Llorenç Valverde

Amb el ssuggeridor Assumpte: Com arribar a agent de la TIA. Inclou el document original per fer pràctiques, n’Alfred m’ha enviat aquest correu:

Mortadelo superat
Un funcionari del pais de la Terra que més diners gasta en seguretat, privacitat, confidencialitat i altres ats, té un document classificat que vol donar a conèixer en part, és clar. Empra el Word, selecciona les parts a censurar i les requadre en color negre. A continuació crea un document PDF et voilà!, ja té un document enllestit per la seva distribució.

Ara arriba en Mortadelo, l’immortal agent de la TIA, agafa el document PDF, fa un Seleccionat tot i enganxa el text en un document word. Et voilà! Oh, prodigis del tallar i enganxar! Ara apareix tota la informació que estava censurada… No us recorda el cas d’aquell diplomàtic francès -Bernard Boursicot – que creia que estava embolicat amb una ballarina xinesa -Si Pei-pu-, que va resultar ser una espia del govern xinès, i que a més era un home, sense que l’amant se n’hagués adonat en 20 anys de relacions íntimes.

Sí, l’amor és cec, els camioners es posen un tutú rosa per fer bolos a l’òpera xinesa, els mortadelos de la vida real no necessiten llegir-se les funcions de seguretat del PDF, i es limiten a tirar del word per escampar els noms dels seus espies… O això asseguren.

Sensacional, Alfred!

Si voleu veure imàges de les pràctiques aquí trobareu les que ha fet en Ricardo. I aquí deçà el comentari que ha fet Bruce Schneier sobre aquesta feta. També tenc el document de pràctiques, però te 40 i escaig pàgines. Ara que si algú el vol, li puc fer arribar.

La imatge està agafada d’aquí

Eren les vuit i escaig del matí. Quan he pujat al vagó del metro, ella ja era allà. Pantalons texans, camiseta negra ajustada amb la imatge del canari Tweety ocupant un lloc privilegiat. Tenia els peus sobre el seient del davant i els seus cabells -llargs, negres- li tapaven, encara que no gaire, allò que la tenia ocupada i concentrada. Estava escrivint a la seva mà esquerra amb lletra petita i, efectivament, era el que semblava: xuletes, o ajuts estratègics d’emergència per a resoldre incidències durant un examen. Era el que semblava perquè, tot seguit, quan ha tengut la mà esquerra plena, ha passat revista als nombrosos paperets, amb la mateixa lletra petita, que duia amagats aquí i allà: a les butxaques del darrera, entre el cinturó i el pantaló i més que no he arribat a veure, tot i que la meva mirada era, pel cap baix, tan descarada com la seva activitat. Res de tecnologies digitals, ni mòbils, ni auriculars, ni impressions d’ordinador. Paperets de forma irregular, escrits curosament a ma: tot plegat, un deliciós anacronisme. Tenia tota la pinta de ser una alumna de segon de batxillerat, abocada als espantosos exàmens finals previs a les encara més espantoses proves d’accés, la selectivitat maleïda. Mentre l’anava mirant -no tenia res millor per fer, tret d’escoltar Quimi Portet que era la música que sonava en els auriculars del meu mp3- he recordat alguns dels professors que vaig tenir i que opinaven que el fet que copiéssim amb xuletes o amb apunts no era tan dolent ja que, pel cap baix, allò volia dir que ens havíem molestat a fer-les o que en teníem d’apunts. Mentre tant ha arribat al seu destí -dues estacions abans de la meva- s’ha acabat de col·locar l’arsenal de coneixements amb els quals anava armada i s’ha aixecat. Quan ha passat pel meu costat m’ha semblat que en Tweety, amb un gest de complicitat, alçava les celles i em deixava anar un lleuger somriure. Però no ho podria assegurar: encara no eren les nou del matí.

P.S.: No he trobat un equivalent català a “chuleta”.

Avui he anat a dinar al restaurant Mirador de Barcelona (Palau de la Música de Barcelona). No està malament, encara que una miqueta car, crec (no he pagat jo). Ambient agradable i una carta no gaire extensa però completa amb un bon rioja (Paisajes, 2000). Tanmateix no en parlaria del dinar sinó fos per l’esglai que m’he enduit a l’arribada quan he vist aquests dos cartells junts: el del restaurant i, just al costat, un altre que deia ben a les clares (imatge i text) que allà estava “Prohibit menjar i beure”. Com que arribava tard només he tengut temps per fer aquesta fotografia dolenta en la qual no es llegeix el que diu el cartell de la prohibició. Si hi torn m’hi esmerçaré.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, el mot rauxa descriu un Impuls anímic fort, manifestat amb obres externes i amb poca intervenció mental moderadora. Doncs això, al nivell personal, aquestes darreres setmanes han estat més de rauxa que d’una altra cosa. I és que amb poca intervenció mental moderadora, resulta difícil escriure res. Tanmateix, entre i entre, m’ha quedat alguna estona per poder constatar que el món segueix igual (o pitjor). Els d’IB3 (o la seva filial SBT, tan fa), segons El País d’ahir, han acomiadat a Araceli Bosch per tenir parents que s’han significat molt en la reivindicació del Secar de La Real. La qual cosa serveix per a confirmar els pitjors averanys sobre IB3. Conec personalment a n’Araceli, no de bades hem fet -amb en Benjamí– una bona partida de programes Mallorca en Xarxa a Ona Mallorca, on ens va demostrar la seva capacitat de feina, el seu interès per la professió i les seves ganes d’aprendre. Els d’IB3 s’ho han perdut i nosaltres ho haurem guanyat. Tots els detalls sobre aquesta feta els podeu trobar aquí, en el bloc d’en Benjamí.

Per cert, a l’avió d’abans d’ahir -darrerament no passen tres dies seguits sense que agafi un avió- vaig ser obsequiat amb una nova modalitat de premsa gratuïta, ara la d’Iberia, que té el no gens pretensiós nom Universal. Amb tot, no està gaire malament, tot i que em va sobtar veure un curt que deia això:

Nens i ordinadors: El Govern (central) pretén que, d’aquí a quatre anys, hi hagi a les escoles públiques dos alumnes per a cada ordinador connectat a Internet per banda ampla.

La qual cosa no deixa de ser ben preocupant, ja que indicaria que els ordinadors passen a ser els protagonistes de l’escola i que els alumnes siguin purament allò que n’hi ha dos per a cada ordinador. No és ben bé això, no.

P.S.: No, no era al Conclave i, tampoc, no he estat absort per la programació continuada sobre el tema papal de les televisions. Feia altres coses.

La música que havia de sonar a L’Encontrada del Diumenge de Pasqua a Felanitx va ser notícia l’any passat. En aquest bloc, aquí i aquí, varem deixar constància del diferent enfoc que varen donar els diaris de Palma al desencontre entre la batlesa -que volia que sonàs l’himne nacional espanyol- i el rector de la parròquia, el qual volia -i va fer sonar- l’Alel·luia de Haendel. Ahir, tal i com estava anunciat, a L’Encontrada va sonar un himne composat aposta per en Josep Prohens, un músic de Felanitx, i l’acceptació sembla que va ser unànime, al menys això és el que diuen tots els diaris de Palma avui. És a dir, que la reconciliació ha ultrapassat les fronteres de Felanitx i ha arribat també a Palma i, de retruc, a tota Mallorca. I és que, ja fa molts d’anys que Madò Meravell ho va deixar escrit en vers, tot fent referència a l’obelisc que hi ha al bell mig de la plaça de S’Arraval:

Felanitx durà la doma
dels pobles en General
perquè enmig de S’Arraval
hi té una agulla com Roma

I ja ho anireu a cercar!

Aquí teniu el tractament que han fet els diaris de l’esdeveniment:
Diari de Balears
Felanitx tanca la polèmica de l’Encontre pasqual amb un himne de reconciliació

Última Hora
El nuevo himno de la reconciliación acerca a los ‘felanitxers’ en el día de la Encontrada
La pieza musical del artista local Josep Prohens puso punto y final a la polémica surgida el año pasado

Diariio de Mallorca
Felanitx celebra s’Encontrada más armoniosa
La Banda de Música estrenó una pieza original de Josep Prohens, y tanto la Iglesia como el Ayuntamiento se mostraron muy satisfechos

El Mundo
Felanitx recupera la normalidad en L’Encontrada con música de Joan Prohens
La nueva pieza interpretada por la banda de música salda las diferencias entre Soler y el párroco. Miles de vecinos salieron a la calle para asistir a la ceremonia

No hi havia tanta unanimitat l’any passat. I és que una reconciliació és una reconciliació. O no?

La imatge del quadre de Picasso està agafada d’aquí.

Està a punt de perdre una bona part del seu significat la historieta de Dilbert del Telesketch. Per si algú no sap de què estic xerrant, aquí la pot trobar en tot el seu esplendor. La cosa va d’un executiu que diu que el portàtil se li ha penjat i un informàtic l’agafa, el capgira i el sacseja per damunt del seu cap. El torna a l’executiu i li diu “Ja està: recordi sempre que ha de fer això.” Mentre l’executiu se’n va tot content, l’informàtic li diu a un company: “Em deman si algun dia arribarà a adonar-se que, de fet, el que té és un telesketch.” Doncs bé resulta que l’explosiva combinació d’un nou dispositiu que duen els portàtils d’Apple i la curiositat i destresa dels hackers -mestres d’aixa- pot donar com a resultat un nou llenguatge de comandes basat en diferents formes de sacsejar el portàtil. El dispositiu en qüestió és un sensor que duen els portàtils d’Apple destinat a aparcar els capsals del disc dur en cas d’una forta sacsejada, és a dir, un dispositiu similar als detectors de “tilt” de les màquines de pinball, amb la particularitat que dóna la inclinació de l’ordinador respecte de l’horitzontal. Ja hi hagut hackers que han emprat les lectures d’aquest sensor per mantenir horitzontal una imatge a la pantalla, encara que es tombi l’ordinador. Però el que fa interessant aquest sensor és el repte llençat des de Tucows: fer un programa que buidi la paperera en resposta a una lleu sacsejada. D’aquí a controlar el portàtil o l’Ipod a base de moviments com el de neteja del Telesketch hi ha molt poc, o no?

Sempre i quan Microsoft no ho patenti, com va fer amb el doble clic.

He pillat aquesta notícia aquí

L’altre dia no em vaig poder resistir a la temptació de comprar el llibre “Obra poètica (1959-1983)” de Miquel Bauçà (Empúries, 1987). Després, a casa, tot fullejant el llibre vaig descobrir una versió del poema “Al final s’ha comprovat” que tenia algunes diferències sensibles respecte de la versió que reproduïa en aquest apunt del passat 12 de febrer. Essencialment hi ha diferències en alguns mots i, també en la disposició dels versos, que apareixien agrupats de dos en dos a cada línia. El misteri va quedar resolt després d’una conversa sobre aquest tema amb en Climent Picornell, la segona versió correspon a una edició revisada del poemari “Una Bella Història”, publicada el 1985, vint-i-tres anys després de la primera, a la qual correspon la versió que publicava en el meu apunt. Em va sobtar particularment un canvi en els últims dels versos que a la versió revisada, ara per comptes de

fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,
independitzen fan negocis

el poema acaba amb aquests altres

es desarmen i fan guerres, amnisties, armisticis,
emancipen i massacren aborígens, fan negocis

Primer vaig pensar que el poema havia passat pel sedàs del político-correctisme, però l’edició era molt anterior a la moda i, sobre tot, no em podia imaginar en Miquel Bauçà còmplice d’una cosa tan absurda. En Climent corroborà aquesta impressió i, per consegüent no em va quedar més remei que mirar-ho de més prim compta. Hi havia d’haver pensat abans: som nosaltres els aborígens, i allò de negres no ho deixava tan clar com el nou mot. Per altra banda, no deixen de ser esgarrifosament actuals i precisios -vegeu Irak- els contundents versos de Miquel Bauçà.

No sé com haurà anat, però per ahir horabaixa estava anunciada l’estrena mundial a Felanitx de l’himne de l’Encontrada. L’any passat la cosa va anar a grumolls, ja que l’alcaldessa (del PP) pretenia que, en moment àlgid de la trobada entre Jesús ressuscitat i la seva mare, la banda de música de Felanitx tocàs l’himne nacional, per comptes de sonar -com havia passat en els darrers temps- l’Al·leluia de Handel. Finalment, Don Llorenç se’n va sortir amb la seva i va sonar l’Al·leluia, això sí, va haver de llogar equips de so ja que la banda de música (municipal) no va sonar res. Aquí i aquí podeu trobar alguns detalls de la feta i com va ser tractada pels diaris de Ciutat. La solució salomònica que suposa l’estrena d’ahir, encarregar un himne aposta a un compositor felanitxer, recorda extraordinàriament alguns dels episodis de les novel·les de Giovanni Guareschi que protagonitzaven l’alcalde comunista Pepone i el capellà de dretes Don Camilo. Només que la filiació política d’un i de l’altre, en el cas de Felanitx, estan capgirades, la qual cosa no vol dir -de cap manera- que Don Llorenç sigui comunista, però segons algun diari -proper al PP- és més d’esquerres que una altra cosa. Ara veurem que passa a l’Encontrada del Diumenge de Pasqua d’enguany.

Mai no hauria imaginat que passaria la vetllada d’un Divendres de Passió en un concert de rock. Però això és exactament el que vaig fer el passat divendres, al teatre d’Artà, assistir al magnífic concert de que va fer en Quimi Portet. Em va agradar tot plegat: la música, el divertit posat informal d’en Quimi, l’ambient i tota la resta. Fins i tot ens varen fer una fotografia amb en Quimi, que m’han assegurat que algun dia me l’enviarien: si ho fan la penjaré aquí.

No em puc estar d’esmentar un tros de la lletra de “La Terra és plana”:

perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.
Quatre palmeres i un camell,
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
i una meuca en un carrer que crida: massa tard imbècil!

M’agrada particularment el canvi de perspectiva de perdre el fil a ser perdut per el fil. Però, a més, per una d’aquelles coses, l’apunt de demà -o demà passat- va de camells …

També compartim l’admiració per Francesc Pujols.

Per cert, i tornant a això del divendres de passió, tampoc no em pensava mai escoltar un capellà que, des de la trona, digués que no era cert que havíem de patir en aquest món per poder gaudir a l’altra vida, sinó que calia aprendre a gaudir en aquesta per poder seguir gaudint a l’altra. Encara no m’he recuperat de l’esglai i ja fa prop de 15 anys. I el capellà segueix exercint amb autoritat.