Por a la màquina i supèrbia tecnològica

La e-desigualtat és el tema central de la revista mensual Diàleg del portal de filosofia d’en Josep Maria Terricabras. Varen tenir l’amabilitat de demanar-me una col·laboració curta sobre aquest tema i els vaig enviar el text que segueix amb el mateix que el d’aquest apunt i el varen publicar. No estic segur que la lectura del text deixi clares les dues idees essencials que el varen inspirar. La primera és que el tsunami del dia de Sant Esteve -motivador del tema central de la revista- no va enganxar cap animal que estigués a lloure (i.e. els humans som les criatures més indefenses del regne animal davant la natura). La segona deriva del fet que, tot i que hi havia gent que sabia amb antelació suficient que el tsunami s’apropava, algú va prendre la decisió de no evacuar els hotels costaners per tal d’evitar perjudicis al turisme (el seny necessari per aprofitar la tecnologia). Per ventura ara, aquesta explicació addicional ajudi a la seva millor comprensió.

Por a la màquina i supèrbia tecnològica
Els déus de l’Olimp, cansats per la ingent tasca de la creació del regne animal, encarreguen a Prometeu el repartiment final, a cada una de les espècies animals, dels dons que els són reservats: urpes, velocitat, banyes, ales, etcètera. Epimeteu usurpa les taques de Prometeu i fa el repartiment de forma eixelebrada, de tal manera que no queda res pels humans, el darrer animal de la creació, la qual cosa els converteix en els éssers més indefensos de la Terra. Prometeu tracta d’arreglar la malifeta i roba als déus el foc -el control del foc, la tecnologia- per donar-lo als humans. Però els déus s¡enfaden amb la malifeta de Prometeu, i en un rampell de ràbia envien com a revenja -certament desproporcionada- Pandora i la seva caixa de mals terribles i infinits. Zeus, finalment penedit, comana a Hermes la tasca de fer arribar als humans, dos dons addicionals necessaris per poder fer servir aquesta tecnologia de forma escaient, com són el sentit de la raó -el seny- i el sentit de la justícia. A més, Hermes tenia l’encàrrec explícit de fer arribar aquests dons a tothom i no només a uns quants escollits. Queda més enllà de qualsevol dubte raonable el fracàs d’Hermes en la seva comesa, possiblement perquè quedava lluny de l’abast fins i tot de qualsevol déu. Dit altrament, ve de molt enrere la dicotomia entre la por a la màquina i la supèrbia tecnològica, tan característica dels nostres temps, i que està especialment arrelada a societats que es creuen avançades i amb capacitat per a impartir la seva pau i la seva democràcia arreu.

La por no és tan dolenta com la supèrbia que indueix a creure que tot es pot resoldre amb tecnologia. Però no, la tecnologia -per ella mateixa- no representa cap solució i, supèrbies a part, és només un bon indicador d’algunes de les capacitats de la societat on està instal·lada. I és que la tecnologia també depèn de la comunitat que la fa servir, del sentit de la justícia i de la capacitat per a raonar que té i als quals només s’hi pot arribar amb educació i reflexió. És a dir, fa falta alguna cosa més que la gràcia divina i tal vegada aquest sigui l’error de Zeus i d’Hermes: no calia repartir el dons, sinó els mecanismes per arribar-hi. En resum, no n’hi ha prou amb instal·lar tecnologia aquí i allà per a generar protecció, cal a més que la societat que necessita ser protegida satisfaci els requeriments necessaris per a poder fer-la servir plenament. És en la tasca fallida d’Hermes on rau l’autèntica essència de la desigualtat tecnològica.