Llorenç Valverde

N’Alfred C. m’envia aquest correu, òbviament des de Barcelona:

Tomàquets Wi-Fi
A can PC City de la barcelonina Ronda de San Antoni hi ha una gran oferta de dispositius sense fils USB 2.0. N’hi han per xarxa Wi-Fi, per infraroigs, per Bluetooth, per impressores, cars, barats, per càmeres web, per connectar amb els routers ADSL… Vaig comprar-me un USB 2.0 Wi-Fi, vaig configurar-lo, vaig consultar la manera de fer-ho al Truki i finalment vaig aprendre a resetejar el mòdem Wi-FI de Telefònica (ja sabeu, tres copets ràpids de clip i a continuació un altre més espaiat). Per rematar vaig enviar un correu des de la meva Palm amb tarja Wi-Fi. Èxit total! Cansat de fer cua, remenar, comprar, discutir amb el servei tècnic i configurar els estris vaig anar a la nevera i em vaig fer un pa amb tomàquet amb pernil. Havia comprat el pernil a la xarcuteria “les putes” com l’anomena amb el seu accent lleidatà la filla del meu veí Albert, al·ludint al fet de que la botiga està al costat del Teatre Goya, un lloc on moltes joves del Tercer Món aprenen en viu i en directe la qualitat del respecte occidental per la dona, i els tomàquets els vaig pagar a preu de colló dret el quilo a El Corte Inglés. Així que em preparava per culminar una nit plena de triomfs successius. Però els tomàquets eren repugnants, de plàstic. Només compartien el nom amb els que ens collia la tieta Mercè de Puigcerdà quan érem nens, a l’hort que teníem llogat al senyor Cameles. Ara podem podem trobar de tot a les botigues d’informàtica, però els tomàquets son una merda!

Alfred

Dissabte passat, al Mercat de l’Olivar de Palma, vaig pagar les tomàtigues -tomàquets- a 9,90 el quilo. Em varen assegurar que eren “Pata Negra” …

Els de rumbo.es sembla que no honoren gaire el seu nom, ja que, més aviat, sembla que van a la deriva. Dues vegades -amb 12 hores de diferència- m’ha sortit aquest missatge. En principi pot semblar un incident irrellevant, però el fet és que el missatge m’ha sortit -les dues vegades- just després d’haver introduït les meves dades, Visa inclosa. Així que els he telefonat, la primera vegada -després del primer incident- per demanar explicacions i m’han dit que no passava res i que ho tornés a provar i la segona, després del segon incident, per esbravar-me a gust. Entre d’altres menuderies els he explicat que haurien de tenir arguments molt convincents per tal que em quedi dissipat qualsevol dubte sobre la recollida fraudulenta de dades que sembla ser -pel que duc vist- la funció única d’aquesta pàgina i fineses per l’estil. Total que els he hagut de posar al mateix paquet de viajar.com, els quals només accepten l’exploter com a navegador. Tanmateix, no tot ha estat negatiu: l’incident m’ha permès provar atrapalo.com i, de moment, la cosa sembla que ha anat molt bé.

Demà més d’una altra cosa, a veure si recuperem el ritme normal desprès del retorn de Brasil, la qual cosa no sembla que hagi de ser gaire fàcil.

Feia calor, però s’ho pagava. Hem anat a la taula rodona (del Fòrum) titulada Revolució digital: Compartir vs. bloquejar coneixements a la societat de la informació. Entre els ponents en Marcelo Branco i un assessor del ministre de cultura de Brasil, que és el músic Gilberto Gil. Dos assistents d’excepció: Lawrence Lessig i John Perry Barlow, ponents de la sessió de demà, juntament amb en Manuel Castells i el mateix Gilberto Gil. La foto -tenc permís explícit del protagonistes- mostra en Barlow damunt una escala defora de la sala -no hi cabíem- i en Lessig dins, suant com els altres.

Les diverses intervencions han estat adornades amb perles com les que segueixen:

Un dels majors oxímorons dels nostres dies (el qual per cert, crec que no estava a la llista d’en Climent Picornell de l’altre dia) és Propietat intel·lectual.

No s’ha fer la revolució per gaudir un cop hagi triomfat. També s’ha de gaudir mentre es fa la revolució.

Gutenberg amb el tipus mòbils va fer possible la producció de més llibres que els que l’esglèssia podia cremar. És a dir, la impremta va fer la crema de llibres ineficient, la qual cosa la va obligar a canviar d’estratègia: per comptes de seguir cremant llibres, varen optar per cremar els que tenien les idees (…) Avui les fogueres estan en el tubs dels raigs catòdics de les televisions

Al final en Barlow ens ha presentat en Lessig i hem tengut temps per explicar-li algunes de les idees que pensam fer servir a la nostra presentació a un Simposi Internacional que hi ha dimarts a Palma i ha estat d’acord. Resultava difícil que no hi estigués ja que són reformulacions d’algunes de les seves. De Lessig ja n’havia parlat a aquest apunt.

Aquí hi ha la resta de fotografies del dia. Fins ara, ja que d’aquí a una estona hem quedat per anara sopar amb en Marcelo Tosatti.

(D’en Barlow ja n’havia parlat aquí)

Ahir, desprès de tornar de l’excursió que férem a Gramado, va caure a les meves mans un diari de per aquí, Zero Hora, que justament els dijous ve amb un suplement dedicat a les tecnologies digitals. L’article central d’aquest suplement sembla que està molt “inspirat” en la mateixa font que va inspirar aquest apunt de dia 16 de gener. La febre també arriba aquí: n’hi ha molts que comencen a afluixar-se d’això d’Internet, per mor dels virus, de l’spam i dels programes espia. De fet, no cal dir-ho, el que haurien de fer és afluixar-se d’això del Windows.

Dimarts varem estar tot el dia a la ULBRA per mor de la feina que ens ha duit aquí. Més tard, al capvespre, la xarxa de l’hotel va quedar saturada i pràcticament no varem poder ni mirar el correu. Dimecres hi vàrem tornar fins hora de dinar. En Ricardo va descobrir que podíem connectar els nostres portàtils a la xarxa de la ULBRA sense problemes i salvar així els entrebancs d’accés. Vàrem emprar l’horabaixa per anar a Gramado, un lloc de vacances de muntanya, prop de Porto Alegre, on hi ha el Parque Estadual do Caracol amb una riera que té un parell de cascades notables. Aquí hi ha les fotografies de la meva càmera i aquí deçà les de la d’en Ricardo. Gramado és un lloc sorprenent, ja que les cases tenen tot l’aire de les construccions típiques dels Alps, diuen que és un lloc que va ser “colonitzat” per descendents del primers emigrants alemanys que varen venir per aquí.

No hem perdut de vista que hi ha el Forum. Al nostre hotel hi ha grups com aquest de la dreta que, entre reunió i reunió, es retraten. Els vaig pillar des de la meva cambra en el moment oportú.

Per altra banda, quan anarem a cercar el programa -el dia que ens vàrem inscriure encara no havia arribat- vàrem poder pellucar algunes escenes pintoresques, com aquesta de l’esquerra. N’hi ha més entre les altres fotos, però aquesta m’agrada particularment. Demà horabaixa haurem acabat amb la ULBRA i toca Forum en exclusiva.

… amb un coco a cada mà, just desprès de pagar la inscripció al Fòrum Social Mundial 2005.

Cara de pocs amics mentre faig cúa per apuntar-me.

Desprès de fer una volta i veure com anaven els preparatius per tot això que comença dimecres, hem tornat a l’hotel on hem conegut Na Irada Prajuli Gautam, del Nepal i presidenta d’una associació que propugna l’ús de la paraula -i de la raó- per combatre la violència contra els infants i la de gènere.

Com sempre, en Ricardo ha penjat les fotos d’avui aquí. Avui el que dóna detalls del dia és ell. Ho fa aquí, i aquí

Aquesta és una impressionant fotografia dels germans Alcover. En Joan Alcover (1854-1926), poeta, és el primer per l’esquerra, després venen en Josep Maria, en Pere, en Francesc i n’Antoni. En Guillem, besnét d’en Josep Maria i catedràtic de la UIB, me la va deixar ja fa estona, juntament amb un exemplar de les obres completes de Joan Alcover, llibre publicat a Barcelona el 1951. Em va explicar que alguna vegada li havia demanat al seu senyor-avi, Guillem, fill de Josep Maria i nebot d’en Joan, el perquè tots duien barba o bigotis i la resposta va ser contundent: “En aquell temps només portaven la cara sense barba o bigoti els capellans, els toreros i els mariques”

També em va explicar que quan en Pere Alcover, també fill de Josep Maria, germà de Guillem Alcover –senyor-avi del Guillem Alcover que jo conec- es va llicenciar en Medecina, l’oncle Pere li va dir:
– Que d’aquí a poc temps tenguis mil duros.
El seu pare va rectificar:
– Que d’aquí a poc temps tenguis mil duros de renda.
La darrera envestida va venir de part de l’oncle Joan Alcover, que va honorar la seva condició de poeta, tot afirmant:
– Que d’aquí a poc temps hagis salvat moltes de vides

Aquí podeu trobar cinc poemes de Joan Alcover, autor de La Balenguera, l’himne nacional de Mallorca. Diuen que l’últim d’aquests cinc, Desolació, és el millor de tots els que va escriure.