Llorenç Valverde

Creacionistes a part, ben igual que els humans i els ceps dels virus, les estafes també evolucionen. No sé si som un exemplar rar, però adés i ara, rep correus electrònics que m’anuncien que m’ha tocat una rifa, a la qual no hi havia posat. Una de les darreres vegades que m’ha passat ha estat aquesta mateixa setmana: m’ha tocat mig milió de lliures d’una rifa de, ni més ni manco, que Microsoft. A més, de tant en tant, em fan saber que he estat seleccionat per ajudar a dur doblers a Europa, aconseguits de contractes d’obres públiques amb pressuposts sobredimensionats per governs africans. I, també, viudes o orfes de polítics i dictadors corruptes que et demanen el mateix. La pauta de totes aquestes estafes és la mateixa: per tal de tirar endavant amb la maniobra, cal seguir unes instruccions, proporcionades —és clar— pel remitent del missatge, que inclouen sempre pagar una quantitat raonable, atesos els guanys esperats, per satisfer algun tràmit burocràtic i una vegada pagada, no es torna a saber res mai més ni de la viuda, ni de l’orfe, ni de ningú. Ep! Vagi per endavant que això no ho sé per experiència pròpia, mai no m’he sentit temptat per anar més enllà, entre d’altres raons perquè les quantitats manegades sempre queden molt per damunt de la meva capacitat de comprensió, però per impossible que els pugui semblar, ho sé de pipiolis que sí han caigut a la temptació i han bestret el que els demanaven.

Aquesta és la forma moderna de l’anomenat «Nigerian Scam» (o estafa nigeriana), la qual no deixa de ser una versió evolucionada d’una estafa coneguda amb el nom de «Spanish Prisoner» i data dels temps de Felip II. Segons la Wikipedia, la cosa anava així: l’estafador diu al pipioli a pentinar que està en contacte amb una persona d’alta posició social i molt rica que és a Espanya presonera del rei Felip II sota una falsa identitat. El presoner no pot revelar qui és ja que la cosa tindria serioses repercussions, i només disposa de l’estafador per tal d’aconseguir els diners necessaris per a la seva alliberació. És per això que s’adreça al candidat per tal de demanar-li aquests diners amb la promesa que serà generosament retribuït una vegada el presoner hagi estat alliberat. La recompensa és en diners i en espècies, ja que inclou el casament amb la bella filla del presoner, la qual cosa, sense conèixer la filla en qüestió, pot ser una raó de pes per no caure-hi. Evidentment el secret és indispensable en tot això i la resta ja us ho podeu imaginar. Un altre fet que denota l’evolució, és la cosa simpàtica que devers 500 anys després estigui de moda la versió nigeriana d’aquesta estafa, la qual primer va començar amb cartes enviades per correu ordinari i ara a través de correus electrònics.

Però el que sembla ser el darrer crit evolutiu d’aquestes estafes m’ha arribat aquests dies, això sí, en forma de correu electrònic suposadament remès per una oficina de l’ECOWAS, una espècie de confederació econòmica de països africans, entre els quals hi ha, òbviament, Nigèria. Segons aquest correu, l’ECOWAS ha decidit combatre l’estafa nigeriana —que tan mala premsa els hi ha donat— compensant les víctimes amb una quantitat de 120.000 dòlars. Ho fan, també, per tal de mantenir l’amistat global amb els països occidentals. El correu, com tots, està ple de faltes, tant d’ortografia com de sintaxi, però això no deixen de ser menuderies al costat de la promesa de guanys importants, o rescabalament en aquest cas. Evidentment, es tracta de l’estafa nigeriana sobre l’estafa nigeriana. I molt em temo que, per impossible que els pugui semblar algú hi haurà que picarà, ja que, de fet i segons algunes teories al respecte, els estafats no són altra cosa que víctimes de la seva pròpia medicina. Tot plegat aquest simpàtic correu justifica amb escreix l’encert del jurat dels premis IgNobel que va decidir, el 2005, atorgar el de Literatura als emprenedors d’Internet nigerians autors de tot un seguit d’històries curtes, amb una gran varietat de personatges (generals o presidents morts o exiliats, les viudes i els fills), que havien distribuït arreu del món mitjançant correus electrònics que et convidaven a fer-te milionari, és a dir, als autors de la versió digital de l’estafa nigeriana. Ara han afegit una altra història a la seva variada i original producció literària.

El responsable de recerca i desenvolupament de la General Motors acaba d’anunciar que d’aquí a deu anys ja hi haurà -per les carreteres americanes- cotxes sense conductor. Ha aprofitat la major fira anual d’electrònica de consum, que es fa cada any a Las Vegas, per assegurar que, fins i tot, aquests cotxes podran aparcar ells sols i, també, que aquest no és un anunci de ciència ficció, atès que les tecnologies necessàries per arribar a assolir aquest objectiu estan madurant al ritme necessari. Diu que amb aquesta casta de vehicles autònoms hom podrà reduir els embussos de trànsit i, sobretot, augmentar la seguretat de les carreteres. I és que, segons afirma un dels investigadors de la Universitat de Stanford involucrat en el projecte, el 95 per cent dels accidents de trànsit són deguts a errors humans i, per consegüent, conclou que reduint o eliminant la intervenció humana en la conducció dels cotxes, el nombre d’accidents toca minvar almanco un 50 per cent. Cal suposar que la meitat restant seria imputable a la tecnologia.

No deixa de ser ben curiosa aquesta argumentació en favor dels cotxes sense conductors humans i és que la curolla per eliminar els errors presents arreu deguts a la intervenció humana es remunta, pel cap baix, a Ramon Llull, el qual amb la seva Ars Magna -tal com explica molt bé Ton Sales- perseguia un sistema que fes possible la mecanització dels processos de raonament per tal d’evitar els errors humans que es produïen en la seva aplicació, especialment en els debats entre musulmans i cristians sobre quina era la religió vertadera. Per això Ramon Llull és considerat com el precursor de la informàtica i, també per això, és el patró dels informàtics. La influència de Ramon Llull arriba -a través de Descartes i Leibniz, entre d’altres- fins a Charles Babbage, el qual amb les seves màquines -primer la de diferències i després l’analítica- perseguia un sistema de producció per les taules astronòmiques de navegació que estigués lliure d’errors humans. En aquestes taules, fetes a mà, hi apareixien essencialment dues castes d’errors: els derivats dels càlculs i els de transcripció. Ambdós podien tenir greus conseqüències, especialment els primers, ja que es tractava de càlculs encadenats i un error en un punt es propagava a tots els que venien darrere. Per tal de realitzar el seu somni, Babbage va idear -vers la meitat del segle dinou- una màquina que pogués fer tot això, calcular i imprimir, una màquina que ja tenia l’estructura dels ordinadors actuals, tot i que amb tecnologies molt més primitives. Les màquines de Babbage no varen arribar a funcionar en el seu moment per diverses raons, però fa una vintena d’anys va quedar demostrat que eren viables i que podien haver arribat a funcionar.

I encara un altre invent dels nostres dies amb el qual també es perseguia aquest lloable objectiu d’eliminar els errors mitjançant l’eliminació de la intervenció dels humans: es tracta del rentaplats, inventat i patentat -el 1896- per una dona, Josephine Cochrane, la qual estava preocupada per la integritat física d’una antiga i valuosa vaixella de porcellana xinesa, atès que cada vegada que la feien servir, en el moment de netejar-la sempre se’n rompien algunes peces. Josephine, néta de l’inventor del vaixell de vapor, va idear una màquina per reduir aquests riscs que venia a ser el primer prototipus de rentaplats, mogut -això sí- a tracció manual ja que encara no hi havia electricitat.

Segur que hi ha més invents que perseguien aquest objectiu de reduir o eliminar la intervenció humana i, per consegüent, els errors inherents, però per avui ja n’hi ha prou per fer-nos una idea del que podem esperar d’aquests cotxes sense xofer. Tanmateix, encara falten deu anys perquè ens n’hàgim de començar a preocupar. Metrestant, i no sé si és una coincidència, han aparegut anuncis que ja hi ha a la venda, en suport dvd, els episodis d’aquella sèrie -força impresentable, per cert- que tenia com a veritable protagonista en Kit, el cotxe fantàstic, un cotxe que a més de conduir-se ell, també parlava: si hem de fer cas de l’anunci de la General Motors, d’aquí a deu anys començarem a veure’n circular antecessors de bon de veres. O no.

Avui va d’autobombo. Resulta que dimarts de la setmana passada en Cèsar i en Carles de la Universitat de Lleida em van convidar a fer una intervenció en el Màster de Programari Lliure que dirigeixen a la seva universitat. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé i vaig desenvolupar una teoria que se’m va ocórrer per fer la presentació a la taula rodona que vaig moderar a la Universitat de Girona el passat mes de juliol. Sembla pel que diu una alumna del màster en el seu blog, que ells també s’ho van passar bé. Aquí trobareu l’apunt complet que ha fet aquesta alumna, però no em puc estar de reproduir l’últim paràgraf del seu apunt:

Realment, la d’ahir va ser una xerrada molt interessant, amena, molt entretinguda i on el senyor Valverde va saber captar l’atenció de tots nosaltres i enfortir la nostra annexió dins del programari lliure amb una gran dosi d’astúcia, humor i acidesa irònica! Si fins i tot la noia que s’havia equivocat de classe es va quedar fins al final!! XDD

Doncs això: gràcies Milana. Per mi també va ser tot un plaer.

Aquí va l’article de dues setmanes desprès. La notícia que em va fer veure la llum -i mai més ben dit- està detallada en el text de l’article. La imatge -que està pillada d’aquí és un fotograma del vídeo que acompanya l’estudi.

Oblit inexcusable

Si no vaig errat, ara fa dues setmanes, des d’aquesta mateixa secció els venia a dir que, ateses les febleses dels agents involucrats en la tecnologia informàtica —vull dir, maquinari i programari— no calien els hackers, o més ben dit els crackers. La reflexió venia a partir d’una fallada d’una petita peça en la xarxa informàtica de l’aeroport de Los Angeles el passat mes d’agost i que havia duit de capoll als serveis informàtics de l’esmentat aeroport que veien com s’acumulaven els 17.000 passatgers que no podien entrar o sortir perquè els agents d’immigració no donaven a l’abast a comprovar la paperassa dels soferts viatgers. La idea era simple, amb febleses com aquestes el paper dels crackers és molt i molt secundari a l’hora de considerar les vulnerabilitats dels omnipresents sistemes informàtics. També els deia que, des del principi de tot plegat, els hackers-crackers varen esdevenir l’excusa i les víctimes propiciatòries cada vegada que es produïa un desgavell informàtic. Doncs bé, he de reconèixer que vaig ser terriblement injust amb aquestes afirmacions i per això em sent obligat a escriure aquesta, diguem-ne, rectificació. Els hackers-crackers i els informàtics no mereixen que se’ls atorgui a ells sols aquest honor. Perquè, com ha estat posat de manifest aquesta setmana, els uns i els altres també farien poc paper tot sovint si no disposassin de l’inestimable ajut dels serveis de seguretat, els quals amb més d’una ocasió i més enllà del deure exigible o, si ho preferiu, amb un excés de zel no gens encomiable, han esdevingut motor i causa d’algun d’aquests desgavells.

El darrer exemple venia a la premsa especialitzada —i no tan especialitzada— dels estats Units dies enrere. El departament de seguretat interior —sí aquest que és el responsable dels controls de seguretat als aeroports americans, entre d’altres menuderies— va encarregar un estudi sobre les febleses de la xarxa elèctrica americana, especialment sobre els sistemes informàtics que tenen a càrrec seu el control i funcionament de la mateixa. La idea era simple ben interessant: si sabien on hi havia els punts febles, per on podien venir atacs de crackers, aleshores seria molt més fàcil la seva prevenció. Els resultats de l’estudi sembla que són demolidors, ja que sembla haver provat que amb poca feina tres o quatre crackers ben coordinats podrien deixar una bona part dels centres neuràlgics per a l’economia del país fora de servei i per un temps perllongat, només manipulant els sistemes informàtics de control. Sembla que l’estudi fins i tot preveu una simulació enregistrada en vídeo i en el qual es veu com un generador comença a fer fum només a partir de la manipulació del codi informàtic del sistema de control.

Tot plegat uns resultats que demostraven la necessitat de l’estudi. Fins aquí tot molt bé, l’únic problema —no gaire rellevant— és que per una indiscreció o innocència d’una de les persones involucrades en aquest estudi, s’han conegut urbi et orbi els detalls d’aquestes febleses, vídeo inclòs. És a dir, que ja teniu els responsables de la seguretat interior dels Estats Units donant idees i detalls als crackers per tal que intentin carregar-se la xarxa elèctrica. Veuen el nivell de la meva injustícia passada? I aquest no és el primer cas, per ventura un dels més cridaners, però per esmentar-ne un altre, els recordaré que ara fa uns anys un al·lotet de devers 16 anys va aconseguir desxifrar un dels secrets comercials més importants dels nostres temps: el codi de xifrat dels dvd’s. Li varen posar plet i justament els advocats de la part demandant varen ser —involuntàriament, diuen— els responsables que es fes públic aquest codi: el varen incorporar com a prova a la demanda i no varen demanar secret de sumari.

O sigui que amb amics així: informàtics, advocats, responsables de seguretat i…, el hackers-crackers no fan gaire falta. Vegin que aquesta vegada he estat més prudent: si troben que m’he deixat algú, no dubtin a posar-lo allà on hi ha els punts suspensius. I és que resulta molt difícil fer la llista completa.

Ara fa algunes setmanes, el meu article del Diari de Balears tractava de la feblesa de les tecnologies informàtiques que, sovint, fan inútil -o més fàcil- la feina dels crackers. Dues setmanes desprès vaig haver de “rectificar” en part. El primer és aquest, el segon el penjaré d’aquí a un parell de dies, tot i que encara és accessible -fins dimecres dia 10- des del web del Diari. Per cert, l’ús que faig del terme hacker no és ni correcte ni el que m’agrada i per això escric hacker-cracker per anar situant les coses en el seu lloc exacta (en diuen pedagogia d’això?).

Amb amics així …
A mitjans del passat agost, els 17.000 passatgers internacionals que arribaven o sortien de l’aeroport de Los Angeles varen haver de passar per un calvari d’aquests que, malauradament, comencen a ser tan freqüents en els aeroports de tot el món. Aquesta vegada no es tractava de retards —per l’arribada tardana de l’avió— ni d’una vaga de controladors o de neteja, ni que les maletes —ai, les maletes!— s’haguessin perdut. No, no era res de tot això. Simplement no els deixaven baixar o pujar als avions perquè el servei d’immigració i duanes no podia donar a l’abast per a inspeccionar els passatgers que anaven i venien. I no és que n’hi hagués més que qualsevol altre dia, no. El problema era que la xarxa informàtica d’aquest servei s’havia col·lapsat i, per consegüent, no podien examinar la paperassa dels passatgers. I la culpa no era que la xarxa s’hagués vist sotmesa a un atac per part de crackers —això que amb tanta mala bava (o ignorància) els mitjans acostumen a anomenar hackers— ni tampoc va ser a causa d’un dels errors de programari als quals ens té tan acostumats Microsoft, sinó que tenia un origen molt més senzill: una de les targes de la xarxa s’havia avariat i havia començat a enviar soroll arreu. Els serveis tècnics informàtics de l’aeroport varen haver de menester més de nou hores per descobrir i reparar l’avaria amb el consegüent embús que va generar la maleïda tarja.

Aquesta feta va servir perquè un periodista del New York Times hi dediqués un article, amb un títol que ja és per ell mateix tota una declaració de principis: «Qui necessita els hackers?». Les idees al voltant són molt simples, encara que velles: tot l’entramat informàtic és tan feble i la dependència que en tenim és tan gran, que qualsevol petita disfunció provoca grans desastres. No debades hi ha una vella llei de Murphy que assegura que si bé equivocar-se és cosa d’humans, per embullar de bon de veres un assumpte, cal un ordinador. Sense desmerèixer una altra que diu que mai no havíem tingut a l’abast una eina que permetés cometre tants errors en tan poc temps com els ordinadors, amb l’única excepció de l’esperit de vi i de les pistoles. Però el que té de rellevant la reflexió del periodista americà és la mateixa pregunta del títol: fins ara els hackers-crackers havien estat la gran coartada per amagar les febleses d’unes tecnologies vitals per a la societat actual, però de cada vegada més queda palès que el perill que poden suposar els seus atacs és força menys rellevant que els derivats d’enginyeries més que deficients i, de fet, amb massa freqüència, els atacs dels crackers estan basats en greus errors d’enginyeria més que en les pròpies destreses dels malfactors.

De fet, en una d’aquelles ironies que té la vida, la criminalització i persecució dels hackers (bons o no) comença a partir d’una fallida del sistema telefònic de l’AT&T el gener de 1990, una fallida que va ser atribuïda a un atac de hackers i que desprès es va comprovar que era, simplement, un error en el programari que feia anar un nou tipus de centraletes. La qual cosa no va ser obstacle perquè quedàs instal·lada la idea que els hackers era un perill del qual calia protegir-se. I així ens van les coses ara, perquè ningú no va prendre seriosament en consideració que calia prendre mesures a partir de l’experiència i que no eren d’altres que revisar profundament l’enginyeria informàtica. Un dels millors informàtics que hi ha hagut, Dijkstra (a la foto), ho va deixar dit, negre sobre blanc, poc abans de morir ara ha fet cinc anys: la comunitat informàtica hauria d’estar profundament avergonyida per la baixa qualitat dels productes que havia lliurat al món. Sembla que ningú no en va fer cas: sempre resulta més fàcil (i més barat) donar la culpa als hackers xinesos, o adolescents desenfeinats, que revisar profundament els procediments i establir els mecanismes de seguretat —redundància, sobretot— per quan les coses fallin, perquè fallar, segur que acabaran per fallar. Potser sigui arribada l’hora que les empreses del ram i, també la professió, facin seu el títol —i contingut— d’un meravellós llibre d’ingenyeria civil, degut a Henry Petroski: «To Enginyer is Human», l’enginyeria —ben igual que els errors— és cosa d’humans i que aprenem més dels nostres errors que dels encerts. Mentrestant, amb amics així qui necessita els enemics, és a dir, els hackers?

Oliver Wendell Holmes li toca ser relativament familiar. El fet és que hi ha dos personatges amb aquest nom: el pare, metge i poeta, i el fill, un famós jutge. Al primer, el poeta, li atribueixen aquestes dues frases, certament notables i que he trobat avui no sé ben bé com:

Per què algú no ens fa una llista de les coses que tothom pensa i ningú no diu, i una altra de les coses que tothom diu i ningú no pensa?

Llur aplicació, a la realitat nostrada d’aquests dies, seria més que necessària, sense desmerèixer gens aquesta altra:

És territori de la saviesa parlar i privilegi de la cordura escoltar.

Des que es varen fer públics els guanyadors d’edició d’aquest any, el web dels Ignobel està saturat per excés de visites, però han tingut la cortesia de posar la llista a la Wikipedia, així que, de moment, podem saber almenys quines han estat les glorioses contribucions que han merescut el reconeixement enguany. Són aquestes:

Aviació: Patricia V. Agostino, Santiago A. Plano i Diego A. Golombek, per descobrir que els hamsters es recuperen més aviat del jetlag si els hi han donat Viagra. (Una troballa que m’és particularment interessant aquests dies: vaig arribar ahir a Santo Domingo i torn a Barcelona demà)

Biologia: Johanna E.M.H. van Bronswijk, per fer un cens de tots els àcars i altres formes de vida que habiten en els llits del personal.

Química: Mayu Yamamoto per extreure aromes de vainilla de la merda de vaca.

Economia: Kuo Cheng Hsieh, per la seva patent d’un aparell que captura lladres de banc mitjançant una xarxa.

Lingüística: Juan Manuel Toro, Josep B. Trobalon i Nuria Sebastian-Galles, per determinar que -de vegades- les rates no poden distingir entre el japonès i l’alemany si l’enregistrament és escoltat a l’inrevés.

Literatura: Glenda Browne, pel seu estudi de la paraula “the”.

Medicina: Dan Meyer i Brian Witcombe, per la seva investigació sobre els efectes secundaris de la deglució d’espases. (Ei!, d’es-pa-ses, i no de Son Espases)

Nutrició: Brian Wansink, per investigar sobre la gana de la gent, mitjançant el reemplenament secret de les seves tasses de sopa.

Pau: L’ Air Force Wright Laboratory in Dayton, Ohio, per la seva recerca i desenvolupament d’una bomba gay, que causaria que els membres de les tropes enemigues se sentissin atrets sexualment entre ells.

Física: L. Mahadevan i Enrique Cerda Villablanca pel seu estudi teòric que mostra com s’arruguen els fulls de paper.

No oblideu que aquests premis corresponen a recerques que s’han publicat o patents que s’hhna registrat i que tots ells, primer fan riure i, després, fan pensar.