Dimecres passat, a la UOC,vaig assistir al debat “El futur del llibre” organitzat conjuntament per Google i la UOC. En el torn de preguntes vaig fer una intervenció que ha merescut aquest comentari (i també de Vilaweb). Com que m’ha semblat observar un cert to de desafiament en el primer comentari, avui l’he respost a través de l’habitual article dels dimecres del Diari de Balears. I ara, també aquí.
El futur del llibre
Al llarg de més de cinc-cents anys els llibres han estat l’instrument més important per preservar i difondre la cultura i el coneixement. L’adveniment de l’escriptura -diuen els entesos- va tenir com una de les conseqüències més importants fer possible transcendir el temps i l’espai per a aquesta transmissió i preservació. A les cultures orals, els efectes de la mort de qualsevol dels seus ancians eren similars als de la crema de tota una biblioteca. L’escriptura i, de retruc, els llibres, no van aconseguir eliminar tots els mals associats a una tal catàstrofe, però sí en van atenuar alguns dels seus efectes: la informació continguda en els llibres podia ser aprofitada per les generacions posteriors, tot i que la formació necessària -com molt bé recorda Plató- calia ser adquirida de bell nou per cada generació. Fins i tot, en temps més recents, arreu s’instal·la la idea de fer un sistema públic d’ensenyament que té per objectiu fer arribar aquesta formació a totes les persones amb el suport essencial dels llibres. I aquí estem -més o manco- ara mateix. Serveixi aquesta introducció -superficial, incompleta i farcida de fets molt coneguts- per deixar constància del respecte i consideració que em mereixen el llibres i dels quals n’estic segur que -com deia Richards- són per damunt de qualsevol altra cosa una excel·lent màquina per pensar. Però l’adveniment de les tecnologies digitals, primer els CD-roms i després Internet, varen posar en qüestió aquesta supremacia del llibre Continua la lectura de La meva resposta
Aquesta tendra imatge sembla formar part d’una sèrie de postals feta amb ocasió d’exposició universal de París de l’any 1900. Totes elles tracten de donar una visió de com serà la vida a l’any 2000 i, ja se sap, si algú t’intenta explicar el futur o no sap de que va, o t’està enganyant, o t’està intentant vendre alguna cosa. No sabria on col·locar els autors d’aquesta postal, però de ben segur que volien vendre alguna cosa (una exposició universal no deixa de ser una fira, a l’engròs, però una fira) i juraria que, a més, amb això de l’escola no sabien gaire de què anava. Sigui dit de passada, n’hi ha d’altres d’aquestes postals que semblen fer prediccions més acurades,com per exemple una que involucra cine i telèfon, que deix per a un altre dia.
Mestre Pere Esperança (Diari de Balears,31 de desembre del 2003)
Un dels grans inconvenients que té el telèfon fix és que hi ha guies, d’accés públic, en les quals hi surt el teu nom i l’adreça i és una autèntica feinada aconseguir no sortir-hi. Aquestes guies són emprades per gent -no sempre tan honrada com seria necessari- per intentar vendre alguna cosa. Bé, estic segur que no dic res de nou amb això, ja que no em puc imaginar un abonat que no hagi rebut mai una telefonada d’aquestes. Però sí volia contar que he trobat un mètode -que ha resultat ser infal·lible- per sortir-ne bé i aviat d’aquestes telefonades inconvenients. Avui mateix l’he provat i ha estat definitiu. El cas és que després de devers mitja dotzena llarga de telefonades per intentar aconseguir parlar amb mi, un d’aquests serveis de venda telefònica ho ha aconseguit i tot plegat era per oferir-me per 10 euros els mateixos serveis que tenc ara d’Internet i telèfon i que em costen devers 50 euros. Era ben clar, un any amb aquest preu i el doble, 20 euros, pel segon. Un mes a prova sense compromís i, si no m’agradava, tornàvem enrere la barrina i ja està. La veritat és que l’oferta era llaminera, feta per una veu de dona agradable, que em tractava de vostè i pel meu nom. Tot ben preparat per caure en el parany. Però, quan estava a punt d’engrunar-m’hi, he recordat una estratègia que m’havia funcionat d’altres vegades i que és una cosa tan simple com, amb l’excusa que som d’una altra generació, d’aquelles que troba que les paraules se les emporta el vent i que m’agradava llegir les coses sobre paper, a veure si em podien enviar la proposta per escrit per tal de poder-la analitzar poc a poc i pensar-hi. En resum, li he dit que no tenia per costum comprar res per telèfon, sense poder estudiar les condicions poc a poc. Oli en un llum: la veu agradable, la mateixa que m’havia telefonat més de mitja dotzena de vegades fins que no m’ha aplegat, de cop en sec, s’ha excusat, s’ha acomiadat i ha penjat. Fantàstic!. No devia ser gaire clara aquesta oferta que no em podien passar per escrit. Així que ja ho sabeu: si us volen vendre res per telèfon, primer demaneu que us facin arribar la proposta per escrit. Poden passar dues coses: que us enviïn a pastar -com m’ha passat a mi- i tot això que hi heu guanyat, o que us facin cas i us enviïn la proposta per escrit. Si és així, ja depèn de les vostres capacitats lectores per prendre la decisió correcta. Tot això mentre l’autoritat (in)competent no reguli i sancioni aquesta casta de pràctiques. No podran dir que no estiguin avisats.
Fet i fet, no m’ho havia acabat de creure. Ahir vaig tenir un breu intercanvi de correus amb en Vint Cerf en els quals em deia que avui el podria reconèixer fàcilment a la conferència plenària d’
.jpg)
Dimecres vaig anar a Santa Cruz i vaig aprofitar per dinar en un restaurant del Wharf (moll). Vaig demanar l’especial del dia perquè em va fer patxoca: Mahi-mahi, 
Encara no fa vint-i-quatre hores que som a Palo Alto, prop de San Francisco, i ja m’han desmuntat dos mites, d’aquells que semblaven completament inexpugnables en la iconografia recent. D’una banda, m’he quedat de pasta de moniato quan he vist, a la porta del restaurant típicament californià on anava a dinar, un cartell que avisava de que, mentre les autoritats sanitàries no donessin garanties suficients, no servirien espinacs a les seves ensalades. He demanat de què anava la cosa i sembla que tot està vinculat a diversos casos de gastroenteritis agudes produïdes per bacteris trobats en aquestes verdures. Una contaminació que s’ha carregat tota la tasca feta per un d’aquells super herois tan típicament americans -encara que sigui de dibuixos animats- que encarnava el mariner Popeye, creat justament per fomentar que els al·lots americans menjassin espinacs, perquè tenien ferro i, sobre tot, perquè n’hi havia moltes. L’altre mite caigut, ho ha fet de la mà d’un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Stanford (el campus de la qual comença justament a l’altre banda del carrer on hi ha el restaurant). Diuen aquests investigadors que no és cert que la malaltia de la compra compulsiva sigui típicament femenina. Els resultats d’aquest estudi asseguren que hi ha tants d’homes com dones que pateixen aquest desordre i que, en tot cas, si en les dones es decanta per la roba, en els homes ho fa del costat de l’electrònica i galindaines similars, però que és un problema present per un igual en homes i dones. Tot això abans que m’arribàs l’entrepà que havia demanat, acompanyat d’un poc d’amanida, òbviament sense espinacs. El restaurant està situat en un petit centre comercial i quan li anava a pegar la primera mossegada m’ha semblat veure en Popeye entrant a una botiga d’electrònica que hi ha per allà devora. Tanmateix, m’he estimat més menjar que anar a cercar el què.
Des de Logan, Utah
Vine en pau o ves-te’n a trossos. Enginyós i preocupant cartell, vist i fotografiat -per