Categoria: Mira tu!

El d’avui és un títol que pot induir a confusió i és que aquest intermediari no té res a veure amb l’actual escalada de preus. La cosa, per contra, va de jocs, comunicacions, enganys i els hostatges de Colòmbia. I en aquest ordre de coses, la primera cosa a dir sigui que un els jocs més simples que hi ha tal vegada sigui aquell que consisteix en dos jugadors que es llencen una pilota amb les mans. És ben simple però no deixa de ser una metàfora d’un dels jocs més jugats: ni ha a bastament a pensar que qualsevol comunicació entre dues persones, sigui presencial o amb l’ajut de les tecnologies del tipus que sigui és, de fet, una forma de jugar aquest joc, en la qual la pilota ha estat substituïda per les paraules que circulen en el canal de comunicació, sigui en forma de text, de sons o de qualsevol altra mena de codi. Una de les formes més immediates de complicar el joc de la pilota que va i ve, o d’empipar els jugadors, es presenta quan un tercer jugador en discòrdia es posa entre mig dels altres dos tot intentant interceptar la pilota. Si ho aconsegueix, aleshores te la paella pel mànec: pot fer aturar el joc, pot obligar a que un dels jugadors (el que l’havia llençat) passi a ser el jugador del mig, i tot un seguit d’opcions que depenen de la imaginació dels involucrats. Probablement per aquesta versatilitat del joc i per la similitud amb l’exemple de la comunicació, els experts s’han basat en ell per donar el nom d’atac de l’intermediari, en anglès una cosa com ara man-in-the-middle-attack, al que consisteix en la intercepció d’un canal de comunicació per part d’un tercer, de tal manera que enganya als que s’estan comunicant, fent-los creure a cada un dels extrems que ell és l’altre. Posem per cas, si en Pere i na Maria s’estan intercanviant correus electrònics, però n’Aina ha aconseguit que els correus vagin a un compte seu, des del qual en pot enviar fent-se passar, ara per en Pere, suara per na Maria, els pot fer creure el que sigui: que un estima a l’altre, que no o tot el contrari.

Precisament aquest escenari d’un tercer interceptant el canal entre dos comunicants és el que es produeix en una de les estafes més temudes d’avui en dia, com és el “phishing”, és a dir, la suplantació de la identitat financera (vull dir, usuari i paraula de pas) per accedir als comptes bancaris. En aquesta casta d’estafes, més reeixides del que seria convenient, l’intermediari intenta fer a creure al client -amb excuses, de vegades sofisticades- que li ha de desvetllar la seva identitat i fa que li enviï. Una vegada que la té, pot presentar-se al banc com si fos efectivament el client i així, enganyant als dos extrems, pot endur-se’n els diners de l’incaut client. Tal i com explica en un article recent al la revista Wired, Bruce Schneier, aquest tipus d’atac no arriba amb les tecnologies digitals, sinó que apareix amb les primeres formes de comunicació no presencial, de tal manera que són també molt conegudes les moltes estratègies possibles per evitar que tinguin èxit, entre les quals no hi juga un paper menor el context: si hom pot afegir context a les comunicacions, aleshores resulta molt difícil enganyar l’interlocutor. Si han tingut alguna experiència comuna, com haver anat a sopar o a un esdeveniment, aleshores serà difícil per al suplantador superar les dificultats associades a aquesta afegida de context, la qual és també possible amb l’ajut de les tecnologies digitals. El que és ben curiós i certament sorprenent, és que tot això ho explica Schneier justament perquè un d’aquests atacs d’intermediari ha estat la clau que ha permès l’alliberació d’Ingrid Betancourt i la resta d’hostatges. Tot indica que la intel·ligència militar (ja em perdonaran l’oxímoron) colombiana va poder interceptar les comunicacions entre els que la tenien retinguda i els caps de la guerrilla i va poder enganyar els uns i els altres, amb el resultat conegut. Schneier, com molta d’altra gent, es fa creus de com una estratègia tan simple ha tingut èxit encara avui i ho intenta explicar per la falta de context. Els uns no es coneixen amb els altres i no tenien història comuna (i privada) que els ho pogués donar.

Així que ja ho saben, desconfiïn de qualsevol comunicació en la qual no hi hagi un context amb l’interlocutor que els permeti assegurar-se que és qui diu ser. En aquest món nostre, on les tecnologies digitals han fet possible que tothom pugui parlar amb tothom, continua sent necessari el context present quan les coses funcionaven a una escala més local. Tanmateix, això del context ara ja no s’aplica només a les comunicacions interpersonals, també s’aplica a molts d’altres tipus. Tenir-ho present ens pot estalviar disgusts, com per exemple ser víctima del “phishing”

P.S.: En el moment d’escriure això encara no era públic la utilització indeguda per part de l’exèrcit colombià dels logos de la Creu Rotja internacional. Tanmateix, aquest lamentable fet no canvia el que s’explica a l’article.

A l’hora de parlar dels orígens de la World Wide Web, la Web simplement, una de les referències obligades és Vanevar Bush i la seva memex machine, descrita en un memorable article publicat el maig de 1945 amb el títol As we may think, una cosa com ara “tal com ho puguem imaginar”. La màquina o sistema de Bush –que no tenia cap relació de parentiu amb el Bush d’ara– emprava una de les tecnologies capdavanteres del moment –el microfilm– per crear tot un sistema de documentació, amb els documents connectats entre ells a través d’enllaços i disposats així en forma de xarxa, accessibles des de cada lloc de feina.

Tot i que el sistema de Bush era inviable, les idees de base han estat finalment materialitzades amb la Web i els hiperenllaços. Tanmateix, si hom vol encara anar més enrere a la recerca d’idees pioneres en aquest àmbit de sistemes que facilitin l’accés a la informació, resulta també obligat –i divertit– fer esment de la “roda de llibres” d’Agostino de Ramelli i que apareix en el que és considerat com el primer tractat d’enginyeria Le diverse et artificiose machine del capitano Agostino di Ramelli, publicat el 1588.

En aquest tractat, entre els dibuixos –plànols rudimentaris– de màquines que serveixen per pujar aigua o per traslladar pesos, hi apareix aquesta roda de llibres, que no és altra cosa que la roda d’una sínia, a la qual els cadufs han estat substituïts per faristols, que descansen sobre un sistema d’engranatges que mantenen els llibres sempre en posició de lectura, independentment de la posició de la roda. Es tracta, sens dubte, d’un dels primers exemples d’hipertext i tenia per objectiu facilitar la tasca de lectura –els llibres en aquells temps eren grossos i difícils de manejar– a persones amb limitacions físiques.

Ara bé, com tantes d’altres coses, la màquina de Ramelli sembla que té una precursora xinesa coneguda amb el nom de repositori giratori, que data de la dinastia Tang, devers el 823. I qui sap si gratant una mica més encara trobaríem d’altres invents més o manco notables i més o manco reeixits que puguin ser considerats com a avantpassats de l’actual Web que Internet ha fet possible.

Però entre Ramelli i Bush hi ha un gran oblidat, es tracta de l’advocat belga Paul Otlet, considerat com el pare de les ciències de la documentació. Otlet va millorar el sistema de classificació de Dewey tot desenvolupant el sistema de classificació decimal universal, amb el qual pretenia també classificar tot el coneixement humà. Amb l’ajut del premi Nobel Henri LaFontaine, va començar a col·leccionar dades sobre tot el que s’hagués publicat al llarg de la història, llibres i el que fos.

Varen crear una immensa base de dades formada per més de 12 milions de fitxes de paper. Aviat se’n va adonar que el suport paper no servia per als seus objectius i va començar a pensar en altres sistemes. En aquell moment no existien els sistemes electrònics per guardar dades i no li quedà més remei que inventar-los o, més ben dit, imaginar-los. I és així que va arribar a descriure plans per a construir una xarxa global de “cervells mecànics” que permetria la recerca i navegar per milions de documents, imatges i arxius sonors interconnectats. Va descriure com la gent empraria aquests aparells per enviar-se missatges, compartir arxius i, fins i tot, que s’agruparia en xarxes socials.

Tot això vers el 1934, més de deu anys abans de la memex machine. El projecte d’Otlet de les fitxes va prendre malament per diverses circumstàncies, entre les quals la guerra no hi va jugar un paper menor i va haver de veure com els nazis destruïen una gran part de les seves fitxes. Otlet va morir poc abans del final de la guerra i el que quedava del seu llegat va anar a parar a una nau on s’anava deteriorant fins que, el 1968, un llicenciat de nom Rayward el va descobrir i va començar la tasca de recuperació i reivindicació d’Otlet com a visionari de la Web.

Ara, gràcies a un article del New York Times del mes passat, signat per Alex Wright, sembla que la figura i l’obra d’Otlet, aquest desconegut advocat que volia classificar el món, passaran a ser conegudes per part del públic en general, més enllà dels cercles especialitzats en biblioteconomia i documentació. I gràcies també, en bona part, al sistema que ell va imaginar i que Internet ha permès de materialitzar.

Per altra banda, no deixa de ser un un exemple més que els invents, com a expressió que són del coneixement humà, no són fruit exclusivament del geni d’un inventor solitari: són el resultat col·lectiu de l’acumulació de molts esforços, sovint fallits, i això és així malgrat el que ens intenten fer empassar les històries oficials: rares vegades tot passa només per un sol heroi solitari.

Alguna altra vegada he parlat de la història del professor d’economia d’una universitat americana que és cridat a capítol per part del director del seu departament, atès que sembla que cada any, un rere l’altre, sempre posa les mateixes preguntes en els seus exàmens. El director, tot escandalitzat, li recrimina aquesta pràctica que converteix en pura comèdia una de les activitats més importants en la tasca d’acreditació, pròpia de qualsevol universitat, com és l’avaluació del progrés dels estudiants. El professor aguanta com pot l’arruixada i, finalment, diu: “Sí, sí, tot això ja ho sé, però no sé si vostè sap que encara que les preguntes siguin sempre les mateixes, el que canvia cada any són les respostes correctes.” La història no conta quina va ser la reacció del director, però no em resulta gaire difícil d’imaginar. El fet és que, tot i saber les preguntes per endavant, els alumnes d’aquest professor havien d’espavilar-se a trobar què havia canviat des de l’últim examen i per a això no hi valia el simple ús passiu del Google, ni cap racó de ganduls o similar. Calia analitzar la situació i emprar les eines i coneixements que haguessin adquirit durant el curs per tal de trobar la resposta correcta en aquell moment.

Ja es poden imaginar que recordar ara aquesta història ve a tomb del rebombori armat per la recent publicació dels resultats preliminars de la recerca sobre ciberplagi que està realitzant un grup de la Universitat de les Illes Balears, un projecte que ha estat finançat pel ministerio corresponent. El titular és força impactant: Més del 70 per cent dels alumnes enquestats reconeixen haver fet treballs universitaris copiant i enganxant coses trobades a Internet. Convé dir que el terme ciberplagi també inclou l’encàrrec de treballs fets a mida —un tema molt més delicat i que Internet només ha propiciat, ja que això també existia des de molt abans— però la xifra esmentada es refereix només al copiar i enganxar. La majoria de comentaris que ha generat la publicació d’aquests resultats, amb escadusseres excepcions, van en la direcció de recriminar la poca o nul·la ètica que mostren els alumnes universitaris amb aquestes pràctiques i altres menuderies relacionades amb la poca fiabilitat que tindrien, per aquest motiu, coneixements i titulacions adquirits fent servir mètodes tan poc, diguem-ne, ortodoxos. Em cal insistir-hi: copiant i enganxant.

Tanmateix, sembla que a la majoria d’opinadors se’ls escapi una menuderia com és el fet que, per ventura, els alumnes no tinguin l’oportunitat de fer servir, d’una forma més creativa i escaient als objectius formatius, una de les eines més potents dels nostres dies per a la difusió del coneixement com és Internet. La meva lectura particular d’aquestes xifres, sense que això signifiqui cap casta de justificació per a aquestes pràctiques, és que això és el que hi ha i que, a diferència de les preguntes repetides amb respostes canviants del professor d’economia, l’alumnat es veu enfrontat a preguntes repetides amb respostes que no canvien i per això, com que ja ho té a Internet, no cal esmerçar-s’hi: en bastar, basta. De fet, el mateix equip investigador assenyala la fractura digital entre professors i alumnes com un dels factors a tenir en compte a l’hora d’explicar la situació, i si els resultats d’aquest projecte serveixen per a diagnosticar i atacar les causes reals del problema, benvingut sigui. Tanmateix, bones intencions a part, tot apunta que les coses no van ben bé per aquí. I és que no tinc cap notícia que hi hagi projectes de recerca, amb finançament, destinats a trobar solució al problema —molt més complicat i difícil de resoldre— de com ha de ser l’educació a l’era d’Internet, el Google, el YouTube i la Wikipedia. En definitiva, com convertir-los en aliats i no, com sembla que fem ara, que només els contemplem com a enemics. El problema, com ben bé sempre, no rau a les tecnologies. Quan l’únic que tens és un martell, tot el que veus et semblen claus.

P.D.: La imatge està pillada d’aquí. L’article -en anglès- que l’acompanya no està gens malament, o així m’ho ha semblat en una lectura diagonal que n’he fet.

M’ho va deixar anar així, de cop en sec, sense avís previ: “És que el castellà que vosaltres parleu és una llengua morta.” Quan va veure el meu somriure, a mig camí entre foteta i el més absolut dels desconcerts, va rematar: “Mira a Europa sou quatre arreplegats els castellanoparlants, aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, som, pel cap baix, deu vegades més les persones que el parlem. Nosaltres el mantenim viu. I si no ho creus mira de quina part són la majoria d’escriptors …” No record ben bé com me’n vaig sortir d’aquella arruixada sociolingüística, tanmateix, tot sigui dit de passada, estava en inferioritat de condicions davant la meva interlocutora, professora del departament d’espanyol, portuguès i català de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, per afegitó, érem al seu despatx del Dwinelle Hall del campus. Tot això passava en algun moment de la tardor del 1983, feia algunes setmanes que ens havia presentat el director del departament, a qui jo havia demanat ajuda per supervisar la correcció de l’anglès d’un article que tot just acabava d’escriure i havia d’enviar per a la seva publicació. Ella ho va fer de bon grat i, a canvi, em va demanar que l’ajudés a esbrinar l’ús d’algunes construccions en castellà. Jo l’havia avisada que ja feia molts d’anys que el català era la meva llengua vehicular, i que hi podia haver alguna contaminació en el meu castellà, encara que no tanta com la que ella -d’origen salvadoreny- patia respecte de l’anglès. L’arruixada es va desfermar davant un desacord lingüístic, ella no va estar d’acord amb el que jo li deia i, tot que no record quin era el punt, em sembla que jo no tenia cap dubte sobre els meus arguments. Malgrat els desacords, alguns anys desprès, aprofitant una altra estada meva per aquelles contrades, em va convidar a anar a fer una xerrada als seus alumnes, encara que no sé si era amb l’objectiu que aquests poguessin tenir una mostra vivent del castellà arcaic.

Han passat prop de vint i cinc anys d’aquesta conversa, seguim en contacte, tant amb ella com amb el director del departament, però la veritat és que me n’havia oblidat completament de l’incident, fins que en els últims viatges llargs que he fet en avió amb companyies no espanyoles, he descobert que les pel·lícules que projecten en aquests avions estan doblades amb un espanyol que em costa entendre, tant, que sovint he hagut d’optar per la versió original anglesa o francesa. Amb l’excepció d’Iberia i de les pel·lícules espanyoles, totes les altres fan servir aquest espanyol modern i viu, segons l’opinió de la meva amiga, però ben bé incomprensible per a mi. Si es volen fer una idea del que els estic parlant, potser recordaran -especialment els que tinguin una edat similar a la meva- l’enrenou que es va armar per aquí quan Televisió Espanyola va intentar emetre sèries i pel·lícules doblades a aquest espanyol d’allà, deu ser molt fàcil trobar-ne el rastre per les hemeroteques. O també el sidral que va suposar que una locutora emprès el seu accent del sud -no sé andalús o canari- als informatius de la televisió estatal. Supòs que, ara com abans, la cosa deu venir per la banda que deu ser molt més barat el doblatge al espanyol d’allà, especialment per la seva qualitat intrínseca, més enllà d’arcaismes. Potser ara més que mai hagi acabat d’entendre -i dic acabat perquè fa estona que ho sé- quin és un dels papers essencials de la llengua estàndard: ser un punt de referència i d’encontre de tots els parlants d’una mateixa llengua. Justament una de les servituds que està patint l’anglès com a lingua franca global és l’aparició d’una multitud de dialectes, de tal manera que comença a haver-hi dificultats de comprensió entre parlants de dos de diferents. Tanmateix ja fa estona que anglesos i americans bravejen de ser dues comunitats que estan separades per una llengua comú. Em fa l’efecte que en el cas d’Espanya, Iberoamèrica i l’espanyol, ni tan sols es pot dir això. Però això són figues d’un altre paner.

La imatge està treta d’aquí i sembla que és una obra de l’artista mexicà Pablo Helguera que té per títol “Conservatorio de lenguas muertas”

Una consultora americana acaba de publicar un estudi sobre alguns dels resultats que ha obtingut sobre l’univers digital. Entre aquests resultats destaquen amb llum pròpia algunes de les xifres sobre la dimensió d’aquest univers. Diuen que a hores d’ara la cosa va pels 281 bilions (americans) de gigabytes. No em demanin que vol dir això, perquè es tracta d’una xifra que escapa a la meva capacitat de comprensió i mesura, però per si volen un referent, diuen que la versió digital de tota la llibreria del congrés americà, destinada, sembla, a guardar un exemplar de tots llibres que s’han publicat, cabria en una cosa com ara 20 mil gigabytes. En qualsevol cas, és la de la dimensió de l’univers digital és una xifra esborronadora, tant que no sé si té gaire significat.

Tanmateix, l’aspecte més llaminer d’aquest estudi és que la campanya de difusió associada va acompanyada d’un petit programa que permet fer una estimació personal de la grandària de l’ombra digital de cadascú, és a dir, del rastre que anem deixant aquí i allà en forma de bits. Evidentment, no m’he pogut sostreure a la temptació de baixar-me el programet i mesurar la meva ombra digital. Sigui dit de passada, una vegada llegit els antecedents i parafernàlia associats a l’estudi, estava ben disposat a creure’m qualsevol cosa. Dit altrament, esperava amb la mateixa confiança que espero quan faig un test d’intel·ligència o qualsevol d’altres que adés i ara pots trobar per internet i a molts d’altres llocs. Però més enllà de la xifra concreta -el meu rastre digital diari ronda els 7 gigabytes- el que té d’interessant aquest programa és la sèrie de preguntes que et fan per tal de tenir una referència per poder calcular la grandària d’aquesta ombra, atès que posa de manifest moltes situacions en les quals, sense ser-ne del tot conscients, aquesta ombra digital nostra augmenta. I és que hi ha molts de sols que l’alimenten. No es tracta només del correu electrònic, o de les hores de navegació que fem per internet, o de les trucades -tant des de mòbil, com de fix- i moltes d’aquestes coses tingudes per habituals i que ja sabem que contribueixen a aquest rastre. També s’hi han d’incloure, per exemple, les hores que passem a un aeroport -hi ha càmeres de vigilància que ens registren- o l’ús que fem de les targes de crèdit, o cada vegada que fem servir una màquina de retratar digital, o cada vegada que anem a un lloc on hi ha una càmera de seguretat… I tot això sense oblidar les targes de fidelització: aerolínies, botigues, gasolineres… Tots aquests factors són tinguts en compte per aquest programa de mesura el qual, comptat i debatut, m’atorga una ombra total de poc més de 600 gigabytes només des de dia primer de gener d’enguany fins ahir. Tot plegat dóna una dimensió ben bé inabastable a un dels grans problemes dels nostres dies com és la confidencialitat de les nostres dades personals i el poder que aquesta ombra digital confereix a aquells que estan en disposició d’accedir a ella, tota o en part, començant pels governs i les grans corporacions, i que fa més necessari que mai que es regulin de bon de veres els usos possibles d’aquestes dades. Per mostra d’aquests usos, serveixi la batalla que estan lliurant gegants com AOL, Microsoft, Yahoo i Google, per accedir a les dades de navegació dels internautes i així poder fer publicitat personalitzada. No hi fa res que assegurin que els usos que fan no van contra la llei, segurament el que cal és canviar la llei per assegurar-nos que no les empraran en contra nostra.

Tot això sense tenir en compte d’altres empremtes -de vegades ficades de pota clamoroses- digitals que deixam amb els nostres usos de la xarxa. Alguna vegada ja he explicat històries relacionades, però ara em ve al cap el cas recent d’una persona «anònima» que va deixar un exabrupte en forma de comentari en un blog (no era el meu). El fet és que el suposat anonimat va quedar a no-res quan el receptor del comentari va poder comparar l’adreça IP des de la qual s’havia fet el comentari i la d’un correu que havia rebut des de la mateixa adreça. No sé qui va quedar més sorprès si la comunicant anònima o el destinatari del comentari quan la va poder identificar. De fet, sí que ho sé: crec que la comunicant anònima encara no sap que ha estat ben identificada. Angeleta!

La convidada va venir així, sense més ni pus, de cop resposta, el meu interlocutor -el ingeniero Tavarez- m’ho havia amollat cap al final de la telefonada protocol·lària que li havia fet per dir-li que ja havia arribat a Santo Domingo per a la reunió que ell havia convocat per aquell dijous i divendres. Havia arribat dos dies abans i, en principi, tenia el dimecres lliure. Hi havia un acte a San José de Ocoa, capital de la província del mateix nom, situada cap al sud de l’illa en una zona muntanyenca. Només són dues hores de cotxe per anar i així podràs veure una part que no està ni a les guies turístiques ni als circuits habituals, m’havia dit. I, a més, així parlem. En el context protocol·lari de la trucada resultava molt difícil declinar la invitació. A l’hora acordada, puntualment -en un sentit més aviat dominicà- m’havia recollit al meu hotel i havíem partit cap a aquest indret. No gaire a comentar respecte del caos -aparentment ordenat- del trànsit a Santo Domingo ciutat llevat, per ventura, del fet que per conduir per aquí és més important el claxon del cotxe que el mateix volant.

Pel camí, i a mesura que ens acostem a la nostra destinació, encara queden visibles -molt visibles- algunes de les senyes que va deixar l’huracà Noel quan va passar per aquí el passat mes de novembre. Les comunicacions amb la resta del món ja fa estona que varen quedar restaurades, desprès que durant prop d’una setmana estiguessin completament tallades. Arribem a la ciutat -uns vint mil habitants- i com bé em fa notar l’ingeniero, encara conserva ben visible l’estructura colonial: una plaça al bell mig del poble a l’entorn de la qual hi ha les principals institucions: ajuntament i església. Hem de preguntar a un agent municipal -oficial, ha estat el tractament que ha fet servir l’ingeniero- on és el lloc que hi ha l’acte que ens ha dut aquí. Es tracta d’un centre cívic, d’arquitectura molt simple i amb un sostre vist de teulades de zinc. Com no podia ser altrament la música sona a un nivell eixordador, la qual cosa fa molt difícil les presentacions de rigor. Em quedo, però, parlant -cridant, més aviat- amb l’animadora del centre. M’explica que per només deu ordinadors té més de cinc-cents usuaris, crec entendre que diaris. El centre forma part d’una iniciativa del president de Santo Domingo -el qual té com a eslògan electoral per a la reelecció la frase «es p’alante que vamos»- decidit a impulsar l’alfabetització digital de Santo Domingo. L’acte esdevé una petita mostra de les coses -essencialment presentacions multimèdia certament agraciades, tot i que simples- que han aconseguit fer en aquest indret amb l’ajut indispensable d’un grup de voluntaris autòctons. L’ingeniero, preocupat per la impressió que em pugui produir tot plegat m’adverteix una i una altra vegada que es tracta d’un bany de poble. M’han fet seure a la taula presidencial, encapçalada pel governador de la província, flanquejat pel cap de la policia i el mateix ingeniero, el qual té un paper de convidat d’honor a l’acte, en tant que director de l’ITLA -Instituto Tecnològico de las Américas- centre d’excel·lència creat a instàncies del president per tal de dirigir la formació en tecnologies de la informació a Santo Domingo. Amb orgull m’explica l’animadora del centre que ara mateix tenen més de quinze alumnes de la província becats a l’ITLA i que en volen tenir més. L’acte comença i acaba amb l’himne nacional i després -per completar el bany de poble, segons que insisteix l’ingeniero- anem a dinar a un «restaurant» crioll, on compartim taula amb el governador, i que ens explica coses de la zona. Com per exemple, que hi ha una varietat de café -la d’Ocoa- que té fama i és un referent internacional. Ens explica altres coses de l’agricultura, principal activitat del lloc, i la seva, atès que és enginyer agrònom. Hem de passar -per prendre un café d’Ocoa- per la casa del governador i, també, per què ens facin infinites fotografies.

Després, agafem el cotxe i tornem a la capital. L’ingeniero em pregunta les meves impressions. Crec endevinar una certa recança en la seva pregunta, com si estigués preocupat per la modèstia de tot plegat. Intent emprar un to convincent quan li dic que m’he quedat impressionat per l’empenta de tots, dels responsables del centre i, també, dels joves que li donen vida. Li explico que ja m’agradaria veure la mateixa empenta per aquí. Tot plegat, em sembla que s’ho pren com una resposta políticament correcta. Per sortir del pas, li explico que molt possiblement aquest «bany de poble» em donaria peu per fer un article. Al manco aquesta part, l’he complerta.

Per sort, l’empleat de seguretat de Heatrow –de faccions orientals, coreà probablement– posa cara de circumstàncies mentre em palpa sistemàticament obviant les parts, diguem-ne, més nobles. Amb els braços oberts en creu, esper que la meva expressió no sigui gaire diferent. Com he de fer cada setmana de forma sistemàtica -avui ja és la segona vegada –abans m’he deconstruït en part: abric, americana, sabates– i això que són unes espardenyes còmodes per al llarg viatge que m’espera –corretja, butxaques i rellotge. No ha servit de res, l’arc detector ha xiulat i sembla que aquí no gasten d’aquells detectors manuals que són d’ús habitual a d’altres aeroports del món. Unes tres hores abans, a Barcelona, he passat sense cap problema pel mateix ritual. No m’he hagut de treure les sabates i l’arc tampoc no ha sonat. Encara que he hagut de treure l’ordinador de la bossa de mà i passar-lo per l’escànner separat de la resta d’objectes personals. A Londres, quan ja l’havia tret, una matrona no gens simpàtica m’ha dit que no calia, que l’havia de passar dins la bossa.

Tot plegat una indicació del comportament erràtic d’aquests controls de seguretat tan a l’ordre del dia i que no queda més remei que passar-los contents i amb bona cara, encara que sempre queda el dubte sobre la seva eficàcia. Un dubte que ve marcat per assaigs seriosos d’experts globals en seguretat, com Bruce Schneier, el qual assegura que aquests controls –en bona part– només serveixen amb vista a la galeria, per tranquil·litzar els viatgers normals. Tranquil·litzar i, a la vegada, enutjar, com deixen entreveure els nombrosos cartells que hi ha arreu, abans del control de Londres que indiquen ben a les clares que els agents de seguretat fan la seva feina i que qualsevol agressió, encara que sigui verbal, serà perseguida amb tota la força de la llei. I és que més d’un viatger es deu haver rebel·lat contra la humiliació que moltes vegades suposa la forma –sense entrar en el fons– d’aquests controls.

Pitjor, molt pitjor, va la cosa pels Estats Units –d’on hauré de partir d’aquí a uns dies— on està prohibit per una llei federal fer cap casta de broma mentre passes un d’aquests controls. Com que no hi ha manera de saber si qualsevol cosa que diguis pot ser agafada com una broma, aleshores no queda més remei que passar-los muts, a la gàbia i sense cap expressió facial, no sigui cosa que un agent de seguretat suspicaç interpreti malament qualsevol gest, per imperceptible que sigui. I dic a la gàbia, perquè ara fa una any, a Boston, vaig ser obsequiat amb un additional security screening, és a dir una revisió addicional de seguretat: em varen tancar en una gàbia de vidre, em van fumigar amb no se què i varen regirar un per per tots els racons de la motxilla i abric que ja havien passat per l’escànner. Els van fregar amb un paperet que desprès varen posar dins d’una màquina, d’aquestes que només havia vist a CSI. Per sort em van deixar passar sense més entrebancs i, just en aquest moment, vaig esbrinar que a la meva tarja d’embarcament hi havien imprès, en el moment de fer-la, quatre «S» de sospitós. Temps desprès vaig saber que et podien tocar aquestes 4 «S» per tres raons: perquè estaves a una llista de sospitosos, perquè t’havia tocat aleatòriament –sense posar a la rifa– o perquè només tenies un bitllet d’anada, sense tornada, o a l’inrevés, de tornada sense anada, que era el meu cas. Com algú em va fer notar, és obvi i lògic que ho facin així ja que si ets un terrorista que penses fer volar l’avió no compraràs un bitllet d’anar i tornar.

Així que ja ho veuen, aquella interminable palpada, amb els braços en creu –com quan feia alguna malifeta a escola quan era al·lot– i descalç va donar per molt. També em va venir a la memòria la cara que posava en Toni Albà quan, setmanes enrere, vàrem coincidir –a l’aeroport de Palma– en el moment de reconstrucció personal que segueix a la deconstrucció reglamentària abans de passar el control de seguretat. Em va prometre que ho traslladaria als escenaris i que en faria la paròdia que la situació mereix. M’ho vaig creure i, a més, ho esper amb ganes. No li vaig pensar a dir que no ho representàs al control de seguretat de cap aeroport, no sigui cosa que el tanquin per violar una llei federal.