La història de John Corcoran (DdB 20/02/08)

En una aproximació superficial, la de John Corcoran és una història vulgar. Corcoran és un californià que l’any 1956 va acabar els estudis de magisteri i va començar a fer feina de mestre, primer a una escola de Carlsbad, un poble prop del seu domicili familiar, i desprès a una ciutat que té el mateix nom que el protagonista de la història, és a dir, Corcoran. Va començar fent classes d’anglès i d’entrenador de l’equip escolar i desprès, a la segona escola, ensenyava tenidoria de llibres, educació social i educació física. Un bon dia, quan feia 17 anys que feia de professor, John Corcoran va descobrir que el sector immobiliari -on havia fet alguna incursió- li proporcionava guanys deu vegades superiors als que tenia com a mestre, va fer comptes i va canviar d’ofici. Un canvi molt positiu ja que li va agafar un boom immobiliari, el qual va anar seguit de la corresponent recessió, molt forta, encara que no el suficient com per abandonar el negoci.

Ja els ho havia avançat, fins aquí res que surti del botador i segurament poca gent hauria sentit a parlar d’aquest mestre sinó fora perquè, anys després d’haver pres aquesta decisió -quan en tenia quaranta vuit- va decidir que ja era hora d’aprendre de llegir i d’escriure. Talment: el mestre, titulat universitari, mai no havia aconseguit aprendre de llegir i d’escriure. Va acudir a un centre d’educació d’adults a la recerca d’una solució per a aquest problema que havia arrossegat tota la vida. Quan Corcoran va aconseguir saber llegir i escriure, va explicar la seva història a la professora que l’havia guiat i aquesta li va demanar que ho expliqués a la resta d’alumnes de l’escola així com als seus familiars. D’entrada, i per raons òbvies, Corcoran s’hi va resistir, però finalment es va decidir a fer-ho i, per sorpresa pròpia i aliena, l’èxit va ser fulminant i aclaparador: entrevistes a diaris, a revistes, a la televisió nacional … fins arribar a la Casa Blanca, on Barbara Bush el va fer membre d’un consell nacional encarregat de la lluita contra l’analfabetisme. Ara, John Corcoran presideix una fundació que du el seu nom i esta dedicada justament a promoure l’alfabetització de tothom.

Tot plegat i al marge d’altres consideracions, aquesta sembla molt més una història inversemblant, que una realitat. I és que, si bé no resulta gaire difícil imaginar-se les trampes que cal fer per enganyar el sistema i esdevenir un graduat universitari sense saber ni llegir ni escriure -basta, per exemple, tenir en compte les condicions atlètiques del protagonista- resulta molt més complicat imaginar-se’l fent de mestre amb aquestes limitacions. John Corcoran ho diu molt clar: no era capaç de llegir paraules, però sí llegia a la perfecció el sistema i les persones. Habilitats que el portaren a muntar -també segons les seves paraules- tot un entorn visual i oral en el qual desenvolupava les seves activitats. Com a alumne que havia passat els seus anys a l’escola primària entre la fila dels burros i el despatx del director, quan va arribar a secundària va saber muntar tota una xarxa de suport social -començant per la seva al·lota- que l’ajudaven amb els treballs i exàmens (eren, essencialment de tipus test), una xarxa que va seguir a la universitat, de la qual diu que era ben sabut on i com comprar els treballs per entregar. Com a professor, aquesta xarxa de suport la formaven els professors ajudants que eren els encarregats de la dura tasca de correcció dels treballs escolars, en tant que Corcoran exercitava les seves destreses visuals i orals per superar el seu analfabetisme o, més ben dit, el fet que no sabés ni llegir ni escriure.

Probablement resulti més fàcil pensar que aquesta és una història creada a mida pels publicistes de la fundació Corcoran, i que el millor que es pot fer amb ella és tenir-la com una llegenda urbana. Comptat i debatut, és molt més fàcil poder-se imaginar que hi ha persones que fan de metges i advocats sense tenir les titulacions corresponents -de tant en tant les notícies parlen d’algun cas- que creure que hi pot haver hagut un mestre que ha ensenyat durant 17 anys sense saber ni llegir ni escriure. Vist com ho explica l’interessat, els detalls que dóna de com s’ho va fer per superar els inconvenients de la seva situació, els seus esforços actuals per lluitar contra l’analfabetisme i, sobretot, la comprensió que mostra cap els alumnes de l’última fila, jo estic per la tasca de creure-me’l.