Diumenge passat la TV de Mallorca va emetre aquest debat sobre les xarxes socials, amb la participació d’en Ricardo Galli, na Sylvia Ordinas, en Luis Imperiale i la meva.
El programa es diu etcètera i té dues parts, a la primera comentem algunes notícies proposades des dels gestors del programa i, a la segona, parlem del tema del dia. Que vagi de gust.
Autor: Llorenç Valverde
I el dia 29 de desembre a Felanitx…
L’Obra Cultural Balear de Felanitx ha programat per l’endemà del dia dels innocents la presentació d’Amorrats al teclat. Serà a la Casa de Cultura, a les 21:30 i està previst que diguin coses N’Antoni Bennàssar, En Jaume Canet, Na Maria Antònia Ibàñez, En Joan Genís Valverde i, és clar, l’autor.
M’han dit que hi haurà vi de la denominació del Pla i Llevant de Mallorca.
En Xango Muntaner va fer aquest vídeo de la presentació de Palma.
Amorrats al teclat (2)
Aquest és el llibre que acaba de sortir i que presentem el proper dimecres dia 11 al Centre de Suport de la UOC del Barcelonès (Rambla de Catalunya, 6, segona planta). Hi esteu convidats. A Palma el presentem el proper dia 26.
Amorrats al teclat
“Too radical, too risky” (dBalears, 6/11/08)
Quan he passat per l’aeroport de Chicago, devers les tres i mitja, hora d’allà, només faltava una hora i mitja per al tancament de les primeres urnes, però encara el partit republicà seguia fent campanya a la televisió, una campanya en contra d’Obama. “Massa radical, massa arriscat”, era el missatge, suportat per unes imatges seves amb el controvertit pastor de la seva església de Chicago.
Tres hores més tard, a Boston, ja hi havia les primeres projeccions de vot, que atorgaven 77 delegats al candidat demòcrata i 34 al republicà. A les deu i mitja, quan encara faltava mitja hora per al tancament de les urnes a la costa Oest, clarament favorable a Obama segons les enquestes, les diferents cadenes coincideixen en les seves projeccions: devers 207 delegats per a Obama i 135 per a MacCain.
Si l’escrutini confirma les enquestes, s’haurà acabat l’emoció i Obama guanyarà aquestes eleccions. Serà proclamat el primer president negre —afroamaericà, és l’eufemisme que empren per aquí— dels Estats Units. No caldrà esperar els resultats dels estats on hi ha un empat tècnic que no permet cap casta de projecció, és a dir, Florida, Indiana i Ohio. El vot popular no pot ser més igualat: 51 per cent per a Obama i 48 per a MacCain.
Avui fa 56 anys –dia per dia– de les eleccions del 1952, les primeres en les quals una emissora de televisió, la CBS, va fer servir per primera vegada un ordinador per a les projeccions de vot. L’ordinador va ser maquillat convenientment per a l’esdeveniment, ja que hi van posar llums que feien bellumes per crear la sensació que feia alguna cosa.
El conductor del programa va anar de capoll tota la nit, molt especialment quan es va enfrontar a la disparitat de resultats de les projeccions que tothom donava i a la de l’ordinador. Al final, l’ordinador va tenir raó i Eisenhower va sortir elegit president. L’endemà, els titulars dels diaris que parlaven del xou televisiu anaven des d’”Una màquina fa una moneia d’un home”, fins a “Una galindaina electrònica prova que les màquines poder ser més intel·ligents que els humans”.
Enguany, si la cosa hagués anat més apurada com en el 2000, unes màquines també haurien pogut esdevenir les protagonistes d’aquestes eleccions. Es tracta de les màquines de votar que han estat —i seguiran essent— objecte de controvèrsia per la seva poca fiabilitat.
La nit electoral podia ser llarga, segons com anés el recompte, però tot indica que això acabarà aviat. La zona de Cambridge, tocant a Boston, on estic, no sembla gens afectada per la bauxa electoral. Ja saben que aquí ha guanyat Obama. El passatger que tenia devora, a l’avió entre Chicago i Boston, m’ha donat conversa i m’ha mostrat, de forma implícita, la seva inclinació per Obama, per mor de les seves polítiques socials. Aquest sembla que ha estat el punt clau d’aquestes eleccions, ni la guerra, ni la crisi financera.
Passades les onze de la nit, les cinc de la matinada a les Illes, s’ha confirmat la tendència marcada per les enquestes i les projeccions ja donen 333 delegats per a Obama, 63 més dels necessaris. MacCain s’ha dirigit als seus seguidors i ha reconegut la victòria d’Obama. Ara només falta el missatge d’Obama i això s’haurà acabat. Darrera, queda la llarga campanya i un mapa de colors dels Estats Units que mostra la divisió del país en dues meitats: la costa Oest i una bona part de l’Est són blaves, és a dir, demòcrates. El color vermell es concentra enmig, abraçant l’Amèrica profunda, allò que algun col·lega de per aquí anomena “the middle of nowhere”, el bell mig del no-res.
Tots els comentaristes elogien la campanya d’Obama, la qual cosa em recorda la frase final de la pel·lícula El candidat, interpretada per Robert Redford, el qual després de saber que ha guanyat les eleccions a senador, diu una cosa com ara “Ja he guanyat. I ara què?” El problema no serà tant que sigui Obama qui es faci la pregunta, sinó que se la facin tots aquells que han dipositat les seves esperances en aquesta victòria, diuen que històrica.
P.S.: La imatge mostra una “curiosa” comparativa de la distribució dels fons federals i la del vot republicà. Familiar, oi? Florida i Colorado són dos dels estats que han “traït” la generositat federal.
El primer dimarts desprès del primer dilluns (dBalears, 26/10/08)
Inexorablement, com tots els anys múltiples de quatre, d’aquí a pocs dies, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, hi haurà les eleccions presidencials als Estats Units. En el moment d’escriure això, el candidat del partit demòcrata, Barack Obama, afavorit també per la crisi econòmica, sembla que té un avantatge considerable en la intenció de vot, la qual cosa, en condicions normals, deixaria molt poca esperança per a l’altre candidat. Però les condicions no són normals.
Deixant de costat les circumstàncies racials, ja que sembla que una bona part de l’Amèrica profunda no està preparada per votar un president que no sigui blanc, la gran qüestió és saber si els mecanismes electorals dels Estats Units garanteixen la transparència del vot i el joc net. En aquest sentit, cal no oblidar que l’encara president Bush va arribar al poder després d’un escandalós recompte de vots a l’estat de Florida, on en aquell moment n’era governador un germà seu. El recompte es va allargar mesos i va ser parat finalment per ordre judicial.
A la base de tot aquest escàndol hi havia unes paperetes confusionàries i que varen ser les que varen permetre el que l’inefable Michael Moore no va dubtar a titllar d’una moderna forma de cop d’estat, atès que tot plegat va significar el segrest de la voluntat popular manifestada a les urnes.
Avui, vuit anys després, no sembla que hi hagi prou raons per confiar en la transparència i netedat d’aquests mecanismes, ans al contrari, als dubtes de fa vuit anys se n’han afegit de nous, molts dels quals vénen de la mà dels sistemes de votació electrònic que s’han anat implantant progressivament per tot el territori americà.
Des de primer moment, les màquines de votació electrònica varen estar sota sospita, per moltes i variades raons, entre les quals no hi juguen un paper menor les significatives contribucions a la campanya de Bush del contractista del sistema. De fet, una vegada començades en alguns indrets les votacions anticipades de les actuals eleccions, ja hi ha notícies que parlen de centenars de vots emesos en favor d’Obama i que han acabat per aparèixer com a vots per a McCain. La cosa és del domini públic, fins al punt que sembla que a l’episodi d’Els Simpson que està previst emetre dia dos de novembre, hi surt el pobre Homer Simpson intentant –infructuosament– votar a favor d’Obama en una d’aquestes màquines.
I és que la feblesa i poca fiabilitat de les màquines de votació ha estat qüestionada contínuament, especialment des d’àmbits tècnics i al llarg d’aquests anys han aparegut treballs de recerca que posaven de manifest les seves vulnerabilitats. Fins i tot hi hagut treballs escolars que ho han fet, el darrer va ser notícia la setmana passada: un professor de la Rice University havia posat en mans dels seus alumnes d’informàtica màquines d’aquestes amb la comanda expressa que intentassin modificar-ne el codi de tal manera que els resultats de les votacions quedassin alterats, és a dir, els reptava a craquejar-les.
Va organitzar la classe en diversos grups, cada un d’aquests amb el codi d’una d’aquestes màquines i, una vegada modificat, s’intercanviaven el codi entre els grups, amb l’objectiu de descobrir les manipulacions que havien fet els altres. Els resultats –i d’aquí la notícia– sembla que varen ser aclaparadors, no només els estudiants varen aconseguir craquejar les màquines sense gaire dificultats sinó que, a més, el que va ser realment difícil va ser descobrir aquestes modificacions per part dels altres grups, i això que es tractava d’estudiants que havien estat dedicats intensivament a modificar el codi.
Tot plegat no ens hauria de venir de nou, ateses les múltiples febleses inherents a la mateixa natura de la tecnologia informàtica i que fan pensar que queda un llarg camí per a arribar a aconseguir un sistema electrònic de votació que no estigui sota sospita. Haurà de ser molt transparent, és a dir, basat en programari lliure, i sofisticat. Però la solució també haurà d’incorporar procediments que vagin més enllà de la pura tecnologia informàtica. De fet, ja han aparegut intents primerencs que van en aquesta direcció, i que fan un sofisticat ús de tècniques criptogràfiques, encara que no podran ser emprats a les actuals eleccions presidencials americanes. Tot això sense oblidar la pregunta, no gens retòrica, sobre la casta de democràcia que els Estats Units estan impartint arreu del món.
Puces, fertilitat, embulls i Coca-Cola (dBalears, 05/10/08)
L’any 1985, un equip d’investigadors dels Estats Units va publicar els resultats de les seves recerques, relatives a l’efecte com a espermicida de la Coca-Cola. Els resultats eren concloents: el consum de Coca-Cola redueix la motilitat de l’esperma humà. L’any 1987, un altre equip de recercaires, aquesta vegada taiwanesos, varen publicar el resultat de les seves indagacions sobre aquest mateix punt i el seu resultat també era molt concloent: la ingesta de Coca Cola –i la de Pepsi Cola– no té absolutament cap efecte sobre la salut i motilitat de l’esperma. Ara, vint i escaig anys després, ambdós equips han tastat la glòria pels resultats dels seus treballs: els ha estat atorgat, ex-aequo, el premi IgNobel de Química de l’any 2008. I és que ja hem arribat a aquells dies de l’any en els quals l’acadèmia sueca començarà a fer públics els guardonats amb els premis Nobel d’enguany.
Puntuals com un rellotge, els responsables de la revista Annals of Improbable Research, el dijous de la setmana anterior a aquests anuncis, en una gala que es celebra prop de Boston, fan la cerimònia d’entrega dels seus premis alternatius, els IgNobel, atorgats a aquelles recerques que “primer ens han fet riure i després ens han fet pensar.” Probablement enguany no ens hagi quedat gaire temps per la rialla, atès que el premi de Química coincideix amb la notícia preocupant –i significativa– relativa a un estudi de l’Organització Mundial de la Salut que assegura que més de la meitat dels joves de l’Estat poden tenir problemes de fertilitat a causa de la baixa qualitat del seu semen i que, en tot cas, decantaria la raó cap al primer dels treballs guardonats. Tendència que, en cas de confirmar-se, podria arribar a obligar el Papa a prohibir la ingesta de qualsevol refresc de cola, com a anticonceptiu no natural.
Tanmateix, com cada any, la llista dels premis IgNobel no deixa de ser una magnífica ocasió per riure i, a la vegada, quedar sorpresos sobre les recerques que es fan i es publiquen arreu: i és que cal no oblidar que les investigacions que poden optar a un premi IgNobel han d’haver estat publicades en una revista científica que requereixi, per acceptar els articles, de la revisió i vistiplau d’altres experts reconeguts en la matèria. O sigui que, per exemple, no només hi ha investigadors que han comprovat que les puces dels cans poden botar més enfora que les dels moixos –premi IgNobel 2008 de Biologia–, sinó que, a més, hi ha hagut almanco dos experts en la matèria que han revisat l’article i l’han donat per bo. Per la seva banda, el de Medicina d’enguany ha estat atorgat a un metge que ha demostrat que els medicaments placebo cars són més eficaços que els barats, així, talment. És a dir, que aquests medicaments que no toquen fer res, fan molt millor aquest res com més cars són. També hem sabut, gràcies al premi de la categoria de Ciències Cognitives, que hi ha amebes que són intel·ligents ja que poden resoldre trencaclosques: certament, no som capaç d’imaginar-me els revisors intentant reproduir el corresponent experiment amb una ameba i un trencaclosques. Tampoc no té preu el de Nutrició, atorgat a un italià i a un anglès que han demostrat que simular el corresponent renou pot fer passar per bones patates xips estantisses. Dit altrament que l’oïda també és rellevant a l’hora de menjar, això sí, aliments estantissos.
L’IgNobel de la Pau ha anat a parar a Suïssa, en concret al comitè d’ètica i la ciutadania d’aquell estat en general per haver adoptat el principi legal que les plantes tenen dignitat. El de Literatura, a l’autor d’un assaig amb un títol tan expressiu com: Tu, bastard: una exploració narrativa de l’experiència de la indignació a les organitzacions. S’han fet mereixedors del de Física dos americans que diuen que han demostrat que, sigui com sigui, fils i pèls i tot això sempre s’embullaran. I per acabar, el d’Economia: tres insignes psicòlegs dels Estat Units que han investigat i descobert que l’ovulació afecta els ingressos per propines de les balladores d’striptease que ballen a la falda del client. El corresponent treball de camp deu haver estat d’allò més interessant –molt més que el de les puces, per exemple– i, segurament, cal sospitar que no l’hauran deixat en les mans –o cuixes– dels becaris de torn. El títol de l’article insinua que aquest efecte és positiu, vull dir que n’hi ha més, de propines, els dies d’ovulació. Però no ho podria assegurar, atès que no l’he pogut llegir, encara.
Els llibres escolars, una altra vegada (dBalears, 14/09/08)
Demà comença –a la fi– el curs escolar. Formant part de la coreografia –embafadora– habitual, els telenotícies ens mostraran les inevitables imatges d’al·lots que ploren davant l’inici d’una experiència desconeguda, unes imatges que completaran el quadre tradicional: discussions sobre –l’excessiva– llargada de les vacances escolars i, sobretot, el cost desorbitat del retorn a les aules, especialment de la contribució a aquest cost dels llibres escolars.
Enguany hem d’afegir a aquest panorama la publicació de dades sobre el nivell de formació de la població i que semblen formar part d’una campanya en favor dels estudis d’FP, la menystinguda formació professional. Una campanya que ja m’estaria bé si no fos perquè sembla més dirigida a captar alumnes que han triat anar la universitat, que a captar alumnes que no van enlloc i que en el millor dels casos es conformen amb el graduat escolar.
Una impressió produïda per la comparació, publicada a tort i a dret, entre el percentatge d’alumnes amb titulació universitària –superior a la mitjana europea– envers el percentatge d’aquells amb estudis d’FP, sensiblement inferior a la mitjana europea. Tot plegat, i dit a l’engròs, res de nou: mentre discutim –discuteixen– sobre els problemes que representa per a les famílies les vacances i qualsevol festa escolar, seguim sense obrir el debat necessari sobre allò que hauria d’oferir el sistema educatiu als escolars.
Mentre discutim –discuteixen– sobre si els llibres escolars han de ser gratuïts o com ha de ser aquesta gratuïtat, seguim sense discutir i esbrinar quin és el paper que els pertoca avui als llibres en el sistema escolar i quins altres instruments podrien ser més útils en el context actual.
Justament fa pocs dies vaig saber que una escola d’Irlanda ha començat enguany una experiència pilot amb llibres electrònics per al seu alumnat. N’hi ha més, aquí i allà, però he sabut d’aquesta, essencialment, perquè a la UOC estem fent una experiència pilot amb aquests mateixos estris i el fabricant ens manté al dia de totes les proves que es fan amb el seu producte.
Els alumnes que disposin d’un d’aquests estris –un lector de llibres en suport electrònic– tindran tots els llibres escolars en aquest aparell, de dimensions entre les d’un manual escolar i les d’un llibre de butxaca. La pantalla mostra una pàgina sencera, el canvi de pàgina és relativament ràpid i hom pot fer-hi recerques, com també anotacions personals al marge i subratllar, sense que això alteri l’original.
La càrrega d’originals es fa per connexió wi-fi directa o a través de l’ordinador i, pot arribar a contenir tots els manuals de tota la vida escolar –i més– de l’alumne. Com a tret diferencial, la cosa autènticament noticiable de l’experiència d’Irlanda és que un dels actors principals és, justament, una editorial que publica els llibres en suport paper i que ara passarà a subministrar els llibres –en format electrònic– per a aquest dispositiu.
A part de l’avantatge més esmentat –lamentablement– com és el fet que ara les motxilles dels estudiants no pesaran tant, n’hi ha d’altres notables, com la capacitat d’actualització immediata dels continguts com també importants canvis metodològics, més adaptats als nostres temps, que el seu ús comportarà. I és que les editorials s’enfronten a un problema similar al de les discogràfiques: la tecnologia ha convertit en obsolet el seu producte bàsic, és a dir, el disc compacte, i no han sabut reaccionar a aquest envit.
L’única cosa que s’els ha acudit fer –a les discogràfiques– és acusar-nos de delinqüents, intentant posar-nos al mateix sac que el top manta, i muntar un entramat legal per defensar allò que és indefensable. Sense cap casta de dubte, algunes de les funcions del llibre han estat substituïdes també per les tecnologies i seria un flac favor seguir l’exemple de les discogràfiques, intentant defensar anacronismes absurds i per això cal destacar l’experiment irlandès.
En definitiva, en el cas dels llibres escolars, més enllà dels problemes econòmics de les famílies i dels de la indústria editorial, un any més queda pendent la discussió sobre el seu rol, sobre com s’han d’elaborar i accedir als continguts escolars, tot això formant part de la gran qüestió pendent de com ha de ser el sistema educatiu del segle XXI. Tenim eines i reptes que ens indiquen que tot ha de canviar, encara que només sigui per a què tot segueixi igual. Vull dir, que no empitjori.
Solucions i problemes (dBalears, 27/07/08)
Atribueixen a Sir John Daniel, antic rector de la Open University del Regne Unit, haver dit en un dels seus discursos oficials una cosa com ara “Ara que ja sabem que les tecnologies de la informació són la solució, per ventura sigui arribada l’hora d’esbrinar quin era el problema.” Més enllà de la “boutade”, aquesta afirmació posa de manifest una situació que és força freqüent en el món tecnològic: tot sovint apareixen invents i coses noves que busquen desesperadament una aplicació que les converteixi en útils, és a dir, són solucions a la recerca d’un problema. Tot això sense oblidar que, en el món de la política, també és habitual un joc de paraules que també involucra solucions i problemes, ja que els polítics de l’oposició sempre acostumen a tenir problemes per a qualsevol solució que vingui del govern i a l’inrevés, és clar. Així que ja es podem imaginar l’embull que es pot arribar a fer quan una solució tècnica, d’aquestes que encara no té un problema, involucra també polítics que el cerquin i així successivament. Aquest podria ser ben bé el cas d’una solució tècnica que fa estona que va cercant problemes i que deriva d’un projecte desenvolupat a Califòrnia amb el nom de pols intel·ligent i que té com a punt de partida uns sensors capaces de comunicar-se entre ells emprant tecnologia sense fils, que consumeixen molt poca energia i que poden servir, segons els seus desenvolupadors, per ajudar a controlar una gran varietat de sistemes. Fet i fet, deuen el seu nom a una de les primeres aplicacions que guiava el seu desenvolupament, ja que es tractava d’encastar-los en els materials emprats per fer edificis, de tal manera que poguessin anar proporcionant dades útils sobre l’estat de la construcció (de l’edifici en concret, no del sector). Per comunicar-se feien servir la metodologia de les xarxes embullades (mesh), un sistema de xarxes destinades a fer possible la comunicació entre aparells que van canviant d’ubicació, de nombre i que s’autoorganitza, una metodologia que també és present en el disseny dels ordinadors del projecte OLPC, els ordinadors de cent dòlars destinats als nens de les escoles del tercer món.
Tot indica que als responsables del projecte de la pols intel·ligent la cosa no els va gaire malament, atès que han creat una empresa per explotar-ne els resultats i ara han anunciat que tenen un client important: l’ajuntament de San Francisco que sembla que els ha comprat la idea d’emprar aquests sensors per ajudar els conductors a trobar aparcament a les zones més congestionades de la ciutat. El projecte preveu sembrar els carrers d’aquestes zones amb devers 6000 d’aquests sensors connectats en xarxa i per grups, i també amb els serveis d’Internet de mapes de carrers i d’altres serveis per mòbil, de tal manera que els conductors poden tenir, en viu i en directe, informació bastant acurada sobre la disponibilitat de places d’aparcament a un determinat indret. Vaja, una cosa com ara els llumets verds i vermells dels nous aparcaments, però a l’engròs: pels carrers i consultable per Internet o a través del mòbil. Diuen els responsables que aquest sistema pot ajudar a reduir el consum de combustible i la contaminació, tot reduint el nombre -absurdament elevat- d’hores que passem donant voltes buscant un lloc per aparcar. Tanmateix, i d’aquí la cita de l’inici, no han mancat veus discrepants sobre la utilitat del sistema, especialment d’un dels possibles competidors, que aplica el principi simple que quan un producte baixa de preu, n’augmenta la demanda, per assegurar que el sistema no funcionarà ja que provocarà que hi vagin més conductors confiats amb l’ajut que els proporcionarà el sistema. Per contra diuen que la solució més efectiva per reduir els problemes de congestió de trànsit a les grans ciutats, venen de la mà de les estratègies dirigides a augmentar el transport públic i penalitzar l’ús dels vehicles privats, com fan a Londres.
Però no cal anar a San Francisco per trobar-se polèmiques sobre el transport: no acabava de llegir això quan m’ha arribat un correu d’una plataforma de Llevant, tot demanant-me ajuda per fer uns comptes ben interessants sobre sobre els costos que te la nova línia de tren de Manacor a Artà i els que tindria una xarxa de microbusos que transportassin els passatgers des dels diversos pobles del voltant de Manacor. D’entrada he de dir als meus comunicants que per a això ja hi ha experts en sistemes i xarxes de transport i que jo no ho som, tot i que si m’escau dir que la segona opció, la dels microbusos, tindria com a avantatges principals que no necessitaria de cap infraestructura, ja que les carreteres hi són, i que donaria servei a llocs on no arribarà mai el tren. En contra hi hauria la seva sostenibilitat i les xifres que manega el govern, respecte del nou ramal Manacor-Artà, i que asseguren que les tres quartes parts dels usuaris estan només interessats en arribar a Manacor i només un vint-i-cinc per cent la farien servir per anar a Palma. Solucions i problemes, així en aquest ordre. Potser la situació ideal vindria de la mà de les dues opcions, però sembla que només hi ha doblers per una i el govern segurament ha triat la que les estadístiques d’usuaris li diuen que és la que afavoreix més gent. És per això que fa estona que tinc avorrides les estadístiques.
Barranquilla (dBalears, 20/07/08)
El diploma ho diu ben clar: he fet de “facilitador” d’un taller sobre eines lliures pel coneixement obert, aquí a la Universidad del Norte de Barranquilla, a la costa nord de Colòmbia. M’agrada l’etiqueta -més que director o professor- sobre tot perquè és coherent amb els continguts i objectius del taller. Arreu del món hi ha en marxa tot un seguit de moviments, en els quals hi participen ensenyants, institucions d’ensenyament i d’altres, que té per objectiu -dit a l’engròs- aprofitar les possibilitats que Internet ofereix al món educatiu. Una de les parts més visibles i actives d’aquests moviments va en la direcció de fer una mena de biblioteca global de recursos per a l’aprenentatge, construïda a partir de les aportacions de tots els membres d’aquestes comunitats. La cosa va començar -en la seva forma més cridanera- ara fa set anys amb la decisió del MIT de publicar de forma oberta els continguts de tots els seus cursos a Internet, per tal que qualsevol -professorat, alumnat, gent del carrer- els pogués emprar -tal com són o convenientment adaptats- en les seves tasques. La idea que guiava aquest projecte era que les tecnologies digitals han obert tantes possibilitats a l’hora de fer recursos per a l’aprenentatge, que cau fora de l’abast de qualsevol institució -per potent que aquesta sigui- aprofitar totes aquestes possibilitats i, per això mateix, la única solució que quedava era obrir els continguts. En definitiva es tracta d’adaptar la metodologia del programari lliure -que a la seva vegada està basada en la que la humanitat ha emprat per a la construcció del coneixement- al món de l’aprenentatge. D’això ha anat el taller de Barranquilla amb una especial incidència als canvis metodològics que l’existència d’aquesta biblioteca suposa, entre els que no hi juga un paper menor el fet que deixa ben palès el rol genuí del professorat, com a acompanyant de l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge. I és que, fet i fet, són els alumnes els que aprenen amb l’ajut -o no- dels professors.
Ha quedat poc temps per fer turisme, però n’ha quedat. Dimecres va tocar anar a sopar al restaurant “La Cueva”, seu principal de l’anomenat “Grupo de Barranquilla”, format per escriptors -en Garcia Márquez entre ells- artistes i afegitons. El restaurant és ben bé un museu on es guarda la memòria de les fetes d’aquest grup, amb relíquies com un bagul que conté el tresor més apreciat del Carib: gel, en un homenatge que va i ve a “Cien Años de Soledad”. Tot plegat dona la sensació que s’ho passaven molt bé i que no deixaven la seva creativitat només per a la seva obra, també en feien forma de vida. Divendres, desprès de l’entrega de diplomes, els meus amfitrions em suggereixen d’anar a fer un recorregut amb el tren ecoturístic que recorre l’escullera que tenia per objectiu canalitzar la desembocadura del riu Magdalena. Les vies d’aquest “tren” varen ser posades al mateix temps que avançava la construcció de l’escullera per transportar les pedres i els altres materials necessaris. Desprès de una trentena d’anys abandonades, fa poc que algú va tenir la idea de fer-les servir amb finalitats turístiques. Quan arribem a “l’estació” descobrim que cada comboi és simplement un carro amb un motor poper i sense suspensions, amb unes bancalades on seuen els turistes, en grups de deu. A mesura que avancem em deman si el viatge s’ho pagarà, atès el castic que suposa per a la ronyonada el sotragueig del tren, el qual descarrila dues o tres vegades, sense que el maquinista s’immuti: ens fa baixar i, a força de braços, el torna a posar a lloc. Però de mica en mica hom se n’oblida del ronyons quan comença a veure, a banda a banda, “casetes” fetes de restes tretes per la mar i el riu que serveixen d’habitacle als pescadors de la zona. Una imatge que em resulta familiar gràcies a algunes fotografies de la infantesa de la mare, del lloc on passaven l’estiu, al seu Mazarrón nadiu. No hi ha llum, no hi ha aigua i el seu únic contacte amb el món és a través del tren i, eventualment, de motos que poden anar per la via, ja que no hi ha altre camí. Veiem miloques sobre la platja i, com que no entenem que algú s’hi pugui dedicar amb la calor que fa -devers quaranta graus- ho preguntem i els pescadors ens expliquen que les emprem per saber si podem pescar o no, d’acord amb la direcció del vent i de les corrents que mesuren amb les seves miloques. Un dels pescadors ens mostra les seves captures del dia, poc abans d’enviar-les als restaurants que hi ha prop de l’estació amb un dels motoristes de per allà. De tant en tant, en el camí de tornada, el tren s’ha de parar perquè en ve un en direcció contraria, en aquest moment hem de baixar i veure com el maquinista amb l’ajut d’altra gent, treu el tren de la via per deixar passar l’altre.
Demà, avui diumenge, em toca començar a tornar. La veritat, és que quan venia de cap aquí, no tenia gaires expectatives sobre el que veuria, atès que aquests darrers temps he vingut moltes vegades per la zona del Carib i arreu m’he quedat amb la desagradable impressió que aquí hi ha dos móns amb una divisòria impossible de botar. Tota aquesta setmana, anant només de l’hotel a la universitat i a l’inrevés, no havia tingut la possibilitat de veure la part pobre, tot i que estava convençut que hi havia de ser. Aquesta excursió a Bocas de Ceniza, nom de l’indret, m’ha confirmat el que ja sospitava. I nosaltres anem parlant d’Internet i l’accés global a coneixement, com una forma d’assolir el benestar. I és que , com li va dir el torero al filòsof, hi ha d’haver gent per a tot.