanmateix, si hom vol encara anar més enrere a la recerca d’idees pioneres en aquest àmbit de sistemes que facilitin l’accés a la informació, resulta també obligat –i divertit– fer esment de la “roda de llibres” d’Agostino de Ramelli i que apareix en el que és considerat com el primer tractat d’enginyeria Le diverse et artificiose machine del capitano Agostino di Ramelli, publicat el 1588.

En aquest tractat, entre els dibuixos –plànols rudimentaris– de màquines que serveixen per pujar aigua o per traslladar pesos, hi apareix aquesta roda de llibres, que no és altra cosa que la roda d’una sínia, a la qual els cadufs han estat substituïts per faristols, que descansen sobre un sistema d’engranatges que mantenen els llibres sempre en posició de lectura, independentment de la posició de la roda. Es tracta, sens dubte, d’un dels primers exemples d’hipertext i tenia per objectiu facilitar la tasca de lectura –els llibres en aquells temps eren grossos i difícils de manejar– a persones amb limitacions físiques.

Ara bé, com tantes d’altres coses, la màquina de Ramelli sembla que té una precursora xinesa coneguda amb el nom de repositori giratori, que data de la dinastia Tang, devers el 823. I qui sap si gratant una mica més encara trobaríem d’altres invents més o manco notables i més o manco reeixits que puguin ser considerats com a avantpassats de l’actual Web que Internet ha fet possible.

Però entre Ramelli i Bush hi ha un gran oblidat, es tracta de l’advocat belga Paul Otlet, considerat com el pare de les ciències de la documentació. Otlet va millorar el sistema de classificació de Dewey tot desenvolupant el sistema de classificació decimal universal, amb el qual pretenia també classificar tot el coneixement humà. Amb l’ajut del premi Nobel Henri LaFontaine, va començar a col·leccionar dades sobre tot el que s’hagués publicat al llarg de la història, llibres i el que fos.

Varen crear una immensa base de dades formada per més de 12 milions de fitxes de paper. Aviat se’n va adonar que el suport paper no servia per als seus objectius i va començar a pensar en altres sistemes. En aquell moment no existien els sistemes electrònics per guardar dades i no li quedà més remei que inventar-los o, més ben dit, imaginar-los. I és així que va arribar a descriure plans per a construir una xarxa global de “cervells mecànics” que permetria la recerca i navegar per milions de documents, imatges i arxius sonors interconnectats. Va descriure com la gent empraria aquests aparells per enviar-se missatges, compartir arxius i, fins i tot, que s’agruparia en xarxes socials.

Tot això vers el 1934, més de deu anys abans de la memex machine. El projecte d’Otlet de les fitxes va prendre malament per diverses circumstàncies, entre les quals la guerra no hi va jugar un paper menor i va haver de veure com els nazis destruïen una gran part de les seves fitxes. Otlet va morir poc abans del final de la guerra i el que quedava del seu llegat va anar a parar a una nau on s’anava deteriorant fins que, el 1968, un llicenciat de nom Rayward el va descobrir i va començar la tasca de recuperació i reivindicació d’Otlet com a visionari de la Web.

Ara, gràcies a un article del New York Times del mes passat, signat per Alex Wright, sembla que la figura i l’obra d’Otlet, aquest desconegut advocat que volia classificar el món, passaran a ser conegudes per part del públic en general, més enllà dels cercles especialitzats en biblioteconomia i documentació. I gràcies també, en bona part, al sistema que ell va imaginar i que Internet ha permès de materialitzar.

Per altra banda, no deixa de ser un un exemple més que els invents, com a expressió que són del coneixement humà, no són fruit exclusivament del geni d’un inventor solitari: són el resultat col·lectiu de l’acumulació de molts esforços, sovint fallits, i això és així malgrat el que ens intenten fer empassar les històries oficials: rares vegades tot passa només per un sol heroi solitari.

Copiar i enganxar (dBalears, 29/06/08)

copiar d'un és plagi; de molts, recerca
Alguna altra vegada he parlat de la història del professor d’economia d’una universitat americana que és cridat a capítol per part del director del seu departament, atès que sembla que cada any, un rere l’altre, sempre posa les mateixes preguntes en els seus exàmens. El director, tot escandalitzat, li recrimina aquesta pràctica que converteix en pura comèdia una de les activitats més importants en la tasca d’acreditació, pròpia de qualsevol universitat, com és l’avaluació del progrés dels estudiants. El professor aguanta com pot l’arruixada i, finalment, diu: “Sí, sí, tot això ja ho sé, però no sé si vostè sap que encara que les preguntes siguin sempre les mateixes, el que canvia cada any són les respostes correctes.” La història no conta quina va ser la reacció del director, però no em resulta gaire difícil d’imaginar. El fet és que, tot i saber les preguntes per endavant, els alumnes d’aquest professor havien d’espavilar-se a trobar què havia canviat des de l’últim examen i per a això no hi valia el simple ús passiu del Google, ni cap racó de ganduls o similar. Calia analitzar la situació i emprar les eines i coneixements que haguessin adquirit durant el curs per tal de trobar la resposta correcta en aquell moment.

Ja es poden imaginar que recordar ara aquesta història ve a tomb del rebombori armat per la recent publicació dels resultats preliminars de la recerca sobre ciberplagi que està realitzant un grup de la Universitat de les Illes Balears, un projecte que ha estat finançat pel ministerio corresponent. El titular és força impactant: Més del 70 per cent dels alumnes enquestats reconeixen haver fet treballs universitaris copiant i enganxant coses trobades a Internet. Convé dir que el terme ciberplagi també inclou l’encàrrec de treballs fets a mida —un tema molt més delicat i que Internet només ha propiciat, ja que això també existia des de molt abans— però la xifra esmentada es refereix només al copiar i enganxar. La majoria de comentaris que ha generat la publicació d’aquests resultats, amb escadusseres excepcions, van en la direcció de recriminar la poca o nul·la ètica que mostren els alumnes universitaris amb aquestes pràctiques i altres menuderies relacionades amb la poca fiabilitat que tindrien, per aquest motiu, coneixements i titulacions adquirits fent servir mètodes tan poc, diguem-ne, ortodoxos. Em cal insistir-hi: copiant i enganxant.

Tanmateix, sembla que a la majoria d’opinadors se’ls escapi una menuderia com és el fet que, per ventura, els alumnes no tinguin l’oportunitat de fer servir, d’una forma més creativa i escaient als objectius formatius, una de les eines més potents dels nostres dies per a la difusió del coneixement com és Internet. La meva lectura particular d’aquestes xifres, sense que això signifiqui cap casta de justificació per a aquestes pràctiques, és que això és el que hi ha i que, a diferència de les preguntes repetides amb respostes canviants del professor d’economia, l’alumnat es veu enfrontat a preguntes repetides amb respostes que no canvien i per això, com que ja ho té a Internet, no cal esmerçar-s’hi: en bastar, basta. De fet, el mateix equip investigador assenyala la fractura digital entre professors i alumnes com un dels factors a tenir en compte a l’hora d’explicar la situació, i si els resultats d’aquest projecte serveixen per a diagnosticar i atacar les causes reals del problema, benvingut sigui. Tanmateix, bones intencions a part, tot apunta que les coses no van ben bé per aquí. I és que no tinc cap notícia que hi hagi projectes de recerca, amb finançament, destinats a trobar solució al problema —molt més complicat i difícil de resoldre— de com ha de ser l’educació a l’era d’Internet, el Google, el YouTube i la Wikipedia. En definitiva, com convertir-los en aliats i no, com sembla que fem ara, que només els contemplem com a enemics. El problema, com ben bé sempre, no rau a les tecnologies. Quan l’únic que tens és un martell, tot el que veus et semblen claus.

P.D.: La imatge està pillada d’aquí. L’article -en anglès- que l’acompanya no està gens malament, o així m’ho ha semblat en una lectura diagonal que n’he fet.

Metaversos (dBalears, 22/06/08)

portada del llibre
Neal Stephenson és un novel·lista de culte, especialment entre la comunitat hacker, els bons, vull dir aquells a qui devem la majoria de les coses bones que ens ofereixen avui les tecnologies digitals, Internet entre elles. De les seves obres destaca el Criptonomicon. Es tracta d’una novel·la magna de devers nou-centes pàgines que va ser publicada per primera vegada el 1999, que està a mig camí entre la novel·la històrica i la ciència ficció i és un seguit de clucades d’ull, tant a la història com al al futur de la criptografia. Tanmateix, possiblement la popularitat de Stephenson és en bona part deguda a un assaig sobre la història dels sistemes operatius que té un títol provocador i irreverent: In the beginning was the commad line, és a dir, “Primer era la línia de comandes”, tot referint-se als primers sistemes operatius que hi va haver. En una altra de les seves novel·les, Snow crash, publicada el 1992, Stephenson es permet el luxe d’anunciar, amb pèls i senyals, el que acabaria per ser un dels invents més populars de l’any passat, els metaversos, concretats en Second Life, un univers virtual, diuen que en tres dimensions, i en el qual no hi havia multinacional important o universitat que no hi volgués tenir presència.

Dit a l’engròs, els metaversos són entorns virtuals on els humans interactuen de diferents maneres a través de representacions seves -avatars- en aquest espai, el qual s’estructura com una metàfora del món real, sense algunes de les limitacions físiques que aquest presenta. Així, per exemple, a Second Life, els avatars poden volar i es poden teletransportar i, naturalment, l’aspecte, el gènere i l’edat de l’avatar de cadascú potser triat a voluntat del seu posseïdor. La idea bàsica és que el propietari de l’avatar pot experimentar una immersió total en aquest món i fer-li fer moltes de coses, incloses algunes que no podria fer en el món real. Més que res, pot semblar un joc, però la realitat és que l’any passat varen ser moltes les organitzacions que varen optar per tenir presència a Second Life, i aquests espais eren emprats com a escenaris d’activitats serioses d’aquestes organitzacions, com per exemple, reunions a Second Life d’avatars de membres de diferents seus d’una multinacional. Hi ha universitats que hi han construït rèpliques dels seus Campus i hi imparteixen classes. Tot això sense oblidar aspectes més lúdics: un dels meus avatars ha anat -perquè jo li he dut- a prendre cerveses a la rèplica de la Plaça Real de Barcelona que hi ha a Second Life. Però també l’hauria pogut dur a una classe o a escoltar una conferència, acompanyat d’altres avatars, amb propietaris que poden estar a l’altre cap de món i allà fer-los interactuar -amb mirades o cops de colze de complicitat i d’altres gests- ben igual que interactuaríem si hi fóssim nosaltres per comptes dels avatars.

A Second Life hi ha una moneda pròpia, amb un contravalor fixat amb el dòlar americà, que permet als avatars comprar i vendre coses, particularment propietats immobiliàries, i ja hi ha experts constructors d’edificis amb les corresponents tarifes, encara que no necessiten el visat de cap col·legi d’arquitectes o similar. Fins i tot, fa alguns mesos els diaris parlaven d’una persona que s’havia fet milionària -de dòlars de bon de veres- especulant a Second Life, ben igual que en el món real. De tota manera, sembla que la febre ha baixat i ja no se’n parla tant com mesos enrere. Una baixada que, per ventura pugui ser explicada per algunes de les limitacions de la tecnologia: està encara en els inicis, com Internet estava fa deu o dotze anys, i també pel fet que la potència de molts ordinadors de sobretaula encara queda enfora dels requeriments de Second Life. Però la realitat és que són molts els milions d’usuaris d’aquest metavers i el seu nombre creix cada que passa.

En un altre ordre de coses, hi ha un consorci, format per més de dos centenars d’universitats, la majoria dels Estats Units i algunes d’Europa, entre les qual hi ha la UOC, que té el seu propi espai a Second Life i en el que estan experimentant amb les possibilitats educatives de Second Life, en particular, i la dels metaversos en general. Justament, en el moment d’escriure això, som a Santa Eulària a Eivissa on he estat convidat a parlar d’aquests experiments, mot incipients encara, en el Congrés de Metaversos, primer que es fa a l’estat i que ha d’acabar avui. Evidentment no puc fer balanç d’aquesta edició, però no resulta gens sobrer esmentar que, entre els elements de la trama del Criptonomicon de Stephenson, hi ha una illa que fonamenta la seva riquesa i benestar gràcies a que és la seu d’un gran centre de dades, convenientment encriptades. Una trama molt similar a la d’una altra novel·la del mateix gènere de Bruce Sterling: Islands on the Net, “Illes a la xarxa”. Crec que no podria donar arguments millors per glossar la visió i l’encert d’una iniciativa com aquesta. I això que, comptat i debatut, encara m’estim més anar jo a prendre les cerveses a la plaça Real que dur-hi un dels meus avatars. Encara.

Els colons de Catan (dBalears, 15/06/08)

mapa de Catan
Segons alguns entesos, el joc familiar de sobretaula per excel·lència del segle vint és el Monopoly. Sigui dit de passada, entre aquests entesos no cal buscar-hi Podolski, un jugador de futbol de la selecció alemanya i d’origen polonès que ens ha deixat bocabadats aquesta setmana amb una frase per a la posterioritat: “el futbol és com els escacs, però sense daus.” El Monopoly, que sí inclou daus entre els seus elements, ha esdevingut una icona de la cultura popular, diuen que als Estats Units, però sembla que per aquí ens n’hem contagiat de forma aguda. És un joc basat en l’especulació immobiliària i per guanyar has de netejar els teus contrincants, els has d’arruïnar. Pel camí i per poc que badis, pots acabar a la presó. Les similituds amb el món real són tantes que hom no pot parlar de metàfores: tot sovint pot resultar difícil distingir el relat de les coses tal com són, del que podria ser una crònica d’una partida de Monopoly, real o inventada. Per ventura, el millor que es pugui dir del Monopoly és que es tracta d’un joc fruit de la seva època: neix als Estats Units cinc anys desprès de la gran fallida del 1929 i el tauler i regles de joc representaven allò que no havia pogut ser i que possiblement començava a repuntar desprès de la crisi. No em puc estar de pensar que el Monopoly potser un gran instrument per explicar, d’una forma entenedora, una part del joc econòmic del final del segle passat i els primers anys d’aquest. I ja començam a saber on ens ha dut tot això.

Tanmateix -i aquesta és la bona notícia- al Monopoly sembla que ja li ha sortit una alternativa amb connotacions que obren una petita escletxa per a l’esperança, i ja em disculparan les ingenuïtats associades. Es tracta d’un joc creat el 1995 amb el nom “Els colons de Catan” i també és un joc de sobretaula i apropiat per ser jugat en família. Catan és una illa verge a la qual hi arriben els colonitzadors, és a dir, els jugadors, que s’instal·len a llocs diferents i comencen a construir-hi assentaments, carreteres, a explotar-ne els recursos naturals… i tot allò que està relacionat amb el que anomenen civilització. Fins aquí pot semblar que es tracta d’un altre Monopoly, només que per comptes d’estar ubicat a una ciutat amb carrers i edificis, està localitzat en una illa verge. Però les diferències van molt més enllà i estan, sobre tot, a les regles del joc: aquí no es tracta d’arruïnar els altres jugadors ni només d’acumular riqueses, en forma de matèries primeres, infraestructures i d’altres bens. De fet, un jugador pot guanyar només si ajuda els altres jugadors. Normalment quan una partida acaba -acostumen a durar entre una hora i dues- el guanyador té deu cartes de victòria, i els altres jugadors en tenen set, vuit o nou. Sense col·laboració no hi ha victòria possible i la millor manera d’ajudar-se un mateix és ajudar els altres i compartir allò que sobra o, senzillament, el que li fa falta a l’altre.

Aquests són uns valors molt més interessants que els associats al Monopoly i que més enllà del tauler de joc de Catan, sembla que estan emergint amb una força imparable i com una característica del segle vint i u. Són també els valors associats a moviments com el programari lliure o els continguts educatius oberts i tot un seguit de moviments emergents basats justament en la col·laboració i en compartir recursos i sabers. D’aquests moviments ja n’havia parlat altres vegades, però encara no havia sentit a parlar d’aquest joc que hi encaixa perfectament en la línia de pensament i acció. En definitiva, si el Monopoly va marcar l’evolució del segle vint i aquest ha acabat com ha acabat, les expectatives associades als més de quinze milions d’exemplars venuts dels colons de Catan, deixen un marge relatiu per a l’esperança per a aquest segle. Ja els hi havia anunciat que avui m’haurien de perdonar les ingenuïtats.

Honra i avions (dBalears, 8/06/08)

il·lustració del dBalears
Feia mesos que no hi anava. Temps enrere, acostumava a anar-hi dues o tres vegades per setmana, prestet el dematí, per berenar d’una llagosta, sovint amb en Climent i en Mariano. Desprès vaig partir cap a Barcelona i, és clar, una de les coses que vaig deixar enrere va ser justament aquesta. Tanmateix, sempre que puc hi vaig, a la mateixa hora, a seguir el mateix ritual de la llagosta i el cafè. La darrera vegada va ser divendres passat: han fet obres i allà on hi havia la barra, ara hi ha les taules i a l’inrevés, però les llagostes no han canviat, com tampoc no ha canviat gaire l’habitual grupet de jubilats d’aire senyorial, això sí, una mica postís. Sempre que hi vaig a aquestes hores són allà, amb la seva tertúlia certament allunyada de l’ideari de la nostra, vull dir, que són frontalment oposades. No és que escolti, altre feina tinc, però sovint has de sentir sense necessitat d’escoltar i és sabut que un bon entenedor ha de menester poques paraules. L’espai és petit -llarguer- i les taules són properes, tant que, des de sempre evitava, seure’m a una que estigués prop de la seva i, sigui dit de passada, m’ha semblat que ells tenien la mateixa deferència si algun dia jo havia arribat primer, com si hi hagués un pacte de no agressió implícit i escrupolosament respectat. Divendres passat, però, totes les taules estaven plenes, manco la que estava devora la seva, i jo tenia pressa, així que vaig conculcar aquest pacte i m’hi vaig seure. Sense escoltar, vaig sentir que el tema de conversa era la sortida de to del director general d’Air Berlin sobre l’ús del català a bord dels seus avions. I vaig estar a punt d’ennuegar-me amb la darrera mossegada de la meva llagosta, quan un d’aquests tertulians va sentenciar, en català, naturalment: “Amb tot això del català, les úniques perjudicades són les classes modestes, ja que no poden viatjar i, per consegüent, només entendran el català i res més.” L’ennuegament no sé si venia més de l’inesperat cop solidari vers les classes més modestes que aquella afirmació significava, o per la correlació entre viatges i llengua, precisament a Mallorca. Vaig recordar un episodi viscut a una perruqueria, on una madona explicava que el fill d’una bona família de la seva escala havia estat condret fins que havia començat a viatjar i així “s’havia tirat cap a l’altra acera.”

En qualsevol cas, mai no hauria pogut arribar per mi mateix a aquesta reflexió a partir de la polèmica generada pel director general d’Air Berlin, ja que, tot plegat i mala educació a part, el seu editorial indica que necessita urgentment canviar l’amanuense que li escriu aquestes coses i cercar-ne un de manco ignorant. L’imperialisme monolingüístic -alemany o no- fa estona que va guanyant batalles per aquí amb l’inestimable ajut d’una cinquena columna amb membres com el tertulià solidari. Resulta més fàcil trobar botigues amb productes etiquetats en alemany que no en català i nosaltres, en conjunt, feim ben poc. Per això és d’agrair que les autoritats donin exemple en aquesta tipus de reivindicació que és, per damunt de qualsevol cosa i més enllà de la identitat, una reivindicació de dignitat, sense la qual tenim poc a fer. La realitat concreta és que fins fa ben poc jo era client habitual d’aquesta companyia i no ho ho era per caprici sinó per necessitat: cal no oblidar -i aquest és un dels aspectes més rellevants del problema- que mentre que Iberia deixa de fer la línia Barcelona-Palma per exemple, els alemanys converteixen l’aeroport de Palma en un hub i, ens agradi o no, ens posen en el mapa. I ens fan fàcil -i barat- anar a Europa, mentre que Iberia ens ho fa cada dia més difícil, obligant-nos a passar per Madrid. Com a client habitual que era, els puc ben assegurar que el problema lingüístic és molt més greu del que aquesta polèmica deixa entreveure: les hostesses d’Air Berlin tampoc no parlen castellà i sempre que he necessitat alguna cosa d’elles m’hi he hagut de dirigir en anglès i la comunicació no sempre ha estat fluida. No sé si haurà quedat clar, però tot va per allà mateix, per la reivindicació de la nostra dignitat col·lectiva. És per això que també no resulta gens difícil entendre que tenim mala peça al teler: mai no he estat gaire conforme amb allò de que més valia honra sense vaixells, que vaixells sense honra. Jo vull les dues coses: honra i vaixells, o més ben dit, avions. Però no podem renunciar -com hem fet sovint- a la primera, per tenir la segona.

P.D.: 1) Les “llagostes” de més amunt _no_ van per la mar: són els entrepans del Bar Bosch de Palma
2) La imatge és la que acompanyava l’article en el dBalears

Llengües mortes (dBalears, 01/06/08)

obra de Pablo Helguera
M’ho va deixar anar així, de cop en sec, sense avís previ: “És que el castellà que vosaltres parleu és una llengua morta.” Quan va veure el meu somriure, a mig camí entre foteta i el més absolut dels desconcerts, va rematar: “Mira a Europa sou quatre arreplegats els castellanoparlants, aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, som, pel cap baix, deu vegades més les persones que el parlem. Nosaltres el mantenim viu. I si no ho creus mira de quina part són la majoria d’escriptors …” No record ben bé com me’n vaig sortir d’aquella arruixada sociolingüística, tanmateix, tot sigui dit de passada, estava en inferioritat de condicions davant la meva interlocutora, professora del departament d’espanyol, portuguès i català de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, per afegitó, érem al seu despatx del Dwinelle Hall del campus. Tot això passava en algun moment de la tardor del 1983, feia algunes setmanes que ens havia presentat el director del departament, a qui jo havia demanat ajuda per supervisar la correcció de l’anglès d’un article que tot just acabava d’escriure i havia d’enviar per a la seva publicació. Ella ho va fer de bon grat i, a canvi, em va demanar que l’ajudés a esbrinar l’ús d’algunes construccions en castellà. Jo l’havia avisada que ja feia molts d’anys que el català era la meva llengua vehicular, i que hi podia haver alguna contaminació en el meu castellà, encara que no tanta com la que ella -d’origen salvadoreny- patia respecte de l’anglès. L’arruixada es va desfermar davant un desacord lingüístic, ella no va estar d’acord amb el que jo li deia i, tot que no record quin era el punt, em sembla que jo no tenia cap dubte sobre els meus arguments. Malgrat els desacords, alguns anys desprès, aprofitant una altra estada meva per aquelles contrades, em va convidar a anar a fer una xerrada als seus alumnes, encara que no sé si era amb l’objectiu que aquests poguessin tenir una mostra vivent del castellà arcaic.

Han passat prop de vint i cinc anys d’aquesta conversa, seguim en contacte, tant amb ella com amb el director del departament, però la veritat és que me n’havia oblidat completament de l’incident, fins que en els últims viatges llargs que he fet en avió amb companyies no espanyoles, he descobert que les pel·lícules que projecten en aquests avions estan doblades amb un espanyol que em costa entendre, tant, que sovint he hagut d’optar per la versió original anglesa o francesa. Amb l’excepció d’Iberia i de les pel·lícules espanyoles, totes les altres fan servir aquest espanyol modern i viu, segons l’opinió de la meva amiga, però ben bé incomprensible per a mi. Si es volen fer una idea del que els estic parlant, potser recordaran -especialment els que tinguin una edat similar a la meva- l’enrenou que es va armar per aquí quan Televisió Espanyola va intentar emetre sèries i pel·lícules doblades a aquest espanyol d’allà, deu ser molt fàcil trobar-ne el rastre per les hemeroteques. O també el sidral que va suposar que una locutora emprès el seu accent del sud -no sé andalús o canari- als informatius de la televisió estatal. Supòs que, ara com abans, la cosa deu venir per la banda que deu ser molt més barat el doblatge al espanyol d’allà, especialment per la seva qualitat intrínseca, més enllà d’arcaismes. Potser ara més que mai hagi acabat d’entendre -i dic acabat perquè fa estona que ho sé- quin és un dels papers essencials de la llengua estàndard: ser un punt de referència i d’encontre de tots els parlants d’una mateixa llengua. Justament una de les servituds que està patint l’anglès com a lingua franca global és l’aparició d’una multitud de dialectes, de tal manera que comença a haver-hi dificultats de comprensió entre parlants de dos de diferents. Tanmateix ja fa estona que anglesos i americans bravejen de ser dues comunitats que estan separades per una llengua comú. Em fa l’efecte que en el cas d’Espanya, Iberoamèrica i l’espanyol, ni tan sols es pot dir això. Però això són figues d’un altre paner.

La imatge està treta d’aquí i sembla que és una obra de l’artista mexicà Pablo Helguera que té per títol “Conservatorio de lenguas muertas”

Infants i ordinadors (dBalears, 25/05/08)

Adolescent amb un pc
Darrerament, no han estat poques les vegades que he escoltat queixes de gent adulta respecte d’un comportament que sembla habitual dels infants i adolescents dels nostres dies. Diuen aquests adults -mares i pares essencialment- que no entenen com, desprès de passar tot el dia a l’escola amb els companys, el primer que fan els seus fills quan arriben a ca seva és afuar-se a l’ordinador per continuar intercanviant missatges amb els mateixos que tot just acaben de deixar. No fa gaire vaig trobar una resposta, diguem-me tranquil·litzadora, per aquesta queixa/preocupació. El fet és que aquest comportament no és gaire diferent del de la nostra infantesa: arribaves de l’escola, llençaves la maleta onsevulla, agafaves el berenar i anaves a jugar, justament amb els mateixos amb els quals havies passat tot el dia. La única diferència és que nosaltres, o al manco aquells que vivíem a un poble, podíem fer això: sortir al carrer a jugar amb els amics. Ara ho tenen més complicat, però l’instint continua essent el mateix i el satisfan amb el que tenen a mà: el programa de missatgeria, ja que el carrer ja fa estona que ha deixat de ser un espai on puguin jugar o desenvolupar les seves relacions.

Justament aquests dies he tingut accés a un estudi sobre l’ús que fan els al·lots de les Illes Balears de les tecnologies de la informació. Aquest estudi que serà publicat aviat, s’ha realitzat en el context de la iniciativa XarxaSeguraIB, que té per objectiu aconseguir que els nous espais que aquestes tecnologies han creat siguin espais segurs per als menors, tot i que, sigui dit de passada, alguns dels resultats indican que, per ventura, seria més necessari oferir seguretat per als majors, al manco per a alguns sectors, com deixa entreveure, per exemple, que prop d’una tercera part dels infants enquestats consideren que, a ca seva, són ells el que més en saben de tot aquest embolic, la qual cosa no ens tocaria venir gens de nou, ni una mica. L’estudi ens il·lumina sobre diferents aspectes del que fan els infants entre 6 i 14 anys amb les tecnologies i, en la seva major part, ofereix resultats que han de ser llegits de forma positiva: essencialment els nostres infants fan, amb les tecnologies, el mateix que fan els infants d’altres contrades. I això és bo, encara que seria molt millor que en algun dels indicadors mesurats anàssim per davant. Destaca entre tots aquests indicadors que al·lots i al·lotes fan servir les tecnologies per moltes de coses, essencialment lleure i relació, però no són gaire presents en el context escolar. Això ja ho sabíem i és un vell repte a superar, especialment per part de les autoritats educatives, ja que em fa tot l’efecte que, en això, els al·lots ja tenen els deures fets o, si més no, van per davant.

Per altra banda, sí he de dir que hi ha algun resultat que m’ha sorprès, com el que fa referència a les preferències dels infants respecte de la televisió, l’ordinador i el mòbil. El fet és que mai no he arribat a saber del cert si la vella contarella de pescadors sobre llagostes, morenes i pops era un mite o un fet científicament comprovat, però si els puc dir que aquest punt de l’enquesta recorda la història que explica que si un hom posa junts dins una peixera un pop, una morena i una llagosta no es fan res, i això és així perquè el pop és capaç de xuclar la llagosta, la llagosta li pot a la morena, però la morena se’n du el pop. Dit altrament, es produeix una situació d’equilibri, ja que qualsevol atac desequilibraria la situació en contra de l’atacant. Doncs bé els al·lots enquestats diuen que entre Internet i la tele, triarien Internet; que entre el mòbil i Internet triarien el mòbil; però entre la tele i el mòbil, triarien la tele: ben igual que en el cas de la contarella, no hi ha un guanyador absolut, la qual cosa no deixa de ser un indici ben tranquil·litzador sobre el seny col·lectiu d’aquestes generacions, tot i que si em demanessin que els doni arguments sobre aquest punt, no sé si en tinc de bons. Per ventura tot està en que m’agrada més aquesta situació que no en la que hi hagués un clar guanyador, fos aquest quin fos, la tele, el mòbil o Internet.

Deixarem per a un altre dia comentar quines són les preferències de pàgines visitades, però sàpiguen que la que guanya -i de llarg- és YouTube. En resum, els resultats d’aquest estudi també venen a confirmar l’encert d’aquella frase de Groucho Marx a “Duck Soap”: “Això és tan fàcil que fins i tot un nin de cinc anys ho entendria. Per favor, que algú vagi a buscar un al·lot de cinc anys!”

Nova etapa del Diari de Balears, ara dBalears

A partir del diumenge 18 de maig, el Diari de Balears va començar amb un nou disseny, la qual cosa inclou també l’edició digital. Per altra banda, el meu article ja no surt els dimecres, ara li toca els diumenges (i és un pèl més complicat de trobar) Només és accessible fins el dimarts següent. Aquí va el primer.
portada i pàgina tres del nou dBalears
Qui barata el cap es grata, o no.
Un dia com avui, estrena oficial del nou dBalears, resulta pràcticament impossible sostreure’s a la temptació d’escriure sobre el canvi. La saviesa popular -això sí, la més conservadora- adverteix sobre el canvi amb la dita que encapçala aquest escrit: “Qui barata el cap es grata.” Bé que li he donat voltes a aquesta dita, a la recerca d’alguna connotació positiva, però em sap greu haver de confessar que no n’hi he trobat cap, ni en la forma, ni en l’ús que habitualment se’n fa: no haguessis canviat res i t’hauries estalviat els problemes que ara tens. Tanmateix no deixa de ser ben curiós observar que la majoria de cites que hom pot trobar arreu van justament en la direcció contrària, és a dir, elogiar les virtuts i també la necessitat del canvi. Davant davant hi podria anar Darwin, qui va assegurar que no són les espècies més fortes les que sobreviuen, ni les més intel·ligents, sinó les que responen millor al canvi. Fet i fet, més d’una vegada he escoltat i vist que la intel·ligència és, justament, la capacitat d’adaptació a l’entorn canviant. Com a frase -i posició- cínica sobre el canvi està la incommensurable afirmació del Comte de Lampedusa, Il Gatopardo: “Cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual.” La qual, ben mirat, no queda gaire enfora de la que s’atribueix a Alphonse Karr, periodista i escriptor francès, de qui es diu que va assegurar que quantes més coses canvien, n’hi ha més que romanen igual. De tota manera, i sense apartar-se gaire d’aquesta línia de pensament, jo m’estim més una altra de Charles DuBois, un naturalista belga, quan diu que el que és realment important és ser capaç, en cada moment, de sacrificar el que som, per tal de fer possible el que puguem ser. En la mateixa línia de pensament -això sí, una mica més romàntica- anava Anatole France quan deia que tots els canvis, fins i tot els més esperats, tenen la seva melancolia, pel que deixem enrere com una part de nosaltres mateixos; hem de morir a una vida abans d’entrar a una altra.

Però el canvi no és només objecte de visions poètiques, en alguns cursos sobre organització empresarial s’estudia l’anomenada paradoxa de Petroni, tot referint-se a la situació a la qual sembla que es va produir a l’exèrcit romà: les coses es canviaven tant freqüentment, que va arribar un moment en el qual la raó principal del canvi era el canvi mateix, i no la necessitat o el desig de millorar les coses. Qui sap si aquesta orgia de canvis estava directament relacionada amb allò tan explotat del renovar-se o morir, “O tempora, o mores.” És clar que aquesta paradoxa de Petroni hauria d’anar seguida, de forma immediata per l’afirmació de Charles Kettering, un inventor americà amb més de tres-centes patents, que assegurava una cosa com ara: “Si sempre ho has fet d’aquesta manera, segurament ho has fet malament”, o la de Grace Hopper, una de les primeres informàtiques, quan assegurava que una de les frases mes perjudicials de la llengua és “Sempre s’ha fet així.” I això em du, de retruc, a una afirmació que comença a prodigar-se aquests temps nostres de canvis que arriben de la mà de les tecnologies, especialment les digitals: no es tracta ara de fer, amb tecnologia, les mateixes coses que fèiem abans sense tecnologia, sinó que es tracta, sobre tot, de fer les coses que toca amb el que les tecnologies ens possibiliten de fer.

Per acabar amb aquest enfilall oportunista de frases/reflexions sobre el canvi, esmentaré l’aportació del físic experimental alemany del segle divuit, Georg Litchenberg: “No puc dir si les coses aniran millor si canviam, però sí puc dir és que han de canviar si és que volem que vagin millor.” Finalment, i per comptes del tradicional -i no sé si gaire consistent amb el que duc escrit- “per molts d’anys,” em sembla que els meus millors vots haurien d’anar en la direcció “i que en vegem molts de canvis,” la qual cosa no deixaria de ser una senya inequívoca de que tots seguim vius.

Des de Beijing (DdB, 23/04/08)

tríptic del dia de Sant Jordi
L’escenari de la conversa és un restaurant de Beijing. Durant els dies anteriors al viatge, han estat molts els que m’han preguntat -amb ironia, és cert- si el motiu del meu viatge tenia res a veure amb les protestes que ha anat aixecant la flama olímpica en el seu recorregut global, convertit en un autèntic calvari ja des de la seva encesa a Atenes. No, he vingut per altres raons, però tot plegat aquest és un dels temes inevitables que surten a rotllo. El nostre interlocutor és n’Albert, un català que fa uns anys va decidir instal·lar -se a Beijing. Primer va venir amb una beca per aprendre xinès -arrossegat per diverses circumstàncies personals- i després s’hi va quedar. Ara està relacionat amb la UOC, però també treballa a la seu de l’Institut Cervantes de la capita xinesa i, sobretot, fa d’agent aprovisionador de productes xinesos per a diverses empreses catalanes.

Ens ha dut a sopar a un restaurant d’aquí, diu que freqüentat per gent del món del cinema i després de l’excel·lent àpat, que no ha tingut res a veure amb el que acostumem a trobar als restaurants xinesos habituals per les nostres contrades, comencem a xerrar. Ens explica decisions inintel·ligibles no ja per a un occidental, sinó també per a una persona com ell, que ja porta devers cinc anys per aquí. Fa poc que en el barri que viu, els cotxes varen aparèixer amb una notificació que els advertia que durant els jocs, només podran circular pels carrers aquells cotxes els seus propietaris dels quals estiguin empadronats a Beijing i que, encara aquests, només ho podran fer en dies alterns d’acord amb la paritat de la matrícula. Tampoc resulta gaire entenedor que les fàbriques químiques d’un cinturó de tres-cents quilòmetres al voltant de la ciutat hauran de parar completament la seva activitat des de tres mesos abans dels jocs, amb l’objectiu -sembla- d’aconseguir un aire més respirable per als esportistes. I això que a nosaltres, que també érem per aquí el passat mes d’agost, ja ens havia vingut de nou una notícia que explicava que el govern xinès estava estudiant la possibilitat d’imposar fortes sancions a tots aquells que escopissin al terra en els estadis.

L’Albert ho explica amb una claredat meridiana: ve a dir una cosa com ara que el govern xinès ja ha perdut la batalla principal de les olimpíades, atès que aquesta és la de la propaganda, i no es referia a l’esportiva, ja que no hi fa res que els seus esportistes guanyin moltes medalles, el que és important és mostrar al món un país modern, amb capacitat per afrontar els reptes que suposa l’organització d’un esdeveniment com uns jocs olímpics. Tanmateix, en el nivell intern, del poc que saben de les protestes que la flama va aixecant, ningú no entén res, mediatitzats com estan per la incansable propaganda nacionalista (xinesa) amb la qual han estat bombardejats. Simplement no entenen que algú que pot no vulgui ser xinès. Una lletra i una música que, sigui dit de passada, no m’acaba de resultar del tot aliena, ni a mi, ni a cap dels interlocutors de la sobretaula.

Quedem pera l dia següent: primer, la inevitable visita a la Gran Murada, a un indret lluny dels circuits turístics habituals, que ha estat possible gràcies als bons oficis de l’Abert, per després ens ha gestionat una visita a la seu de l’Institut Cervantes on, per a la nostra sorpresa, podem veure com els cartells anuncien la celebració del «Dia internacional del libro y la festividad de Sant Jordi» (sic), i que inclouen tres poemes en català: un de Jaume Roig, un altre de Salvador Espriu i el tercer de Maria Antònia Salvà. Llàstima que no hi podrem anar ja que demà -avui per al lector- a primera hora haurem de partir cap a Dalian, destinació final d’aquest viatge. Pel camí de tornada cap a l’hotel, el taxista ens obsequia adés i ara -cada vegada que troba un semàfor vermell- amb algunes notes que extreu d’una flauta de canya apedaçada i que no sona gaire malament, sembla com si estigués en els darrers moments abans d’un examen al conservatori. Tant de bo que ja és tard i el trànsit -extremadament caòtic de dia- és fluid. Altrament, les quatre notes s’haurien pogut convertir en un llarguíssim concert que potser hauria posat de manifest les limitacions del flautista, les de la flauta i, sobretot, les de la meva paciència.