Devers la segona meitat de la dècada dels 90, quan Internet començava a prendre força, érem molts els que dèiem que s’arribaria a un nou equilibri entre la xarxa i la resta de mitjans de comunicació i que cadascun acabaria per ocupar el seu lloc. Els antics s’haurien d’adaptar a la irrupció del nou per tal d’arribar a un nou ecosistema. Era el que havia passat quan va aparèixer la ràdio i, desprès, la televisió. Els diaris es varen haver d’adaptar al nou escenari que creava la ràdio i, desprès, varen ser els diaris i la ràdio els que s’adaptaren a la televisió. L’equilibri consistia en que la ràdio donava la notícia, la televisió la mostrava i el diari l’analitzava. D’aquesta manera, cada un tenia la seva rellevància i raó de ser. Pensàvem que aquest equilibri es redefiniria amb l’arribada d’internet i que tot seguiria igual. Les dades que tenim avui comencen a demostrar que estàvem ben equivocats. L’actual crisi generalitzada dels diaris, no es pot explicar només per la crisi econòmica, tot i que aquesta influeix i la fa més palesa. Tant els diaris més grans com els més petits semblen que fan aigua per tots els costats, sense que, de moment, hi hagi gaires indicis de solució.
Algunes veus comencen a explicar aquesta crisi a partir del paper que fan les xarxes socials, convertides en autèntics substituts de les places i fleques de poble, que era el lloc on tradicionalment s’intercanviaven les informacions rellevants, molt abans que els diaris començassin a arribar a tots els racons i que augmentés de forma significativa el nombre de persones que els podien llegir. Internet ha fet tornar el món molt petit i les xarxes socials venen a fer el paper d’aquests llocs on les comunitats s’informaven del que passava d’una forma interactiva, tots podien ser emissors i receptors, possibilitat trencada per les característiques dels mitjans tradicionals, on només uns pocs poden parlar i la resta només pot escoltar. Potser l’error estava en que, quan fèiem aquesta anàlisi, partíem de l’existència dels diaris i no vam tenir en compte el que passava abans, quan les dimensions de cada comunitat estava l’abast de la plaça del poble. El món accessible era realment molt petit. Els diaris, la ràdio i la televisió el varen fer tornar gran, però relegant la majoria a simples espectadors, una situació que internet i les xarxes socials han canviat de forma radical, empetitint el món, però sense deixar de costat la seva complexitat. Ens equivocarem aleshores i potser ens equivoquem ara, però si jo tingués alguna responsabilitat en la gestió d’un diari, ho començaria a mirar des d’aquesta perspectiva. Total, ja no queda gran cosa a perdre.