Per si algú no sap que vol dir, aquesta és una expressió que feim servir per indicar que alguna cosa està aferrada de forma poc consistent, tot i que, segons l’Alcover-Moll, es pensava que tenia propietats medicinals. No cal entrar gaire en detalls, però la saliva dejuna és espesa i enganxosa però, quan s’eixuga, allò que semblava estar fermament aferrat es desferra tot sol. La foto està feta dins l’avió d’Iberia que em va portar a New York el dilluns passat i, com es pot veure, la bossa del seient no està enganxada amb saliva dejuna, però gaire bé, ja que el que la sosté al seient és un filferro rònec. Prop de vuit hores veient això donen molt que pensar i un hom comença a imaginar-se parts de la carrosseria i dels motors enganxades amb saliva dejuna o filferros. La veritat, no resulta gaire tranquil·litzador, especialment si teniu en compte que no n’hi ha prou amb haver arribat ja que, per tornar, segurament em tocarà el mateix avió. Haurem de tancar els ulls i creuar els dits. Ara toca dir allò que això ja es veia a venir: si algú es tan poc curós amb la seguretat com per obligar els seus usuaris a fer servir windows per accedir als seus serveis web no cal esperar gaire per a que la deixadesa arribi a coses més delicades. Fàcil, no? Continua la lectura de Amb saliva dejuna
Autor: Llorenç Valverde
Vist a l’aeroport de Bolonya
Dilluns passat vaig veure aquesta imatge a l’aeroport de Bolonya i, naturalment, no vaig poder resistir la temptació de fer-li una foto. El cartell estava just devora l’aparellatge del control de seguretat i, al segon flash, va venir un carabinieri que em va demanar de què anava. Jo li vaig explicar i ell em va dir que estava prohibit fotografiar la zona de seguretat i em va demanar si li podia mostrar les fotos que havia fet. Sort vaig tenir que la màquina era digital, perquè, si no ho arriba a ser, possiblement li hauria hagut de deixar el carret i m’hauria perdut les fotos que tot just acabava de fer des de la sensacional cúpula del Duomo de Florència, deguda a Brunelleschi. No és que siguin gran cosa les fotos, però com que vaig haver de pujar 463 esglaons per poder-les fer, les consider absolutament irrepetibles.
Tanmateix el cartell també és decebedor, no es tracta d’un anunci de promoció de les excel·lències de lo digital, no. Va de les excel·lències que té pagar els imposts a través d’Internet. En resum: siguis súbdit, ciutadà o ciutadà digital, cal pagar els imposts, la única diferència rau en el mètode de pagament.
Avui fa vint-i-vuit anys
Sovint, quan un hom parla de la construcció d’Internet només pensa en els pioners que varen fer la part física de la xarxa, els protocols i programes que l’han fet possible. Però Internet és molt més que aquesta part física, i per això cal tenir present la tasca dels altres pioners, els que varen omplir de continguts la xarxa tot aprofitant les possibilitats de les noves maneres de comunicar persones que la part física obria. Justament va ser el 16 de febrer de l’any 1978 a Chicago que va entrar en funcionament el primer Bulletin Board System, BBS o fòrum virtual i que són en bona part els que varen fer aquesta important tasca de crear comunitats virtuals. El primer BBS tenia per nom CBBS i sembla que el que va accelerar la seva aparició va ser una gran nevada que va caure aquells dies a Chicago. El que surt a la foto és Ward Christensen, l’artífex del CBBS.
Desconcertant (o no)
Ja fa algunes setmanes que he descobert un fet que em fa ballar el cap: resulta que, com és obvi, els últims dos mesos he escrit més aviat poc -per no dir gens- en aquest blog, però curiosament el nombre de visites ha augmentat de forma notable. I la tendència s’ha vist accentuada, si l’augment de desembre (quatre apunts) ja va ser significatiu, el de gener (un apunt, in extremis) ha estat encara més gran. I cap de les poques interpretacions que em venen al cap és gaire positiva. Hi va haver algú (crec que en Benjamí) que va intentar calmar la meva angoixa tot assegurant que l’augment de les visites és degut a l’ansietat que provoca en els lectors la manca d’apunts i que fa que ho mirin una vegada i una altra per veure si, per fi, hi apareix alguna cosa. Ho agreixo de debò.
Síndria amb mortadel·la
Tot llegint aquesta notícia, he recordat un vell acudit basat en un ministre que, obligat per protocols i jerarquies reals ha de demanar un plat de rang inferior al demanat pel rei i, com que aquest ha demanat meló amb pernil, el ministre en qüestió demana síndria amb mortadel·la. No és que sigui gaire bo -més aviat molt dolent- però, en una primera aproximació, és el que sembla la proposta de Microsoft -com a alternativa als ordinadors de 100 dòlars de Negroponte- de fer mòbils que es convertirien en ordinadors un cop connectats a la tele i dotats de teclats. Per cert, la notícia també parla de les vicissituds per les quals va passar Negroponte quan buscava un sistema operatiu pels seus ordinadors. Diu que primer Microsoft i desprès Apple li van negar la possibilitat de cedir els seus i que per això va optar per Linux. Al final però va veure la llum perquè, segons el periodista:
Mr. Negroponte said in an interview here that he had resolved to use Linux not because it was free but because of its quality and maintainability,
és a dir, que va decidir fer servir Linux, no tant perquè fos gratuït, sinó per mor de la seva qualitat i sostenibilitat. No res.
Sigui dit de passada i si no vaig errat, el Markoff aquest que signa l’article és el co-autor – amb Shimomura- de “Takedown”, un relat força esbiaixat -i duit al cine- de les excel·lències de samurai de Shimomura en la seva lluita contra el mal, representat per Kevin Mitnick.
P.S.: En contra de totes les evidències, és obvi que no he abandonat aquest blog. Això sí, faig el que puc …
La mesura de l’èxit (i resum personal de l’any)
No mesuro l’èxit d’una persona per l’alçada on arriba quan puja, sinó per l’alçada del rebot quan cau
(Pillada a la Wikipedia, on l’atribueixen al General Patton)
Molts d’anys i que el MMVI us sigui propici
Geografia recreativa
Doncs resulta que ahir vaig haver d’entrar en contacte amb un d’aquests centres de suport(?) telefònic, concretament el de Digital Plus. Estalviaré detalls, però tot el problema era, a partir d’un codi postal que jo li donava a l’operadora -molt amable, per cert- ella m’havia de dir el distribuïdor -o distribuïdors- del canal que estaven localitzats bé en el codi postal de referència, bé en els més propers. Va ser un joc amb sorpreses. Primer, quan li donava el de Porto Colom, a seixanta kilòmetres de Palma i a vint-i-quatre de Manacor, a ella només li sortien els de Palma. Vaig canviar d’estratègia i li vaig demanar que busqués un que estigués per devers Manacor i, com que jo no tenia el codi postal a ma, ella amablement el va buscar en el seu “codiguero” (sic). Desprès d’un temps sensible, encara que raonable, d’espera, em va dir
-Mire, sí que salen ahora, en Manacor no, però sí en de al lado… ¿cómo se pronuncia? … Ah sí, tome nota: Ma … Majón.
Naturalment em vaig quedar de pasta de moniato i davant la meva perplexitat ella argumentava que era el que li sortia de la seva llista. Li vaig explicar -això després de demanar-li excuses ja que entenia que ella no hi tenia res a veure- que hi havia un tros de la Mediterrània entre Manacor i Majón, que estaven a dues illes diferents. Com que ella insistia que era el que li sortia, vaig optar per dir-li que demanàs al seus caps que arreglassin el programa ja que, el que menys li podia dir era que una resposta com aquesta era essencialment insultant. Tanmateix, al final varem esbrinar que l’error semblava estar al seu “codiguero”, ja que quan finalment li vaig donar jo el codi postal de Manacor, li va sortir la llista de distribuïdors que tocava i, efectivament, no calia anar a Menorca. He agafat de la Viquipèdia els mapes il·lustratius on estats marcats Manacor -terme municipal- a Mallorca i el de Majón a Menorca.
Desprès n’hi ha que es queixaran de la ignorància geogràfica proverbial dels americans!
I no, no és una innocentada.
Les bases “científiques” del disseny intel·ligent
Paul Mirecki és un professor del Departament d’estudis religiosos de la Universitat de Kansas que havia proposat incloure -dins l’oferta docent del seu departament pel proper semestre- un curs titulat Temes especials en religió: Creacionisme, Disseny Intel·ligent i d’altres mites religiosos. Es tractava d’una bona resposta a la decisió de la comissió d’educació de l’estat de Kansas de fer donar el mateix tractament “científic” a la teoria de l’evolució de Darwin i a la nova disfressa creacionista que, amb el nom de “Teoria del Disseny Intel·ligent”, nega l’evolució tot assegurant que hi ha d’haver un ésser superior -un déu o un extraterrestre- que ha guiat el procés de la formació de l’Univers. Segons informacions d’ahir, Mirecki ha hagut de ser hospitalitzat per una pallissa que li han donat, aparentment dos creacionistes americans, ja que entre cop i cop li retreien la seva posició sobre aquest tema. El disseny intel·ligent és una disfressa pseudocientífica dels creacionistes que han vist com les seves pretensions -d’igualar les seves creences i el darwinisme a les escoles americanes- han perdut tot quan plet han posat, per mor de l’argument -incontestable -que una cosa és la religió i les creences i una altra de ben diferent són les evidències científiques. Tanmateix, Mirecki havia decidit de posposar aquest curs atès l’escàndol que va generar la filtració d’un correu electrònic seu enviat a la llista de correu de l’associació d’ateus i d’agnòstics de la Universitat de Kansas, en el qual explicitava -amb raó- que donar aquest curs seria una bona galtada als fonamentalistes creacionistes. No hi cap casta de dubtes que, en qualsevol cas, aquesta pallissa serveix per demostrar que aquest és un bon camí -segurament l’únic- per assegurar els “fonaments científics” del disseny intel·ligent.
La caricatura està agafada del web de l’associació d’agnòstics i d’ateus de la Universitat de Kansas, de la qual Mirecki n’és professor assessor.
El meu article de la setmana passada al Diari de Balears estava dedicat justament a aquest tema. Si el voleu llegir, aquí el teniu: Continua la lectura de Les bases “científiques” del disseny intel·ligent
Els somnis i (la dura) realitat
La Wikiquote d’avui, aniversari del naixement de Walt Disney, és aquesta:
If you can dream it, you can do it. Always remember that this whole thing was started with a dream and a mouse.
Dit altrament, Si ho pots somiar, ho pots fer. Recorda sempre que tot això va començar amb un somni i un ratolí. Efectivament, va començar amb una pel·lícula de Mickey Mouse, titulada “Steamboat Willie”, que tenia entre d’altres mèrits ser la primera que va incloure la banda sonora sincronitzada amb les animacions. Com a detall menor, resulta que tota la trama estava clarament inspirada en “Steamboat Bill Jr.”, una pel·lícula d’èxit d’aquell mateix any -1928- de Buster Keaton, que aquí va ser rebatejada per “El héroe del rio”.
Una inspiració que la inclouria clarament dins el que avui s’anomena “obra derivada” i que, gràcies a la legislació de protecció dels drets d’autors fruit pressions de Walt Disney Productions i d’altres, la convertiria en il·legal. La sort que va tenir Walt Disney que no hi hagués ningú com ell, ja que no hauria pogut construir el “tot això” de la cita, la qual hauria de ser actualitzada a una cosa com ara
Si ho pots somiar, ho pots fer, sempre i quan el departament legal d’alguna multinacional no et persegueixi perquè creu que has emprat alguna idea -per remota i petita que pugui ser- de la seva empresa.
Començar pel començament
El número 121 de Le Monde Diplomatique publica un article d’Ignacio Ramonet sobre le control d’Internet, un dels grans temes a tractar a la segona fase de WSIS, la cimera mundial de la Societat de la Informació que s’ha de fer a Tunísia la setmana que ve. Ramonet analitza la qüestió de qui ha de controlar la ICANN, l’organització encarregada de gestionar els noms de domini i que, ara per ara, depèn en última instància del govern dels Estats Units, a través del seu Departament de Comerç. Les raons de Ramonet no estàn malament, tot i que n’hi ha de molt de pes a favor de no tocar res -com les que argumenta, per exemple, Amadeu Abril, amb la seva autoritat i experiència- en el sentit que les alternatives proposades regiren més que la situació actual. Tanmateix, és imperdonable que una veu autoritzada i amb prestigi com la de Ramonet, insisteixi en la llegenda urbana dels inicis d’Internet vinculats a un atac nuclear. Escriu Ramonet que:
La red de Internet es una invención estadounidense de la época de la Guerra Fría. El Pentágono buscaba entonces poner a punto un sistema de comunicación indestructible, que pudiera resistir un ataque atómico, y que permitiera a los responsables políticos y militares que sobrevivieran retomar contacto entre ellos para lanzar el contraataque.
Potser ja passa d’hora que el Ramonet -i tota la resta- sàpiguen que aquest sistema “indestructible” no era Internet i que la intenció no era del Pentàgon, sinó de Paul Baran, de la Rand Corporation, que buscava fer un sistema telefònic -veu- basat en commutació de paquets que pogués superar les limitacions de la feble topologia de la xarxa telefònica americana de l’AT&T, que la feia vulnerable no tant a un atac nuclear com a unes estisores hàbilment emprades en el lloc oportú. Ho explica molt bé Lawrence Lessig a “The Future of Ideas”, però hi ha una multitud de fonts addicionals per a poder-ho comprovar.
Per cert, fa una partida de mesos que en Ramonet i en Ramon Chao (el pare d’en Manu Chao) varen venir a la UIB a presentar el seu llibre Abecedario (subjetivo) de la globalización (Seix Barral, 2004). Hi vaig anar a aquesta presentació i després d’escoltar amb interès i atenció el discurs d’aquests dos militants , líders i no sé si fundadors dels importants i necessaris moviments antiglobalització, vaig tenir l’oportunitat de demanar (va ser la última pregunta del col·loqui) quin sistema operatiu tenia en els seus ordinadors. La resposta de Ramonet va ser un compungit Desafortunadamente, todavía no tengo Linux, i jo no em vaig poder estar de dir-li una cosa com ara Pues hay que empezar por el principio.