Per difícil que pugui semblar encara queden lectors d’aquest bloc semi abandonat, com ho demostra el fet que, ahir, un d’aquests lectors (i nogensmenys, amic) em va enviar un sms per dir-me que el seu antivirus l’indicava que el meu blog li volia carregar un troià. El vaig creure i em vaig regirar i vaig intentar esbrinar que passava: ben aviat en Benjamí em va dir que no hi havia res de res i avui he descobert que cPanel -el tauler d’administració del web- em permet passar un antivirus a tot el lloc: ho he fet i res de res. Quin descans! (si l’antivirus carbura).
De part del meu fill: que enllaci els seus blogs (en té dos per falta d’un) i que demani excuses per no actualitzar el blog ja que, sempre segons ell, estic embarcat en un projecte molt prometedor. Aquí van els enllaços:
Queda dit.
P.S.: Pels que no estiguin al cas: això de nogensmenys, amic ve d’un famós encapçalament d’una carta del matemàtic Don Julio Rey Pastor: Querido colega, y no obstante amigo. També li atribueixen a Don Julio una frase molt càustica: Son unos matemáticos muy serios. No se rien nunca.
Diu la BSA (quina por!) que:
Avui rectifiquen -en part- la remor de dimarts. Ara ja saben que no és en Miquel, sinó que és en Pere. Tot indica que el secret de la rectificació vendria per mor de l’adjectiu de “catalanista” aplicat al Miquel Deyá real. De l’altra pat de la rectificació sembla que no s’hagin adonat i això que em consta que ho saben. Per altra banda no entenc com no parlen d’altres possibles candidatures que s’estan configurant de bon de veres. Fins i tot jo, des de Barcelona estant, que n’he sentit a parlar. I com que no em puc creure que ells no, no acab d’entendre -o sí- quins interessos els mouen a parlar d’uns i no dels altres. Curiós, no?
Ben prest avui en Benjamí m’ha avisat que El Mundo publicava això que surt a la dreta. Literalment, m’he quedat de pasta de moniato. Entre d’altres menuderies, resulta que no sé qui pugui ser el tal “Miquel Deyá”, de la línia catalanista, cal suposar que es refereixen al també candidat a rector a les passades eleccions, en Pere Deyá. En qualsevol cas, els autors d’aquest suelto semblen no estar als cas que des de principis d’any estic -amb un permís de la UIB- fent de vicerector a la la Universitat Oberta de Catalunya i, francament, resulta molt difícil preparar una campanya electoral a una universitat quan, de fet, estàs treballant a una altra que cau enfora i separada per un tros de Mediterrània. Francament, no m’hi veig amb cor. No es que estigui gaire al cas, però aquesta, diguem-ne, informació té tota la pinta de ser una de les habituals maniobres d’intoxicació. Pel que jo sé, l’actual rector ha manifestat que no dirà si es presenta a la reelecció fins passat l’estiu i aquesta remor mostraria la preocupació que tenen els que l’han propagat sobre el fet que, cas que no s’hi torni a presentar, els possibles candidats tenguin un perfil que no els vagi bé i d’aquí això de catalanistes. Ja veuran com el proper serà sobre possibles candidats d’esquerres, i així tractar de conjurar els seus malsons. Per altra banda, no sé que haurien dit sobre la meva pertinença a la línia catalanista si haguessin sabut que estic a Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya. Bufff!
Vist i fotografiat a l’edifici Ramon Llull de la UIB el dilluns 10 d’abril. El cartell no especifica si és igual viu que mort i, sobre tot no parla de recompensa per aquelles persones que puguin donar algun indici que dugui a la captura/trobada del professor en qüestió. Crec que ajudaria aquesta informació i, també, si haguessin fet el cartell més gran i vistós. De tota manera, que tinguin sort, ells i els encarregats de trobar-lo. Tampoc no especifica si és que l’han perdut a mig camí o és que encara no ha arribat, cal suposar que deu ser la segona, perquè si fos la primera, seria imperdonable que no hi hagués una foto.
Dediquem aquesta fotografia -feta als estudis d’Ona Mallorca de Palma, el passat divendres 24 de març- a tots aquells (i aquelles) que diuen que som uns talibans amb això del programari lliure. En Carles Grau -el que està al mig entre en Benjamí i jo mateix- és el director de Microsoft a Catalunya, País Valencià i Balears (això dels Països Catalans sembla que ho tenen més clar les multinacionals que molta altra gent). També convidem a escoltar el Mallorca en Xarxa del divendres passat (sí, ja ho sé, l’enllaç d’aquí a la dreta diu “Els dilluns …”, però em fa mandra canviar-ho). Si l’escolten -i l’entenen- podran veure que podem parlar amb tothom i contrastar punts de vista, altre cosa ben diferent és que hi hagi alguna casta d’aproximació. Ells defensen una visió i nosaltres una altra. Ells tenen molts més recursos que nosaltres, i nosaltres només tenim la raó (i que quedi clar que això no vol dir que ells no en puguin tenir de raó, però sobretot tenen recursos). Va ser un programa divertit, en Carles va mostrar les seves habilitats, entre les que no ocupa un lloc menor la gosadia de tancar-se a un estudi per fer un programa en directe, sense un guió previ, amb quatre interlocutors defensors del programari lliure. I al final vam anar a fer una copa. Això sí, cadascú amb les seves idees i principis. Queda dit.
La maqueta del tren elèctric dels hackers de l’MIT estava situada a l’Edifici 20, el de la fotografia de l’esquerra. Un edifici construït durant la segona guerra mundial i que sembla que ja havia complert el seu cicle vital, ja que devers el 1998 va ser demolit –
El dimarts passat a l’MIT vaig enganxar el diari “The Tech” que vé a ser el típic diari de campus universitari americà i em va semblar molt interessant una de les notícies de portada: les residències d’estudiants (vaja, els col·legis majors de per aquí) instal·laran tots un sistema que permetrà controlar per Internet l’estat de les rentadores de roba de la residència. Amb aquest sistema, els alumnes podran saber coses com si n’hi ha de lliures o si ha acabat la seva, amb la qual cosa s’estalviaran temps i, a més, podran optimizar-ne l’ús. És a dir que a una de les meques de la tecnologia com és el MIT, prediquen amb l’exemple, o el que és més interessant, fan cert allò de que la caritat ben entesa comença per un mateix. Tot s’ha de dir, la decisió sobre quin era el sistema a implementar no ha estat fàcil, ja que n’hi havia dos sobre la taula i, ja se sap, amb tanta gent que hi entén … De tota manera, els responsables de les residències saben amb qui se l’estan jugant perquè a la decisió ha pesat, sobre tot, que el sistema no fos fàcilment manipulable pels estudiants. Cal no oblidar que l’ús de la paraula