Aborígens

L’altre dia no em vaig poder resistir a la temptació de comprar el llibre “Obra poètica (1959-1983)” de Miquel Bauçà (Empúries, 1987). Després, a casa, tot fullejant el llibre vaig descobrir una versió del poema “Al final s’ha comprovat” que tenia algunes diferències sensibles respecte de la versió que reproduïa en aquest apunt del passat 12 de febrer. Essencialment hi ha diferències en alguns mots i, també en la disposició dels versos, que apareixien agrupats de dos en dos a cada línia. El misteri va quedar resolt després d’una conversa sobre aquest tema amb en Climent Picornell, la segona versió correspon a una edició revisada del poemari “Una Bella Història”, publicada el 1985, vint-i-tres anys després de la primera, a la qual correspon la versió que publicava en el meu apunt. Em va sobtar particularment un canvi en els últims dels versos que a la versió revisada, ara per comptes de

fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,
independitzen fan negocis

el poema acaba amb aquests altres

es desarmen i fan guerres, amnisties, armisticis,
emancipen i massacren aborígens, fan negocis

Primer vaig pensar que el poema havia passat pel sedàs del político-correctisme, però l’edició era molt anterior a la moda i, sobre tot, no em podia imaginar en Miquel Bauçà còmplice d’una cosa tan absurda. En Climent corroborà aquesta impressió i, per consegüent no em va quedar més remei que mirar-ho de més prim compta. Hi havia d’haver pensat abans: som nosaltres els aborígens, i allò de negres no ho deixava tan clar com el nou mot. Per altra banda, no deixen de ser esgarrifosament actuals i precisios -vegeu Irak- els contundents versos de Miquel Bauçà.