Això que els americans arribassin a la Lluna ha estat objecte de controvèrsies variades. La primera de tota té a veure amb si realment els americans hi van anar o no a la Lluna. Així, per exemple, aquesta web està plena de arguments i evidències que provarien que l’arribada a la Lluna seria simplement un dels majors enganys de la història de la humanitat. Fet i fet, record bé com a l’endemà mateix de l’arribada, els més vells de per Felanitx asseguraven que tot era mentida. Devia ser més fàcil per a ells creure això de la mentida que imaginar-se que, de debó, s’havia arribat a anar a la Lluna.
No gaire enfora d’aquesta incredulitat cal situar una altra llegenda urbana que he sabut aquests dies, i que assegura que, a més d’allò de Quina passa més petita per a un home i tan gran per a la humanitat, Neil Armstrong també va dir, en el moment de baixar a la superfície lunar, la críptica frase Good luck, Mr. Gorski, és a dir, Bona sort, senyor Gorski. La llegenda assegura que, durant molts anys Armstrong no va voler desvetllar el significat d’aquesta frase fins que, devers el 1997, una vegada morts el senyor i la senyora Gorski, finalment es va decidir a explicar-ho. Resulta que un dia de la seva infantesa, mentre Armstrong estava jugant a la pilota li va caure al jardí dels veïns i quan va anar a buscar-la, va sentir com la veïna li deia al seu marit -el senyor Gorski- una cosa com ara Sexe oral? Tu vols sexe oral?. En tindràs el dia que l’al·lotet dels veïns de devora camini sobre la Lluna. Una llegenda urbana que ve a ser una paràfrasi d’allò que de més verdes n’han madurat.
Aquí expliquen aquesta història amb una certa gràcia. Per cert, no estic segur que el de la foto sigui n’Armstrong, ja que podria ser que fos n’Aldrin.
Certament intrigats, uns alumnes de l’últim any de telecos de Barcelona m’han fet arribar aquestes dues imatges. La de l’esquerra correspon al logo que varen disenyar i incorporar a un treball d’una assignatura dels seus estudis, entregat el desembre del 2004, i del qual varen obtenir un rònec sis i escaig. La de la dreta correspon al del web d’una 
De l’altra estan intrigats per les coincidències i consideren, vist l’èxit, que el sis i escaig inicial era més curt del que es pensaven. Jo els he intentat explicar que la fossa que fan servir és una de les habituals en alguns sistemes operatius i que no tenen el patrimoni de les idees i coses així. Ells m’han dit que sí, que d’acord, però que les similituds i la seqüència temporal no afavoreixen precisament aquesta interpretació i que ara estan massa enfeinats per començar a buscar una possible connexió oculta. Algú els pot ajudar?
Resulta que l’anomenat 
UNA. Segons “El Periodico”, el president de l’Associació Espanyola d’Internautes, Víctor Domingo, considera que l’obtenció del domini .cat suposa “un èxit” per a la comunitat catalana, però en la xarxa ha produït “un cert ressentiment”, ja que, amb el .cat de primer nivell, aquesta comunitat lingüística “es deslliga completament” de l’espanyola. El senyor Domingo hauria de saber que aquest deslligament el van començar ells ja fa molta d’estona. Fet i fet, devers l’any 96 -o potser abans- vaig intentar donar d’alta el meu flamant web que tenia al servidor de Readysoft a un cercador espanyol. La resposta que vaig obtenir deixava poc marge al dubte: Sentimos no poder dar de alta su página web porque no està en español. Durant un temps vaig tenir aquest missatge a l’entrada del web. I ara es queixen que ens deslliguem perquè podrem identificar-nos amb el .cat? De què van?
Enviau-me cervesa que no puc deixar el moix
Aquest cartell ha estat un dels meus entreteniments d’aquest estiu. Vaig fer servir una versió anterior com a argument principal d’un dels articles setmanals pel 
L’any 1994 va caure a les meves mans un exemplar de la revista 
Ahir em feren arribar un regal d’aniversari -és un dia d’aquest mes- per avançat. De part del meu germà gran -aficionat a remenar llibreries de vell- i és justament un llibre de vell, rescatat i enquadernat de nou. Es tracta d’un exemplar d’un curiós llibre de Santiago Ramón y Cajal, titulat Charlas de café. Pensamientos, anécdotas y confidencias. Publicat el 1920, conté 850 escrits curts, la major part estrets de reflexions generades a l’entorn d’una tertúlia de café. Están estructurats en 11 temes i, francament, l’únic que els falta per formar un complet bloc és la seva versió digital, atès que, tant per contingut, extensió i objectius, podria ser perfectament un bloc dels nostres dies. No sé si acabaré estant gaire d’acord amb una bona part d’aquestes reflexions (especialment les del capítol dedicat a la dona i a l’amor), però la primera fullejada m’ha donat l’agradable sorpresa de trobar-me amb el consell 272, que ve a dir, si fa no fa, que per a avaluar la mentalitat de les persones, cal parlar-lis d’una invenció científica o filosòfica, sense aplicacions pràctiques evidents. Diu que els uns exclamaran “Admirable!” i que d’altres demanaran “I per a què serveix?”. Don Santiago recomana cultivar l’amistat dels primers. 
