Julian Barnes comença el seu llibre Res a témer afirmant que no creu en Déu, però que el troba a faltar. No queda gaire enfora de la de Buñuel quan es declara “agnòstic, gràcies a Déu”, però potser té un aire més solemne. Tot el llibre de Barnes gira a l’entorn de la mort i com l’encarem. Emmarcat en el seu context familiar, s’ajuda de moltíssimes referències literàries, entre les que destaquen les de Jules Renard, la qual cosa fa que molts crítics llegeixin el llibre de Barnes com un homenatge a l’escriptor francès. De les moltes reflexions que configuren Res a témer, particularment me’n va quedar una relativa a la constant cerca de la immortalitat, individual i col·lectiva. Planteja la idea d’un Déu terriblement irònic que ens convida a un joc en el que hi ha moltes portes, darrera una de les quals, suposadament, hi ha el premi, la immortalitat, la vida eterna. Diu que una bona part de l’atractiu del joc resideix en el fet que algunes d’aquestes portes tenen reclams per enllepolir-nos, com poden ser una forta olor d’encens, música etèria, llums daurades, promeses, … però que la gran ironia -ratllant el sarcasme- és que totes són falses: no n’hi ha cap que dugui a la immortalitat. La qual cosa no treu que hi hagi estols de predicadors que, tot i que no tenen ni la menor idea de quina és la porta correcta i com obrir-la, es vanten que ells tenen la clau de la vertadera i asseguren als seus seguidors el camí per arribar-hi. De tot plegat, la conclusió que l’autor extreu és la que resumeix -a mode de declaració de principis- el títol del llibre: res a témer.
Per una d’aquelles casualitats, vaig acabar de llegir l’obra de Barnes ara fa dues setmanes, pocs dies abans que esdevingués la mort sobtada de la meva mare i, és clar, moltes de les reflexions en ella contingudes em van venir de manera immediata al cap. Pens que la mare era creient i, per consegüent, sí que hi creia en la immortalitat, però, tot i que seguia el joc irònic, estic convençut que ella tenia més per mà un concepte d’immortalitat més simple que el de la vida eterna. Una immortalitat real i més bona d’entendre per a tothom, encara que potser no tan ostentosa com la que ens prometen, vull dir, aquesta altra vida, espiritual, lliure de les servituds del cos, que és la que hom viu en el record dels que es queden i, també, a través de llur descendència. Ella n’estava molt de la seva: fills, néts, renéts i, de manera més o manco explícita, deia que aquest era el seu llegat -i el del seu marit- i tota la seva vida. Per tot això, estic convençut que ella no tenia res a témer. Fet i fet, la por és per als que quedem, perquè són les absències les que realment fan mal. Descansi en pau.