Categoria: Mira tu!

Dimecres vaig anar a Santa Cruz i vaig aprofitar per dinar en un restaurant del Wharf (moll). Vaig demanar l’especial del dia perquè em va fer patxoca: Mahi-mahi, Cajun style, with mexican vegetables, acompanyat d’una copa de Chardonay californià i un double expresso. El preu va ser més que raonable (no el dirè). Però, sobre tot, va ser molt bo, a més de ser un lloc ideal, amb vistes a l’oceà Pacífic i a un far d’aquests de per aquí. Però avui he tengut la brillant idea d’esbrinar -ai, san Google- que era aquest peix hawaià (al manco de nom) i ja vos podeu imaginar com m’he quedat quan he vist que no és altra cosa que les conegudes llampugues. Estava molt ben cuinada, tot sigui dit.

No és la primera vegada que tenc encontre d’aquests amb les llampugues. Fa una dotzena d’anys, a Cayo Largo, tot justs arribats del vol transatlàntic, varem anar a parar a un lloc on ens oferiren -com a plat especial del dia- dolphin amb una salsa a la llimona. Ja vos podeu imaginar la cara que varem posar, tot repetint, incrèduls, Dolphin?, perquè la cambrera, quan les va veure, va dir una cosa com ara It is not like Flipper!. Anys després vàrem saber que aquest dolphin era també llampuga. Ja ho val!.

Encara no fa vint-i-quatre hores que som a Palo Alto, prop de San Francisco, i ja m’han desmuntat dos mites, d’aquells que semblaven completament inexpugnables en la iconografia recent. D’una banda, m’he quedat de pasta de moniato quan he vist, a la porta del restaurant típicament californià on anava a dinar, un cartell que avisava de que, mentre les autoritats sanitàries no donessin garanties suficients, no servirien espinacs a les seves ensalades. He demanat de què anava la cosa i sembla que tot està vinculat a diversos casos de gastroenteritis agudes produïdes per bacteris trobats en aquestes verdures. Una contaminació que s’ha carregat tota la tasca feta per un d’aquells super herois tan típicament americans -encara que sigui de dibuixos animats- que encarnava el mariner Popeye, creat justament per fomentar que els al·lots americans menjassin espinacs, perquè tenien ferro i, sobre tot, perquè n’hi havia moltes. L’altre mite caigut, ho ha fet de la mà d’un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Stanford (el campus de la qual comença justament a l’altre banda del carrer on hi ha el restaurant). Diuen aquests investigadors que no és cert que la malaltia de la compra compulsiva sigui típicament femenina. Els resultats d’aquest estudi asseguren que hi ha tants d’homes com dones que pateixen aquest desordre i que, en tot cas, si en les dones es decanta per la roba, en els homes ho fa del costat de l’electrònica i galindaines similars, però que és un problema present per un igual en homes i dones. Tot això abans que m’arribàs l’entrepà que havia demanat, acompanyat d’un poc d’amanida, òbviament sense espinacs. El restaurant està situat en un petit centre comercial i quan li anava a pegar la primera mossegada m’ha semblat veure en Popeye entrant a una botiga d’electrònica que hi ha per allà devora. Tanmateix, m’he estimat més menjar que anar a cercar el què.

(Escrit el dilluns, 2 d’octubre. Enviat a “El Felanitxer”)

Tal i com havia promès ahir: aquí va l’article complet del Diari del Balears. Aquesta vegada, la foto és feta meva.

Des de Logan, Utah

Preus especials per nins i missioners. No ens hauria d’haver vengut de nou aquesta advertència a la façana d’una botiga d’aparells per a sords per la qual acabem de passar per davant. I no és ben bé per la dificultat afegida que pot significar la sordesa per a la tasca d’apostolat: el fet és que som a Logan, a l’estat d’Utah, el dels mormons. Majoritàriament ja no són polígams des de finals del segle denou, però aquí no és gens fàcil trobar un restaurant on serveixin begudes alcohòliques, sigui en forma de cervesa o de vi, i quan n’hem trobat l’hem hagut de pagar a preu de canari jove, especialment si hom té en compta la seva qualitat. La Universitat d’Utah, a través del seu Centre per l’Aprenentatge Obert i Sostenible, ha acollit el congrés sobre recursos educatius oberts. La d’Utah no és una universitat de les que tenen renom, però aquí sí han vingut representants d’universitats importants, com el Massachussets Institute of Technology, el MIT o de la Open Universitat anglesa, sense oblidar membres de l’OCDE, a la recerca d’una solució a uns dels problemes que té plantejat avui en dia l’aprenentatge -universitari o no- i que, dit en poques paraules i simplificant, tracta de les tensions i contradiccions que genera, d’una banda, la progressiva -i necessària- aplicació de les tecnologies a l’elaboració i difusió dels materials d’aprenentatge i, de l’altra, la defensa d’una concepció anacrònica de la propietat intel·lectual, que condueix a la privatització del patrimoni de la humanitat que és el coneixement. La tasca de les universitats està basada justament en aquest patrimoni de la humanitat, però s’han de cobrir les despeses que originen la seva elaboració i difusió. Aquest és, essencialment, el conflicte per resoldre. Continua la lectura de L’article

Aquí teniu dues “perles” més de Logan, Utah. Les fotos estàn fetes també per en César. El cartell de l’esquerra diu que no acabes els estudis sobre la Biblia fins que no tens una entrevista cara a cara amb el seu autor (o sigui, que millor no arribar a la ceremònia de graduació). El de la dreta ofereix preus especials d’aparells per sords per “nins i missioners”.

L’article de demà del Diari de Balears està muntat a l’entorn dels cartells d’aquestes tres fotos (les dues d’avui i la d’ahir). Demà també el posaré aquí i així no hauré de repetir la història.

Vine en pau o ves-te’n a trossos. Enginyós i preocupant cartell, vist i fotografiat -per César Córcoles– a Logan, Utah, a l’aparador d’un taller dedicat a la fabricació a mà de ganivets i punyals de caça. No perdeu de vista la marca: Fake Knives: Ganivets falsos. L’amo era per allà i el varem interrogar sobre la seva activitat. Amable ell, ens va convidar a entrar -als cinc que érem- i ens va explicar el que feia. Diu que això és el seu passatemps, ja que ell treballa a un restaurant, però el taller compta amb eines sofisticades per fer els ganivets, impressionants, per cert i que ens va dir que ven per uns 200 dòlars. Degué entendre que hi anàvem en pau, perquè no en vàrem sortir a trossos. Tret que el cartell sigui una bravejada. Per cert, veníem d’un rodeo, del qual en César en va ver unes fotografies excel·lents i que podeu veure al seu blog. Tan bones que no sé si són millors que el que vam veure de bon de veres. La foto és feta seva perquè jo havia acabat la bateria de la meva màquina i, francament, perquè les fa molt millor. Si voleu saber que hi feiem a aquest indret, aquí trobareu detallada informació de l’esdeveniment que ens hi va dur.

Ben prest avui en Benjamí m’ha avisat que El Mundo publicava això que surt a la dreta. Literalment, m’he quedat de pasta de moniato. Entre d’altres menuderies, resulta que no sé qui pugui ser el tal “Miquel Deyá”, de la línia catalanista, cal suposar que es refereixen al també candidat a rector a les passades eleccions, en Pere Deyá. En qualsevol cas, els autors d’aquest suelto semblen no estar als cas que des de principis d’any estic -amb un permís de la UIB- fent de vicerector a la la Universitat Oberta de Catalunya i, francament, resulta molt difícil preparar una campanya electoral a una universitat quan, de fet, estàs treballant a una altra que cau enfora i separada per un tros de Mediterrània. Francament, no m’hi veig amb cor. No es que estigui gaire al cas, però aquesta, diguem-ne, informació té tota la pinta de ser una de les habituals maniobres d’intoxicació. Pel que jo sé, l’actual rector ha manifestat que no dirà si es presenta a la reelecció fins passat l’estiu i aquesta remor mostraria la preocupació que tenen els que l’han propagat sobre el fet que, cas que no s’hi torni a presentar, els possibles candidats tenguin un perfil que no els vagi bé i d’aquí això de catalanistes. Ja veuran com el proper serà sobre possibles candidats d’esquerres, i així tractar de conjurar els seus malsons. Per altra banda, no sé que haurien dit sobre la meva pertinença a la línia catalanista si haguessin sabut que estic a Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya. Bufff!

Fa molts d’anys, durant la meva primera estada a Berkeley (el 1983), em van explicar un acudit jueu que només podia entendre del tot un catòlic, o algú que hagués estat sotmès a una “sòlida” formació catòlica. La cosa va d’una família jueva que es muda a viure a una nova ciutat, a la qual la millor escola és catòlica. No sense algunes prevencions, els pares apunten el fill a aquesta escola i, al cap de poc temps, observen amb preocupació que el fill comença a mostrar algunes desviacions catòliques. El pare decideix anar a consultar amb el rabí de la comunitat i aquest li diu que ell també tenia un fill i que s’havia trobat amb el mateix problema. Per resoldre’l havia fet servir la seva influència com a rabí per demanar consell a Déu. El pare, impacient, demana al rabí quina havia estat la resposta de Déu. El rabí, de forma lacònica, contesta que aquest li havia dit “Jo també en vaig tenir un de fill”.

I jo també en tenc un de fill que m’ha acompanyat en aquest darrer viatge que he fet per Estats Units i que ha relatat -des de la seva visió particular- en el seu blog. També és obra seva el gif animat que acompanya aquest apunt. No m’ha quedat més remei que posar-lo aquí, si no volia que s’enfadàs. El gif està fet a partir de dues fotografies que va fer a Cambridge, davant l’edifici del MIT que ocupen els informàtics. Ja m’ho perdonareu la futesa.