El llibre VII dels Elements d’Euclides conté un algorisme considerat com un dels més antics. És l’anomenat Algorisme d’Euclides i serveix per a calcular el màxim comú divisor de dos nombres enters sense necessitat d’haver de calcular els seus factors primers. Per sort -o per desgràcia- Euclides no va patentar el seu algorisme: fet i fet, no ho hauria pogut fer a Europa fins el passat dilluns, la qual cosa ha possibilitat que, encara avui, l’algorisme d’Euclides s’ensenyi lliurement a les escoles. Què hauria passat si Euclides l’hagués patentat? Ara, cada vegada que un o una docent l’explicàs a classe hauria de pagar els drets pertinents als hereus d’Euclides. Cada vegada que un alumne el fes servir en el seu treball escolar o en un examen, també. I, tal i com estan les coses, hauria de pagar encara que el fes servir equivocadament o només fos capaç de fer-ne una aproximació ja que seria considerat com un “treball derivat” de l’original i, per consegüent, sotmès a les mateixes restriccions.
I per si algú creu que estic delirant, Continua la lectura de L’algorisme d’Euclides i les patents de programari.
Les sèries americanes de lladres i serenos ofereixen, tot sovint, escenificacions de l’ús de l’anomenat dilema dels presoners, una de les aplicacions més conegudes de la 
He dedicat l’article d’aquesta setmana del 
La e-desigualtat és el tema central de la revista mensual 
Crystal assegura, a més, que ara hi ha més gent que mai que escriu precisament gràcies a aquestes tecnologies i que els seus estudis demostren un ús bastant assenyat i correcte de la llengua i que els lingüistes haurien d’estar exultants per les possibilitats que Internet ens obre a “l’exploració del poder del llenguatge escrit d’una forma creativa”. Crystal va fer aquestes afirmacions en un congrés de lingüistes i la revista Wired se’n fa ressó 
Un dels criteris que més tenc en compta darrerament a l’hora de triar quina operadora faig servir per viatjar amb avió és si disposa o no de punts de facturació automàtica. Fet i fet, el que em posa molt nirviós és haver de fer cua i que desprès et donin el seient que ells vulguin ja que, a tot estirar, l’únic que et demanen és si vols finestra o passadís i, certament, és un xic molest, i fins i tot pedant, haver de dir allò de “M’és igual, però sobre tot el que vull és anar a la part davantera de l’avió, però que no sigui la primera fila de turista”. Un problema que queda ben resolt amb la facturació automàtica: no has de donar explicacions, pots triar al teu gust i, molt especialment, no has de fer cua. Avui matí, a l’aeroport de Palma, mentre estava aconseguint en un d’aquests punts la tarja d’embarcament per anar a Barcelona, he pogut escoltar la veu -certament irada- d’un executiu agressiu 
… feta la trampa. La ciutat de Boise a Idaho té una ordenança municipal que prohibeix nus integrals en públic, amb la única excepció que la nuesa estigui justificada per motius artístics, la qual cosa inclou ballet, teatre i manifestacions similars. Dit altrament, la llei està essencialment dirigida a evitar els nus integrals als clubs de “strip-tease”;. Però heus ací que l’espavilat amo d’un d’aquest clubs de Boise s’ha inventat un truc per evitar la prohibició: ha declarat els dilluns i els dimarts dies artístics, la qual cosa vol dir que l’entrada al club -que costa 18 dòlars- inclou un llapis i un paper per tal que els clients puguin dibuixar el que veuen, dit altrament aquests vespres són autèntiques sessions d’iniciació al dibuix, art en definitiva. La imaginació d’aquest home ens pot servir d’exemple per a salvar els obstacles que estan imposant arreu lleis absurdes sobre propietat intel·lectual i similars. He pillat aquesta notícia 
