Programari Lliure – Llorenç Valverde

Els llibres escolars, una altra vegada (dBalears, 14/09/08)

foto d'un llibre electrònic
Demà comença –a la fi– el curs escolar. Formant part de la coreografia –embafadora– habitual, els telenotícies ens mostraran les inevitables imatges d’al·lots que ploren davant l’inici d’una experiència desconeguda, unes imatges que completaran el quadre tradicional: discussions sobre –l’excessiva– llargada de les vacances escolars i, sobretot, el cost desorbitat del retorn a les aules, especialment de la contribució a aquest cost dels llibres escolars.

Enguany hem d’afegir a aquest panorama la publicació de dades sobre el nivell de formació de la població i que semblen formar part d’una campanya en favor dels estudis d’FP, la menystinguda formació professional. Una campanya que ja m’estaria bé si no fos perquè sembla més dirigida a captar alumnes que han triat anar la universitat, que a captar alumnes que no van enlloc i que en el millor dels casos es conformen amb el graduat escolar.

Una impressió produïda per la comparació, publicada a tort i a dret, entre el percentatge d’alumnes amb titulació universitària –superior a la mitjana europea– envers el percentatge d’aquells amb estudis d’FP, sensiblement inferior a la mitjana europea. Tot plegat, i dit a l’engròs, res de nou: mentre discutim –discuteixen– sobre els problemes que representa per a les famílies les vacances i qualsevol festa escolar, seguim sense obrir el debat necessari sobre allò que hauria d’oferir el sistema educatiu als escolars.

Mentre discutim –discuteixen– sobre si els llibres escolars han de ser gratuïts o com ha de ser aquesta gratuïtat, seguim sense discutir i esbrinar quin és el paper que els pertoca avui als llibres en el sistema escolar i quins altres instruments podrien ser més útils en el context actual.

Justament fa pocs dies vaig saber que una escola d’Irlanda ha començat enguany una experiència pilot amb llibres electrònics per al seu alumnat. N’hi ha més, aquí i allà, però he sabut d’aquesta, essencialment, perquè a la UOC estem fent una experiència pilot amb aquests mateixos estris i el fabricant ens manté al dia de totes les proves que es fan amb el seu producte.

Els alumnes que disposin d’un d’aquests estris –un lector de llibres en suport electrònic– tindran tots els llibres escolars en aquest aparell, de dimensions entre les d’un manual escolar i les d’un llibre de butxaca. La pantalla mostra una pàgina sencera, el canvi de pàgina és relativament ràpid i hom pot fer-hi recerques, com també anotacions personals al marge i subratllar, sense que això alteri l’original.

La càrrega d’originals es fa per connexió wi-fi directa o a través de l’ordinador i, pot arribar a contenir tots els manuals de tota la vida escolar –i més– de l’alumne. Com a tret diferencial, la cosa autènticament noticiable de l’experiència d’Irlanda és que un dels actors principals és, justament, una editorial que publica els llibres en suport paper i que ara passarà a subministrar els llibres –en format electrònic– per a aquest dispositiu.

A part de l’avantatge més esmentat –lamentablement– com és el fet que ara les motxilles dels estudiants no pesaran tant, n’hi ha d’altres notables, com la capacitat d’actualització immediata dels continguts com també importants canvis metodològics, més adaptats als nostres temps, que el seu ús comportarà. I és que les editorials s’enfronten a un problema similar al de les discogràfiques: la tecnologia ha convertit en obsolet el seu producte bàsic, és a dir, el disc compacte, i no han sabut reaccionar a aquest envit.

L’única cosa que s’els ha acudit fer –a les discogràfiques– és acusar-nos de delinqüents, intentant posar-nos al mateix sac que el top manta, i muntar un entramat legal per defensar allò que és indefensable. Sense cap casta de dubte, algunes de les funcions del llibre han estat substituïdes també per les tecnologies i seria un flac favor seguir l’exemple de les discogràfiques, intentant defensar anacronismes absurds i per això cal destacar l’experiment irlandès.

En definitiva, en el cas dels llibres escolars, més enllà dels problemes econòmics de les famílies i dels de la indústria editorial, un any més queda pendent la discussió sobre el seu rol, sobre com s’han d’elaborar i accedir als continguts escolars, tot això formant part de la gran qüestió pendent de com ha de ser el sistema educatiu del segle XXI. Tenim eines i reptes que ens indiquen que tot ha de canviar, encara que només sigui per a què tot segueixi igual. Vull dir, que no empitjori.

Barranquilla (dBalears, 20/07/08)

moment de treure el tren ecoturístic de les vies
El diploma ho diu ben clar: he fet de “facilitador” d’un taller sobre eines lliures pel coneixement obert, aquí a la Universidad del Norte de Barranquilla, a la costa nord de Colòmbia. M’agrada l’etiqueta -més que director o professor- sobre tot perquè és coherent amb els continguts i objectius del taller. Arreu del món hi ha en marxa tot un seguit de moviments, en els quals hi participen ensenyants, institucions d’ensenyament i d’altres, que té per objectiu -dit a l’engròs- aprofitar les possibilitats que Internet ofereix al món educatiu. Una de les parts més visibles i actives d’aquests moviments va en la direcció de fer una mena de biblioteca global de recursos per a l’aprenentatge, construïda a partir de les aportacions de tots els membres d’aquestes comunitats. La cosa va començar -en la seva forma més cridanera- ara fa set anys amb la decisió del MIT de publicar de forma oberta els continguts de tots els seus cursos a Internet, per tal que qualsevol -professorat, alumnat, gent del carrer- els pogués emprar -tal com són o convenientment adaptats- en les seves tasques. La idea que guiava aquest projecte era que les tecnologies digitals han obert tantes possibilitats a l’hora de fer recursos per a l’aprenentatge, que cau fora de l’abast de qualsevol institució -per potent que aquesta sigui- aprofitar totes aquestes possibilitats i, per això mateix, la única solució que quedava era obrir els continguts. En definitiva es tracta d’adaptar la metodologia del programari lliure -que a la seva vegada està basada en la que la humanitat ha emprat per a la construcció del coneixement- al món de l’aprenentatge. D’això ha anat el taller de Barranquilla amb una especial incidència als canvis metodològics que l’existència d’aquesta biblioteca suposa, entre els que no hi juga un paper menor el fet que deixa ben palès el rol genuí del professorat, com a acompanyant de l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge. I és que, fet i fet, són els alumnes els que aprenen amb l’ajut -o no- dels professors.

Ha quedat poc temps per fer turisme, però n’ha quedat. Dimecres va tocar anar a sopar al restaurant “La Cueva”, seu principal de l’anomenat “Grupo de Barranquilla”, format per escriptors -en Garcia Márquez entre ells- artistes i afegitons. El restaurant és ben bé un museu on es guarda la memòria de les fetes d’aquest grup, amb relíquies com un bagul que conté el tresor més apreciat del Carib: gel, en un homenatge que va i ve a “Cien Años de Soledad”. Tot plegat dona la sensació que s’ho passaven molt bé i que no deixaven la seva creativitat només per a la seva obra, també en feien forma de vida. Divendres, desprès de l’entrega de diplomes, els meus amfitrions em suggereixen d’anar a fer un recorregut amb el tren ecoturístic que recorre l’escullera que tenia per objectiu canalitzar la desembocadura del riu Magdalena. Les vies d’aquest “tren” varen ser posades al mateix temps que avançava la construcció de l’escullera per transportar les pedres i els altres materials necessaris. Desprès de una trentena d’anys abandonades, fa poc que algú va tenir la idea de fer-les servir amb finalitats turístiques. Quan arribem a “l’estació” descobrim que cada comboi és simplement un carro amb un motor poper i sense suspensions, amb unes bancalades on seuen els turistes, en grups de deu. A mesura que avancem em deman si el viatge s’ho pagarà, atès el castic que suposa per a la ronyonada el sotragueig del tren, el qual descarrila dues o tres vegades, sense que el maquinista s’immuti: ens fa baixar i, a força de braços, el torna a posar a lloc. Però de mica en mica hom se n’oblida del ronyons quan comença a veure, a banda a banda, “casetes” fetes de restes tretes per la mar i el riu que serveixen d’habitacle als pescadors de la zona. Una imatge que em resulta familiar gràcies a algunes fotografies de la infantesa de la mare, del lloc on passaven l’estiu, al seu Mazarrón nadiu. No hi ha llum, no hi ha aigua i el seu únic contacte amb el món és a través del tren i, eventualment, de motos que poden anar per la via, ja que no hi ha altre camí. Veiem miloques sobre la platja i, com que no entenem que algú s’hi pugui dedicar amb la calor que fa -devers quaranta graus- ho preguntem i els pescadors ens expliquen que les emprem per saber si podem pescar o no, d’acord amb la direcció del vent i de les corrents que mesuren amb les seves miloques. Un dels pescadors ens mostra les seves captures del dia, poc abans d’enviar-les als restaurants que hi ha prop de l’estació amb un dels motoristes de per allà. De tant en tant, en el camí de tornada, el tren s’ha de parar perquè en ve un en direcció contraria, en aquest moment hem de baixar i veure com el maquinista amb l’ajut d’altra gent, treu el tren de la via per deixar passar l’altre.

Demà, avui diumenge, em toca començar a tornar. La veritat, és que quan venia de cap aquí, no tenia gaires expectatives sobre el que veuria, atès que aquests darrers temps he vingut moltes vegades per la zona del Carib i arreu m’he quedat amb la desagradable impressió que aquí hi ha dos móns amb una divisòria impossible de botar. Tota aquesta setmana, anant només de l’hotel a la universitat i a l’inrevés, no havia tingut la possibilitat de veure la part pobre, tot i que estava convençut que hi havia de ser. Aquesta excursió a Bocas de Ceniza, nom de l’indret, m’ha confirmat el que ja sospitava. I nosaltres anem parlant d’Internet i l’accés global a coneixement, com una forma d’assolir el benestar. I és que , com li va dir el torero al filòsof, hi ha d’haver gent per a tot.

Els colons de Catan (dBalears, 15/06/08)

mapa de Catan
Segons alguns entesos, el joc familiar de sobretaula per excel·lència del segle vint és el Monopoly. Sigui dit de passada, entre aquests entesos no cal buscar-hi Podolski, un jugador de futbol de la selecció alemanya i d’origen polonès que ens ha deixat bocabadats aquesta setmana amb una frase per a la posterioritat: “el futbol és com els escacs, però sense daus.” El Monopoly, que sí inclou daus entre els seus elements, ha esdevingut una icona de la cultura popular, diuen que als Estats Units, però sembla que per aquí ens n’hem contagiat de forma aguda. És un joc basat en l’especulació immobiliària i per guanyar has de netejar els teus contrincants, els has d’arruïnar. Pel camí i per poc que badis, pots acabar a la presó. Les similituds amb el món real són tantes que hom no pot parlar de metàfores: tot sovint pot resultar difícil distingir el relat de les coses tal com són, del que podria ser una crònica d’una partida de Monopoly, real o inventada. Per ventura, el millor que es pugui dir del Monopoly és que es tracta d’un joc fruit de la seva època: neix als Estats Units cinc anys desprès de la gran fallida del 1929 i el tauler i regles de joc representaven allò que no havia pogut ser i que possiblement començava a repuntar desprès de la crisi. No em puc estar de pensar que el Monopoly potser un gran instrument per explicar, d’una forma entenedora, una part del joc econòmic del final del segle passat i els primers anys d’aquest. I ja començam a saber on ens ha dut tot això.

Tanmateix -i aquesta és la bona notícia- al Monopoly sembla que ja li ha sortit una alternativa amb connotacions que obren una petita escletxa per a l’esperança, i ja em disculparan les ingenuïtats associades. Es tracta d’un joc creat el 1995 amb el nom “Els colons de Catan” i també és un joc de sobretaula i apropiat per ser jugat en família. Catan és una illa verge a la qual hi arriben els colonitzadors, és a dir, els jugadors, que s’instal·len a llocs diferents i comencen a construir-hi assentaments, carreteres, a explotar-ne els recursos naturals… i tot allò que està relacionat amb el que anomenen civilització. Fins aquí pot semblar que es tracta d’un altre Monopoly, només que per comptes d’estar ubicat a una ciutat amb carrers i edificis, està localitzat en una illa verge. Però les diferències van molt més enllà i estan, sobre tot, a les regles del joc: aquí no es tracta d’arruïnar els altres jugadors ni només d’acumular riqueses, en forma de matèries primeres, infraestructures i d’altres bens. De fet, un jugador pot guanyar només si ajuda els altres jugadors. Normalment quan una partida acaba -acostumen a durar entre una hora i dues- el guanyador té deu cartes de victòria, i els altres jugadors en tenen set, vuit o nou. Sense col·laboració no hi ha victòria possible i la millor manera d’ajudar-se un mateix és ajudar els altres i compartir allò que sobra o, senzillament, el que li fa falta a l’altre.

Aquests són uns valors molt més interessants que els associats al Monopoly i que més enllà del tauler de joc de Catan, sembla que estan emergint amb una força imparable i com una característica del segle vint i u. Són també els valors associats a moviments com el programari lliure o els continguts educatius oberts i tot un seguit de moviments emergents basats justament en la col·laboració i en compartir recursos i sabers. D’aquests moviments ja n’havia parlat altres vegades, però encara no havia sentit a parlar d’aquest joc que hi encaixa perfectament en la línia de pensament i acció. En definitiva, si el Monopoly va marcar l’evolució del segle vint i aquest ha acabat com ha acabat, les expectatives associades als més de quinze milions d’exemplars venuts dels colons de Catan, deixen un marge relatiu per a l’esperança per a aquest segle. Ja els hi havia anunciat que avui m’haurien de perdonar les ingenuïtats.

Hi veuen més quatre ulls que dos (DdB, 02/04/08)

portada del llibre We are smarter than me
En el blog «Refranyer Català-Castellà», Víctor Pàmies escriu que el refrany «Hi veuen més quatre ulls que dos» és molt antic, atès que ja està documentat en treballs del notari Carles Ros que daten de 1736. D’aquest notari, per la seva banda, sembla que Martí de Riquer en fa un elogi per la seva tasca dedicada a enaltir i restaurar la llengua catalana, elogi que és emprat a un web blavero per retreure a Martí de Riquer que en Carles Ros mai no va fer res per «eixa llengua veïna». La temptació de seguir aquest fil ha estat forta i difícil de vèncer, però la veritat és que se’m feia tard per acabar aquest article i ho he hagut de deixar. Tot plegat, la pensada de buscar referències a aquest refrany a Internet, m’ha vingut quan he començat a pensar en algun referent per al tema d’avui, referent que he trobat a aquest vell refrany que, com tantes d’altres coses, du camí de necessitar un «aggiornamento» gràcies als canvis que Internet i les tecnologies digitals estan propiciant. Ara en diuen xarxes socials, web 2.0, el poder de la comunitat, hi ha més intel·ligència fora de qualsevol institució que dins … i tot un seguit d’enunciats semblants que indiquen una tendència d’abast mundial, com gairebé tot avui en dia: hi veuen més milions d’ulls que dos, o tenen més idees milions de cervells que un de sol.

Si en el segle divuit i anteriors, la saviesa popular encunya un refrany que elogia i encoratja la col·laboració a petita escala, la que era possible en aquell moment, valen més quatre que dos, avui aquesta col·laboració pot esdevenir planetària. Pot esdevenir i ha esdevingut de fet: si ha estat possible, gràcies a la col·laboració de masses, fenòmens com el del programari lliure o la Wikipèdia, què no podrem fer si apliquem els mateixos principis a l’àmbit empresarial i al dels negocis? Aquesta és la pregunta que està de moda aquests dies i que moltes empreses i institucions d’arreu, començant per les escoles de negocis, han començat a reflexionar-hi i dedicar-hi atenció. El poder de la comunitat, és l’enunciat de moda i converteix en best seller un llibre amb un títol tan llaminer com We are smarter than me, Nosaltres som més intel·ligents que jo. Dirigit al món dels negocis, o més aviat, de les escoles de negocis, el llibre tracta de tota una sèries d’experiments, la majoria reeixits, d’empreses que havien decidit tenir en compte les aportacions de comunitats relacionades: clients, treballadors, … per canviar algun dels seus processos o introduir productes nous. El llibre també és un exemple d’una experiència de col·laboració entre milers d’usuaris i, per ella mateixa, s’ha quedat a mig camí entre el més espectacular dels èxits i un fracàs estrepitós, atès que no ha acabat per ser el que inicialment volien els seus autors, és a dir una obra col·lectiva de milers d’autors, però sí compta amb moltes aportacions de col·laboradors voluntaris d’arreu que hi han contribuït amb les seves idees.

Està clar que la idea que hi ha més intel·ligència fora que dins, ja fa estona que va quedar palesa, especialment per a les grans companyies amb la seves polítiques d’adquisicions: tan aviat com detecten algun desenvolupament que els pot interessar, el compren o intenten comprar-lo: és el cas de YouTube i Google o de MySQL i Sun Microsystems, tot això sense comptar amb la política proverbial de Microsoft, que sembla ara haver topat amb un escull important en el cas de l’adquisició de Yahoo. Però la moda es va decantant en una altra direcció, addicional de moment, però que va adquirint més importància de cada dia que passa: Internet possibilita això i molt més i sembla que ara la cursa ha canviat de pista: ja comprarem si no queda més remei, però mentrestant intentem aprofitar la intel·ligència que tenim dins i, molt especialment, la de fora. No sigui cosa que els passi com va passar a Oracle amb Siebel Systems: Siebel era un enginyer d’Oracle quan va dissenyar i construir un programari per gestionar la relació amb els clients -CRM en diuen- en el si de la mateixa empresa, però que va acabar per abandonar la companyia i establir-se pel seu compte davant la indiferència i rebuig d’aquesta. Pocs anys desprès a Oracle no li va quedar més remei que comprar Siebel a preu de canari jove. Un error que ara tothom intenta estalviar-se. En diuen el poder de la comunitat.

Fulles d’afaitar i crispetes (DdB, 05/03/08)

anunci primigeni de Gillete
Una de les coses que manco m’agrada d’anar al cine és la pudor de crispetes que hi acostuma a haver-hi, sense tenir en compte el soroll que fan els que en mengen. Però no queda més remei que aguantar-se perquè, segons sembla, la venda de crispetes i begudes és una de les potes essencials que contribueix a fer sostenibles les sales d’exhibició, i aquí rau la prohibició expressa de consumir-hi productes que no s’hagin comprat allà mateix. Aquesta és una situació molt freqüent en els nostres dies i de la qual un dels primers exemples seria el dels estris d’afaitar Gillette. Segons explica un interessant article de la revista Wired de la setmana passada, l’any 1895, King Gillette era essencialment un inventor frustrat de 40 anys. Venedor de taps de suro i un xic anticapitalista, havia arribat a escriure un llibre en el qual proposava que tota la indústria dels Estats Units s’havia de concentrar en una sola corporació, i que milions d’americans havien d’anar a viure a una ciutat anomenada Metropolis i que havia de fer servir l’energia de les cascades del Niàgara.

Sembla però que Gillette va optar, finalment, per seguir l’únic consell que donava el seu cap: inventar i vendre una cosa que s’hagués de tirar desprès del primer i únic ús. La idea li va venir un dia que s’estava afaitant amb una navalla que ja no podia ser esmolada pus de prima que havia tornat i així va inventar les maquinetes amb fulles d’afaitar recanviables. Per comptes d’haver-les de mantenir, un cop emprades es llençaven i se’n feien servir de noves. La veritat és que, d’entrada, el negoci no va anar gaire bé, de fet, el primer any només va vendre una cinquantena de maquinetes i devers 170 fulles d’afaitar. Desesperat, Gillette va començar a vendre a preus irrisoris maquinetes a l’exèrcit, a bancs i d’altres empreses per tal que les regalassin als seus clients, fins al punt que les maquinetes de Gillette anaven de regal amb paquets de cafè o de llepolies. Deu anys després d’haver començat aquest negoci, va descobrir que els regals havien donat el seu fruit, atès que havia generat molts usuaris que compraven les seves fulles d’afaitar. Els guanys no venien, doncs, de vendre les maquinetes, sinó les fulles d’afaitar, és a dir, una situació molt semblant a la del negoci de «Na Peix Fregit». Aquest exemple pioner el tornam a trobar en els inicis de l’expansió de l’ús de la telefonia mòbil, no sé si ho recordaran, però hi va haver una temporada que resultava molt difícil que –per una raó a l’altra– no hi hagués algú que –fort i no et moguis– no te’n volgués regalar un, de mòbil.

Segons la revista Wired –i molts d’altres– avui aquest estat de coses s’ha generalitzat gràcies a Internet. Google, per exemple, ofereix la major part dels seus serveis de forma gratuïta, la qual cosa fa pensar molta de gent com fa negoci. La resposta rau segurament en la intel·ligent forma en la qual ha adaptat la publicitat a Internet. És el que se’n diu, en anglès, freeconomics, de free, gratis i/o lliure i que sembla estar basada en l’aparent paradoxa de la venda –millor dit, distribució– de productes gratuïts. Però la cosa no és tan estúpida com sembla, atès que el fet que els serveis que ofereix Google siguin gratuïts, no vol dir que Google no en tregui una doblerada i justament les tecnologies han fet que els costs marginals de la distribució d’aquests serveis siguin pràcticament nuls. Però més enllà d’aquest cas paradigmàtic, el cert és que avui en dia hi ha multitud d’exemples que no s’ajusten a les coordenades tradicionals dels models clàssics de negoci, la qual cosa ha fet que molta de gent –empreses i escoles de negocis entre d’altres– comencin a estudiar casos, com el del programari lliure, per tractar d’entendre –i cal suposar que aplicar– aquestes maneres de fer. Les quals, com demostra el cas de Gillette, no són tan noves com pugui semblar en una aproximació superficial. L’únic que tenen de nou és la forma en la qual Internet les ha possibilitat. Mentrestant, començo a sospitar que si vull continuar anant al cine, no em quedarà més remei que sobreposar-me a la meva aversió a l’olor i soroll de les crispetes. Fins i tot, potser hauré de fer que m’agradin. I és que ja hi ha cinemes –als Estats Units, és clar– que t’ofereixen l’entrada gratis amb la compra d’un «pack» de crispetes i beguda.

Intel·ligència col·lectiva (DdB 06/02/08)

mineral d'or
Goldcorp és una empresa dedicada a l’extracció d’or que té una de les seves principal mines a Red Lake, al Canadà. Ben igual que Califòrnia el 1849, el districte de Red Lake també va tenir la seva febre de l’or, això sí, prop d’un segle més tard, vers el 1930. Les prospeccions fetes per Goldcorp indiquen que, encara avui, hi ha a Red Lake importants quantitats de mineral d’or. Rob McEwen era el conseller delegat de Goldcorp cap al final de la passada dècada i justament un dels problemes que tenia era determinar quines eren les millors opcions d’extracció a Red Lake, a partir dels caramulls de dades geològiques que els tècnics de l’empresa havien aconseguit. Feia poc que havia assistit a un curs al MIT on va escoltar com un dels professors els parlava del fenomen del Linux i del programari lliure, de la metodologia oberta i col·laborativa emprada en la seva construcció, amb Internet com a vehicle de comunicació i eina de coordinació dels esforços de milers de programadors distribuïts arreu del món.

McEwen va tenir una idea absurda, en tant que contrària a les pràctiques habituals en el sector, com era la de convocar un desafiament a través d’Internet, amb un premi de mig milió de dòlars a aquelles iniciatives que resultassin ser les millors opcions d’extracció de l’or. Una convocatòria que significava, entre d’altres menuderies, donar a conèixer algunes de les informacions més preuades per les empreses extractores, com són les dades geològiques de la zona d’explotació. Però els resultats de l’experiment varen indicar ben a les clares que McEwen no s’havia equivocat: el cinquanta per cent dels llocs d’explotació identificats pels participants en el desafiament eren nous i, d’aquests, el vuitanta per cent, eren jaciments rics i molt rendibles. El preu de les accions de Goldcorp va experimentar un espectacular augment, l’empresa encara avui braveja del seu experiment en el seu web, i a les escoles de negocis -especialment les que tenen relació amb el MIT- el cas de McEwen i la Goldcorp és presentat com un exemple paradigmàtic d’intel·ligència col·lectiva: connectar gent amb l’ajut de les tecnologies de la informació amb l’objectiu de facilitar que puguin aportar les seves idees per tal de resoldre problemes, innovar i tot allò que ajudi al bon funcionament de l’empresa o de la institució.

Una frase lapidària pot ajudar a entendre -sense definicions circulars- de què tracta aquest terme, és la que assegura que sempre hi ha més intel·ligència fora de qualsevol institució que dins, i les actuals estructures organitzatives ni tan sols acostumen a treure partit de la intel·ligència interna. Un principi que, encara que molt obvi, està esdevenint un dels arguments bàsics en la defensa de les noves formes d’organització social, institucional i empresarial derivades de les possibilitats que han obert les tecnologies de la informació i de la comunicació. A part de Goldcorp i del programari lliure, la Wikipedia, eBay i Google, serien altres exemples d’ús de la intel·ligència col·lectiva. És clar que no totes les iniciatives d’aquest estil es poden comptar com a èxits, ja que per exemple, hi ha el cas d’un equip de baseball, prop de Chicago, que el 2006 va decidir obrir un «Fanclub» amb l’objectiu de facilitar a través d’Internet que els socis del club votassin les decisions sobre alineació, fitxatges i estratègies de joc. Sembla que els resultats van ser més aviat decebedors -fins i tot algun malpensat ha arribat a dir que eren els seguidors dels clubs rivals els que feien servir aquesta opció- i la iniciativa ha estat redissenyada, però segueix vigent. En un sentit similar aniria l’anunci fet fa alguns mesos pel Kiryat Shalom, club de la tercera divisió de futbol d’Israel, tot i que l’experiència és massa recent com per poder fer-ne alguna avaluació.

En qualsevol cas, el que no deixa de ser ben significatiu és que aquestes maneres de fer, inicialment menystingudes i menyspreades per l’establishment econòmic i empresarial -comunistes n’han arribat a dir dels que les postulaven- estiguin ara esdevenint casos d’estudi per part de les escoles de negocis més respectades per part d’aquest mateix establishment. Veure per creure.

La Declaració de Cape Town (DdB 30/01/08)

reivindicació de Plató com a planeta
Ja fa prop de dos anys que l’Assemblea General de la Unió Astronòmica Internacional va «degradar» Plutó de planeta a planeta nan, reduint d’aquesta manera d’un la llista de planetes del Sistema Solar, però encara avui la majoria de llibres de text el mantenen a la categoria. En un article publicat la setmana passada en el San Francisco Chronicle, Jimmy Wales, el fundador de la Wikipedia, emprava aquest fet per argumentar l’obsolescència dels llibres de text com a recurs escolar. També signava aquest article Rich Baraniuk, promotor de la iniciativa liderada per la Rice University i coneguda amb el nom de Connexions. Una iniciativa que, ben igual que la Wikipedia propugna la utilització, per a la generació i transmissió del coneixement, de la metodologia coneguda amb el nom de continguts oberts i que, traslladada al món educatiu, és referida amb el d’educació oberta. De fet, aquest terme de continguts oberts descriu qualsevol casta de treball creatiu publicat en un format que permet de forma explícita que pugui ser copiat i modificat per qualsevol: la Wikipedia seria l’exemple més pregon de projecte que fa servir aquesta metodologia. Wales i Baraniuk no són els únics que defensen aquesta manera de fer, propiciada essencialment per Internet: l’Open Course Ware (OCW) del MIT ja ha fet set anys des del seu llançament i ha arribat a la fita de tenir tots els continguts dels seus cursos en format obert per tal que puguin ser emprats i modificats per qualsevol. La iniciativa del MIT ha estat secundada per moltes universitats d’arreu del món que s’han adherit a aquesta nova forma de tractar el coneixement i que, per dir-ho ras i curt, el retorna a la seva condició de patrimoni de la humanitat, la que no hauria d’haver deixat de tenir mai i que justament, havia posat en greu perill la contraofensiva dels autoanomenats defensors dels drets de propietat intel·lectual, davant els suposats perills associats a la revolució d’Internet, en tant que nou mitjà de propagació i preservació del coneixement i de la cultura. En aquesta mateixa línia també cal situar, entre d’altres, la Declaració de Berlín, propugnada pel Max Planck Institute i que tracta d’impulsar Internet com a mitjà per a difondre els resultats de la recerca científica, tot assegurant els principis de qualitat i d’atribució que ara mateix depenen de la publicació en revistes de paper, les quals poden arribar a retards d’anys en la publicació d’aquests resultats. Una paradoxa del nostre temps, caracteritzat per poder fer arribar arreu i de forma instantània qualsevol idea, i que va ser evidenciada cruament per Grigori Perelman, el matemàtic rus que va resoldre un dels problemes de matemàtiques més important dels nostres temps i que va publicar a Internet al mateix temps que rebutjava les vies tradicionals.

A totes aquestes iniciatives cal afegir-hi ara la Declaració de Cape Town sobre l’educació oberta i que va ser la motivació de l’article de Wales i Baraniuk. Aquesta declaració propugna la utilització dels continguts oberts també en els nivells educatius no universitaris i incita els educadors, les institucions educatives i els polítics a adoptar la metodologia dels continguts oberts per a les seves pràctiques educatives. Ho fan a partir de la constatació del fet que ara més que mai tenim l’oportunitat de «millorar la vida de centenars de milions de persones de tot el món mitjançant la possibilitat d’accedir lliurement a oportunitats d’aprenentatge d’alta qualitat i localment rellevants.» Per ventura es demanaran com és que una declaració com aquesta surt de Cape Town, i el fet és que probablement no hi sigui aliè el fet que aquesta és la ciutat on va nàixer i viu Mark Shuttelworth, fundador d’Ubuntu, una de les distribucions de GNU/Linux més populars del moment. Shuttelworth es va fer multimilionari amb un programa informàtic i entre les coses que va fer amb aquests diners, primer, va anar a l’estació espacial com a turista i, segon, va fer la seva aportació a posar els ordinadors a l’abast dels humans a través d’aquesta distribució de programari lliure. El pas següent vindria ara com un dels amfitrions de la reunió de personalitats de tot el món involucrats a fer arribar el coneixement —i no només l’informàtic— a totes les persones de tot el món. És una d’aquelles coses—cada dia més escadusseres— que ajuden a veure el món d’una altra manera, és a dir, tot recordant el significat d’aquest terme africà, més Ubuntu.

L’antropòleg innocent

una mostra d'art dowayo
Nigel Barley, un antropòleg anglès va anar, el 1978, al Camerun a fer un treball de camp. L’objectiu del seu estudi era la tribu dels dowayos i -més enllà dels corresponents treballs científics- va decidir explicar les seves aventures en forma d’aquest divertit de relat on explica aquells detalls que no acaben de sortir a les publicacions científiques. Ho fa amb un notable sentit de l’humor i, de tant en tant, deixa anar perles com el fet que la cervesa nacional del Camerun té la notable propietat de fer-te passar del més pur estat de sobrietat a la pitjor de les ressaques, tot estalviant-te la borratxera. O, també, explica que tots els seus col·legues acostumen a dir que tot els hi ha anat tan i tan bé, una versió que queda lleugerament en dubte, quan comencen a donar fites temporals explícites del tipus “Sí, allò em va passar just abans que em piqués aquella serp” o “Ho vaig descobrir just desprès de trencar-me la cama” … i fineses similars. És obvi que el trob molt recomanable, en general, però si l’esment ara -que encara no l’he acabat- és per aquest paràgraf, de la pàgina 131 de l’edició que jo tinc (d’Edicions 62):

A la societat primitiva, el coneixement rarament és a l’abast de tothom; més aviat pertany a cada persona. Un home és propietari del seu coneixement. Ha pagat per aconseguir-lo i seria una bestiesa donar-lo a algú antre sense cobrar res, de la mateixa manera que no donaria les seves filles sense cobrar res.

No sé si calen més comentaris, però, per si un cas, quedi clar que la nostra no hauria de ser una societat primitiva, en tant que el coneixement és a l’abast de molta gent. Ara, si hem d’escoltar i creure segons quines veus que bramen sobre la propietat del coneixement, per ventura arribariem a la conclusió que tampoc no estem gaire enfora de ser una societat certament primitiva, al manco per això.

La foto correspon a una peça d’art dowayo.

Els “comptes” de la BSA

acudit bsa Diu la BSA (quina por!) que:

Como razones del incremento de la piratería en España, IDC señala el fuerte crecimiento del mercado de PCs registrado en 2005, al que no ha podido equipararse el crecimiento de las ventas de licencias de software. Esto significa, según la consultora, que hay un amplio parque de nuevos usuarios que han hecho subir el porcentaje de software ilegal hasta el 46%.

No deuen haver tingut notícies que hi ha una cosa anomenada Programari Lliure. O, per ventura sí, però no els convé que s’escampi gaire, potser se’ls acabaria la feina.

Podeu consultar la “notícia” completa aquí. Jo me l’he trobada al diari aquest que donen als avions d’Iberia, El Universal crec que en diuen.

La imatge està agafada d’aquí (ja té deu anys)

Síndria amb mortadel·la

noticia del nyt Tot llegint aquesta notícia, he recordat un vell acudit basat en un ministre que, obligat per protocols i jerarquies reals ha de demanar un plat de rang inferior al demanat pel rei i, com que aquest ha demanat meló amb pernil, el ministre en qüestió demana síndria amb mortadel·la. No és que sigui gaire bo -més aviat molt dolent- però, en una primera aproximació, és el que sembla la proposta de Microsoft -com a alternativa als ordinadors de 100 dòlars de Negroponte- de fer mòbils que es convertirien en ordinadors un cop connectats a la tele i dotats de teclats. Per cert, la notícia també parla de les vicissituds per les quals va passar Negroponte quan buscava un sistema operatiu pels seus ordinadors. Diu que primer Microsoft i desprès Apple li van negar la possibilitat de cedir els seus i que per això va optar per Linux. Al final però va veure la llum perquè, segons el periodista:

Mr. Negroponte said in an interview here that he had resolved to use Linux not because it was free but because of its quality and maintainability,

és a dir, que va decidir fer servir Linux, no tant perquè fos gratuït, sinó per mor de la seva qualitat i sostenibilitat. No res.

Sigui dit de passada i si no vaig errat, el Markoff aquest que signa l’article és el co-autor – amb Shimomura- de “Takedown”, un relat força esbiaixat -i duit al cine- de les excel·lències de samurai de Shimomura en la seva lluita contra el mal, representat per Kevin Mitnick.

P.S.: En contra de totes les evidències, és obvi que no he abandonat aquest blog. Això sí, faig el que puc …