Categoria: Mira tu!

Aquesta és la portada del meu darrer llibre que ha esta publicat per Oberta Publishing, el nom actual de l’Editorial UOC. A la contraportada, en Tomeu Mestre, Balutxo, diu el següent:

Es pot esperar res de bo d’una becaina? Tenir els pits petits pot induir a idear un sistema per teledirigir torpedes de manera segura? Un acte deslleial d’una tal senyora Smith pot fer avançar la Tecnologia? Els bolquers dels astronautes fan perillar les agulles d’estendre roba? Perdre l’enravenada pot il·luminar un home i un poble?

Aquest llibre té molta de sal i molta de gràcia, perquè és entretingut i divertit. Però, per damunt de tot, és un llibre científic capaç de demostrar que ni la història dels invents, ni l’enginyeria, ni cap altre aspecte de la creació tenen dret a ser avorrits. Així que a més de lúdic, és un llibre lúcid! Quasi res! Un ou de dos vermells!

I als blocs de Vilaweb, hi ha penjat el text, titulat “Els sil·logismes de Llorenç Valverde”, que va llegir a la presentació de Felanitx, el dia 16 de maig, on va estar acompanyat d’en Biel Majoral. El dia abans vam fer la presentació a Palma, a càrrec de n’Imma Tubella, en Jaume Claret i en Majoral. La presentació a Barcelona va ser el 27 de maig, i va ser a càrrec de l’actual Rector de la UOC, Josep A. Planell i l’autor del pròleg, Enric Banda. Està clar que, amb padrins així, el bateig ha de ser per força molt i molt lluït.

Així i tot, per a la meva sorpresa, el llibre ha tingut una acollida fantàstica per part dels mitjans. El que segueix és una petita mostra d’aquesta acollida:

Diari de Girona, 10 d’abril de 2014

dBalears, 1 de maig del 2014

RNE a Balears, 5 de maig de 2014

Diario de Mallorca, 10 de maig de 2014

Ara, 14 de maig de 2014

Mallorca en Xarxa, Ona Mediterrània (àudio), 21 de maig de 2014

Catalunya Ràdio (vídeo), 26 de maig de 2014

Vilaweb, 26 de maig de 2014

La Xarxa (àudio), 28 de maig de 2014

N’hi ha més que encara no s’han emès i/o publicat 😉

No calen comentaris, llevat -per ventura- que la veu correspon a Tommy Douglas, un rellevant polític socialdemòcrata de Canadà, havia nascut a Escòcia. Me l’ha enviat en Jaume C. Gràcies!

Quan he passat per l’aeroport de Chicago, devers les tres i mitja, hora d’allà, només faltava una hora i mitja per al tancament de les primeres urnes, però encara el partit republicà seguia fent campanya a la televisió, una campanya en contra d’Obama. “Massa radical, massa arriscat”, era el missatge, suportat per unes imatges seves amb el controvertit pastor de la seva església de Chicago.

Tres hores més tard, a Boston, ja hi havia les primeres projeccions de vot, que atorgaven 77 delegats al candidat demòcrata i 34 al republicà. A les deu i mitja, quan encara faltava mitja hora per al tancament de les urnes a la costa Oest, clarament favorable a Obama segons les enquestes, les diferents cadenes coincideixen en les seves projeccions: devers 207 delegats per a Obama i 135 per a MacCain.

Si l’escrutini confirma les enquestes, s’haurà acabat l’emoció i Obama guanyarà aquestes eleccions. Serà proclamat el primer president negre —afroamaericà, és l’eufemisme que empren per aquí— dels Estats Units. No caldrà esperar els resultats dels estats on hi ha un empat tècnic que no permet cap casta de projecció, és a dir, Florida, Indiana i Ohio. El vot popular no pot ser més igualat: 51 per cent per a Obama i 48 per a MacCain.

Avui fa 56 anys –dia per dia– de les eleccions del 1952, les primeres en les quals una emissora de televisió, la CBS, va fer servir per primera vegada un ordinador per a les projeccions de vot. L’ordinador va ser maquillat convenientment per a l’esdeveniment, ja que hi van posar llums que feien bellumes per crear la sensació que feia alguna cosa.

El conductor del programa va anar de capoll tota la nit, molt especialment quan es va enfrontar a la disparitat de resultats de les projeccions que tothom donava i a la de l’ordinador. Al final, l’ordinador va tenir raó i Eisenhower va sortir elegit president. L’endemà, els titulars dels diaris que parlaven del xou televisiu anaven des d’”Una màquina fa una moneia d’un home”, fins a “Una galindaina electrònica prova que les màquines poder ser més intel·ligents que els humans”.

Enguany, si la cosa hagués anat més apurada com en el 2000, unes màquines també haurien pogut esdevenir les protagonistes d’aquestes eleccions. Es tracta de les màquines de votar que han estat —i seguiran essent— objecte de controvèrsia per la seva poca fiabilitat.

La nit electoral podia ser llarga, segons com anés el recompte, però tot indica que això acabarà aviat. La zona de Cambridge, tocant a Boston, on estic, no sembla gens afectada per la bauxa electoral. Ja saben que aquí ha guanyat Obama. El passatger que tenia devora, a l’avió entre Chicago i Boston, m’ha donat conversa i m’ha mostrat, de forma implícita, la seva inclinació per Obama, per mor de les seves polítiques socials. Aquest sembla que ha estat el punt clau d’aquestes eleccions, ni la guerra, ni la crisi financera.

Passades les onze de la nit, les cinc de la matinada a les Illes, s’ha confirmat la tendència marcada per les enquestes i les projeccions ja donen 333 delegats per a Obama, 63 més dels necessaris. MacCain s’ha dirigit als seus seguidors i ha reconegut la victòria d’Obama. Ara només falta el missatge d’Obama i això s’haurà acabat. Darrera, queda la llarga campanya i un mapa de colors dels Estats Units que mostra la divisió del país en dues meitats: la costa Oest i una bona part de l’Est són blaves, és a dir, demòcrates. El color vermell es concentra enmig, abraçant l’Amèrica profunda, allò que algun col·lega de per aquí anomena “the middle of nowhere”, el bell mig del no-res.

Tots els comentaristes elogien la campanya d’Obama, la qual cosa em recorda la frase final de la pel·lícula El candidat, interpretada per Robert Redford, el qual després de saber que ha guanyat les eleccions a senador, diu una cosa com ara “Ja he guanyat. I ara què?” El problema no serà tant que sigui Obama qui es faci la pregunta, sinó que se la facin tots aquells que han dipositat les seves esperances en aquesta victòria, diuen que històrica.

P.S.: La imatge mostra una “curiosa” comparativa de la distribució dels fons federals i la del vot republicà. Familiar, oi? Florida i Colorado són dos dels estats que han “traït” la generositat federal.

L’any 1985, un equip d’investigadors dels Estats Units va publicar els resultats de les seves recerques, relatives a l’efecte com a espermicida de la Coca-Cola. Els resultats eren concloents: el consum de Coca-Cola redueix la motilitat de l’esperma humà. L’any 1987, un altre equip de recercaires, aquesta vegada taiwanesos, varen publicar el resultat de les seves indagacions sobre aquest mateix punt i el seu resultat també era molt concloent: la ingesta de Coca Cola –i la de Pepsi Cola– no té absolutament cap efecte sobre la salut i motilitat de l’esperma. Ara, vint i escaig anys després, ambdós equips han tastat la glòria pels resultats dels seus treballs: els ha estat atorgat, ex-aequo, el premi IgNobel de Química de l’any 2008. I és que ja hem arribat a aquells dies de l’any en els quals l’acadèmia sueca començarà a fer públics els guardonats amb els premis Nobel d’enguany.

Puntuals com un rellotge, els responsables de la revista Annals of Improbable Research, el dijous de la setmana anterior a aquests anuncis, en una gala que es celebra prop de Boston, fan la cerimònia d’entrega dels seus premis alternatius, els IgNobel, atorgats a aquelles recerques que “primer ens han fet riure i després ens han fet pensar.” Probablement enguany no ens hagi quedat gaire temps per la rialla, atès que el premi de Química coincideix amb la notícia preocupant –i significativa– relativa a un estudi de l’Organització Mundial de la Salut que assegura que més de la meitat dels joves de l’Estat poden tenir problemes de fertilitat a causa de la baixa qualitat del seu semen i que, en tot cas, decantaria la raó cap al primer dels treballs guardonats. Tendència que, en cas de confirmar-se, podria arribar a obligar el Papa a prohibir la ingesta de qualsevol refresc de cola, com a anticonceptiu no natural.

Tanmateix, com cada any, la llista dels premis IgNobel no deixa de ser una magnífica ocasió per riure i, a la vegada, quedar sorpresos sobre les recerques que es fan i es publiquen arreu: i és que cal no oblidar que les investigacions que poden optar a un premi IgNobel han d’haver estat publicades en una revista científica que requereixi, per acceptar els articles, de la revisió i vistiplau d’altres experts reconeguts en la matèria. O sigui que, per exemple, no només hi ha investigadors que han comprovat que les puces dels cans poden botar més enfora que les dels moixos –premi IgNobel 2008 de Biologia–, sinó que, a més, hi ha hagut almanco dos experts en la matèria que han revisat l’article i l’han donat per bo. Per la seva banda, el de Medicina d’enguany ha estat atorgat a un metge que ha demostrat que els medicaments placebo cars són més eficaços que els barats, així, talment. És a dir, que aquests medicaments que no toquen fer res, fan molt millor aquest res com més cars són. També hem sabut, gràcies al premi de la categoria de Ciències Cognitives, que hi ha amebes que són intel·ligents ja que poden resoldre trencaclosques: certament, no som capaç d’imaginar-me els revisors intentant reproduir el corresponent experiment amb una ameba i un trencaclosques. Tampoc no té preu el de Nutrició, atorgat a un italià i a un anglès que han demostrat que simular el corresponent renou pot fer passar per bones patates xips estantisses. Dit altrament que l’oïda també és rellevant a l’hora de menjar, això sí, aliments estantissos.

L’IgNobel de la Pau ha anat a parar a Suïssa, en concret al comitè d’ètica i la ciutadania d’aquell estat en general per haver adoptat el principi legal que les plantes tenen dignitat. El de Literatura, a l’autor d’un assaig amb un títol tan expressiu com: Tu, bastard: una exploració narrativa de l’experiència de la indignació a les organitzacions. S’han fet mereixedors del de Física dos americans que diuen que han demostrat que, sigui com sigui, fils i pèls i tot això sempre s’embullaran. I per acabar, el d’Economia: tres insignes psicòlegs dels Estat Units que han investigat i descobert que l’ovulació afecta els ingressos per propines de les balladores d’striptease que ballen a la falda del client. El corresponent treball de camp deu haver estat d’allò més interessant –molt més que el de les puces, per exemple– i, segurament, cal sospitar que no l’hauran deixat en les mans –o cuixes– dels becaris de torn. El títol de l’article insinua que aquest efecte és positiu, vull dir que n’hi ha més, de propines, els dies d’ovulació. Però no ho podria assegurar, atès que no l’he pogut llegir, encara.

Atribueixen a Sir John Daniel, antic rector de la Open University del Regne Unit, haver dit en un dels seus discursos oficials una cosa com ara “Ara que ja sabem que les tecnologies de la informació són la solució, per ventura sigui arribada l’hora d’esbrinar quin era el problema.” Més enllà de la “boutade”, aquesta afirmació posa de manifest una situació que és força freqüent en el món tecnològic: tot sovint apareixen invents i coses noves que busquen desesperadament una aplicació que les converteixi en útils, és a dir, són solucions a la recerca d’un problema. Tot això sense oblidar que, en el món de la política, també és habitual un joc de paraules que també involucra solucions i problemes, ja que els polítics de l’oposició sempre acostumen a tenir problemes per a qualsevol solució que vingui del govern i a l’inrevés, és clar. Així que ja es podem imaginar l’embull que es pot arribar a fer quan una solució tècnica, d’aquestes que encara no té un problema, involucra també polítics que el cerquin i així successivament. Aquest podria ser ben bé el cas d’una solució tècnica que fa estona que va cercant problemes i que deriva d’un projecte desenvolupat a Califòrnia amb el nom de pols intel·ligent i que té com a punt de partida uns sensors capaces de comunicar-se entre ells emprant tecnologia sense fils, que consumeixen molt poca energia i que poden servir, segons els seus desenvolupadors, per ajudar a controlar una gran varietat de sistemes. Fet i fet, deuen el seu nom a una de les primeres aplicacions que guiava el seu desenvolupament, ja que es tractava d’encastar-los en els materials emprats per fer edificis, de tal manera que poguessin anar proporcionant dades útils sobre l’estat de la construcció (de l’edifici en concret, no del sector). Per comunicar-se feien servir la metodologia de les xarxes embullades (mesh), un sistema de xarxes destinades a fer possible la comunicació entre aparells que van canviant d’ubicació, de nombre i que s’autoorganitza, una metodologia que també és present en el disseny dels ordinadors del projecte OLPC, els ordinadors de cent dòlars destinats als nens de les escoles del tercer món.

Tot indica que als responsables del projecte de la pols intel·ligent la cosa no els va gaire malament, atès que han creat una empresa per explotar-ne els resultats i ara han anunciat que tenen un client important: l’ajuntament de San Francisco que sembla que els ha comprat la idea d’emprar aquests sensors per ajudar els conductors a trobar aparcament a les zones més congestionades de la ciutat. El projecte preveu sembrar els carrers d’aquestes zones amb devers 6000 d’aquests sensors connectats en xarxa i per grups, i també amb els serveis d’Internet de mapes de carrers i d’altres serveis per mòbil, de tal manera que els conductors poden tenir, en viu i en directe, informació bastant acurada sobre la disponibilitat de places d’aparcament a un determinat indret. Vaja, una cosa com ara els llumets verds i vermells dels nous aparcaments, però a l’engròs: pels carrers i consultable per Internet o a través del mòbil. Diuen els responsables que aquest sistema pot ajudar a reduir el consum de combustible i la contaminació, tot reduint el nombre -absurdament elevat- d’hores que passem donant voltes buscant un lloc per aparcar. Tanmateix, i d’aquí la cita de l’inici, no han mancat veus discrepants sobre la utilitat del sistema, especialment d’un dels possibles competidors, que aplica el principi simple que quan un producte baixa de preu, n’augmenta la demanda, per assegurar que el sistema no funcionarà ja que provocarà que hi vagin més conductors confiats amb l’ajut que els proporcionarà el sistema. Per contra diuen que la solució més efectiva per reduir els problemes de congestió de trànsit a les grans ciutats, venen de la mà de les estratègies dirigides a augmentar el transport públic i penalitzar l’ús dels vehicles privats, com fan a Londres.

Però no cal anar a San Francisco per trobar-se polèmiques sobre el transport: no acabava de llegir això quan m’ha arribat un correu d’una plataforma de Llevant, tot demanant-me ajuda per fer uns comptes ben interessants sobre sobre els costos que te la nova línia de tren de Manacor a Artà i els que tindria una xarxa de microbusos que transportassin els passatgers des dels diversos pobles del voltant de Manacor. D’entrada he de dir als meus comunicants que per a això ja hi ha experts en sistemes i xarxes de transport i que jo no ho som, tot i que si m’escau dir que la segona opció, la dels microbusos, tindria com a avantatges principals que no necessitaria de cap infraestructura, ja que les carreteres hi són, i que donaria servei a llocs on no arribarà mai el tren. En contra hi hauria la seva sostenibilitat i les xifres que manega el govern, respecte del nou ramal Manacor-Artà, i que asseguren que les tres quartes parts dels usuaris estan només interessats en arribar a Manacor i només un vint-i-cinc per cent la farien servir per anar a Palma. Solucions i problemes, així en aquest ordre. Potser la situació ideal vindria de la mà de les dues opcions, però sembla que només hi ha doblers per una i el govern segurament ha triat la que les estadístiques d’usuaris li diuen que és la que afavoreix més gent. És per això que fa estona que tinc avorrides les estadístiques.