Un blogger avant la lettre

Ahir em feren arribar un regal d’aniversari -és un dia d’aquest mes- per avançat. De part del meu germà gran -aficionat a remenar llibreries de vell- i és justament un llibre de vell, rescatat i enquadernat de nou. Es tracta d’un exemplar d’un curiós llibre de Santiago Ramón y Cajal, titulat Charlas de café. Pensamientos, anécdotas y confidencias. Publicat el 1920, conté 850 escrits curts, la major part estrets de reflexions generades a l’entorn d’una tertúlia de café. Están estructurats en 11 temes i, francament, l’únic que els falta per formar un complet bloc és la seva versió digital, atès que, tant per contingut, extensió i objectius, podria ser perfectament un bloc dels nostres dies. No sé si acabaré estant gaire d’acord amb una bona part d’aquestes reflexions (especialment les del capítol dedicat a la dona i a l’amor), però la primera fullejada m’ha donat l’agradable sorpresa de trobar-me amb el consell 272, que ve a dir, si fa no fa, que per a avaluar la mentalitat de les persones, cal parlar-lis d’una invenció científica o filosòfica, sense aplicacions pràctiques evidents. Diu que els uns exclamaran “Admirable!” i que d’altres demanaran “I per a què serveix?”. Don Santiago recomana cultivar l’amistat dels primers.

M’ha recordat una anècdota dels meus primers dies de professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Em va tocar un grup d’alumnes d’un pla a extingir que eren -en la seva majoria- més vells que jo mateix, tot just acabat de llicenciar. Un dia vaig emplenar una pissarra amb els càlculs relatius a la solució d’un problema que se suposava que ells havien d’haver resolt. Quan gairebé no em quedava espai per escriure res més, un alumne en veu alta digué: “Y esto, pá que sirve?”. Amb un segon vaig haver d’improvisar una resposta, la qual intuïa que havia de ser contundent, així que, després d’esclafar discretament el guix a la pissarra, em vaig girar i mirant cap a la zona d’on m’havia semblat que venia la veu, vaig amollar, en to desafiant, un “A tu, no ho sé. A mi, per jalar!”. I com que ja era l’hora vaig donar la classe per acabada. L’endemà els vaig explicar quins eren els objectius d’aprenentatge d’aquella assignatura en el context de la seva carrera, però puc ben assegurar que mai més, en els trenta anys que fa que faig classes, que ningú altre m’ha fet una pregunta similar.