Autor: Llorenç Valverde

Mostreu-me les dades (DdB, 16/04/08)

acudit que va amb l'article del JCB
Cap al final de la dècada dels 50, el lingüista Eugene Garfield va inventar un índex per ajudar a la selecció de les revistes científiques. Diuen les males llengües que el problema a resoldre consistia a determinar quines eren les revistes científiques més interessants per ser comprades per les biblioteques amb els sempre migrats recursos destinats als efectes, però sembla que l’invent s’ha d’enquadrar més en context de la bibliometria, conjunt de mètodes i tècniques per a l’estudi i mesures de texts i informació. L’índex de Garfield, a qui posteriorment es va unir en la tasca del seu desenvolupament un bioquímic, Irving Sher, és conegut amb el nom de factor d’impacte; també servia inicialment per a l’anàlisi de les relacions entre revistes acadèmiques a través de les cites que apareixen en els articles publicats en elles. A partir d’aquest índex, Garfield va crear una empresa coneguda amb el nom d’ISI, Institute for Scientific Information, que ara forma part de Thomson Scientific, la qual comercialitza aquests factors d’impacte, amb un notable èxit, atès que han esdevingut una eina essencial en l’avaluació de la qualitat de la producció científica. Ja és sabut, avui, per fer currículum com a investigador, no n’hi ha prou a publicar a revistes de prestigi, amb acurats processos de revisió entre iguals, cal, a més, que aquestes revistes tinguin un alt factor d’impacte, d’acord amb els rànquings que calcula i ven Thomson Scientific. No deixa de ser una paradoxa el fet que, encara avui, la producció científica sigui avaluada a partir només de les publicacions en paper dels resultats de la mateixa i que, per afegitó, els índexs que s’hi fan servir siguin propietat d’una empresa privada. De fet, des que es va començar a popularitzar l’ús d’aquests índexs per avaluar la qualitat de la recerca, amb aplicacions individuals a l’avaluació dels candidats a places universitàries i de recerca, no van faltar tot un grapat de veus que avisaven de les perversions del sistema amb articles -publicats a revistes científiques- amb títols no gens dubtosos com «per què no s’ha d’emprar el factor d’impacte per avaluar la recerca» i fineses semblants.

La que sembla ser la darrera d’aquestes crítiques -certament demolidora- ha vingut de la mà de tres editors de revistes científiques -de prestigi- que han publicat un editorial en una d’elles amb el títol «Show me the data», que és el que he agafat avui per a aquest escrit. L’article comença per on s’ha de començar, reivindicant la integritat i la transparència de les dades emprades en la recerca científica i a partir d’aquí relaten, amb pèls i senyals, les vicissituds per les quals han passat per tal de comprovar justament això, la integritat i la transparència de les dades emprades per Thomson per calcular els factors d’impacte. Expliquen que cap revista seriosa no publica els resultats de cap recerca sense que els autors posin a l’abast les dades que recolzen les seves troballes i, en conseqüència, van demanar -i pagar- a Thomson les dades per fer les comprovacions escaients. Com que els comptes no sortien, van reclamar a Thomson i van obtenir com a resposta que aquelles no eren exactament les dades que feien servir i que n’enviaven de noves, amb les quals els comptes tampoc no van acabar de sortir. Tot plegat els ha donat peu per analitzar altres deficiències, diguem-ne, curioses de l’índex d’impacte, entre les quals no ocupa un lloc menor el fet que els articles sobre cèl·lules mare del coreà Woo Suk Hwang tinguin un alt índex d’impacte encara avui, tot i que hagin estat llargament rebatuts per la manipulació de les dades en les quals es basaven. Òbviament, l’editorial ha generat un cert rebombori a la xarxa amb respostes i acusacions creuades per part de Thomson i dels autors de l’editorial. És important remarcar el fet que, tot l’opinió en contra del mateix Garfield, els factors d’impacte tenen efectes sobre el sou dels investigadors i professors universitaris, per la qual cosa no seria gens sobrer que el seu càlcul, a més de ser íntegre i transparent, ho semblés.

Tanmateix, encara que tímidament, els autors esmenten que ja comença a haver-hi altres índexs més transparents per a mesurar la qualitat a partir de l’aparició de bases de dades més públiques sobre cites, a través de bases de dades de publicacions mèdiques o Google Scholar. En qualsevol cas, sí que sembla necessari tirar endavant amb les propostes de la Declaració de Berlín, signada per moltes universitats i centres de recerca, en la qual s’insta a emprar la xarxa com a mitjà de difusió dels resultats de la recerca científica, assegurant els mecanismes de qualitat i de reconeixement. En aquest sentit, l’actitud de Gregori Perelman, el matemàtic rus que ha resolt un dels problemes matemàtics del mil·lenni, de publicar els seus resultats només a la xarxa, hauria d’ajudar a progressar en la direcció escaient.
(La imatge està pillada del web original de l’article)

Tecnologia i educació, encara (09/04/08)

adolescent fent servir un ordinador
Em demanaren, no fa gaire, una opinió sobre les perspectives de futur de l’aplicació de les tecnologies a l’educació. Compromesa com era la pregunta, vaig tirar pel dret i en vaig improvisar una que anava en la direcció de buscar la resposta en mirar com fan servir els joves les tecnologies, per poder-nos fer una idea de com pot arribar a ser aquest futur. Vaig dir una cosa com ara que si havíem de creure tots aquests anuncis que asseguraven que acabaríem veient la televisió pel mòbil, no hi havia res que ens impedís pensar que un dia podríem també arribar a estudiar a través del mòbil. De fet, estava pensant en l’ordinador del projecte OLPC, el famós ordinador de cent dòlars de Negroponte i d’altres, el disseny del qual ha estat possible gràcies, en bona part, al fet que empra pantalles que ja es fabriquen de forma massiva -i a bon preu perquè són les que duen els lectors de DVD portàtils. La conclusió és ben simple: si les haguessin de fabricar exclusivament per a aquests ordinadors, no sortirien a un preu raonable. Difícilment cap tasca educativa, per important que sigui, podria arribar a reunir els recursos de tota casta que les operadores de telefonia i les televisions estan fent per tal que els mòbils esdevinguin també un canal de recepció dels seus continguts. El negoci és el negoci. Per contra, té tot el sentit intentar aprofitar aquests esforços en el món educatiu i més ara que tenim l’experiència fallida de la televisió educativa, tot i l’opinió contrària de Groucho Marx, que trobava la televisió, en general, molt educativa, atès que cada vegada que algú la posava en marxa a una cambra que ell hi fos, se n’anava a la del costat a llegir un llibre.

La tinta electrònica seria un altre exemple d’aquesta manera de mirar la interacció entre carrer i escola. Fa anys i panys que sentim parlar d’aquests estris destinats a contenir llibres en format electrònic i les seves possibilitats i els seus avantatges. D’entrada, sembla clar que no estan cridats a substituir els llibres de paper i crec que tampoc no es tracta d’això. Però hi ha llibres i llibres, llibres per llegir i guardar, i llibres per llegir i no guardar, ben igual que hom no acostuma a guardar ni diaris ni revistes. Els manuals escolars entrarien segurament en aquesta categoria per moltes i variades raons, entre les quals no hi juga un paper menor la curta vida útil de la majoria dels seus continguts. Per consegüent, no és agosarat pensar en la utilitat d’aquests lectors digitals com a suport important per als continguts escolars. Deixant de costat, per avui, la qüestió dels drets de còpia -altrament dits d’autor- resulta difícil imaginar-se que l’esforç inversor que requereix el seu desenvolupament pogués venir només des del sector educatiu. Deu ser per això que dos dels experiments més reeixits amb aquests estris tinguin com a objectiu principal ser el suport dels subscriptors de diaris (llegir i tirar) en un cas, i el de la distribució de llibres per Internet, com Amazon, en l’altre. Primer va ser Apple amb la música distribuïda a través de la seva botiga on-line iTunes, desprès en varen venir d’altres i ara sembla que s’hi acaba d’afegir Amazon amb una important aposta per la distribució de música, pel·lícules i llibres digitals. Per a aquests darrers, fa temps que va començar a vendre un lector a posta i tot indica que vol potenciar la distribució de llibres en suport digital. Des dels inicis d’Internet ens ho havien anunciat que això arribaria i sembla que, encara que més poc a poc del que ens havien dit, la cosa va arribant. I el món de l’educació hauria de mirar cap aquests estris i buscar-ne les possibles aplicacions, tot això sense descuidar les innovacions de collita pròpia.

Finalment, els he de confessar que, comptat i debatut, la meva resposta era molt agosarada en tant que, avui per avui, sabem -per exemple- que en els nivells no universitaris alumnes i professors fan servir ordinadors i Internet, però no a classe. Dit altrament, la teoria de mirar els usos socials per preveure el futur no està gaire suportada per les dades empíriques que tenim. En qualsevol cas, no deixa de ser un bon lloc per començar a mirar. I és que qualsevol esforç en educació, per gran que sigui, sempre serà insuficient.

Hi veuen més quatre ulls que dos (DdB, 02/04/08)

portada del llibre We are smarter than me
En el blog «Refranyer Català-Castellà», Víctor Pàmies escriu que el refrany «Hi veuen més quatre ulls que dos» és molt antic, atès que ja està documentat en treballs del notari Carles Ros que daten de 1736. D’aquest notari, per la seva banda, sembla que Martí de Riquer en fa un elogi per la seva tasca dedicada a enaltir i restaurar la llengua catalana, elogi que és emprat a un web blavero per retreure a Martí de Riquer que en Carles Ros mai no va fer res per «eixa llengua veïna». La temptació de seguir aquest fil ha estat forta i difícil de vèncer, però la veritat és que se’m feia tard per acabar aquest article i ho he hagut de deixar. Tot plegat, la pensada de buscar referències a aquest refrany a Internet, m’ha vingut quan he començat a pensar en algun referent per al tema d’avui, referent que he trobat a aquest vell refrany que, com tantes d’altres coses, du camí de necessitar un «aggiornamento» gràcies als canvis que Internet i les tecnologies digitals estan propiciant. Ara en diuen xarxes socials, web 2.0, el poder de la comunitat, hi ha més intel·ligència fora de qualsevol institució que dins … i tot un seguit d’enunciats semblants que indiquen una tendència d’abast mundial, com gairebé tot avui en dia: hi veuen més milions d’ulls que dos, o tenen més idees milions de cervells que un de sol.

Si en el segle divuit i anteriors, la saviesa popular encunya un refrany que elogia i encoratja la col·laboració a petita escala, la que era possible en aquell moment, valen més quatre que dos, avui aquesta col·laboració pot esdevenir planetària. Pot esdevenir i ha esdevingut de fet: si ha estat possible, gràcies a la col·laboració de masses, fenòmens com el del programari lliure o la Wikipèdia, què no podrem fer si apliquem els mateixos principis a l’àmbit empresarial i al dels negocis? Aquesta és la pregunta que està de moda aquests dies i que moltes empreses i institucions d’arreu, començant per les escoles de negocis, han començat a reflexionar-hi i dedicar-hi atenció. El poder de la comunitat, és l’enunciat de moda i converteix en best seller un llibre amb un títol tan llaminer com We are smarter than me, Nosaltres som més intel·ligents que jo. Dirigit al món dels negocis, o més aviat, de les escoles de negocis, el llibre tracta de tota una sèries d’experiments, la majoria reeixits, d’empreses que havien decidit tenir en compte les aportacions de comunitats relacionades: clients, treballadors, … per canviar algun dels seus processos o introduir productes nous. El llibre també és un exemple d’una experiència de col·laboració entre milers d’usuaris i, per ella mateixa, s’ha quedat a mig camí entre el més espectacular dels èxits i un fracàs estrepitós, atès que no ha acabat per ser el que inicialment volien els seus autors, és a dir una obra col·lectiva de milers d’autors, però sí compta amb moltes aportacions de col·laboradors voluntaris d’arreu que hi han contribuït amb les seves idees.

Està clar que la idea que hi ha més intel·ligència fora que dins, ja fa estona que va quedar palesa, especialment per a les grans companyies amb la seves polítiques d’adquisicions: tan aviat com detecten algun desenvolupament que els pot interessar, el compren o intenten comprar-lo: és el cas de YouTube i Google o de MySQL i Sun Microsystems, tot això sense comptar amb la política proverbial de Microsoft, que sembla ara haver topat amb un escull important en el cas de l’adquisició de Yahoo. Però la moda es va decantant en una altra direcció, addicional de moment, però que va adquirint més importància de cada dia que passa: Internet possibilita això i molt més i sembla que ara la cursa ha canviat de pista: ja comprarem si no queda més remei, però mentrestant intentem aprofitar la intel·ligència que tenim dins i, molt especialment, la de fora. No sigui cosa que els passi com va passar a Oracle amb Siebel Systems: Siebel era un enginyer d’Oracle quan va dissenyar i construir un programari per gestionar la relació amb els clients -CRM en diuen- en el si de la mateixa empresa, però que va acabar per abandonar la companyia i establir-se pel seu compte davant la indiferència i rebuig d’aquesta. Pocs anys desprès a Oracle no li va quedar més remei que comprar Siebel a preu de canari jove. Un error que ara tothom intenta estalviar-se. En diuen el poder de la comunitat.

L’ombra digital (DdB, 26/03/08)

imatge que acompanyava l'article del NYT
Una consultora americana acaba de publicar un estudi sobre alguns dels resultats que ha obtingut sobre l’univers digital. Entre aquests resultats destaquen amb llum pròpia algunes de les xifres sobre la dimensió d’aquest univers. Diuen que a hores d’ara la cosa va pels 281 bilions (americans) de gigabytes. No em demanin que vol dir això, perquè es tracta d’una xifra que escapa a la meva capacitat de comprensió i mesura, però per si volen un referent, diuen que la versió digital de tota la llibreria del congrés americà, destinada, sembla, a guardar un exemplar de tots llibres que s’han publicat, cabria en una cosa com ara 20 mil gigabytes. En qualsevol cas, és la de la dimensió de l’univers digital és una xifra esborronadora, tant que no sé si té gaire significat.

Tanmateix, l’aspecte més llaminer d’aquest estudi és que la campanya de difusió associada va acompanyada d’un petit programa que permet fer una estimació personal de la grandària de l’ombra digital de cadascú, és a dir, del rastre que anem deixant aquí i allà en forma de bits. Evidentment, no m’he pogut sostreure a la temptació de baixar-me el programet i mesurar la meva ombra digital. Sigui dit de passada, una vegada llegit els antecedents i parafernàlia associats a l’estudi, estava ben disposat a creure’m qualsevol cosa. Dit altrament, esperava amb la mateixa confiança que espero quan faig un test d’intel·ligència o qualsevol d’altres que adés i ara pots trobar per internet i a molts d’altres llocs. Però més enllà de la xifra concreta -el meu rastre digital diari ronda els 7 gigabytes- el que té d’interessant aquest programa és la sèrie de preguntes que et fan per tal de tenir una referència per poder calcular la grandària d’aquesta ombra, atès que posa de manifest moltes situacions en les quals, sense ser-ne del tot conscients, aquesta ombra digital nostra augmenta. I és que hi ha molts de sols que l’alimenten. No es tracta només del correu electrònic, o de les hores de navegació que fem per internet, o de les trucades -tant des de mòbil, com de fix- i moltes d’aquestes coses tingudes per habituals i que ja sabem que contribueixen a aquest rastre. També s’hi han d’incloure, per exemple, les hores que passem a un aeroport -hi ha càmeres de vigilància que ens registren- o l’ús que fem de les targes de crèdit, o cada vegada que fem servir una màquina de retratar digital, o cada vegada que anem a un lloc on hi ha una càmera de seguretat… I tot això sense oblidar les targes de fidelització: aerolínies, botigues, gasolineres… Tots aquests factors són tinguts en compte per aquest programa de mesura el qual, comptat i debatut, m’atorga una ombra total de poc més de 600 gigabytes només des de dia primer de gener d’enguany fins ahir. Tot plegat dóna una dimensió ben bé inabastable a un dels grans problemes dels nostres dies com és la confidencialitat de les nostres dades personals i el poder que aquesta ombra digital confereix a aquells que estan en disposició d’accedir a ella, tota o en part, començant pels governs i les grans corporacions, i que fa més necessari que mai que es regulin de bon de veres els usos possibles d’aquestes dades. Per mostra d’aquests usos, serveixi la batalla que estan lliurant gegants com AOL, Microsoft, Yahoo i Google, per accedir a les dades de navegació dels internautes i així poder fer publicitat personalitzada. No hi fa res que assegurin que els usos que fan no van contra la llei, segurament el que cal és canviar la llei per assegurar-nos que no les empraran en contra nostra.

Tot això sense tenir en compte d’altres empremtes -de vegades ficades de pota clamoroses- digitals que deixam amb els nostres usos de la xarxa. Alguna vegada ja he explicat històries relacionades, però ara em ve al cap el cas recent d’una persona «anònima» que va deixar un exabrupte en forma de comentari en un blog (no era el meu). El fet és que el suposat anonimat va quedar a no-res quan el receptor del comentari va poder comparar l’adreça IP des de la qual s’havia fet el comentari i la d’un correu que havia rebut des de la mateixa adreça. No sé qui va quedar més sorprès si la comunicant anònima o el destinatari del comentari quan la va poder identificar. De fet, sí que ho sé: crec que la comunicant anònima encara no sap que ha estat ben identificada. Angeleta!

Un bany de poble (DdB, 12/03/08)


La convidada va venir així, sense més ni pus, de cop resposta, el meu interlocutor -el ingeniero Tavarez- m’ho havia amollat cap al final de la telefonada protocol·lària que li havia fet per dir-li que ja havia arribat a Santo Domingo per a la reunió que ell havia convocat per aquell dijous i divendres. Havia arribat dos dies abans i, en principi, tenia el dimecres lliure. Hi havia un acte a San José de Ocoa, capital de la província del mateix nom, situada cap al sud de l’illa en una zona muntanyenca. Només són dues hores de cotxe per anar i així podràs veure una part que no està ni a les guies turístiques ni als circuits habituals, m’havia dit. I, a més, així parlem. En el context protocol·lari de la trucada resultava molt difícil declinar la invitació. A l’hora acordada, puntualment -en un sentit més aviat dominicà- m’havia recollit al meu hotel i havíem partit cap a aquest indret. No gaire a comentar respecte del caos -aparentment ordenat- del trànsit a Santo Domingo ciutat llevat, per ventura, del fet que per conduir per aquí és més important el claxon del cotxe que el mateix volant.

Pel camí, i a mesura que ens acostem a la nostra destinació, encara queden visibles -molt visibles- algunes de les senyes que va deixar l’huracà Noel quan va passar per aquí el passat mes de novembre. Les comunicacions amb la resta del món ja fa estona que varen quedar restaurades, desprès que durant prop d’una setmana estiguessin completament tallades. Arribem a la ciutat -uns vint mil habitants- i com bé em fa notar l’ingeniero, encara conserva ben visible l’estructura colonial: una plaça al bell mig del poble a l’entorn de la qual hi ha les principals institucions: ajuntament i església. Hem de preguntar a un agent municipal -oficial, ha estat el tractament que ha fet servir l’ingeniero- on és el lloc que hi ha l’acte que ens ha dut aquí. Es tracta d’un centre cívic, d’arquitectura molt simple i amb un sostre vist de teulades de zinc. Com no podia ser altrament la música sona a un nivell eixordador, la qual cosa fa molt difícil les presentacions de rigor. Em quedo, però, parlant -cridant, més aviat- amb l’animadora del centre. M’explica que per només deu ordinadors té més de cinc-cents usuaris, crec entendre que diaris. El centre forma part d’una iniciativa del president de Santo Domingo -el qual té com a eslògan electoral per a la reelecció la frase «es p’alante que vamos»- decidit a impulsar l’alfabetització digital de Santo Domingo. L’acte esdevé una petita mostra de les coses -essencialment presentacions multimèdia certament agraciades, tot i que simples- que han aconseguit fer en aquest indret amb l’ajut indispensable d’un grup de voluntaris autòctons. L’ingeniero, preocupat per la impressió que em pugui produir tot plegat m’adverteix una i una altra vegada que es tracta d’un bany de poble. M’han fet seure a la taula presidencial, encapçalada pel governador de la província, flanquejat pel cap de la policia i el mateix ingeniero, el qual té un paper de convidat d’honor a l’acte, en tant que director de l’ITLA -Instituto Tecnològico de las Américas- centre d’excel·lència creat a instàncies del president per tal de dirigir la formació en tecnologies de la informació a Santo Domingo. Amb orgull m’explica l’animadora del centre que ara mateix tenen més de quinze alumnes de la província becats a l’ITLA i que en volen tenir més. L’acte comença i acaba amb l’himne nacional i després -per completar el bany de poble, segons que insisteix l’ingeniero- anem a dinar a un «restaurant» crioll, on compartim taula amb el governador, i que ens explica coses de la zona. Com per exemple, que hi ha una varietat de café -la d’Ocoa- que té fama i és un referent internacional. Ens explica altres coses de l’agricultura, principal activitat del lloc, i la seva, atès que és enginyer agrònom. Hem de passar -per prendre un café d’Ocoa- per la casa del governador i, també, per què ens facin infinites fotografies.

Després, agafem el cotxe i tornem a la capital. L’ingeniero em pregunta les meves impressions. Crec endevinar una certa recança en la seva pregunta, com si estigués preocupat per la modèstia de tot plegat. Intent emprar un to convincent quan li dic que m’he quedat impressionat per l’empenta de tots, dels responsables del centre i, també, dels joves que li donen vida. Li explico que ja m’agradaria veure la mateixa empenta per aquí. Tot plegat, em sembla que s’ho pren com una resposta políticament correcta. Per sortir del pas, li explico que molt possiblement aquest «bany de poble» em donaria peu per fer un article. Al manco aquesta part, l’he complerta.

Fulles d’afaitar i crispetes (DdB, 05/03/08)

anunci primigeni de Gillete
Una de les coses que manco m’agrada d’anar al cine és la pudor de crispetes que hi acostuma a haver-hi, sense tenir en compte el soroll que fan els que en mengen. Però no queda més remei que aguantar-se perquè, segons sembla, la venda de crispetes i begudes és una de les potes essencials que contribueix a fer sostenibles les sales d’exhibició, i aquí rau la prohibició expressa de consumir-hi productes que no s’hagin comprat allà mateix. Aquesta és una situació molt freqüent en els nostres dies i de la qual un dels primers exemples seria el dels estris d’afaitar Gillette. Segons explica un interessant article de la revista Wired de la setmana passada, l’any 1895, King Gillette era essencialment un inventor frustrat de 40 anys. Venedor de taps de suro i un xic anticapitalista, havia arribat a escriure un llibre en el qual proposava que tota la indústria dels Estats Units s’havia de concentrar en una sola corporació, i que milions d’americans havien d’anar a viure a una ciutat anomenada Metropolis i que havia de fer servir l’energia de les cascades del Niàgara.

Sembla però que Gillette va optar, finalment, per seguir l’únic consell que donava el seu cap: inventar i vendre una cosa que s’hagués de tirar desprès del primer i únic ús. La idea li va venir un dia que s’estava afaitant amb una navalla que ja no podia ser esmolada pus de prima que havia tornat i així va inventar les maquinetes amb fulles d’afaitar recanviables. Per comptes d’haver-les de mantenir, un cop emprades es llençaven i se’n feien servir de noves. La veritat és que, d’entrada, el negoci no va anar gaire bé, de fet, el primer any només va vendre una cinquantena de maquinetes i devers 170 fulles d’afaitar. Desesperat, Gillette va començar a vendre a preus irrisoris maquinetes a l’exèrcit, a bancs i d’altres empreses per tal que les regalassin als seus clients, fins al punt que les maquinetes de Gillette anaven de regal amb paquets de cafè o de llepolies. Deu anys després d’haver començat aquest negoci, va descobrir que els regals havien donat el seu fruit, atès que havia generat molts usuaris que compraven les seves fulles d’afaitar. Els guanys no venien, doncs, de vendre les maquinetes, sinó les fulles d’afaitar, és a dir, una situació molt semblant a la del negoci de «Na Peix Fregit». Aquest exemple pioner el tornam a trobar en els inicis de l’expansió de l’ús de la telefonia mòbil, no sé si ho recordaran, però hi va haver una temporada que resultava molt difícil que –per una raó a l’altra– no hi hagués algú que –fort i no et moguis– no te’n volgués regalar un, de mòbil.

Segons la revista Wired –i molts d’altres– avui aquest estat de coses s’ha generalitzat gràcies a Internet. Google, per exemple, ofereix la major part dels seus serveis de forma gratuïta, la qual cosa fa pensar molta de gent com fa negoci. La resposta rau segurament en la intel·ligent forma en la qual ha adaptat la publicitat a Internet. És el que se’n diu, en anglès, freeconomics, de free, gratis i/o lliure i que sembla estar basada en l’aparent paradoxa de la venda –millor dit, distribució– de productes gratuïts. Però la cosa no és tan estúpida com sembla, atès que el fet que els serveis que ofereix Google siguin gratuïts, no vol dir que Google no en tregui una doblerada i justament les tecnologies han fet que els costs marginals de la distribució d’aquests serveis siguin pràcticament nuls. Però més enllà d’aquest cas paradigmàtic, el cert és que avui en dia hi ha multitud d’exemples que no s’ajusten a les coordenades tradicionals dels models clàssics de negoci, la qual cosa ha fet que molta de gent –empreses i escoles de negocis entre d’altres– comencin a estudiar casos, com el del programari lliure, per tractar d’entendre –i cal suposar que aplicar– aquestes maneres de fer. Les quals, com demostra el cas de Gillette, no són tan noves com pugui semblar en una aproximació superficial. L’únic que tenen de nou és la forma en la qual Internet les ha possibilitat. Mentrestant, començo a sospitar que si vull continuar anant al cine, no em quedarà més remei que sobreposar-me a la meva aversió a l’olor i soroll de les crispetes. Fins i tot, potser hauré de fer que m’agradin. I és que ja hi ha cinemes –als Estats Units, és clar– que t’ofereixen l’entrada gratis amb la compra d’un «pack» de crispetes i beguda.

Deconstrucció

control de seguretat de joguina
Per sort, l’empleat de seguretat de Heatrow –de faccions orientals, coreà probablement– posa cara de circumstàncies mentre em palpa sistemàticament obviant les parts, diguem-ne, més nobles. Amb els braços oberts en creu, esper que la meva expressió no sigui gaire diferent. Com he de fer cada setmana de forma sistemàtica -avui ja és la segona vegada –abans m’he deconstruït en part: abric, americana, sabates– i això que són unes espardenyes còmodes per al llarg viatge que m’espera –corretja, butxaques i rellotge. No ha servit de res, l’arc detector ha xiulat i sembla que aquí no gasten d’aquells detectors manuals que són d’ús habitual a d’altres aeroports del món. Unes tres hores abans, a Barcelona, he passat sense cap problema pel mateix ritual. No m’he hagut de treure les sabates i l’arc tampoc no ha sonat. Encara que he hagut de treure l’ordinador de la bossa de mà i passar-lo per l’escànner separat de la resta d’objectes personals. A Londres, quan ja l’havia tret, una matrona no gens simpàtica m’ha dit que no calia, que l’havia de passar dins la bossa.

Tot plegat una indicació del comportament erràtic d’aquests controls de seguretat tan a l’ordre del dia i que no queda més remei que passar-los contents i amb bona cara, encara que sempre queda el dubte sobre la seva eficàcia. Un dubte que ve marcat per assaigs seriosos d’experts globals en seguretat, com Bruce Schneier, el qual assegura que aquests controls –en bona part– només serveixen amb vista a la galeria, per tranquil·litzar els viatgers normals. Tranquil·litzar i, a la vegada, enutjar, com deixen entreveure els nombrosos cartells que hi ha arreu, abans del control de Londres que indiquen ben a les clares que els agents de seguretat fan la seva feina i que qualsevol agressió, encara que sigui verbal, serà perseguida amb tota la força de la llei. I és que més d’un viatger es deu haver rebel·lat contra la humiliació que moltes vegades suposa la forma –sense entrar en el fons– d’aquests controls.

Pitjor, molt pitjor, va la cosa pels Estats Units –d’on hauré de partir d’aquí a uns dies— on està prohibit per una llei federal fer cap casta de broma mentre passes un d’aquests controls. Com que no hi ha manera de saber si qualsevol cosa que diguis pot ser agafada com una broma, aleshores no queda més remei que passar-los muts, a la gàbia i sense cap expressió facial, no sigui cosa que un agent de seguretat suspicaç interpreti malament qualsevol gest, per imperceptible que sigui. I dic a la gàbia, perquè ara fa una any, a Boston, vaig ser obsequiat amb un additional security screening, és a dir una revisió addicional de seguretat: em varen tancar en una gàbia de vidre, em van fumigar amb no se què i varen regirar un per per tots els racons de la motxilla i abric que ja havien passat per l’escànner. Els van fregar amb un paperet que desprès varen posar dins d’una màquina, d’aquestes que només havia vist a CSI. Per sort em van deixar passar sense més entrebancs i, just en aquest moment, vaig esbrinar que a la meva tarja d’embarcament hi havien imprès, en el moment de fer-la, quatre «S» de sospitós. Temps desprès vaig saber que et podien tocar aquestes 4 «S» per tres raons: perquè estaves a una llista de sospitosos, perquè t’havia tocat aleatòriament –sense posar a la rifa– o perquè només tenies un bitllet d’anada, sense tornada, o a l’inrevés, de tornada sense anada, que era el meu cas. Com algú em va fer notar, és obvi i lògic que ho facin així ja que si ets un terrorista que penses fer volar l’avió no compraràs un bitllet d’anar i tornar.

Així que ja ho veuen, aquella interminable palpada, amb els braços en creu –com quan feia alguna malifeta a escola quan era al·lot– i descalç va donar per molt. També em va venir a la memòria la cara que posava en Toni Albà quan, setmanes enrere, vàrem coincidir –a l’aeroport de Palma– en el moment de reconstrucció personal que segueix a la deconstrucció reglamentària abans de passar el control de seguretat. Em va prometre que ho traslladaria als escenaris i que en faria la paròdia que la situació mereix. M’ho vaig creure i, a més, ho esper amb ganes. No li vaig pensar a dir que no ho representàs al control de seguretat de cap aeroport, no sigui cosa que el tanquin per violar una llei federal.

La història de John Corcoran (DdB 20/02/08)

una foto recent de Corcoran
En una aproximació superficial, la de John Corcoran és una història vulgar. Corcoran és un californià que l’any 1956 va acabar els estudis de magisteri i va començar a fer feina de mestre, primer a una escola de Carlsbad, un poble prop del seu domicili familiar, i desprès a una ciutat que té el mateix nom que el protagonista de la història, és a dir, Corcoran. Va començar fent classes d’anglès i d’entrenador de l’equip escolar i desprès, a la segona escola, ensenyava tenidoria de llibres, educació social i educació física. Un bon dia, quan feia 17 anys que feia de professor, John Corcoran va descobrir que el sector immobiliari -on havia fet alguna incursió- li proporcionava guanys deu vegades superiors als que tenia com a mestre, va fer comptes i va canviar d’ofici. Un canvi molt positiu ja que li va agafar un boom immobiliari, el qual va anar seguit de la corresponent recessió, molt forta, encara que no el suficient com per abandonar el negoci.

Ja els ho havia avançat, fins aquí res que surti del botador i segurament poca gent hauria sentit a parlar d’aquest mestre sinó fora perquè, anys després d’haver pres aquesta decisió -quan en tenia quaranta vuit- va decidir que ja era hora d’aprendre de llegir i d’escriure. Talment: el mestre, titulat universitari, mai no havia aconseguit aprendre de llegir i d’escriure. Va acudir a un centre d’educació d’adults a la recerca d’una solució per a aquest problema que havia arrossegat tota la vida. Quan Corcoran va aconseguir saber llegir i escriure, va explicar la seva història a la professora que l’havia guiat i aquesta li va demanar que ho expliqués a la resta d’alumnes de l’escola així com als seus familiars. D’entrada, i per raons òbvies, Corcoran s’hi va resistir, però finalment es va decidir a fer-ho i, per sorpresa pròpia i aliena, l’èxit va ser fulminant i aclaparador: entrevistes a diaris, a revistes, a la televisió nacional … fins arribar a la Casa Blanca, on Barbara Bush el va fer membre d’un consell nacional encarregat de la lluita contra l’analfabetisme. Ara, John Corcoran presideix una fundació que du el seu nom i esta dedicada justament a promoure l’alfabetització de tothom.

Tot plegat i al marge d’altres consideracions, aquesta sembla molt més una història inversemblant, que una realitat. I és que, si bé no resulta gaire difícil imaginar-se les trampes que cal fer per enganyar el sistema i esdevenir un graduat universitari sense saber ni llegir ni escriure -basta, per exemple, tenir en compte les condicions atlètiques del protagonista- resulta molt més complicat imaginar-se’l fent de mestre amb aquestes limitacions. John Corcoran ho diu molt clar: no era capaç de llegir paraules, però sí llegia a la perfecció el sistema i les persones. Habilitats que el portaren a muntar -també segons les seves paraules- tot un entorn visual i oral en el qual desenvolupava les seves activitats. Com a alumne que havia passat els seus anys a l’escola primària entre la fila dels burros i el despatx del director, quan va arribar a secundària va saber muntar tota una xarxa de suport social -començant per la seva al·lota- que l’ajudaven amb els treballs i exàmens (eren, essencialment de tipus test), una xarxa que va seguir a la universitat, de la qual diu que era ben sabut on i com comprar els treballs per entregar. Com a professor, aquesta xarxa de suport la formaven els professors ajudants que eren els encarregats de la dura tasca de correcció dels treballs escolars, en tant que Corcoran exercitava les seves destreses visuals i orals per superar el seu analfabetisme o, més ben dit, el fet que no sabés ni llegir ni escriure.

Probablement resulti més fàcil pensar que aquesta és una història creada a mida pels publicistes de la fundació Corcoran, i que el millor que es pot fer amb ella és tenir-la com una llegenda urbana. Comptat i debatut, és molt més fàcil poder-se imaginar que hi ha persones que fan de metges i advocats sense tenir les titulacions corresponents -de tant en tant les notícies parlen d’algun cas- que creure que hi pot haver hagut un mestre que ha ensenyat durant 17 anys sense saber ni llegir ni escriure. Vist com ho explica l’interessat, els detalls que dóna de com s’ho va fer per superar els inconvenients de la seva situació, els seus esforços actuals per lluitar contra l’analfabetisme i, sobretot, la comprensió que mostra cap els alumnes de l’última fila, jo estic per la tasca de creure-me’l.

Galindaines afectives (DdB 13/02/08)

clocky
Podem arribar a veure qualitats humanes en els objectes que ens envolten? Aquesta és la pregunta que intenten contestar un grup de científics socials de les universitats de Chicago i de Harvard als Estats Units. De fet, aquesta no és una pregunta innocent, ja que tot indica que l’objectiu últim de la recerca va en la direcció d’esbrinar la viabilitat dels robots com a solució d’un dels problemes del nostre temps, com és el creixent nombre de persones que, per una raó o l’altra, viuen soles. Ja se sap, el motor de la investigació i del desenvolupament no sempre és només l’avanç de la ciència i de la tecnologia, cal que els resultats siguin explotables comercialment, i si ha un sector de població que està creixent de manera espectacular, és precisament el de la gent que viu sola. I ja fa anys que la cosa roda. Primer es tractava de trobar solucions per a aquelles persones amb gent gran al seu càrrec i que, per raons laborals, no se’n poden cuidar com cal a causa de la feina. Tot seguit van arribar anuncis de galindaines electròniques que tractaven de -deien- millorar la qualitat de vida dels solitaris, especialment les persones grans, com per exemple roba amb sensors encastats que «vigilaven» les pautes de comportament d’aquestes persones i tot d’una que detectaven alguna alteració emetien el corresponent senyal d’alarma. No deixa de ser ben curiós que, amb l’explosió de l’ús del mòbils, també hi hagués anuncis de recerques en la direcció de fer aquests estris amb els mateixos objectius de seguiment i cura de persones que viuen soles i que presenten riscs de salut. És a dir que, d’una manera o l’altra, el sector de les galindaines electròniques ja fa estona que sembla estar amatent a aquest problema. Tot sigui dit, aparentment hi ha algun resultat, però tot indica que no són tan espectaculars com els anuncis corresponents semblaven indicar.

Però ara li estan donant una volta més. Ja no es tracta només de vigilar, sinó d’afegir-hi companyia. Sembla raonable que un hom estigui més disposat a confiar en un objecte que tingui comportaments més humans ja que, a més, hom hi pot dipositar una mena d’afecte. En aquesta direcció van les recerques esmentades i que mostren, per exemple, que possiblement un dels factors que podrien explicar l’èxit del rellotge Clocky -un despertador que s’amaga després de sonar- seria justament aquesta capacitat seva per amagar-se, una manera de fer que també presenten les mascotes animals més habituals, és a dir, moixos i cans. I és que les connexions afectives sorgeixen justament a partir d’aquests comportaments. Evidentment la cosa no es redueix només a aquest, diguem-ne, simpàtic despertador, ja que arriba fins a una de les galindaines més sofisticades dels nostres dies, com són els robots. I aquí la cosa també va començar amb un robot que emulava el comportament d’un ca, l’Aibo de la Sony. Presenta alguns dels comportaments dels cans de carn i os, però sense alguns dels inconvenients més pregons com, per exemple, haver-lo de treure a passejar, independentment de si fa fred o calor, o plou o fa sol. Tot i que, sigui dit de passada, sembla que també hi alguna teoria que explicaria com els propietaris d’aquests animals, a les grans ciutats, aprofiten justament el moment de complir amb aquest deure per estendre les seves relacions socials i resoldre, de manera més tradicional, el problema de la solitud.

En definitiva, segons els resultats d’aquest estudi, tendim a descriure alguns d’aquests objectes amb adjectius que serien més escaients per a humans que una altra cosa i això els dóna peu a pensar que en un futur, no gaire llunyà, els robots podran suplir -això sí, només en part- la manca d’afectivitat associada a la solitud. La qual cosa és saludada, per alguns experts en Intel·ligència Artificial, com un triomf d’aquesta branca del coneixement ja que, diuen, un dels seus objectius primigenis era el de crear una espècie de presència artificial que seria allà per millorar la qualitat de vida de les persones. Per altra banda, sembla que comença a estar ben documentada la sociabilitat i l’afectivitat dels robots, com mostraria els resultats de la utilització d’un robot dissenyat al MIT com a entrenador per les persones que segueixen dietes per aprimar-se: les persones que el fan servir tenen més èxit que les que no i l’explicació vindria de la mà de les seves respostes «emocionals» segons que els objectius diaris s’hagin aconseguit o no. Ja ho veuen, si algú estava preocupat per la perspectiva d’una vellesa solitària, no cal que s’hi amoïni més, especialment si encara la vellesa és enfora. Tot indica que, amb una mica de sort, a la llarga podran comptar amb un robot que els acompanyi i els estimi. La veritat, és que, avui per avui no sé quina de les dues perspectives em regira més, si la del robot o la d’estar tot sol. I és que, com deia Guillem d’Efak, no hi ha res més molest que et prenguin la solitud sense que et facin companyia.

Intel·ligència col·lectiva (DdB 06/02/08)

mineral d'or
Goldcorp és una empresa dedicada a l’extracció d’or que té una de les seves principal mines a Red Lake, al Canadà. Ben igual que Califòrnia el 1849, el districte de Red Lake també va tenir la seva febre de l’or, això sí, prop d’un segle més tard, vers el 1930. Les prospeccions fetes per Goldcorp indiquen que, encara avui, hi ha a Red Lake importants quantitats de mineral d’or. Rob McEwen era el conseller delegat de Goldcorp cap al final de la passada dècada i justament un dels problemes que tenia era determinar quines eren les millors opcions d’extracció a Red Lake, a partir dels caramulls de dades geològiques que els tècnics de l’empresa havien aconseguit. Feia poc que havia assistit a un curs al MIT on va escoltar com un dels professors els parlava del fenomen del Linux i del programari lliure, de la metodologia oberta i col·laborativa emprada en la seva construcció, amb Internet com a vehicle de comunicació i eina de coordinació dels esforços de milers de programadors distribuïts arreu del món.

McEwen va tenir una idea absurda, en tant que contrària a les pràctiques habituals en el sector, com era la de convocar un desafiament a través d’Internet, amb un premi de mig milió de dòlars a aquelles iniciatives que resultassin ser les millors opcions d’extracció de l’or. Una convocatòria que significava, entre d’altres menuderies, donar a conèixer algunes de les informacions més preuades per les empreses extractores, com són les dades geològiques de la zona d’explotació. Però els resultats de l’experiment varen indicar ben a les clares que McEwen no s’havia equivocat: el cinquanta per cent dels llocs d’explotació identificats pels participants en el desafiament eren nous i, d’aquests, el vuitanta per cent, eren jaciments rics i molt rendibles. El preu de les accions de Goldcorp va experimentar un espectacular augment, l’empresa encara avui braveja del seu experiment en el seu web, i a les escoles de negocis -especialment les que tenen relació amb el MIT- el cas de McEwen i la Goldcorp és presentat com un exemple paradigmàtic d’intel·ligència col·lectiva: connectar gent amb l’ajut de les tecnologies de la informació amb l’objectiu de facilitar que puguin aportar les seves idees per tal de resoldre problemes, innovar i tot allò que ajudi al bon funcionament de l’empresa o de la institució.

Una frase lapidària pot ajudar a entendre -sense definicions circulars- de què tracta aquest terme, és la que assegura que sempre hi ha més intel·ligència fora de qualsevol institució que dins, i les actuals estructures organitzatives ni tan sols acostumen a treure partit de la intel·ligència interna. Un principi que, encara que molt obvi, està esdevenint un dels arguments bàsics en la defensa de les noves formes d’organització social, institucional i empresarial derivades de les possibilitats que han obert les tecnologies de la informació i de la comunicació. A part de Goldcorp i del programari lliure, la Wikipedia, eBay i Google, serien altres exemples d’ús de la intel·ligència col·lectiva. És clar que no totes les iniciatives d’aquest estil es poden comptar com a èxits, ja que per exemple, hi ha el cas d’un equip de baseball, prop de Chicago, que el 2006 va decidir obrir un «Fanclub» amb l’objectiu de facilitar a través d’Internet que els socis del club votassin les decisions sobre alineació, fitxatges i estratègies de joc. Sembla que els resultats van ser més aviat decebedors -fins i tot algun malpensat ha arribat a dir que eren els seguidors dels clubs rivals els que feien servir aquesta opció- i la iniciativa ha estat redissenyada, però segueix vigent. En un sentit similar aniria l’anunci fet fa alguns mesos pel Kiryat Shalom, club de la tercera divisió de futbol d’Israel, tot i que l’experiència és massa recent com per poder fer-ne alguna avaluació.

En qualsevol cas, el que no deixa de ser ben significatiu és que aquestes maneres de fer, inicialment menystingudes i menyspreades per l’establishment econòmic i empresarial -comunistes n’han arribat a dir dels que les postulaven- estiguin ara esdevenint casos d’estudi per part de les escoles de negocis més respectades per part d’aquest mateix establishment. Veure per creure.