LeapFrog és el nom d’un fabricant d’estris tecnològics -galindaines- adreçats a usuaris dins a 18 anys. Segons he pogut llegir aquí i comprovat aquí deçà, el darrer es tracta d’un bolígraf interactiu -de nom FLY pen– que parla mentre escrius amb ell. Sembla que, a més de dir com es pronuncien -en diferents idiomes- les paraules que li demanis, si s’empra un “paper” escaient -també fabricat per LeapFrog- pot llegir i dir en veu alta xifres i operacions escrites amb aquest paper. Diuen els fabricants que han experimentat amb nens entre 8 i 13 anys per tal de determinar les característiques d’aquests bolígrafs, els quals esperen que serviran tant com una ajuda per a les tasques escolars, com una eina de comunicació i de joc. Ara només falta que afegeixin a aquests bolígrafs parlants les virtuts de l’Aristòtil Digital, un programa d’Intel·ligència Artificial que ha de ser capaç de contestar preguntes de física, química i biologia al nivell de batxillerat. Continua la lectura de Ara li ho podràs preguntar al teu bolígraf
Se n’afluixen
Diu aquesta notícia de Los Angeles Times que comença a haver-hi un nombre considerable de persones que estan retornant a fer servir els ordinadors com les velles màquines d’escriure ja que se n’aflueixen de connectar-se a Internet, per mor dels problemes vinculats als virus, als programes espia, i al caramull de spam que reben. Com és habitual en els diaris americans, l’article està confegit a partir de diverses històries concretes, a les quals cal afegir opinions d’experts sobre la matèria, per acabar amb algunes conclusions. Tanmateix, l’autor de l’article falla estrepitosament en el diagnòstic i, sobre tot, en aconsellar aquests frustrats usuaris. Identifica dos culpables d’aquesta situació: primer, l’arquitectura oberta d’Internet i, segon, errors en el disseny del windows. Fins i tot no s’està d’esmentar que el mateix Bill Gates ha estat víctima de spyware. Però ignora olímpicament que els ordinadors amb programari lliure, tot i estar exposats a l’arquitectura oberta d’Internet, no tenen aquests problemes, la majoria dels quals són només culpa del windows. Dit altrament, el problema no és la xarxa, els virus o els programes d’espionatge, sinó el windows. Tots els usuaris que descriu l’article deixarien immediatament de sentir-se frustrats si l’abandonassin i fessin servir programari lliure en els seus ordinadors. Fins i tot, podrien reduir considerablement els problemes relacionats amb el correu spam. Només ho han de provar i ho veuran clar. Per altra banda, no puc entendre com algú pot haver pagat, com s’assegura a l’article, devers 3000 dòlars per fer-se llevar spyware del seu ordinador: Això sí que és costar més el pa que el peix.
La imatge està agafada d’aquí.
Auster i l’obediència dels pobles
La nit de l’oracle és el títol de la darrera novel·la de Paul Auster que he llegit (avui l’he acabada). M’agrada com escriu i, des que vaig gaudir de Vaig creure que el meu pare era Déu, procur no deixar passar cap llibre seu sense llegir. M’ha impressionat la següent reflexió que, a La nit de l’oracle, Auster posa en boca d’un dels seus personatges. Va així:
La idea és que els governs sempre necessiten enemics, fins i tot quan no estan en guerra. Si no tens un enemic real, te n’inventes un i fas córrer la veu. Això espanta la població, i quan la gent està espantada tendeix a obeir.
Més que una reflexió, sembla que és tracta d’una crònica real com ella sola o, millor, d’una màxima de Maquiavel. La primera edició americana d’aquesta novel·la data del 2003.
Burocràcia a l’era digital
Em va passar no fa gaires dies. vaig anar a entregar uns papers a una conselleria del govern autònom i em varem pegar un cop de “llei de registre” que em va deixar bocabadat. La cosa era que havia aconseguit el formulari que havia de presentar a Internet (un gran avanç!) i com que me’n volia quedar una còpia segellada, per comptes d’escanejar el full emplenat i tornar-lo a imprimir, vaig optar per una solució més eficaç com era tornar a emplenar -amb les mateixes dades- un altre full. Continua la lectura de Burocràcia a l’era digital
Ara ja els han comptat
La revista Wired informa aquí que un equip d’investigadors de la Stanford University han comptat els bugs que hi ha en el nucli 2.6 del Linux i han determinat que conté, en mitjana, 17 errors per cada 100.000 línies de codi, en tant que el programari privatiu estàndard en conté, també en mitjana, de l’ordre de 2000 a 3000 pel mateix nombre de línies de codi. Dit altrament, allò que sempre hem defensat que el programari lliure era més consistent i tenia menys errors que l’altre -degut essencialment a la metodologia de producció i revisió- ara queda provat que això no és una hipòtesi, sinó una realitat. El projecte es va engegar l’any 2000 en el context d’un projecte d’investigació que perseguia millorar els processos de producció de programari.
P.S.: Any nou, bloc nou. Desprès d’un mes de proves (i mantenir el bloc duplicat) finalment hem passat definitivament a WordPress. Obra d’en Benjamí, naturalment.
Vius amb l’estrès tecnològic!
Record vagament haver llegit en un llibre sobre ètica i informàtica que el primer cas documentat d’estrès tecnològic data dels anys setanta i es tractava del cas d’un oficinista a qui se li va diagnosticar la malatia desprès de començar a confondre la seva esposa amb un perifèric d’ordinador. Tanmateix és ben fàcil d’entendre que, en aquell moment, alguna cosa no acabàs d’anar bé, ja que tot just començava a estendre’s l’ofimàtica. Sembla que avui l’estrès tecnològic, inevitablement, també ha arribat a les llars i que els regals de Nadal i Reis són una font important de generació d’aquesta casta d’estrès, fins el punt que hom no sap si s’haurà d’afegir a les tradicionals epidèmies de grip i refredats. Ja em puc imaginar els telenotícies avisant que les autoritats sanitàries adverteixen que una determinada vídeo consola, o mp3 player o ol que sigui presenta seriosos riscos per a l’estabilitat nirviosa dels compradors i que, abans de portar-la a casa s’assessorin bé sobre el seu funcionament i així evitar el col·lapse dels serveis d’urgència psiquiàtrics. La cosa vendria associada al fet que molts dels regals d’aquestes dates són galindaines (i. e. gizmos, gadgets) digitals que no sempre van com un hom espera que haurien d’anar, la qual cosa provoca que alguns d’aquests estris acabin estampats contra el terra o que surtin de mala manera per alguna finestra no oberta, desprès d’esgotar la paciència del suposadament joiós receptor de la galindaina en qüestió. Continua la lectura de Vius amb l’estrès tecnològic!
Cap al 2005
Tot i córrer el risc de semblar poc original i repetitiu, he de confessar que per encarar el nou any no he trobat res millor que aquest poema de Miquel Martí i Pol:
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
Aquí podeu escoltar com el canta el grup Espiral d’Embulls.
Per molts d’anys!
Els ordinadors domèstics del 2004 (segons el peu d’aquesta foto)
Atribueixen a Niels Bohr l’afirmació que “Fer prediccions és molt difícil, especialment si són sobre el futur”. Segons el peu d’aquesta foto, científics de la Rand Corporation varen arribar a imaginar que, per l’any 2004, tothom tendria a casa seva un ordinador com aquest. Això passava vers el 1954. No he pogut esbrinar -ningu no ha pogut- quina era la funció del volant. La foto ve d’aquí. I demà és dia 29 de desembre.
Per què no en ogg-vorbis?
Acab de rebre una renyada (amable) per e-mail. Ve de part d’en Cheli, de la Universitat d’Alacant (crec) i em diu que s’ha quedat sorprès en veure que he deixat la conferència d’en David Bravo en mp3, quan als servidors del Hackmeeting estan en ogg-vorbis. Desprès de comentar que “amb lo defensor dels formats oberts i el programari lliure que és Llorenç i que no deixe la conferència en ogg-vorbis es almenys estrany. Estaria be que posares també l’ enllaç al ogg-vorbis”. I afegia aquests dos enllaços
(1) http://hackandalus.nodo50.org/ftp/
(2) …/ftp/LasMentirasMasFamosasSobreLaPirateria.hack04ndalus.ogg
Té tota la raó en Cheli: és allò que diuen que a cal ferrer els ganivets són de fusta. M’havien passat la conferència en mp3 i no vaig acudir a cercar-la en ogg-vorbis. Així que, amb aquest apunt, queda subsanada, al menys en part, la badada. I gràcies Cheli!
Trenta anys d’ordinadors personals
Avui fa trenta anys que es va posar a la venda el primer ordinador personal, conegut amb el nom d’Altair 8800. Aquí va començar tot, per a bé i per a mal (cal no oblidar que un dels primers productes de Micro-Soft, així amb un guionet, va ser justament l’anomenat Altair BASIC).
Hi ha dues versions ben diferents sobre les raons que varen empènyer els constructors de l’Altair. D’una banda, hi ha la d’Ed Roberts president de la companyia responsable del llançament, dedicada a fabricar equips electrònics, i que diu que estava a punt de fer fallida. L’Altair era, simplement, el darrer cartutx que li quedava per salvar l’empresa i va funcionar.
Per l’altra banda hi ha la versió del vice-president de marketing de la mateixa empresa, David Bunnell que va “vendre” als autors del llibre Approaching Zero una versió força més romàntica que parla d’un projecte de llei del govern americà que pretenia exigir una espècie de llicència per poder programar un ordinador: [volíem] fer avinent la informàtica a milions de persones i fer-ho aviat, abans que l’estúpid govern dels Estats Units pogué fer-hi res. I afegeix: Arribarem a la conclusió que calia fer arribar una partida de centenars d’ordinadors a la gent, abans que es consolidés una idea tan perillosa. Altrament 1984 seria com a 1984. Justament aquesta és la idea que va fer servir Ridley Scott -9 anys desprès- per a confegir el memorable espot de presentació dels ordinadors Macintosh. Continua la lectura de Trenta anys d’ordinadors personals