Aquí va l’article de dues setmanes desprès. La notícia que em va fer veure la llum -i mai més ben dit- està detallada en el text de l’article. La imatge -que està pillada d’aquí és un fotograma del vídeo que acompanya l’estudi.
Oblit inexcusable
Si no vaig errat, ara fa dues setmanes, des d’aquesta mateixa secció els venia a dir que, ateses les febleses dels agents involucrats en la tecnologia informàtica —vull dir, maquinari i programari— no calien els hackers, o més ben dit els crackers. La reflexió venia a partir d’una fallada d’una petita peça en la xarxa informàtica de l’aeroport de Los Angeles el passat mes d’agost i que havia duit de capoll als serveis informàtics de l’esmentat aeroport que veien com s’acumulaven els 17.000 passatgers que no podien entrar o sortir perquè els agents d’immigració no donaven a l’abast a comprovar la paperassa dels soferts viatgers. La idea era simple, amb febleses com aquestes el paper dels crackers és molt i molt secundari a l’hora de considerar les vulnerabilitats dels omnipresents sistemes informàtics. També els deia que, des del principi de tot plegat, els hackers-crackers varen esdevenir l’excusa i les víctimes propiciatòries cada vegada que es produïa un desgavell informàtic. Doncs bé, he de reconèixer que vaig ser terriblement injust amb aquestes afirmacions i per això em sent obligat a escriure aquesta, diguem-ne, rectificació. Els hackers-crackers i els informàtics no mereixen que se’ls atorgui a ells sols aquest honor. Perquè, com ha estat posat de manifest aquesta setmana, els uns i els altres també farien poc paper tot sovint si no disposassin de l’inestimable ajut dels serveis de seguretat, els quals amb més d’una ocasió i més enllà del deure exigible o, si ho preferiu, amb un excés de zel no gens encomiable, han esdevingut motor i causa d’algun d’aquests desgavells.El darrer exemple venia a la premsa especialitzada —i no tan especialitzada— dels estats Units dies enrere. El departament de seguretat interior —sí aquest que és el responsable dels controls de seguretat als aeroports americans, entre d’altres menuderies— va encarregar un estudi sobre les febleses de la xarxa elèctrica americana, especialment sobre els sistemes informàtics que tenen a càrrec seu el control i funcionament de la mateixa. La idea era simple ben interessant: si sabien on hi havia els punts febles, per on podien venir atacs de crackers, aleshores seria molt més fàcil la seva prevenció. Els resultats de l’estudi sembla que són demolidors, ja que sembla haver provat que amb poca feina tres o quatre crackers ben coordinats podrien deixar una bona part dels centres neuràlgics per a l’economia del país fora de servei i per un temps perllongat, només manipulant els sistemes informàtics de control. Sembla que l’estudi fins i tot preveu una simulació enregistrada en vídeo i en el qual es veu com un generador comença a fer fum només a partir de la manipulació del codi informàtic del sistema de control.
Tot plegat uns resultats que demostraven la necessitat de l’estudi. Fins aquí tot molt bé, l’únic problema —no gaire rellevant— és que per una indiscreció o innocència d’una de les persones involucrades en aquest estudi, s’han conegut urbi et orbi els detalls d’aquestes febleses, vídeo inclòs. És a dir, que ja teniu els responsables de la seguretat interior dels Estats Units donant idees i detalls als crackers per tal que intentin carregar-se la xarxa elèctrica. Veuen el nivell de la meva injustícia passada? I aquest no és el primer cas, per ventura un dels més cridaners, però per esmentar-ne un altre, els recordaré que ara fa uns anys un al·lotet de devers 16 anys va aconseguir desxifrar un dels secrets comercials més importants dels nostres temps: el codi de xifrat dels dvd’s. Li varen posar plet i justament els advocats de la part demandant varen ser —involuntàriament, diuen— els responsables que es fes públic aquest codi: el varen incorporar com a prova a la demanda i no varen demanar secret de sumari.
O sigui que amb amics així: informàtics, advocats, responsables de seguretat i…, el hackers-crackers no fan gaire falta. Vegin que aquesta vegada he estat més prudent: si troben que m’he deixat algú, no dubtin a posar-lo allà on hi ha els punts suspensius. I és que resulta molt difícil fer la llista completa.