La joguina de Nokia

internet tabletSegons sembla, dissabte passat Nokia va començar a comercialitzar la seva versió del Tablet PC, però en petit (141 x 79 x 19) i, sobre tot, amb Linux. En diuen Internet Tablet i té tot això: pantalla tàctil d’alta resolució de 800×480, wireless, bluetooth, USB, navegador, gestor de correu, internet radio, i tot un caramull de coses, entre les que no hi ha la capacitat de connexió a la xarxa de telefonia mòbil, però si està prevista que a la propera actualització del sistema operatiu (a mitjans del 2006) ja vindrà amb VeuIP.
Ja es pot comprar per Internet: aquí Si no s’ha esgotat. En contra de la meva pràctica habitual de no ser dels primers en comprar coses d’aquestes, ja n’he comanat un.

No deixa de ser sorprenent aquesta iniciativa diversificadora de Nokia, anunciada el passat mes de maig, justament quan ja eren moltes les veus que deien que aquesta empresa havia perdut l’empenta innovadora que l’havia permès arribar a ser el que és.

Premsa gratuïta, programari lliure i dois

Con el tiempo, a medida que precisen softwars (sic) más complejos y aumente su nivel de exigencia, éstos [els usuaris de programari lliure] se convertiran en verdaderos compradores.

Amb aquesta sensacional frase acaba un reportatge de Fernado Trías de Bes titulat Productos gratis … o casi que publica El País Semanal d’avui. I dic sensacional perquè no trob un adjectiu millor que ajudi a descriure la ignorància sobre el temacartell que demostra l’autor d’aital afirmació. L’objectiu essencial de l’article és intentar explicar que l’augment de la premsa gratuïta ha ajudat a vendre més diaris dels de pagament, per comptes dels vaticinis d’alguns pessimistes que la gratuïta acabaria amb la de pagament. I val a dir que els arguments que fa servir per a la premsa són raonables, ja que ve a dir -així a l’engròs- que els lectors que s’habituen a llegir les notícies en el format curt i simple de la gratuïta, aviat comencen a demanar la solvència i grans continguts de la premsa de sempre. Però la vesa de valent quan intenta traspassar els mateixos arguments al món del programari i el greu error de base li prové bé del seu desconeixement del que és el programari lliure, bé d’alguns interessos ocults i/o inconfessables que volen fer creure a tothom que el programari lliure només pot ésser una joguina. Potser encara no sap -o no ha entès- allò de Free software is a matter of liberty, not price. To understand the concept, you should think of free as in free speech, not as in free beer. Fet i fet, el que hauria estat bé i més acurat a la realitat seria una frase de l’estil d’aquesta:

Con el tiempo, a medida que precisen softwars más complejos y aumente su nivel de exigencia, éstos [els usuaris de programari lliure] estan en condiciones de hacerse a medida las verdaderas soluciones para sus problemas y, con ello contribuyen a mejorar la calidad global y las prestaciones del software.

O una cosa similar. Però no crec que els amos del seu diari estiguessin gaire contents de veure aquests arguments en el context del reportatge en qüestió. Si no fos perquè sé que el diari m’ha costat un euro noranta, pensaria que és un reportatge d’aquests light característics -segons aquest periodista- de la premsa gratuïta.

Vés que hi farem!

Frases Cèlebres: Bona sort, senyor Gorski!

Armstrog (o no)Això que els americans arribassin a la Lluna ha estat objecte de controvèrsies variades. La primera de tota té a veure amb si realment els americans hi van anar o no a la Lluna. Així, per exemple, aquesta web està plena de arguments i evidències que provarien que l’arribada a la Lluna seria simplement un dels majors enganys de la història de la humanitat. Fet i fet, record bé com a l’endemà mateix de l’arribada, els més vells de per Felanitx asseguraven que tot era mentida. Devia ser més fàcil per a ells creure això de la mentida que imaginar-se que, de debó, s’havia arribat a anar a la Lluna.

No gaire enfora d’aquesta incredulitat cal situar una altra llegenda urbana que he sabut aquests dies, i que assegura que, a més d’allò de Quina passa més petita per a un home i tan gran per a la humanitat, Neil Armstrong també va dir, en el moment de baixar a la superfície lunar, la críptica frase Good luck, Mr. Gorski, és a dir, Bona sort, senyor Gorski. La llegenda assegura que, durant molts anys Armstrong no va voler desvetllar el significat d’aquesta frase fins que, devers el 1997, una vegada morts el senyor i la senyora Gorski, finalment es va decidir a explicar-ho. Resulta que un dia de la seva infantesa, mentre Armstrong estava jugant a la pilota li va caure al jardí dels veïns i quan va anar a buscar-la, va sentir com la veïna li deia al seu marit -el senyor Gorski- una cosa com ara Sexe oral? Tu vols sexe oral?. En tindràs el dia que l’al·lotet dels veïns de devora camini sobre la Lluna. Una llegenda urbana que ve a ser una paràfrasi d’allò que de més verdes n’han madurat.

Aquí expliquen aquesta història amb una certa gràcia. Per cert, no estic segur que el de la foto sigui n’Armstrong, ja que podria ser que fos n’Aldrin.

A l’Alguer, seu del CCIA 2005

llaüt Avui i demà som a l’Alguer per assistir a la vuitena edició del Congrés Català d’Intel·ligència Artificial, és a dir, el congrés anual de l’ACIA, Associació Catalana d’Intel·ligència Artificial (aquests dies toca el capell de professor universitari). Avui horabaixa na Rut ha explicat el treball que hi hem presentat amb el títol Llaüt: A Fuzzy Logic Selective Bot (pdf). El títol és en anglès -tot i que sigui una comunicació a un congrés català- perquè els treballs acceptats constitueixen el llibre, publicat per IOS Press, d’Amsterdam, titulat Artificial Intelligence Research and Development. Es tracta de recerca feta i pensada en català i divulgada en anglès i en català.

Ha estat divertit veure com s’agafava l’auditori la definició que hi ha al treball de península, destinada a denotar aquells dominis candidats que no tenen enllaços, és a dir, tot el contrari del que dirien els de la península, que considerarien aquests dominis com a illes.
foto de l'Alguer
Durant el cafè posterior a la sessió, en Ramon López de Mántaras, ha recordat una portada d’un diari londinenc -possiblement el Times- el qual davant la situació creada per uns espesos bancs de boira al canal, titulava Degut a les condicions meteorològiques, el Continent està aïllat.

Aquest matí, a l’acte inaugural en Luca Scala, ens ha fet una divertida i interessant aproximació històrica a L’Alguer. Ara -són prop de les set de l’horabaixa- toca visita guiada i després sopar.

Avui dematí, des de la finestra de la meva cambra de l’Hotel Catalunya, es podia veure la magnífica vista de la dreta. Aquí, avui no hi havia boira.

Com la majoria dels altres setanta i escaig participants, vaig arribar ahir amb avió des de Girona amb Ryan Air, un viatge més que confortable i amb una puntualitat exquisida. Tot sigui dit: va costar més el taxi de l’aeroport a l’hotel que la vinguda amb avió.

Mencken, una vegada més

H.L. Mencken Ja fa estona que dura l’ofensiva dels creacionistes americans contra l’evolució de Darwin, fins el punt que ara ja és una notícia dels telediaris. Fa prop de dos anys que vaig fer un apunt sobre això, del qual m’escau reproduïr-ne un fragment, ateses les preocupants notícies sobre aquest tema:

El Baltimore Evening Sun publicava, el dia 29 de juny de 1925, el primer d’una sèrie d’articles d’Henry Louis Mencken sobre l’anomenat Judici de Scopes, contra un mestre que havia gosat explicar als seus alumnes la teoria de l’evolució de les espècies, cosa que anava contra les lleis de l’Estat de Tennessee i que va ser objecte de la pel·lícula L’herència del vent. Aquest primer article, titulat Homo Neanderthalensis era previ a l’inici del judici. La contundència del paràgraf inicial prometia un sucòs seguit de cròniques sobre aquest judici:

Tals obscenitats, com el proper judici de l’evolucionista de Tennessee, si no serveix per a altra cosa, al manco crida l’atenció de forma dramàtica, sobre el fet que la il·lustració, entre la humanitat, està distribuïda de forma molt limitada. És habitual assumir que el progrés humà afecta per un igual tothom –que fins i tot el més obtús dels humans, en aquests dies brillants, sap més que qualsevol humà del, diguem-ne, segle divuit, i que és molt més civilitzat. Aquesta assumpció és bastant errònia. Les persones de la minoria educada, sens dubte, saben més que els seus predecessors i d’alguns d’ells, per ventura, hom pot dir que són més civilitzats –encara que no m’agradaria haver de donar noms– però les grans masses de persones, àdhuc en aquesta república, són precisament al mateix lloc on eren les guardes als inicis de la història. Són ignorants, són deshonestes, són covardes, són innobles. Saben molt poc d’allò que paga la pena saber, i entre elles no hi ha cap senyal del més petit desig natural per augmentar els seus coneixements

De Mencken també en parlava en aquest altre apunt. Hi esmentava aquestes dues afirmacions seves les quals, malauradament, lluny de perdre vigència, de cada dia que passa esdevenen més i més lúcides:

Les persones no esdevenen civilitzades en proporció a la seva voluntat de creure, sinó en proporció a la seva capacitat per dubtar.

Qualsevol persona decent està avergonyida del govern sota el qual viu

He trobat la foto de Mencken aquí.

Una màquina Smith Premier

màquina de teclat dualEl passat estiu, en Carles Pina va anar a Estònia i allà, en un museu de la ciutat de Kuressaare, capital de l’illa de Saarema, va fer aquesta fotografia d’una màquina d’escriure amb teclat dual, és a dir amb tecles diferents per a les majúscules i per a les minúscules. En una primera aproximació pot semblar que es tracta més aviat un estri sortit d’una galeria d’objectes estúpids. Però no, es tracta d’una màquina Smith Premier 10, la darrera de la família que varen començar a ser construïdes el 1908. La primera, és a dir la Smith Premier 1 és del 1896. Segons s’explica aquí, aquesta casta de màquines varen arribar a ser les segones més venudes del seu temps. Els seus fabricants pensaven que eren millors que les de teclat senzill -les que s’han acabat per imposar- perquè consideraven que haver d’apretar dues tecles per generar una lletra induïa a confusió. Tothom té dret a pensar el que vulgui.

(Si clicau sobre la foto petita podreu veure la fotografia ampliada)

Una interpretació curiosa

portada del llibreJa fa dies que en Joan Genís em va fer arribar la transcripció d’un diàleg que surt al llibre «El misteri del Pale Horse», d’Agatha Christie. Em deia en Joan Genís que resulta sorprenent el contingut d’aquest fragment, especialment si hom té en compta que Agatha Christie ho va publicar, per primera vegada, el 1960. He decidit xapar-lo en dos trosos, el segon dels quals és aquest:

-Em temo, sap?, que vostè està parlant amb un home la cara del qual està fixada en la direcció oposada… cap al passat… no pas cap al futur.
En Venables tornà a encongir les espatlles.
-El futur? Qui pot preveure-ho, això? Jo parlo d’avui, d’ara, del moment immediat! No tinc en compte res més. Les noves tecnologies estan aquí per fer-les servir. Ja tenim màquines que ens poden substituir per respondre a preguntes en segons… comparat amb les hores o els dies de treball humà.
-Ordinadors? Cervells electrònics?
-Coses així.
-Eventualment, les màquines prendran el lloc als homes?
-Dels homes, sí. Dels homes que només són unitats de mà d’obra… sí. Però de l’Home, no. Hi ha d’haver l’Home que Controli, l’Home que Pensi, l’Home que Elabori les preguntes que s’han de fer a les màquines.

Tenia aquest suggeriment d’en Joan Genís guardat tot esperant el moment escaient per fer-lo servir per a un apunt, com ell volia. I l’he recordat quan he vist aquest comentari, escrit fa alguns mesos per Dídac López en un apunt sobre la d’enguany al seu bloc: Continua la lectura de Una interpretació curiosa

Ignobel 2005 (II)

abstract de l'articleun gràfic de l'article dels pingüins Aquí va la llista dels premis IgNobel 2005 que no estan esmentats a l’apunt ahir:

Dinàmica de fluids: Un investigador alemany i un altre d’hungarès per una curiosa investigació sobre els pingüins. L’abstract i el dibuix de l’article original, titulat Pressures Produced When Penguins Pooh — Calculations on Avian Defaecation, que acompanyen aquest apunt expliquen -sobradament- de què va l’article. Per inversemblant que pugui parèixer, l’article va ser publicat el 2003 a la revista, de Springer-Verlag, Polar Biology, vol. 27, pp. 56-8.
Història de l’agricultura: James Watson de la Massey Universitat de Nova Zelanda, pel seu estudi titulat una cosa com ara La significança dels pantalons explosius de Mr. Richard Buckley: Reflexions sobre un aspecte del canvi tecnològic a les granges lleteres de Nova Zelanda entre les dues guerres mundials. Només he pogut llegir un abstract d’aquest article, el qual comença amb aquesta prometedora frase: “During the early 1930s many New Zealand farmers enthusiastically adopted the highly inflammable chemical sodium chlorate as a weedicide against ragwort.”
Física: A J. Mainstone i a T. Parnell (a títol pòstum) de la Universitat de Queensland d’Austràlia, per haver desenvolupat -pacientment- un experiment que va començar l’any 1927. Aquest experiment té objectius didàctics i consisteix a deixar degotar a través d’un embut un bloc congelat de quitrà negre. Han demostrat que, aproximadament deixa anar una gota cada nou anys. Continua la lectura de Ignobel 2005 (II)

Els IgNobel 2005 (I)

el despertadorDijous passat -divendres de matinada en la nostra referència- es varen anunciar els guanyadors del premis IgNobel de 2005. Atorgats des de fa quinze anys per la revista Annals of Improbable Research, tenen per objectiu distingir, en el context d’humor que caracteritza la revista, aquelles troballes científiques que són fruit de recerques que no poden o no haurien de ser reproduïdes. Tanmateix, i més enllà de la broma, els organitzadors d’aquests premis asseguren que tots els guanyadors d’aquests premis, primer han fet riure i, després, han fet pensar. És per això mateix que ja fa una partida d’anys que esper amb impaciència l’anunci d’aquests premis, per riure i, després, pensar. Cal destacar que la mateixa llista dels premis, ja dóna motius per a les dues coses, especialment pel que fa a les raons que justifiquen el premi. Així, per exemple, enguany, el premi IgNobel de Literatura ha estat atorgat als emprenedors d’Internet nigerians autors de tot un seguit d’històries curtes amb una gran varietat de personatges (generals o presidents morts o exiliats, les viudes i els fills) que han distribuit arreu del món mitjançant correus electrònics que et conviden a fer-te milionari. El de Química ha estat per a un investigador que ha publicat un article científic en el qual descriu un experiment que permet determinar si una persona neda més aviat en aigua o en xarop. Però sens dubte, el premi estrella d’enguany és el d’Economia, atorgat a un estudiant del MIT que ha construït un despertador que es mou i s’amaga tot sol, de tal manera que quan sona no hi ha forma de fer-lo deixar de sonar i així, tot obligant els usuaris a aixecar-se per cercar-lo, s’aconsegueix un augment considerable de les seves hores productives. La fotografia que acompanya aquest apunt és la que hi ha al web oficial d’aquest invent, de nom Clocky. Ja ho havia dit: riure i pensar.

Demà, més IgNobel

Aquí i aquí podeu trobar la llista dels IgNobel 2004. Per altra banda, aquest és el web oficial dels IgNobel.

Els sondeigs sobre l’Estatut

portada de TechnopoliAvui, que els diaris venen plens dels resultats de diversos sondeigs d’opinió sobre el projecte d’Estatut de Catalunya, resulta convenient recordar el que diu Neil Postman a la pàgina 151 de Technòpoli:

En general, els sondeigs no fan cas del que les persones saben dels temes sobre els quals se’ls pregunta. (…) imaginem-nos que pensaríem dels sondeigs si les preguntes es fessin per parelles, indicant el que les persones “creuen” i el que “saben” sobre els temes. Si se’m permet d’inventar-me unes xifres, suposem que llegim el següent: “El darrer sondeig indica que el 72% del públic americà creu que hauríem de retirar l’ajut econòmic a Nicaragua. Dels que han expressat aquesta opinió, el 28% creia que Nicaragua era a l’Àsia central, el 18% creia que era una illa prop de Nova Zelanda i el 27,4 % creia que “els africans s’han d’ajudar ells mateixos”, evidentment confonent Nicaragua amb Nigèria. És més, dels enquestats, el 61,8% no sabia que donàvem ajut econòmic a Nicaragua i el 23% no sabia què és “l’ajut econòmic”. Si els enquestadors donessin aquesta informació, el prestigi i el poder dels sondeigs es reduiria força.

La pregunta ara és, quantes de les persones que han donat la seva opinió en aquest sondeig han llegit o s’han informat, encara que només sigui un poc, sobre el contingut d’aquest projecte d’Estatut?

A què és una bona pregunta?

Referència: Postman, N. (1994). Technòpoli. Llibres de l’Índex, Barcelona.