Tal i com havia promès ahir: aquí va l’article complet del Diari del Balears. Aquesta vegada, la foto és feta meva.
Des de Logan, Utah
Preus especials per nins i missioners. No ens hauria d’haver vengut de nou aquesta advertència a la façana d’una botiga d’aparells per a sords per la qual acabem de passar per davant. I no és ben bé per la dificultat afegida que pot significar la sordesa per a la tasca d’apostolat: el fet és que som a Logan, a l’estat d’Utah, el dels mormons. Majoritàriament ja no són polígams des de finals del segle denou, però aquí no és gens fàcil trobar un restaurant on serveixin begudes alcohòliques, sigui en forma de cervesa o de vi, i quan n’hem trobat l’hem hagut de pagar a preu de canari jove, especialment si hom té en compta la seva qualitat. La Universitat d’Utah, a través del seu Centre per l’Aprenentatge Obert i Sostenible, ha acollit el congrés sobre recursos educatius oberts. La d’Utah no és una universitat de les que tenen renom, però aquí sí han vingut representants d’universitats importants, com el Massachussets Institute of Technology, el MIT o de la Open Universitat anglesa, sense oblidar membres de l’OCDE, a la recerca d’una solució a uns dels problemes que té plantejat avui en dia l’aprenentatge -universitari o no- i que, dit en poques paraules i simplificant, tracta de les tensions i contradiccions que genera, d’una banda, la progressiva -i necessària- aplicació de les tecnologies a l’elaboració i difusió dels materials d’aprenentatge i, de l’altra, la defensa d’una concepció anacrònica de la propietat intel·lectual, que condueix a la privatització del patrimoni de la humanitat que és el coneixement. La tasca de les universitats està basada justament en aquest patrimoni de la humanitat, però s’han de cobrir les despeses que originen la seva elaboració i difusió. Aquest és, essencialment, el conflicte per resoldre. El MIT va ser pioner en obrir els seus materials d’aprenentatge amb la iniciativa Open Courseware, que consisteix a fer accessibles a tot el món i a través d’Internet els materials educatius generats pel seu professorat. Més enllà de cops de propaganda o del que sigui, el fet és que, un dels valors afegits a la nova manera de fer que implica l’obertura de materials, és la conversió de la seva elaboració i difusió en un treball de col·laboració entre iguals, amb tots els avantatges que això pot suposar. Però seria massa llarg i complicat parlar d’això aquí i ara. El temps ens ha estat favorable, sol i una temperatura agradable de dia i més baixes a la nit. Ja esperen la neu per la setmana que ve. A l’hora de dinar del segon dia, vaig seure amb un dels participants locals, un jove professor d’aquesta universitat que em parla de la seva estada -dos anys- entre Barcelona, Girona i Mallorca. Ja fa set o vuit anys d’això, però per ell és com si fos ahir. De seguida explica que hi va anar a fer: de missioner. La seva religió els demana/obliga fer de missioner dos anys, entre els denou i els vint-i-un. I ho fan contents, tant, que fins i tot s’han de pagar ells -o les seves famílies- les despeses. Van allà on els envien. Parlam d’això i reconeix la dificultat per fer conversions arreu del nostre país. Diu que som massa catòlics, tot i que, al final, estem d’acord en què, per ventura, el que passa és que va arribar un moment en què ja en teníem prou de religió. I acabem la conversa amb l’acudit de l’agnòstic i el budista que van de viatge plegats. Dissabte ja no hi havia congrés, però mentre esperàvem per anar a agafar l’avió de tornada (s’ha de passar una nit de dissabte fora per tal que el preu sigui raonable) anem a un rodeo, provincià però amb tots els ets i uts: inclosos els bous encabritats muntats a pèl pels cowboys amb les inevitables botes, els texans i els inconfusibles capells. De tornada cap a l’hotel, situat al campus de la universitat, hem de treure la màquina de retratar dues vegades més. Una, la segona, per mor d’un cartell a l’aparador d’un petit taller dedicat a fer ganivets, punyals més aviat. El cartell empra -amb enginy- la similitud que tenen en anglès pau i peces, peace i pieces, ja que diu -Vine en pau o te n’aniràs en trossos», l’amo del taller és per allà i ens convida a entrar i ens parla de la seva feina, que resulta ser un entreteniment, ja que no és la seva ocupació principal. Poc abans havíem passat per davant una església on un cartell indicava que dels estudis sobre la Bíblia un hom no es gradua fins que parla directament amb l’autor. Una estratègia que no sembla gaire adequada per atreure alumnes, ja que presenta uns estudis usualment massa llargs i que, sobretot, tenen una cerimònia de graduació no gens gustosa. Però ja els ho havia dit, això és Utah, l’estat dels mormons. De camí cap a l’aeroport, el xofer de l’autobús ens informa que hem triat una hora de sortida molt bona (són escassament les vuit del matí) ja que aquest diumenge hi ha una gran reunió internacional de mormons a Salt Lake City i quan acabi, a mitjan horabaixa, l’aeroport no donarà a l’abast ja que ha vingut gent de tot el món a l’esdeveniment. Sort que hem tingut.