He anat a esmorzar a una cafeteria que està davant l’hotel (ja no puc menjar més ous aquesta setmana). Quan he arribat, darrera meu, venien dues velletes, aparentment simpàtiques i fràgils, de més de 70 anys, segurament angleses. Els hi he aguantat la porta ja que no crec que elles l’haguessin pogut obrir, m’han donat les gràcies i s’han disculpat per passar-me davant, però jo els hi he dit que no tenia pressa (encara no eren les 7 el matí). Primer n’han despatxada una, xino xano, i se’n anat a seure, també xino xano. Desprès han començat amb l’altra i la cambrera se’n ha adonat que no li havia donat plat a la primera pel croissant que havia agafat, per la qual cosa li ha dit una cosa com ara:
– Aquí té un plat per a la seva amiga.
– La meva amiga? La meva amiga? És la meva germana bessona. La meva amiga!
A la qual cosa i vista la seva expressió de cara jo li he dit que, tanmateix, devien ser amigues. I m’ha contestat, fitorant-me amb la mirada:
– Amigues! Germana bessona! Qui pogués ser única! Ai, si tornàs a néixer … voldria ser única i no tenir o ser una còpia d’una altra.
Una manera com qualsevol altra de començar un dia plujós de primavera a Toronto.
P.S.: Per cert, desprès me’n vaig adonar que el nom de la cafeteria és Second Cup. Qui sap si el van triar justament per mor d’això.