Categoria: Galindaines

Podem arribar a veure qualitats humanes en els objectes que ens envolten? Aquesta és la pregunta que intenten contestar un grup de científics socials de les universitats de Chicago i de Harvard als Estats Units. De fet, aquesta no és una pregunta innocent, ja que tot indica que l’objectiu últim de la recerca va en la direcció d’esbrinar la viabilitat dels robots com a solució d’un dels problemes del nostre temps, com és el creixent nombre de persones que, per una raó o l’altra, viuen soles. Ja se sap, el motor de la investigació i del desenvolupament no sempre és només l’avanç de la ciència i de la tecnologia, cal que els resultats siguin explotables comercialment, i si ha un sector de població que està creixent de manera espectacular, és precisament el de la gent que viu sola. I ja fa anys que la cosa roda. Primer es tractava de trobar solucions per a aquelles persones amb gent gran al seu càrrec i que, per raons laborals, no se’n poden cuidar com cal a causa de la feina. Tot seguit van arribar anuncis de galindaines electròniques que tractaven de -deien- millorar la qualitat de vida dels solitaris, especialment les persones grans, com per exemple roba amb sensors encastats que «vigilaven» les pautes de comportament d’aquestes persones i tot d’una que detectaven alguna alteració emetien el corresponent senyal d’alarma. No deixa de ser ben curiós que, amb l’explosió de l’ús del mòbils, també hi hagués anuncis de recerques en la direcció de fer aquests estris amb els mateixos objectius de seguiment i cura de persones que viuen soles i que presenten riscs de salut. És a dir que, d’una manera o l’altra, el sector de les galindaines electròniques ja fa estona que sembla estar amatent a aquest problema. Tot sigui dit, aparentment hi ha algun resultat, però tot indica que no són tan espectaculars com els anuncis corresponents semblaven indicar.

Però ara li estan donant una volta més. Ja no es tracta només de vigilar, sinó d’afegir-hi companyia. Sembla raonable que un hom estigui més disposat a confiar en un objecte que tingui comportaments més humans ja que, a més, hom hi pot dipositar una mena d’afecte. En aquesta direcció van les recerques esmentades i que mostren, per exemple, que possiblement un dels factors que podrien explicar l’èxit del rellotge Clocky -un despertador que s’amaga després de sonar- seria justament aquesta capacitat seva per amagar-se, una manera de fer que també presenten les mascotes animals més habituals, és a dir, moixos i cans. I és que les connexions afectives sorgeixen justament a partir d’aquests comportaments. Evidentment la cosa no es redueix només a aquest, diguem-ne, simpàtic despertador, ja que arriba fins a una de les galindaines més sofisticades dels nostres dies, com són els robots. I aquí la cosa també va començar amb un robot que emulava el comportament d’un ca, l’Aibo de la Sony. Presenta alguns dels comportaments dels cans de carn i os, però sense alguns dels inconvenients més pregons com, per exemple, haver-lo de treure a passejar, independentment de si fa fred o calor, o plou o fa sol. Tot i que, sigui dit de passada, sembla que també hi alguna teoria que explicaria com els propietaris d’aquests animals, a les grans ciutats, aprofiten justament el moment de complir amb aquest deure per estendre les seves relacions socials i resoldre, de manera més tradicional, el problema de la solitud.

En definitiva, segons els resultats d’aquest estudi, tendim a descriure alguns d’aquests objectes amb adjectius que serien més escaients per a humans que una altra cosa i això els dóna peu a pensar que en un futur, no gaire llunyà, els robots podran suplir -això sí, només en part- la manca d’afectivitat associada a la solitud. La qual cosa és saludada, per alguns experts en Intel·ligència Artificial, com un triomf d’aquesta branca del coneixement ja que, diuen, un dels seus objectius primigenis era el de crear una espècie de presència artificial que seria allà per millorar la qualitat de vida de les persones. Per altra banda, sembla que comença a estar ben documentada la sociabilitat i l’afectivitat dels robots, com mostraria els resultats de la utilització d’un robot dissenyat al MIT com a entrenador per les persones que segueixen dietes per aprimar-se: les persones que el fan servir tenen més èxit que les que no i l’explicació vindria de la mà de les seves respostes «emocionals» segons que els objectius diaris s’hagin aconseguit o no. Ja ho veuen, si algú estava preocupat per la perspectiva d’una vellesa solitària, no cal que s’hi amoïni més, especialment si encara la vellesa és enfora. Tot indica que, amb una mica de sort, a la llarga podran comptar amb un robot que els acompanyi i els estimi. La veritat, és que, avui per avui no sé quina de les dues perspectives em regira més, si la del robot o la d’estar tot sol. I és que, com deia Guillem d’Efak, no hi ha res més molest que et prenguin la solitud sense que et facin companyia.

Per difícil que els pugui semblar, el títol d’avui no es refereix a un dilema que tingui res a veure amb el negoci immobiliari, tot i que per ventura, no seria gens sobrer parlar-ne, atès que per això, com per tantes d’altres coses, hi ha gusts per tot. Al marge també de circumstàncies actuals, si no vaig errat, l’opinió dominant és comprar, però m’he trobat amb gent que pensa just el contrari. En particular, record el cas d’una persona benestant que no vol comprar -ni tan sols el seu habitatge habitual- per mor d’una experiència familiar que els va significar la ruïna. Si no record malament, els cas és que eren propietaris d’un bloc de pisos que tenien llogats amb contractes antics i, al final, els costava més el pa que el peix. Vull dir, els costava més el manteniment que el que rebien pels lloguers, i la cosa va acabar malament.

Però no, la cosa no va de propietats immobiliàries, la cosa va, es clar, de galindaines electròniques, altrament conegudes com a “gadgets”, vull dir: ordinadors, vídeojocs, mòbils, dvd’s i tota aquesta parefernàlia moderna que ens envaeix arreu, i sense les quals sembla que no puguem viure. El cas no és tan dramàtic com el del meu conegut de l’experiència familiar immobiliària, però s’hi acosta. La cosa ja fa estona que va començar amb els ordinadors: un hom els compra tal com venen, i al cap de poc temps descobreix que ha de descarregar-se actualitzacions del programari de base que milloren les prestacions i, sobretot, resolen problemes detectats a les primeres versions. Ja saben que un dels meus consells -que no sempre seguesc ni jo mateix- és no comprar primeres versions de res: ni de cotxes, ni de teles, ni d’ordinadors, ni de res de tot aquest embalum. I és que aquestes primeres versions empre arriben al mercat amb algun problema o error de disseny que s’arreglen amb les segones versions i posteriors. Per això és millor esperar un temps, i comprar aquestes versions subseqüents, això sí, cal sempre manifestar el nostre profund agraïment als primers compradors -els anglosaxons fins i tot tenen un nom per ells: “early adopters”- ja que gràcies a la seva dèria nosaltres podem accedir a les versions millorades.

Tanmateix, la cosa s’ha institucionalitzat de tal manera -en bona part gràcies a Internet- que ara ja és norma: ja saps que has d’estar pendent de les actualitzacions -de programari, essencialment- si vols treure el màxim rendiment al teu equip. La perversió arriba, com per exemple en el cas dels iPhones d’Apple, quan aquestes actualitzacions estan restringides a la utilització que el fabricant ha previst de l’aparell en qüestió, en aquest cas un contracte específic amb una determinada operadora. Qualsevol manipulació que el propietari faci d’aquestes condicions el deixa fora de les possibles millores i, fins i tot, poden arribar a fer malbé l’aparell. És en moments com aquest que hom se n’adona que, de fet, no té un aparell en propietat, sinó que el te llogat, ja que les restriccions que posa el fabricant són similars -de vegades més fortes i tot- que les que té un llogater d’un habitatge.

La diferència és que, en el segon cas, les condicions restrictives són explícites, en tant que en el primer els clients estan convençuts que són propietaris d’un estri. Però aquest no és l’únic cas que du a pensar que això de comprar galindaines d’aquestes no deixa de ser un miratge, fins el punt que ja hi ha veus influents que proposen un canvi de model i simplificar les relacions amb els clients establint una mena de contractes de lloguer, per comptes dels ficticis de compravenda actuals. És el cas, per exemple, d’aquells que han comprat un lector de blu-ray, la tecnologia que ha de substituir – diuen- els dvd’s, ja que els primers anaven sense connexió a Internet, una errada de disseny corregida amb les versions posteriors i que deixa a l’aire els “early adopters” d’aquesta tecnologia. És el que ens hauríem estalviat, per exemple, del pas dels vídeos al dvd, o amb cada evolució de les vídeoconsoles, o dels pas de les televisions de sempre a les planes d’avui, o amb cada generació nova de mòbils, o de les televisions sense tdt a les que ja el tenen incorporat. Una estratègia que, per afegitó, també hauria ajudat a fer més sostenible -des del punt de vista mediambiental- tots aquests processos d’innovació tecnològica i que, de fet, s’ajusta molt més a la realitat del mercat de galindaines on, ens agradi o no, tots acabam de llogaters, per més que ens pensem que som propietaris.

El passat estiu, en Carles Pina va anar a Estònia i allà, en un museu de la ciutat de Kuressaare, capital de l’illa de Saarema, va fer aquesta fotografia d’una màquina d’escriure amb teclat dual, és a dir amb tecles diferents per a les majúscules i per a les minúscules. En una primera aproximació pot semblar que es tracta més aviat un estri sortit d’una galeria d’objectes estúpids. Però no, es tracta d’una màquina Smith Premier 10, la darrera de la família que varen començar a ser construïdes el 1908. La primera, és a dir la Smith Premier 1 és del 1896. Segons s’explica aquí, aquesta casta de màquines varen arribar a ser les segones més venudes del seu temps. Els seus fabricants pensaven que eren millors que les de teclat senzill -les que s’han acabat per imposar- perquè consideraven que haver d’apretar dues tecles per generar una lletra induïa a confusió. Tothom té dret a pensar el que vulgui.

(Si clicau sobre la foto petita podreu veure la fotografia ampliada)

Record vagament haver llegit en un llibre sobre ètica i informàtica que el primer cas documentat d’estrès tecnològic data dels anys setanta i es tractava del cas d’un oficinista a qui se li va diagnosticar la malatia desprès de començar a confondre la seva esposa amb un perifèric d’ordinador. Tanmateix és ben fàcil d’entendre que, en aquell moment, alguna cosa no acabàs d’anar bé, ja que tot just començava a estendre’s l’ofimàtica. Sembla que avui l’estrès tecnològic, inevitablement, també ha arribat a les llars i que els regals de Nadal i Reis són una font important de generació d’aquesta casta d’estrès, fins el punt que hom no sap si s’haurà d’afegir a les tradicionals epidèmies de grip i refredats. Ja em puc imaginar els telenotícies avisant que les autoritats sanitàries adverteixen que una determinada vídeo consola, o mp3 player o ol que sigui presenta seriosos riscos per a l’estabilitat nirviosa dels compradors i que, abans de portar-la a casa s’assessorin bé sobre el seu funcionament i així evitar el col·lapse dels serveis d’urgència psiquiàtrics. La cosa vendria associada al fet que molts dels regals d’aquestes dates són galindaines (i. e. gizmos, gadgets) digitals que no sempre van com un hom espera que haurien d’anar, la qual cosa provoca que alguns d’aquests estris acabin estampats contra el terra o que surtin de mala manera per alguna finestra no oberta, desprès d’esgotar la paciència del suposadament joiós receptor de la galindaina en qüestió. Continua la lectura de Vius amb l’estrès tecnològic!