Feia mesos que no hi anava. Temps enrere, acostumava a anar-hi dues o tres vegades per setmana, prestet el dematí, per berenar d’una llagosta, sovint amb en Climent i en Mariano. Desprès vaig partir cap a Barcelona i, és clar, una de les coses que vaig deixar enrere va ser justament aquesta. Tanmateix, sempre que puc hi vaig, a la mateixa hora, a seguir el mateix ritual de la llagosta i el cafè. La darrera vegada va ser divendres passat: han fet obres i allà on hi havia la barra, ara hi ha les taules i a l’inrevés, però les llagostes no han canviat, com tampoc no ha canviat gaire l’habitual grupet de jubilats d’aire senyorial, això sí, una mica postís. Sempre que hi vaig a aquestes hores són allà, amb la seva tertúlia certament allunyada de l’ideari de la nostra, vull dir, que són frontalment oposades. No és que escolti, altre feina tinc, però sovint has de sentir sense necessitat d’escoltar i és sabut que un bon entenedor ha de menester poques paraules. L’espai és petit -llarguer- i les taules són properes, tant que, des de sempre evitava, seure’m a una que estigués prop de la seva i, sigui dit de passada, m’ha semblat que ells tenien la mateixa deferència si algun dia jo havia arribat primer, com si hi hagués un pacte de no agressió implícit i escrupolosament respectat. Divendres passat, però, totes les taules estaven plenes, manco la que estava devora la seva, i jo tenia pressa, així que vaig conculcar aquest pacte i m’hi vaig seure. Sense escoltar, vaig sentir que el tema de conversa era la sortida de to del director general d’Air Berlin sobre l’ús del català a bord dels seus avions. I vaig estar a punt d’ennuegar-me amb la darrera mossegada de la meva llagosta, quan un d’aquests tertulians va sentenciar, en català, naturalment: “Amb tot això del català, les úniques perjudicades són les classes modestes, ja que no poden viatjar i, per consegüent, només entendran el català i res més.” L’ennuegament no sé si venia més de l’inesperat cop solidari vers les classes més modestes que aquella afirmació significava, o per la correlació entre viatges i llengua, precisament a Mallorca. Vaig recordar un episodi viscut a una perruqueria, on una madona explicava que el fill d’una bona família de la seva escala havia estat condret fins que havia començat a viatjar i així “s’havia tirat cap a l’altra acera.”
En qualsevol cas, mai no hauria pogut arribar per mi mateix a aquesta reflexió a partir de la polèmica generada pel director general d’Air Berlin, ja que, tot plegat i mala educació a part, el seu editorial indica que necessita urgentment canviar l’amanuense que li escriu aquestes coses i cercar-ne un de manco ignorant. L’imperialisme monolingüístic -alemany o no- fa estona que va guanyant batalles per aquí amb l’inestimable ajut d’una cinquena columna amb membres com el tertulià solidari. Resulta més fàcil trobar botigues amb productes etiquetats en alemany que no en català i nosaltres, en conjunt, feim ben poc. Per això és d’agrair que les autoritats donin exemple en aquesta tipus de reivindicació que és, per damunt de qualsevol cosa i més enllà de la identitat, una reivindicació de dignitat, sense la qual tenim poc a fer. La realitat concreta és que fins fa ben poc jo era client habitual d’aquesta companyia i no ho ho era per caprici sinó per necessitat: cal no oblidar -i aquest és un dels aspectes més rellevants del problema- que mentre que Iberia deixa de fer la línia Barcelona-Palma per exemple, els alemanys converteixen l’aeroport de Palma en un hub i, ens agradi o no, ens posen en el mapa. I ens fan fàcil -i barat- anar a Europa, mentre que Iberia ens ho fa cada dia més difícil, obligant-nos a passar per Madrid. Com a client habitual que era, els puc ben assegurar que el problema lingüístic és molt més greu del que aquesta polèmica deixa entreveure: les hostesses d’Air Berlin tampoc no parlen castellà i sempre que he necessitat alguna cosa d’elles m’hi he hagut de dirigir en anglès i la comunicació no sempre ha estat fluida. No sé si haurà quedat clar, però tot va per allà mateix, per la reivindicació de la nostra dignitat col·lectiva. És per això que també no resulta gens difícil entendre que tenim mala peça al teler: mai no he estat gaire conforme amb allò de que més valia honra sense vaixells, que vaixells sense honra. Jo vull les dues coses: honra i vaixells, o més ben dit, avions. Però no podem renunciar -com hem fet sovint- a la primera, per tenir la segona.
P.D.: 1) Les “llagostes” de més amunt _no_ van per la mar: són els entrepans del Bar Bosch de Palma
2) La imatge és la que acompanyava l’article en el dBalears
Crystal assegura, a més, que ara hi ha més gent que mai que escriu precisament gràcies a aquestes tecnologies i que els seus estudis demostren un ús bastant assenyat i correcte de la llengua i que els lingüistes haurien d’estar exultants per les possibilitats que Internet ens obre a “l’exploració del poder del llenguatge escrit d’una forma creativa”. Crystal va fer aquestes afirmacions en un congrés de lingüistes i la revista Wired se’n fa ressó 
Així de divertits (i interessats) escoltàvem ahir en Mark Shuttleworth a l’Espai Jove Bocanord de Barcelona: 
