Categoria: General

Quan he passat per l’aeroport de Chicago, devers les tres i mitja, hora d’allà, només faltava una hora i mitja per al tancament de les primeres urnes, però encara el partit republicà seguia fent campanya a la televisió, una campanya en contra d’Obama. “Massa radical, massa arriscat”, era el missatge, suportat per unes imatges seves amb el controvertit pastor de la seva església de Chicago.

Tres hores més tard, a Boston, ja hi havia les primeres projeccions de vot, que atorgaven 77 delegats al candidat demòcrata i 34 al republicà. A les deu i mitja, quan encara faltava mitja hora per al tancament de les urnes a la costa Oest, clarament favorable a Obama segons les enquestes, les diferents cadenes coincideixen en les seves projeccions: devers 207 delegats per a Obama i 135 per a MacCain.

Si l’escrutini confirma les enquestes, s’haurà acabat l’emoció i Obama guanyarà aquestes eleccions. Serà proclamat el primer president negre —afroamaericà, és l’eufemisme que empren per aquí— dels Estats Units. No caldrà esperar els resultats dels estats on hi ha un empat tècnic que no permet cap casta de projecció, és a dir, Florida, Indiana i Ohio. El vot popular no pot ser més igualat: 51 per cent per a Obama i 48 per a MacCain.

Avui fa 56 anys –dia per dia– de les eleccions del 1952, les primeres en les quals una emissora de televisió, la CBS, va fer servir per primera vegada un ordinador per a les projeccions de vot. L’ordinador va ser maquillat convenientment per a l’esdeveniment, ja que hi van posar llums que feien bellumes per crear la sensació que feia alguna cosa.

El conductor del programa va anar de capoll tota la nit, molt especialment quan es va enfrontar a la disparitat de resultats de les projeccions que tothom donava i a la de l’ordinador. Al final, l’ordinador va tenir raó i Eisenhower va sortir elegit president. L’endemà, els titulars dels diaris que parlaven del xou televisiu anaven des d’”Una màquina fa una moneia d’un home”, fins a “Una galindaina electrònica prova que les màquines poder ser més intel·ligents que els humans”.

Enguany, si la cosa hagués anat més apurada com en el 2000, unes màquines també haurien pogut esdevenir les protagonistes d’aquestes eleccions. Es tracta de les màquines de votar que han estat —i seguiran essent— objecte de controvèrsia per la seva poca fiabilitat.

La nit electoral podia ser llarga, segons com anés el recompte, però tot indica que això acabarà aviat. La zona de Cambridge, tocant a Boston, on estic, no sembla gens afectada per la bauxa electoral. Ja saben que aquí ha guanyat Obama. El passatger que tenia devora, a l’avió entre Chicago i Boston, m’ha donat conversa i m’ha mostrat, de forma implícita, la seva inclinació per Obama, per mor de les seves polítiques socials. Aquest sembla que ha estat el punt clau d’aquestes eleccions, ni la guerra, ni la crisi financera.

Passades les onze de la nit, les cinc de la matinada a les Illes, s’ha confirmat la tendència marcada per les enquestes i les projeccions ja donen 333 delegats per a Obama, 63 més dels necessaris. MacCain s’ha dirigit als seus seguidors i ha reconegut la victòria d’Obama. Ara només falta el missatge d’Obama i això s’haurà acabat. Darrera, queda la llarga campanya i un mapa de colors dels Estats Units que mostra la divisió del país en dues meitats: la costa Oest i una bona part de l’Est són blaves, és a dir, demòcrates. El color vermell es concentra enmig, abraçant l’Amèrica profunda, allò que algun col·lega de per aquí anomena “the middle of nowhere”, el bell mig del no-res.

Tots els comentaristes elogien la campanya d’Obama, la qual cosa em recorda la frase final de la pel·lícula El candidat, interpretada per Robert Redford, el qual després de saber que ha guanyat les eleccions a senador, diu una cosa com ara “Ja he guanyat. I ara què?” El problema no serà tant que sigui Obama qui es faci la pregunta, sinó que se la facin tots aquells que han dipositat les seves esperances en aquesta victòria, diuen que històrica.

P.S.: La imatge mostra una “curiosa” comparativa de la distribució dels fons federals i la del vot republicà. Familiar, oi? Florida i Colorado són dos dels estats que han “traït” la generositat federal.

L’any 1985, un equip d’investigadors dels Estats Units va publicar els resultats de les seves recerques, relatives a l’efecte com a espermicida de la Coca-Cola. Els resultats eren concloents: el consum de Coca-Cola redueix la motilitat de l’esperma humà. L’any 1987, un altre equip de recercaires, aquesta vegada taiwanesos, varen publicar el resultat de les seves indagacions sobre aquest mateix punt i el seu resultat també era molt concloent: la ingesta de Coca Cola –i la de Pepsi Cola– no té absolutament cap efecte sobre la salut i motilitat de l’esperma. Ara, vint i escaig anys després, ambdós equips han tastat la glòria pels resultats dels seus treballs: els ha estat atorgat, ex-aequo, el premi IgNobel de Química de l’any 2008. I és que ja hem arribat a aquells dies de l’any en els quals l’acadèmia sueca començarà a fer públics els guardonats amb els premis Nobel d’enguany.

Puntuals com un rellotge, els responsables de la revista Annals of Improbable Research, el dijous de la setmana anterior a aquests anuncis, en una gala que es celebra prop de Boston, fan la cerimònia d’entrega dels seus premis alternatius, els IgNobel, atorgats a aquelles recerques que “primer ens han fet riure i després ens han fet pensar.” Probablement enguany no ens hagi quedat gaire temps per la rialla, atès que el premi de Química coincideix amb la notícia preocupant –i significativa– relativa a un estudi de l’Organització Mundial de la Salut que assegura que més de la meitat dels joves de l’Estat poden tenir problemes de fertilitat a causa de la baixa qualitat del seu semen i que, en tot cas, decantaria la raó cap al primer dels treballs guardonats. Tendència que, en cas de confirmar-se, podria arribar a obligar el Papa a prohibir la ingesta de qualsevol refresc de cola, com a anticonceptiu no natural.

Tanmateix, com cada any, la llista dels premis IgNobel no deixa de ser una magnífica ocasió per riure i, a la vegada, quedar sorpresos sobre les recerques que es fan i es publiquen arreu: i és que cal no oblidar que les investigacions que poden optar a un premi IgNobel han d’haver estat publicades en una revista científica que requereixi, per acceptar els articles, de la revisió i vistiplau d’altres experts reconeguts en la matèria. O sigui que, per exemple, no només hi ha investigadors que han comprovat que les puces dels cans poden botar més enfora que les dels moixos –premi IgNobel 2008 de Biologia–, sinó que, a més, hi ha hagut almanco dos experts en la matèria que han revisat l’article i l’han donat per bo. Per la seva banda, el de Medicina d’enguany ha estat atorgat a un metge que ha demostrat que els medicaments placebo cars són més eficaços que els barats, així, talment. És a dir, que aquests medicaments que no toquen fer res, fan molt millor aquest res com més cars són. També hem sabut, gràcies al premi de la categoria de Ciències Cognitives, que hi ha amebes que són intel·ligents ja que poden resoldre trencaclosques: certament, no som capaç d’imaginar-me els revisors intentant reproduir el corresponent experiment amb una ameba i un trencaclosques. Tampoc no té preu el de Nutrició, atorgat a un italià i a un anglès que han demostrat que simular el corresponent renou pot fer passar per bones patates xips estantisses. Dit altrament que l’oïda també és rellevant a l’hora de menjar, això sí, aliments estantissos.

L’IgNobel de la Pau ha anat a parar a Suïssa, en concret al comitè d’ètica i la ciutadania d’aquell estat en general per haver adoptat el principi legal que les plantes tenen dignitat. El de Literatura, a l’autor d’un assaig amb un títol tan expressiu com: Tu, bastard: una exploració narrativa de l’experiència de la indignació a les organitzacions. S’han fet mereixedors del de Física dos americans que diuen que han demostrat que, sigui com sigui, fils i pèls i tot això sempre s’embullaran. I per acabar, el d’Economia: tres insignes psicòlegs dels Estat Units que han investigat i descobert que l’ovulació afecta els ingressos per propines de les balladores d’striptease que ballen a la falda del client. El corresponent treball de camp deu haver estat d’allò més interessant –molt més que el de les puces, per exemple– i, segurament, cal sospitar que no l’hauran deixat en les mans –o cuixes– dels becaris de torn. El títol de l’article insinua que aquest efecte és positiu, vull dir que n’hi ha més, de propines, els dies d’ovulació. Però no ho podria assegurar, atès que no l’he pogut llegir, encara.

Atribueixen a Sir John Daniel, antic rector de la Open University del Regne Unit, haver dit en un dels seus discursos oficials una cosa com ara “Ara que ja sabem que les tecnologies de la informació són la solució, per ventura sigui arribada l’hora d’esbrinar quin era el problema.” Més enllà de la “boutade”, aquesta afirmació posa de manifest una situació que és força freqüent en el món tecnològic: tot sovint apareixen invents i coses noves que busquen desesperadament una aplicació que les converteixi en útils, és a dir, són solucions a la recerca d’un problema. Tot això sense oblidar que, en el món de la política, també és habitual un joc de paraules que també involucra solucions i problemes, ja que els polítics de l’oposició sempre acostumen a tenir problemes per a qualsevol solució que vingui del govern i a l’inrevés, és clar. Així que ja es podem imaginar l’embull que es pot arribar a fer quan una solució tècnica, d’aquestes que encara no té un problema, involucra també polítics que el cerquin i així successivament. Aquest podria ser ben bé el cas d’una solució tècnica que fa estona que va cercant problemes i que deriva d’un projecte desenvolupat a Califòrnia amb el nom de pols intel·ligent i que té com a punt de partida uns sensors capaces de comunicar-se entre ells emprant tecnologia sense fils, que consumeixen molt poca energia i que poden servir, segons els seus desenvolupadors, per ajudar a controlar una gran varietat de sistemes. Fet i fet, deuen el seu nom a una de les primeres aplicacions que guiava el seu desenvolupament, ja que es tractava d’encastar-los en els materials emprats per fer edificis, de tal manera que poguessin anar proporcionant dades útils sobre l’estat de la construcció (de l’edifici en concret, no del sector). Per comunicar-se feien servir la metodologia de les xarxes embullades (mesh), un sistema de xarxes destinades a fer possible la comunicació entre aparells que van canviant d’ubicació, de nombre i que s’autoorganitza, una metodologia que també és present en el disseny dels ordinadors del projecte OLPC, els ordinadors de cent dòlars destinats als nens de les escoles del tercer món.

Tot indica que als responsables del projecte de la pols intel·ligent la cosa no els va gaire malament, atès que han creat una empresa per explotar-ne els resultats i ara han anunciat que tenen un client important: l’ajuntament de San Francisco que sembla que els ha comprat la idea d’emprar aquests sensors per ajudar els conductors a trobar aparcament a les zones més congestionades de la ciutat. El projecte preveu sembrar els carrers d’aquestes zones amb devers 6000 d’aquests sensors connectats en xarxa i per grups, i també amb els serveis d’Internet de mapes de carrers i d’altres serveis per mòbil, de tal manera que els conductors poden tenir, en viu i en directe, informació bastant acurada sobre la disponibilitat de places d’aparcament a un determinat indret. Vaja, una cosa com ara els llumets verds i vermells dels nous aparcaments, però a l’engròs: pels carrers i consultable per Internet o a través del mòbil. Diuen els responsables que aquest sistema pot ajudar a reduir el consum de combustible i la contaminació, tot reduint el nombre -absurdament elevat- d’hores que passem donant voltes buscant un lloc per aparcar. Tanmateix, i d’aquí la cita de l’inici, no han mancat veus discrepants sobre la utilitat del sistema, especialment d’un dels possibles competidors, que aplica el principi simple que quan un producte baixa de preu, n’augmenta la demanda, per assegurar que el sistema no funcionarà ja que provocarà que hi vagin més conductors confiats amb l’ajut que els proporcionarà el sistema. Per contra diuen que la solució més efectiva per reduir els problemes de congestió de trànsit a les grans ciutats, venen de la mà de les estratègies dirigides a augmentar el transport públic i penalitzar l’ús dels vehicles privats, com fan a Londres.

Però no cal anar a San Francisco per trobar-se polèmiques sobre el transport: no acabava de llegir això quan m’ha arribat un correu d’una plataforma de Llevant, tot demanant-me ajuda per fer uns comptes ben interessants sobre sobre els costos que te la nova línia de tren de Manacor a Artà i els que tindria una xarxa de microbusos que transportassin els passatgers des dels diversos pobles del voltant de Manacor. D’entrada he de dir als meus comunicants que per a això ja hi ha experts en sistemes i xarxes de transport i que jo no ho som, tot i que si m’escau dir que la segona opció, la dels microbusos, tindria com a avantatges principals que no necessitaria de cap infraestructura, ja que les carreteres hi són, i que donaria servei a llocs on no arribarà mai el tren. En contra hi hauria la seva sostenibilitat i les xifres que manega el govern, respecte del nou ramal Manacor-Artà, i que asseguren que les tres quartes parts dels usuaris estan només interessats en arribar a Manacor i només un vint-i-cinc per cent la farien servir per anar a Palma. Solucions i problemes, així en aquest ordre. Potser la situació ideal vindria de la mà de les dues opcions, però sembla que només hi ha doblers per una i el govern segurament ha triat la que les estadístiques d’usuaris li diuen que és la que afavoreix més gent. És per això que fa estona que tinc avorrides les estadístiques.

El d’avui és un títol que pot induir a confusió i és que aquest intermediari no té res a veure amb l’actual escalada de preus. La cosa, per contra, va de jocs, comunicacions, enganys i els hostatges de Colòmbia. I en aquest ordre de coses, la primera cosa a dir sigui que un els jocs més simples que hi ha tal vegada sigui aquell que consisteix en dos jugadors que es llencen una pilota amb les mans. És ben simple però no deixa de ser una metàfora d’un dels jocs més jugats: ni ha a bastament a pensar que qualsevol comunicació entre dues persones, sigui presencial o amb l’ajut de les tecnologies del tipus que sigui és, de fet, una forma de jugar aquest joc, en la qual la pilota ha estat substituïda per les paraules que circulen en el canal de comunicació, sigui en forma de text, de sons o de qualsevol altra mena de codi. Una de les formes més immediates de complicar el joc de la pilota que va i ve, o d’empipar els jugadors, es presenta quan un tercer jugador en discòrdia es posa entre mig dels altres dos tot intentant interceptar la pilota. Si ho aconsegueix, aleshores te la paella pel mànec: pot fer aturar el joc, pot obligar a que un dels jugadors (el que l’havia llençat) passi a ser el jugador del mig, i tot un seguit d’opcions que depenen de la imaginació dels involucrats. Probablement per aquesta versatilitat del joc i per la similitud amb l’exemple de la comunicació, els experts s’han basat en ell per donar el nom d’atac de l’intermediari, en anglès una cosa com ara man-in-the-middle-attack, al que consisteix en la intercepció d’un canal de comunicació per part d’un tercer, de tal manera que enganya als que s’estan comunicant, fent-los creure a cada un dels extrems que ell és l’altre. Posem per cas, si en Pere i na Maria s’estan intercanviant correus electrònics, però n’Aina ha aconseguit que els correus vagin a un compte seu, des del qual en pot enviar fent-se passar, ara per en Pere, suara per na Maria, els pot fer creure el que sigui: que un estima a l’altre, que no o tot el contrari.

Precisament aquest escenari d’un tercer interceptant el canal entre dos comunicants és el que es produeix en una de les estafes més temudes d’avui en dia, com és el “phishing”, és a dir, la suplantació de la identitat financera (vull dir, usuari i paraula de pas) per accedir als comptes bancaris. En aquesta casta d’estafes, més reeixides del que seria convenient, l’intermediari intenta fer a creure al client -amb excuses, de vegades sofisticades- que li ha de desvetllar la seva identitat i fa que li enviï. Una vegada que la té, pot presentar-se al banc com si fos efectivament el client i així, enganyant als dos extrems, pot endur-se’n els diners de l’incaut client. Tal i com explica en un article recent al la revista Wired, Bruce Schneier, aquest tipus d’atac no arriba amb les tecnologies digitals, sinó que apareix amb les primeres formes de comunicació no presencial, de tal manera que són també molt conegudes les moltes estratègies possibles per evitar que tinguin èxit, entre les quals no hi juga un paper menor el context: si hom pot afegir context a les comunicacions, aleshores resulta molt difícil enganyar l’interlocutor. Si han tingut alguna experiència comuna, com haver anat a sopar o a un esdeveniment, aleshores serà difícil per al suplantador superar les dificultats associades a aquesta afegida de context, la qual és també possible amb l’ajut de les tecnologies digitals. El que és ben curiós i certament sorprenent, és que tot això ho explica Schneier justament perquè un d’aquests atacs d’intermediari ha estat la clau que ha permès l’alliberació d’Ingrid Betancourt i la resta d’hostatges. Tot indica que la intel·ligència militar (ja em perdonaran l’oxímoron) colombiana va poder interceptar les comunicacions entre els que la tenien retinguda i els caps de la guerrilla i va poder enganyar els uns i els altres, amb el resultat conegut. Schneier, com molta d’altra gent, es fa creus de com una estratègia tan simple ha tingut èxit encara avui i ho intenta explicar per la falta de context. Els uns no es coneixen amb els altres i no tenien història comuna (i privada) que els ho pogués donar.

Així que ja ho saben, desconfiïn de qualsevol comunicació en la qual no hi hagi un context amb l’interlocutor que els permeti assegurar-se que és qui diu ser. En aquest món nostre, on les tecnologies digitals han fet possible que tothom pugui parlar amb tothom, continua sent necessari el context present quan les coses funcionaven a una escala més local. Tanmateix, això del context ara ja no s’aplica només a les comunicacions interpersonals, també s’aplica a molts d’altres tipus. Tenir-ho present ens pot estalviar disgusts, com per exemple ser víctima del “phishing”

P.S.: En el moment d’escriure això encara no era públic la utilització indeguda per part de l’exèrcit colombià dels logos de la Creu Rotja internacional. Tanmateix, aquest lamentable fet no canvia el que s’explica a l’article.

A l’hora de parlar dels orígens de la World Wide Web, la Web simplement, una de les referències obligades és Vanevar Bush i la seva memex machine, descrita en un memorable article publicat el maig de 1945 amb el títol As we may think, una cosa com ara “tal com ho puguem imaginar”. La màquina o sistema de Bush –que no tenia cap relació de parentiu amb el Bush d’ara– emprava una de les tecnologies capdavanteres del moment –el microfilm– per crear tot un sistema de documentació, amb els documents connectats entre ells a través d’enllaços i disposats així en forma de xarxa, accessibles des de cada lloc de feina.

Tot i que el sistema de Bush era inviable, les idees de base han estat finalment materialitzades amb la Web i els hiperenllaços. Tanmateix, si hom vol encara anar més enrere a la recerca d’idees pioneres en aquest àmbit de sistemes que facilitin l’accés a la informació, resulta també obligat –i divertit– fer esment de la “roda de llibres” d’Agostino de Ramelli i que apareix en el que és considerat com el primer tractat d’enginyeria Le diverse et artificiose machine del capitano Agostino di Ramelli, publicat el 1588.

En aquest tractat, entre els dibuixos –plànols rudimentaris– de màquines que serveixen per pujar aigua o per traslladar pesos, hi apareix aquesta roda de llibres, que no és altra cosa que la roda d’una sínia, a la qual els cadufs han estat substituïts per faristols, que descansen sobre un sistema d’engranatges que mantenen els llibres sempre en posició de lectura, independentment de la posició de la roda. Es tracta, sens dubte, d’un dels primers exemples d’hipertext i tenia per objectiu facilitar la tasca de lectura –els llibres en aquells temps eren grossos i difícils de manejar– a persones amb limitacions físiques.

Ara bé, com tantes d’altres coses, la màquina de Ramelli sembla que té una precursora xinesa coneguda amb el nom de repositori giratori, que data de la dinastia Tang, devers el 823. I qui sap si gratant una mica més encara trobaríem d’altres invents més o manco notables i més o manco reeixits que puguin ser considerats com a avantpassats de l’actual Web que Internet ha fet possible.

Però entre Ramelli i Bush hi ha un gran oblidat, es tracta de l’advocat belga Paul Otlet, considerat com el pare de les ciències de la documentació. Otlet va millorar el sistema de classificació de Dewey tot desenvolupant el sistema de classificació decimal universal, amb el qual pretenia també classificar tot el coneixement humà. Amb l’ajut del premi Nobel Henri LaFontaine, va començar a col·leccionar dades sobre tot el que s’hagués publicat al llarg de la història, llibres i el que fos.

Varen crear una immensa base de dades formada per més de 12 milions de fitxes de paper. Aviat se’n va adonar que el suport paper no servia per als seus objectius i va començar a pensar en altres sistemes. En aquell moment no existien els sistemes electrònics per guardar dades i no li quedà més remei que inventar-los o, més ben dit, imaginar-los. I és així que va arribar a descriure plans per a construir una xarxa global de “cervells mecànics” que permetria la recerca i navegar per milions de documents, imatges i arxius sonors interconnectats. Va descriure com la gent empraria aquests aparells per enviar-se missatges, compartir arxius i, fins i tot, que s’agruparia en xarxes socials.

Tot això vers el 1934, més de deu anys abans de la memex machine. El projecte d’Otlet de les fitxes va prendre malament per diverses circumstàncies, entre les quals la guerra no hi va jugar un paper menor i va haver de veure com els nazis destruïen una gran part de les seves fitxes. Otlet va morir poc abans del final de la guerra i el que quedava del seu llegat va anar a parar a una nau on s’anava deteriorant fins que, el 1968, un llicenciat de nom Rayward el va descobrir i va començar la tasca de recuperació i reivindicació d’Otlet com a visionari de la Web.

Ara, gràcies a un article del New York Times del mes passat, signat per Alex Wright, sembla que la figura i l’obra d’Otlet, aquest desconegut advocat que volia classificar el món, passaran a ser conegudes per part del públic en general, més enllà dels cercles especialitzats en biblioteconomia i documentació. I gràcies també, en bona part, al sistema que ell va imaginar i que Internet ha permès de materialitzar.

Per altra banda, no deixa de ser un un exemple més que els invents, com a expressió que són del coneixement humà, no són fruit exclusivament del geni d’un inventor solitari: són el resultat col·lectiu de l’acumulació de molts esforços, sovint fallits, i això és així malgrat el que ens intenten fer empassar les històries oficials: rares vegades tot passa només per un sol heroi solitari.

Alguna altra vegada he parlat de la història del professor d’economia d’una universitat americana que és cridat a capítol per part del director del seu departament, atès que sembla que cada any, un rere l’altre, sempre posa les mateixes preguntes en els seus exàmens. El director, tot escandalitzat, li recrimina aquesta pràctica que converteix en pura comèdia una de les activitats més importants en la tasca d’acreditació, pròpia de qualsevol universitat, com és l’avaluació del progrés dels estudiants. El professor aguanta com pot l’arruixada i, finalment, diu: “Sí, sí, tot això ja ho sé, però no sé si vostè sap que encara que les preguntes siguin sempre les mateixes, el que canvia cada any són les respostes correctes.” La història no conta quina va ser la reacció del director, però no em resulta gaire difícil d’imaginar. El fet és que, tot i saber les preguntes per endavant, els alumnes d’aquest professor havien d’espavilar-se a trobar què havia canviat des de l’últim examen i per a això no hi valia el simple ús passiu del Google, ni cap racó de ganduls o similar. Calia analitzar la situació i emprar les eines i coneixements que haguessin adquirit durant el curs per tal de trobar la resposta correcta en aquell moment.

Ja es poden imaginar que recordar ara aquesta història ve a tomb del rebombori armat per la recent publicació dels resultats preliminars de la recerca sobre ciberplagi que està realitzant un grup de la Universitat de les Illes Balears, un projecte que ha estat finançat pel ministerio corresponent. El titular és força impactant: Més del 70 per cent dels alumnes enquestats reconeixen haver fet treballs universitaris copiant i enganxant coses trobades a Internet. Convé dir que el terme ciberplagi també inclou l’encàrrec de treballs fets a mida —un tema molt més delicat i que Internet només ha propiciat, ja que això també existia des de molt abans— però la xifra esmentada es refereix només al copiar i enganxar. La majoria de comentaris que ha generat la publicació d’aquests resultats, amb escadusseres excepcions, van en la direcció de recriminar la poca o nul·la ètica que mostren els alumnes universitaris amb aquestes pràctiques i altres menuderies relacionades amb la poca fiabilitat que tindrien, per aquest motiu, coneixements i titulacions adquirits fent servir mètodes tan poc, diguem-ne, ortodoxos. Em cal insistir-hi: copiant i enganxant.

Tanmateix, sembla que a la majoria d’opinadors se’ls escapi una menuderia com és el fet que, per ventura, els alumnes no tinguin l’oportunitat de fer servir, d’una forma més creativa i escaient als objectius formatius, una de les eines més potents dels nostres dies per a la difusió del coneixement com és Internet. La meva lectura particular d’aquestes xifres, sense que això signifiqui cap casta de justificació per a aquestes pràctiques, és que això és el que hi ha i que, a diferència de les preguntes repetides amb respostes canviants del professor d’economia, l’alumnat es veu enfrontat a preguntes repetides amb respostes que no canvien i per això, com que ja ho té a Internet, no cal esmerçar-s’hi: en bastar, basta. De fet, el mateix equip investigador assenyala la fractura digital entre professors i alumnes com un dels factors a tenir en compte a l’hora d’explicar la situació, i si els resultats d’aquest projecte serveixen per a diagnosticar i atacar les causes reals del problema, benvingut sigui. Tanmateix, bones intencions a part, tot apunta que les coses no van ben bé per aquí. I és que no tinc cap notícia que hi hagi projectes de recerca, amb finançament, destinats a trobar solució al problema —molt més complicat i difícil de resoldre— de com ha de ser l’educació a l’era d’Internet, el Google, el YouTube i la Wikipedia. En definitiva, com convertir-los en aliats i no, com sembla que fem ara, que només els contemplem com a enemics. El problema, com ben bé sempre, no rau a les tecnologies. Quan l’únic que tens és un martell, tot el que veus et semblen claus.

P.D.: La imatge està pillada d’aquí. L’article -en anglès- que l’acompanya no està gens malament, o així m’ho ha semblat en una lectura diagonal que n’he fet.