Categoria: General

Honra i avions (dBalears, 8/06/08)

il·lustració del dBalears
Feia mesos que no hi anava. Temps enrere, acostumava a anar-hi dues o tres vegades per setmana, prestet el dematí, per berenar d’una llagosta, sovint amb en Climent i en Mariano. Desprès vaig partir cap a Barcelona i, és clar, una de les coses que vaig deixar enrere va ser justament aquesta. Tanmateix, sempre que puc hi vaig, a la mateixa hora, a seguir el mateix ritual de la llagosta i el cafè. La darrera vegada va ser divendres passat: han fet obres i allà on hi havia la barra, ara hi ha les taules i a l’inrevés, però les llagostes no han canviat, com tampoc no ha canviat gaire l’habitual grupet de jubilats d’aire senyorial, això sí, una mica postís. Sempre que hi vaig a aquestes hores són allà, amb la seva tertúlia certament allunyada de l’ideari de la nostra, vull dir, que són frontalment oposades. No és que escolti, altre feina tinc, però sovint has de sentir sense necessitat d’escoltar i és sabut que un bon entenedor ha de menester poques paraules. L’espai és petit -llarguer- i les taules són properes, tant que, des de sempre evitava, seure’m a una que estigués prop de la seva i, sigui dit de passada, m’ha semblat que ells tenien la mateixa deferència si algun dia jo havia arribat primer, com si hi hagués un pacte de no agressió implícit i escrupolosament respectat. Divendres passat, però, totes les taules estaven plenes, manco la que estava devora la seva, i jo tenia pressa, així que vaig conculcar aquest pacte i m’hi vaig seure. Sense escoltar, vaig sentir que el tema de conversa era la sortida de to del director general d’Air Berlin sobre l’ús del català a bord dels seus avions. I vaig estar a punt d’ennuegar-me amb la darrera mossegada de la meva llagosta, quan un d’aquests tertulians va sentenciar, en català, naturalment: “Amb tot això del català, les úniques perjudicades són les classes modestes, ja que no poden viatjar i, per consegüent, només entendran el català i res més.” L’ennuegament no sé si venia més de l’inesperat cop solidari vers les classes més modestes que aquella afirmació significava, o per la correlació entre viatges i llengua, precisament a Mallorca. Vaig recordar un episodi viscut a una perruqueria, on una madona explicava que el fill d’una bona família de la seva escala havia estat condret fins que havia començat a viatjar i així “s’havia tirat cap a l’altra acera.”

En qualsevol cas, mai no hauria pogut arribar per mi mateix a aquesta reflexió a partir de la polèmica generada pel director general d’Air Berlin, ja que, tot plegat i mala educació a part, el seu editorial indica que necessita urgentment canviar l’amanuense que li escriu aquestes coses i cercar-ne un de manco ignorant. L’imperialisme monolingüístic -alemany o no- fa estona que va guanyant batalles per aquí amb l’inestimable ajut d’una cinquena columna amb membres com el tertulià solidari. Resulta més fàcil trobar botigues amb productes etiquetats en alemany que no en català i nosaltres, en conjunt, feim ben poc. Per això és d’agrair que les autoritats donin exemple en aquesta tipus de reivindicació que és, per damunt de qualsevol cosa i més enllà de la identitat, una reivindicació de dignitat, sense la qual tenim poc a fer. La realitat concreta és que fins fa ben poc jo era client habitual d’aquesta companyia i no ho ho era per caprici sinó per necessitat: cal no oblidar -i aquest és un dels aspectes més rellevants del problema- que mentre que Iberia deixa de fer la línia Barcelona-Palma per exemple, els alemanys converteixen l’aeroport de Palma en un hub i, ens agradi o no, ens posen en el mapa. I ens fan fàcil -i barat- anar a Europa, mentre que Iberia ens ho fa cada dia més difícil, obligant-nos a passar per Madrid. Com a client habitual que era, els puc ben assegurar que el problema lingüístic és molt més greu del que aquesta polèmica deixa entreveure: les hostesses d’Air Berlin tampoc no parlen castellà i sempre que he necessitat alguna cosa d’elles m’hi he hagut de dirigir en anglès i la comunicació no sempre ha estat fluida. No sé si haurà quedat clar, però tot va per allà mateix, per la reivindicació de la nostra dignitat col·lectiva. És per això que també no resulta gens difícil entendre que tenim mala peça al teler: mai no he estat gaire conforme amb allò de que més valia honra sense vaixells, que vaixells sense honra. Jo vull les dues coses: honra i vaixells, o més ben dit, avions. Però no podem renunciar -com hem fet sovint- a la primera, per tenir la segona.

P.D.: 1) Les “llagostes” de més amunt _no_ van per la mar: són els entrepans del Bar Bosch de Palma
2) La imatge és la que acompanyava l’article en el dBalears

Llengües mortes (dBalears, 01/06/08)

obra de Pablo Helguera
M’ho va deixar anar així, de cop en sec, sense avís previ: “És que el castellà que vosaltres parleu és una llengua morta.” Quan va veure el meu somriure, a mig camí entre foteta i el més absolut dels desconcerts, va rematar: “Mira a Europa sou quatre arreplegats els castellanoparlants, aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, som, pel cap baix, deu vegades més les persones que el parlem. Nosaltres el mantenim viu. I si no ho creus mira de quina part són la majoria d’escriptors …” No record ben bé com me’n vaig sortir d’aquella arruixada sociolingüística, tanmateix, tot sigui dit de passada, estava en inferioritat de condicions davant la meva interlocutora, professora del departament d’espanyol, portuguès i català de la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, per afegitó, érem al seu despatx del Dwinelle Hall del campus. Tot això passava en algun moment de la tardor del 1983, feia algunes setmanes que ens havia presentat el director del departament, a qui jo havia demanat ajuda per supervisar la correcció de l’anglès d’un article que tot just acabava d’escriure i havia d’enviar per a la seva publicació. Ella ho va fer de bon grat i, a canvi, em va demanar que l’ajudés a esbrinar l’ús d’algunes construccions en castellà. Jo l’havia avisada que ja feia molts d’anys que el català era la meva llengua vehicular, i que hi podia haver alguna contaminació en el meu castellà, encara que no tanta com la que ella -d’origen salvadoreny- patia respecte de l’anglès. L’arruixada es va desfermar davant un desacord lingüístic, ella no va estar d’acord amb el que jo li deia i, tot que no record quin era el punt, em sembla que jo no tenia cap dubte sobre els meus arguments. Malgrat els desacords, alguns anys desprès, aprofitant una altra estada meva per aquelles contrades, em va convidar a anar a fer una xerrada als seus alumnes, encara que no sé si era amb l’objectiu que aquests poguessin tenir una mostra vivent del castellà arcaic.

Han passat prop de vint i cinc anys d’aquesta conversa, seguim en contacte, tant amb ella com amb el director del departament, però la veritat és que me n’havia oblidat completament de l’incident, fins que en els últims viatges llargs que he fet en avió amb companyies no espanyoles, he descobert que les pel·lícules que projecten en aquests avions estan doblades amb un espanyol que em costa entendre, tant, que sovint he hagut d’optar per la versió original anglesa o francesa. Amb l’excepció d’Iberia i de les pel·lícules espanyoles, totes les altres fan servir aquest espanyol modern i viu, segons l’opinió de la meva amiga, però ben bé incomprensible per a mi. Si es volen fer una idea del que els estic parlant, potser recordaran -especialment els que tinguin una edat similar a la meva- l’enrenou que es va armar per aquí quan Televisió Espanyola va intentar emetre sèries i pel·lícules doblades a aquest espanyol d’allà, deu ser molt fàcil trobar-ne el rastre per les hemeroteques. O també el sidral que va suposar que una locutora emprès el seu accent del sud -no sé andalús o canari- als informatius de la televisió estatal. Supòs que, ara com abans, la cosa deu venir per la banda que deu ser molt més barat el doblatge al espanyol d’allà, especialment per la seva qualitat intrínseca, més enllà d’arcaismes. Potser ara més que mai hagi acabat d’entendre -i dic acabat perquè fa estona que ho sé- quin és un dels papers essencials de la llengua estàndard: ser un punt de referència i d’encontre de tots els parlants d’una mateixa llengua. Justament una de les servituds que està patint l’anglès com a lingua franca global és l’aparició d’una multitud de dialectes, de tal manera que comença a haver-hi dificultats de comprensió entre parlants de dos de diferents. Tanmateix ja fa estona que anglesos i americans bravejen de ser dues comunitats que estan separades per una llengua comú. Em fa l’efecte que en el cas d’Espanya, Iberoamèrica i l’espanyol, ni tan sols es pot dir això. Però això són figues d’un altre paner.

La imatge està treta d’aquí i sembla que és una obra de l’artista mexicà Pablo Helguera que té per títol “Conservatorio de lenguas muertas”

Infants i ordinadors (dBalears, 25/05/08)

Adolescent amb un pc
Darrerament, no han estat poques les vegades que he escoltat queixes de gent adulta respecte d’un comportament que sembla habitual dels infants i adolescents dels nostres dies. Diuen aquests adults -mares i pares essencialment- que no entenen com, desprès de passar tot el dia a l’escola amb els companys, el primer que fan els seus fills quan arriben a ca seva és afuar-se a l’ordinador per continuar intercanviant missatges amb els mateixos que tot just acaben de deixar. No fa gaire vaig trobar una resposta, diguem-me tranquil·litzadora, per aquesta queixa/preocupació. El fet és que aquest comportament no és gaire diferent del de la nostra infantesa: arribaves de l’escola, llençaves la maleta onsevulla, agafaves el berenar i anaves a jugar, justament amb els mateixos amb els quals havies passat tot el dia. La única diferència és que nosaltres, o al manco aquells que vivíem a un poble, podíem fer això: sortir al carrer a jugar amb els amics. Ara ho tenen més complicat, però l’instint continua essent el mateix i el satisfan amb el que tenen a mà: el programa de missatgeria, ja que el carrer ja fa estona que ha deixat de ser un espai on puguin jugar o desenvolupar les seves relacions.

Justament aquests dies he tingut accés a un estudi sobre l’ús que fan els al·lots de les Illes Balears de les tecnologies de la informació. Aquest estudi que serà publicat aviat, s’ha realitzat en el context de la iniciativa XarxaSeguraIB, que té per objectiu aconseguir que els nous espais que aquestes tecnologies han creat siguin espais segurs per als menors, tot i que, sigui dit de passada, alguns dels resultats indican que, per ventura, seria més necessari oferir seguretat per als majors, al manco per a alguns sectors, com deixa entreveure, per exemple, que prop d’una tercera part dels infants enquestats consideren que, a ca seva, són ells el que més en saben de tot aquest embolic, la qual cosa no ens tocaria venir gens de nou, ni una mica. L’estudi ens il·lumina sobre diferents aspectes del que fan els infants entre 6 i 14 anys amb les tecnologies i, en la seva major part, ofereix resultats que han de ser llegits de forma positiva: essencialment els nostres infants fan, amb les tecnologies, el mateix que fan els infants d’altres contrades. I això és bo, encara que seria molt millor que en algun dels indicadors mesurats anàssim per davant. Destaca entre tots aquests indicadors que al·lots i al·lotes fan servir les tecnologies per moltes de coses, essencialment lleure i relació, però no són gaire presents en el context escolar. Això ja ho sabíem i és un vell repte a superar, especialment per part de les autoritats educatives, ja que em fa tot l’efecte que, en això, els al·lots ja tenen els deures fets o, si més no, van per davant.

Per altra banda, sí he de dir que hi ha algun resultat que m’ha sorprès, com el que fa referència a les preferències dels infants respecte de la televisió, l’ordinador i el mòbil. El fet és que mai no he arribat a saber del cert si la vella contarella de pescadors sobre llagostes, morenes i pops era un mite o un fet científicament comprovat, però si els puc dir que aquest punt de l’enquesta recorda la història que explica que si un hom posa junts dins una peixera un pop, una morena i una llagosta no es fan res, i això és així perquè el pop és capaç de xuclar la llagosta, la llagosta li pot a la morena, però la morena se’n du el pop. Dit altrament, es produeix una situació d’equilibri, ja que qualsevol atac desequilibraria la situació en contra de l’atacant. Doncs bé els al·lots enquestats diuen que entre Internet i la tele, triarien Internet; que entre el mòbil i Internet triarien el mòbil; però entre la tele i el mòbil, triarien la tele: ben igual que en el cas de la contarella, no hi ha un guanyador absolut, la qual cosa no deixa de ser un indici ben tranquil·litzador sobre el seny col·lectiu d’aquestes generacions, tot i que si em demanessin que els doni arguments sobre aquest punt, no sé si en tinc de bons. Per ventura tot està en que m’agrada més aquesta situació que no en la que hi hagués un clar guanyador, fos aquest quin fos, la tele, el mòbil o Internet.

Deixarem per a un altre dia comentar quines són les preferències de pàgines visitades, però sàpiguen que la que guanya -i de llarg- és YouTube. En resum, els resultats d’aquest estudi també venen a confirmar l’encert d’aquella frase de Groucho Marx a “Duck Soap”: “Això és tan fàcil que fins i tot un nin de cinc anys ho entendria. Per favor, que algú vagi a buscar un al·lot de cinc anys!”

Nova etapa del Diari de Balears, ara dBalears

A partir del diumenge 18 de maig, el Diari de Balears va començar amb un nou disseny, la qual cosa inclou també l’edició digital. Per altra banda, el meu article ja no surt els dimecres, ara li toca els diumenges (i és un pèl més complicat de trobar) Només és accessible fins el dimarts següent. Aquí va el primer.
portada i pàgina tres del nou dBalears
Qui barata el cap es grata, o no.
Un dia com avui, estrena oficial del nou dBalears, resulta pràcticament impossible sostreure’s a la temptació d’escriure sobre el canvi. La saviesa popular -això sí, la més conservadora- adverteix sobre el canvi amb la dita que encapçala aquest escrit: “Qui barata el cap es grata.” Bé que li he donat voltes a aquesta dita, a la recerca d’alguna connotació positiva, però em sap greu haver de confessar que no n’hi he trobat cap, ni en la forma, ni en l’ús que habitualment se’n fa: no haguessis canviat res i t’hauries estalviat els problemes que ara tens. Tanmateix no deixa de ser ben curiós observar que la majoria de cites que hom pot trobar arreu van justament en la direcció contrària, és a dir, elogiar les virtuts i també la necessitat del canvi. Davant davant hi podria anar Darwin, qui va assegurar que no són les espècies més fortes les que sobreviuen, ni les més intel·ligents, sinó les que responen millor al canvi. Fet i fet, més d’una vegada he escoltat i vist que la intel·ligència és, justament, la capacitat d’adaptació a l’entorn canviant. Com a frase -i posició- cínica sobre el canvi està la incommensurable afirmació del Comte de Lampedusa, Il Gatopardo: “Cal que tot canviï per tal que tot segueixi igual.” La qual, ben mirat, no queda gaire enfora de la que s’atribueix a Alphonse Karr, periodista i escriptor francès, de qui es diu que va assegurar que quantes més coses canvien, n’hi ha més que romanen igual. De tota manera, i sense apartar-se gaire d’aquesta línia de pensament, jo m’estim més una altra de Charles DuBois, un naturalista belga, quan diu que el que és realment important és ser capaç, en cada moment, de sacrificar el que som, per tal de fer possible el que puguem ser. En la mateixa línia de pensament -això sí, una mica més romàntica- anava Anatole France quan deia que tots els canvis, fins i tot els més esperats, tenen la seva melancolia, pel que deixem enrere com una part de nosaltres mateixos; hem de morir a una vida abans d’entrar a una altra.

Però el canvi no és només objecte de visions poètiques, en alguns cursos sobre organització empresarial s’estudia l’anomenada paradoxa de Petroni, tot referint-se a la situació a la qual sembla que es va produir a l’exèrcit romà: les coses es canviaven tant freqüentment, que va arribar un moment en el qual la raó principal del canvi era el canvi mateix, i no la necessitat o el desig de millorar les coses. Qui sap si aquesta orgia de canvis estava directament relacionada amb allò tan explotat del renovar-se o morir, “O tempora, o mores.” És clar que aquesta paradoxa de Petroni hauria d’anar seguida, de forma immediata per l’afirmació de Charles Kettering, un inventor americà amb més de tres-centes patents, que assegurava una cosa com ara: “Si sempre ho has fet d’aquesta manera, segurament ho has fet malament”, o la de Grace Hopper, una de les primeres informàtiques, quan assegurava que una de les frases mes perjudicials de la llengua és “Sempre s’ha fet així.” I això em du, de retruc, a una afirmació que comença a prodigar-se aquests temps nostres de canvis que arriben de la mà de les tecnologies, especialment les digitals: no es tracta ara de fer, amb tecnologia, les mateixes coses que fèiem abans sense tecnologia, sinó que es tracta, sobre tot, de fer les coses que toca amb el que les tecnologies ens possibiliten de fer.

Per acabar amb aquest enfilall oportunista de frases/reflexions sobre el canvi, esmentaré l’aportació del físic experimental alemany del segle divuit, Georg Litchenberg: “No puc dir si les coses aniran millor si canviam, però sí puc dir és que han de canviar si és que volem que vagin millor.” Finalment, i per comptes del tradicional -i no sé si gaire consistent amb el que duc escrit- “per molts d’anys,” em sembla que els meus millors vots haurien d’anar en la direcció “i que en vegem molts de canvis,” la qual cosa no deixaria de ser una senya inequívoca de que tots seguim vius.

Des de Beijing (DdB, 23/04/08)

tríptic del dia de Sant Jordi
L’escenari de la conversa és un restaurant de Beijing. Durant els dies anteriors al viatge, han estat molts els que m’han preguntat -amb ironia, és cert- si el motiu del meu viatge tenia res a veure amb les protestes que ha anat aixecant la flama olímpica en el seu recorregut global, convertit en un autèntic calvari ja des de la seva encesa a Atenes. No, he vingut per altres raons, però tot plegat aquest és un dels temes inevitables que surten a rotllo. El nostre interlocutor és n’Albert, un català que fa uns anys va decidir instal·lar -se a Beijing. Primer va venir amb una beca per aprendre xinès -arrossegat per diverses circumstàncies personals- i després s’hi va quedar. Ara està relacionat amb la UOC, però també treballa a la seu de l’Institut Cervantes de la capita xinesa i, sobretot, fa d’agent aprovisionador de productes xinesos per a diverses empreses catalanes.

Ens ha dut a sopar a un restaurant d’aquí, diu que freqüentat per gent del món del cinema i després de l’excel·lent àpat, que no ha tingut res a veure amb el que acostumem a trobar als restaurants xinesos habituals per les nostres contrades, comencem a xerrar. Ens explica decisions inintel·ligibles no ja per a un occidental, sinó també per a una persona com ell, que ja porta devers cinc anys per aquí. Fa poc que en el barri que viu, els cotxes varen aparèixer amb una notificació que els advertia que durant els jocs, només podran circular pels carrers aquells cotxes els seus propietaris dels quals estiguin empadronats a Beijing i que, encara aquests, només ho podran fer en dies alterns d’acord amb la paritat de la matrícula. Tampoc resulta gaire entenedor que les fàbriques químiques d’un cinturó de tres-cents quilòmetres al voltant de la ciutat hauran de parar completament la seva activitat des de tres mesos abans dels jocs, amb l’objectiu -sembla- d’aconseguir un aire més respirable per als esportistes. I això que a nosaltres, que també érem per aquí el passat mes d’agost, ja ens havia vingut de nou una notícia que explicava que el govern xinès estava estudiant la possibilitat d’imposar fortes sancions a tots aquells que escopissin al terra en els estadis.

L’Albert ho explica amb una claredat meridiana: ve a dir una cosa com ara que el govern xinès ja ha perdut la batalla principal de les olimpíades, atès que aquesta és la de la propaganda, i no es referia a l’esportiva, ja que no hi fa res que els seus esportistes guanyin moltes medalles, el que és important és mostrar al món un país modern, amb capacitat per afrontar els reptes que suposa l’organització d’un esdeveniment com uns jocs olímpics. Tanmateix, en el nivell intern, del poc que saben de les protestes que la flama va aixecant, ningú no entén res, mediatitzats com estan per la incansable propaganda nacionalista (xinesa) amb la qual han estat bombardejats. Simplement no entenen que algú que pot no vulgui ser xinès. Una lletra i una música que, sigui dit de passada, no m’acaba de resultar del tot aliena, ni a mi, ni a cap dels interlocutors de la sobretaula.

Quedem pera l dia següent: primer, la inevitable visita a la Gran Murada, a un indret lluny dels circuits turístics habituals, que ha estat possible gràcies als bons oficis de l’Abert, per després ens ha gestionat una visita a la seu de l’Institut Cervantes on, per a la nostra sorpresa, podem veure com els cartells anuncien la celebració del «Dia internacional del libro y la festividad de Sant Jordi» (sic), i que inclouen tres poemes en català: un de Jaume Roig, un altre de Salvador Espriu i el tercer de Maria Antònia Salvà. Llàstima que no hi podrem anar ja que demà -avui per al lector- a primera hora haurem de partir cap a Dalian, destinació final d’aquest viatge. Pel camí de tornada cap a l’hotel, el taxista ens obsequia adés i ara -cada vegada que troba un semàfor vermell- amb algunes notes que extreu d’una flauta de canya apedaçada i que no sona gaire malament, sembla com si estigués en els darrers moments abans d’un examen al conservatori. Tant de bo que ja és tard i el trànsit -extremadament caòtic de dia- és fluid. Altrament, les quatre notes s’haurien pogut convertir en un llarguíssim concert que potser hauria posat de manifest les limitacions del flautista, les de la flauta i, sobretot, les de la meva paciència.

Mostreu-me les dades (DdB, 16/04/08)

acudit que va amb l'article del JCB
Cap al final de la dècada dels 50, el lingüista Eugene Garfield va inventar un índex per ajudar a la selecció de les revistes científiques. Diuen les males llengües que el problema a resoldre consistia a determinar quines eren les revistes científiques més interessants per ser comprades per les biblioteques amb els sempre migrats recursos destinats als efectes, però sembla que l’invent s’ha d’enquadrar més en context de la bibliometria, conjunt de mètodes i tècniques per a l’estudi i mesures de texts i informació. L’índex de Garfield, a qui posteriorment es va unir en la tasca del seu desenvolupament un bioquímic, Irving Sher, és conegut amb el nom de factor d’impacte; també servia inicialment per a l’anàlisi de les relacions entre revistes acadèmiques a través de les cites que apareixen en els articles publicats en elles. A partir d’aquest índex, Garfield va crear una empresa coneguda amb el nom d’ISI, Institute for Scientific Information, que ara forma part de Thomson Scientific, la qual comercialitza aquests factors d’impacte, amb un notable èxit, atès que han esdevingut una eina essencial en l’avaluació de la qualitat de la producció científica. Ja és sabut, avui, per fer currículum com a investigador, no n’hi ha prou a publicar a revistes de prestigi, amb acurats processos de revisió entre iguals, cal, a més, que aquestes revistes tinguin un alt factor d’impacte, d’acord amb els rànquings que calcula i ven Thomson Scientific. No deixa de ser una paradoxa el fet que, encara avui, la producció científica sigui avaluada a partir només de les publicacions en paper dels resultats de la mateixa i que, per afegitó, els índexs que s’hi fan servir siguin propietat d’una empresa privada. De fet, des que es va començar a popularitzar l’ús d’aquests índexs per avaluar la qualitat de la recerca, amb aplicacions individuals a l’avaluació dels candidats a places universitàries i de recerca, no van faltar tot un grapat de veus que avisaven de les perversions del sistema amb articles -publicats a revistes científiques- amb títols no gens dubtosos com «per què no s’ha d’emprar el factor d’impacte per avaluar la recerca» i fineses semblants.

La que sembla ser la darrera d’aquestes crítiques -certament demolidora- ha vingut de la mà de tres editors de revistes científiques -de prestigi- que han publicat un editorial en una d’elles amb el títol «Show me the data», que és el que he agafat avui per a aquest escrit. L’article comença per on s’ha de començar, reivindicant la integritat i la transparència de les dades emprades en la recerca científica i a partir d’aquí relaten, amb pèls i senyals, les vicissituds per les quals han passat per tal de comprovar justament això, la integritat i la transparència de les dades emprades per Thomson per calcular els factors d’impacte. Expliquen que cap revista seriosa no publica els resultats de cap recerca sense que els autors posin a l’abast les dades que recolzen les seves troballes i, en conseqüència, van demanar -i pagar- a Thomson les dades per fer les comprovacions escaients. Com que els comptes no sortien, van reclamar a Thomson i van obtenir com a resposta que aquelles no eren exactament les dades que feien servir i que n’enviaven de noves, amb les quals els comptes tampoc no van acabar de sortir. Tot plegat els ha donat peu per analitzar altres deficiències, diguem-ne, curioses de l’índex d’impacte, entre les quals no ocupa un lloc menor el fet que els articles sobre cèl·lules mare del coreà Woo Suk Hwang tinguin un alt índex d’impacte encara avui, tot i que hagin estat llargament rebatuts per la manipulació de les dades en les quals es basaven. Òbviament, l’editorial ha generat un cert rebombori a la xarxa amb respostes i acusacions creuades per part de Thomson i dels autors de l’editorial. És important remarcar el fet que, tot l’opinió en contra del mateix Garfield, els factors d’impacte tenen efectes sobre el sou dels investigadors i professors universitaris, per la qual cosa no seria gens sobrer que el seu càlcul, a més de ser íntegre i transparent, ho semblés.

Tanmateix, encara que tímidament, els autors esmenten que ja comença a haver-hi altres índexs més transparents per a mesurar la qualitat a partir de l’aparició de bases de dades més públiques sobre cites, a través de bases de dades de publicacions mèdiques o Google Scholar. En qualsevol cas, sí que sembla necessari tirar endavant amb les propostes de la Declaració de Berlín, signada per moltes universitats i centres de recerca, en la qual s’insta a emprar la xarxa com a mitjà de difusió dels resultats de la recerca científica, assegurant els mecanismes de qualitat i de reconeixement. En aquest sentit, l’actitud de Gregori Perelman, el matemàtic rus que ha resolt un dels problemes matemàtics del mil·lenni, de publicar els seus resultats només a la xarxa, hauria d’ajudar a progressar en la direcció escaient.
(La imatge està pillada del web original de l’article)

Tecnologia i educació, encara (09/04/08)

adolescent fent servir un ordinador
Em demanaren, no fa gaire, una opinió sobre les perspectives de futur de l’aplicació de les tecnologies a l’educació. Compromesa com era la pregunta, vaig tirar pel dret i en vaig improvisar una que anava en la direcció de buscar la resposta en mirar com fan servir els joves les tecnologies, per poder-nos fer una idea de com pot arribar a ser aquest futur. Vaig dir una cosa com ara que si havíem de creure tots aquests anuncis que asseguraven que acabaríem veient la televisió pel mòbil, no hi havia res que ens impedís pensar que un dia podríem també arribar a estudiar a través del mòbil. De fet, estava pensant en l’ordinador del projecte OLPC, el famós ordinador de cent dòlars de Negroponte i d’altres, el disseny del qual ha estat possible gràcies, en bona part, al fet que empra pantalles que ja es fabriquen de forma massiva -i a bon preu perquè són les que duen els lectors de DVD portàtils. La conclusió és ben simple: si les haguessin de fabricar exclusivament per a aquests ordinadors, no sortirien a un preu raonable. Difícilment cap tasca educativa, per important que sigui, podria arribar a reunir els recursos de tota casta que les operadores de telefonia i les televisions estan fent per tal que els mòbils esdevinguin també un canal de recepció dels seus continguts. El negoci és el negoci. Per contra, té tot el sentit intentar aprofitar aquests esforços en el món educatiu i més ara que tenim l’experiència fallida de la televisió educativa, tot i l’opinió contrària de Groucho Marx, que trobava la televisió, en general, molt educativa, atès que cada vegada que algú la posava en marxa a una cambra que ell hi fos, se n’anava a la del costat a llegir un llibre.

La tinta electrònica seria un altre exemple d’aquesta manera de mirar la interacció entre carrer i escola. Fa anys i panys que sentim parlar d’aquests estris destinats a contenir llibres en format electrònic i les seves possibilitats i els seus avantatges. D’entrada, sembla clar que no estan cridats a substituir els llibres de paper i crec que tampoc no es tracta d’això. Però hi ha llibres i llibres, llibres per llegir i guardar, i llibres per llegir i no guardar, ben igual que hom no acostuma a guardar ni diaris ni revistes. Els manuals escolars entrarien segurament en aquesta categoria per moltes i variades raons, entre les quals no hi juga un paper menor la curta vida útil de la majoria dels seus continguts. Per consegüent, no és agosarat pensar en la utilitat d’aquests lectors digitals com a suport important per als continguts escolars. Deixant de costat, per avui, la qüestió dels drets de còpia -altrament dits d’autor- resulta difícil imaginar-se que l’esforç inversor que requereix el seu desenvolupament pogués venir només des del sector educatiu. Deu ser per això que dos dels experiments més reeixits amb aquests estris tinguin com a objectiu principal ser el suport dels subscriptors de diaris (llegir i tirar) en un cas, i el de la distribució de llibres per Internet, com Amazon, en l’altre. Primer va ser Apple amb la música distribuïda a través de la seva botiga on-line iTunes, desprès en varen venir d’altres i ara sembla que s’hi acaba d’afegir Amazon amb una important aposta per la distribució de música, pel·lícules i llibres digitals. Per a aquests darrers, fa temps que va començar a vendre un lector a posta i tot indica que vol potenciar la distribució de llibres en suport digital. Des dels inicis d’Internet ens ho havien anunciat que això arribaria i sembla que, encara que més poc a poc del que ens havien dit, la cosa va arribant. I el món de l’educació hauria de mirar cap aquests estris i buscar-ne les possibles aplicacions, tot això sense descuidar les innovacions de collita pròpia.

Finalment, els he de confessar que, comptat i debatut, la meva resposta era molt agosarada en tant que, avui per avui, sabem -per exemple- que en els nivells no universitaris alumnes i professors fan servir ordinadors i Internet, però no a classe. Dit altrament, la teoria de mirar els usos socials per preveure el futur no està gaire suportada per les dades empíriques que tenim. En qualsevol cas, no deixa de ser un bon lloc per començar a mirar. I és que qualsevol esforç en educació, per gran que sigui, sempre serà insuficient.

Hi veuen més quatre ulls que dos (DdB, 02/04/08)

portada del llibre We are smarter than me
En el blog «Refranyer Català-Castellà», Víctor Pàmies escriu que el refrany «Hi veuen més quatre ulls que dos» és molt antic, atès que ja està documentat en treballs del notari Carles Ros que daten de 1736. D’aquest notari, per la seva banda, sembla que Martí de Riquer en fa un elogi per la seva tasca dedicada a enaltir i restaurar la llengua catalana, elogi que és emprat a un web blavero per retreure a Martí de Riquer que en Carles Ros mai no va fer res per «eixa llengua veïna». La temptació de seguir aquest fil ha estat forta i difícil de vèncer, però la veritat és que se’m feia tard per acabar aquest article i ho he hagut de deixar. Tot plegat, la pensada de buscar referències a aquest refrany a Internet, m’ha vingut quan he començat a pensar en algun referent per al tema d’avui, referent que he trobat a aquest vell refrany que, com tantes d’altres coses, du camí de necessitar un «aggiornamento» gràcies als canvis que Internet i les tecnologies digitals estan propiciant. Ara en diuen xarxes socials, web 2.0, el poder de la comunitat, hi ha més intel·ligència fora de qualsevol institució que dins … i tot un seguit d’enunciats semblants que indiquen una tendència d’abast mundial, com gairebé tot avui en dia: hi veuen més milions d’ulls que dos, o tenen més idees milions de cervells que un de sol.

Si en el segle divuit i anteriors, la saviesa popular encunya un refrany que elogia i encoratja la col·laboració a petita escala, la que era possible en aquell moment, valen més quatre que dos, avui aquesta col·laboració pot esdevenir planetària. Pot esdevenir i ha esdevingut de fet: si ha estat possible, gràcies a la col·laboració de masses, fenòmens com el del programari lliure o la Wikipèdia, què no podrem fer si apliquem els mateixos principis a l’àmbit empresarial i al dels negocis? Aquesta és la pregunta que està de moda aquests dies i que moltes empreses i institucions d’arreu, començant per les escoles de negocis, han començat a reflexionar-hi i dedicar-hi atenció. El poder de la comunitat, és l’enunciat de moda i converteix en best seller un llibre amb un títol tan llaminer com We are smarter than me, Nosaltres som més intel·ligents que jo. Dirigit al món dels negocis, o més aviat, de les escoles de negocis, el llibre tracta de tota una sèries d’experiments, la majoria reeixits, d’empreses que havien decidit tenir en compte les aportacions de comunitats relacionades: clients, treballadors, … per canviar algun dels seus processos o introduir productes nous. El llibre també és un exemple d’una experiència de col·laboració entre milers d’usuaris i, per ella mateixa, s’ha quedat a mig camí entre el més espectacular dels èxits i un fracàs estrepitós, atès que no ha acabat per ser el que inicialment volien els seus autors, és a dir una obra col·lectiva de milers d’autors, però sí compta amb moltes aportacions de col·laboradors voluntaris d’arreu que hi han contribuït amb les seves idees.

Està clar que la idea que hi ha més intel·ligència fora que dins, ja fa estona que va quedar palesa, especialment per a les grans companyies amb la seves polítiques d’adquisicions: tan aviat com detecten algun desenvolupament que els pot interessar, el compren o intenten comprar-lo: és el cas de YouTube i Google o de MySQL i Sun Microsystems, tot això sense comptar amb la política proverbial de Microsoft, que sembla ara haver topat amb un escull important en el cas de l’adquisició de Yahoo. Però la moda es va decantant en una altra direcció, addicional de moment, però que va adquirint més importància de cada dia que passa: Internet possibilita això i molt més i sembla que ara la cursa ha canviat de pista: ja comprarem si no queda més remei, però mentrestant intentem aprofitar la intel·ligència que tenim dins i, molt especialment, la de fora. No sigui cosa que els passi com va passar a Oracle amb Siebel Systems: Siebel era un enginyer d’Oracle quan va dissenyar i construir un programari per gestionar la relació amb els clients -CRM en diuen- en el si de la mateixa empresa, però que va acabar per abandonar la companyia i establir-se pel seu compte davant la indiferència i rebuig d’aquesta. Pocs anys desprès a Oracle no li va quedar més remei que comprar Siebel a preu de canari jove. Un error que ara tothom intenta estalviar-se. En diuen el poder de la comunitat.

L’ombra digital (DdB, 26/03/08)

imatge que acompanyava l'article del NYT
Una consultora americana acaba de publicar un estudi sobre alguns dels resultats que ha obtingut sobre l’univers digital. Entre aquests resultats destaquen amb llum pròpia algunes de les xifres sobre la dimensió d’aquest univers. Diuen que a hores d’ara la cosa va pels 281 bilions (americans) de gigabytes. No em demanin que vol dir això, perquè es tracta d’una xifra que escapa a la meva capacitat de comprensió i mesura, però per si volen un referent, diuen que la versió digital de tota la llibreria del congrés americà, destinada, sembla, a guardar un exemplar de tots llibres que s’han publicat, cabria en una cosa com ara 20 mil gigabytes. En qualsevol cas, és la de la dimensió de l’univers digital és una xifra esborronadora, tant que no sé si té gaire significat.

Tanmateix, l’aspecte més llaminer d’aquest estudi és que la campanya de difusió associada va acompanyada d’un petit programa que permet fer una estimació personal de la grandària de l’ombra digital de cadascú, és a dir, del rastre que anem deixant aquí i allà en forma de bits. Evidentment, no m’he pogut sostreure a la temptació de baixar-me el programet i mesurar la meva ombra digital. Sigui dit de passada, una vegada llegit els antecedents i parafernàlia associats a l’estudi, estava ben disposat a creure’m qualsevol cosa. Dit altrament, esperava amb la mateixa confiança que espero quan faig un test d’intel·ligència o qualsevol d’altres que adés i ara pots trobar per internet i a molts d’altres llocs. Però més enllà de la xifra concreta -el meu rastre digital diari ronda els 7 gigabytes- el que té d’interessant aquest programa és la sèrie de preguntes que et fan per tal de tenir una referència per poder calcular la grandària d’aquesta ombra, atès que posa de manifest moltes situacions en les quals, sense ser-ne del tot conscients, aquesta ombra digital nostra augmenta. I és que hi ha molts de sols que l’alimenten. No es tracta només del correu electrònic, o de les hores de navegació que fem per internet, o de les trucades -tant des de mòbil, com de fix- i moltes d’aquestes coses tingudes per habituals i que ja sabem que contribueixen a aquest rastre. També s’hi han d’incloure, per exemple, les hores que passem a un aeroport -hi ha càmeres de vigilància que ens registren- o l’ús que fem de les targes de crèdit, o cada vegada que fem servir una màquina de retratar digital, o cada vegada que anem a un lloc on hi ha una càmera de seguretat… I tot això sense oblidar les targes de fidelització: aerolínies, botigues, gasolineres… Tots aquests factors són tinguts en compte per aquest programa de mesura el qual, comptat i debatut, m’atorga una ombra total de poc més de 600 gigabytes només des de dia primer de gener d’enguany fins ahir. Tot plegat dóna una dimensió ben bé inabastable a un dels grans problemes dels nostres dies com és la confidencialitat de les nostres dades personals i el poder que aquesta ombra digital confereix a aquells que estan en disposició d’accedir a ella, tota o en part, començant pels governs i les grans corporacions, i que fa més necessari que mai que es regulin de bon de veres els usos possibles d’aquestes dades. Per mostra d’aquests usos, serveixi la batalla que estan lliurant gegants com AOL, Microsoft, Yahoo i Google, per accedir a les dades de navegació dels internautes i així poder fer publicitat personalitzada. No hi fa res que assegurin que els usos que fan no van contra la llei, segurament el que cal és canviar la llei per assegurar-nos que no les empraran en contra nostra.

Tot això sense tenir en compte d’altres empremtes -de vegades ficades de pota clamoroses- digitals que deixam amb els nostres usos de la xarxa. Alguna vegada ja he explicat històries relacionades, però ara em ve al cap el cas recent d’una persona «anònima» que va deixar un exabrupte en forma de comentari en un blog (no era el meu). El fet és que el suposat anonimat va quedar a no-res quan el receptor del comentari va poder comparar l’adreça IP des de la qual s’havia fet el comentari i la d’un correu que havia rebut des de la mateixa adreça. No sé qui va quedar més sorprès si la comunicant anònima o el destinatari del comentari quan la va poder identificar. De fet, sí que ho sé: crec que la comunicant anònima encara no sap que ha estat ben identificada. Angeleta!

Un bany de poble (DdB, 12/03/08)


La convidada va venir així, sense més ni pus, de cop resposta, el meu interlocutor -el ingeniero Tavarez- m’ho havia amollat cap al final de la telefonada protocol·lària que li havia fet per dir-li que ja havia arribat a Santo Domingo per a la reunió que ell havia convocat per aquell dijous i divendres. Havia arribat dos dies abans i, en principi, tenia el dimecres lliure. Hi havia un acte a San José de Ocoa, capital de la província del mateix nom, situada cap al sud de l’illa en una zona muntanyenca. Només són dues hores de cotxe per anar i així podràs veure una part que no està ni a les guies turístiques ni als circuits habituals, m’havia dit. I, a més, així parlem. En el context protocol·lari de la trucada resultava molt difícil declinar la invitació. A l’hora acordada, puntualment -en un sentit més aviat dominicà- m’havia recollit al meu hotel i havíem partit cap a aquest indret. No gaire a comentar respecte del caos -aparentment ordenat- del trànsit a Santo Domingo ciutat llevat, per ventura, del fet que per conduir per aquí és més important el claxon del cotxe que el mateix volant.

Pel camí, i a mesura que ens acostem a la nostra destinació, encara queden visibles -molt visibles- algunes de les senyes que va deixar l’huracà Noel quan va passar per aquí el passat mes de novembre. Les comunicacions amb la resta del món ja fa estona que varen quedar restaurades, desprès que durant prop d’una setmana estiguessin completament tallades. Arribem a la ciutat -uns vint mil habitants- i com bé em fa notar l’ingeniero, encara conserva ben visible l’estructura colonial: una plaça al bell mig del poble a l’entorn de la qual hi ha les principals institucions: ajuntament i església. Hem de preguntar a un agent municipal -oficial, ha estat el tractament que ha fet servir l’ingeniero- on és el lloc que hi ha l’acte que ens ha dut aquí. Es tracta d’un centre cívic, d’arquitectura molt simple i amb un sostre vist de teulades de zinc. Com no podia ser altrament la música sona a un nivell eixordador, la qual cosa fa molt difícil les presentacions de rigor. Em quedo, però, parlant -cridant, més aviat- amb l’animadora del centre. M’explica que per només deu ordinadors té més de cinc-cents usuaris, crec entendre que diaris. El centre forma part d’una iniciativa del president de Santo Domingo -el qual té com a eslògan electoral per a la reelecció la frase «es p’alante que vamos»- decidit a impulsar l’alfabetització digital de Santo Domingo. L’acte esdevé una petita mostra de les coses -essencialment presentacions multimèdia certament agraciades, tot i que simples- que han aconseguit fer en aquest indret amb l’ajut indispensable d’un grup de voluntaris autòctons. L’ingeniero, preocupat per la impressió que em pugui produir tot plegat m’adverteix una i una altra vegada que es tracta d’un bany de poble. M’han fet seure a la taula presidencial, encapçalada pel governador de la província, flanquejat pel cap de la policia i el mateix ingeniero, el qual té un paper de convidat d’honor a l’acte, en tant que director de l’ITLA -Instituto Tecnològico de las Américas- centre d’excel·lència creat a instàncies del president per tal de dirigir la formació en tecnologies de la informació a Santo Domingo. Amb orgull m’explica l’animadora del centre que ara mateix tenen més de quinze alumnes de la província becats a l’ITLA i que en volen tenir més. L’acte comença i acaba amb l’himne nacional i després -per completar el bany de poble, segons que insisteix l’ingeniero- anem a dinar a un «restaurant» crioll, on compartim taula amb el governador, i que ens explica coses de la zona. Com per exemple, que hi ha una varietat de café -la d’Ocoa- que té fama i és un referent internacional. Ens explica altres coses de l’agricultura, principal activitat del lloc, i la seva, atès que és enginyer agrònom. Hem de passar -per prendre un café d’Ocoa- per la casa del governador i, també, per què ens facin infinites fotografies.

Després, agafem el cotxe i tornem a la capital. L’ingeniero em pregunta les meves impressions. Crec endevinar una certa recança en la seva pregunta, com si estigués preocupat per la modèstia de tot plegat. Intent emprar un to convincent quan li dic que m’he quedat impressionat per l’empenta de tots, dels responsables del centre i, també, dels joves que li donen vida. Li explico que ja m’agradaria veure la mateixa empenta per aquí. Tot plegat, em sembla que s’ho pren com una resposta políticament correcta. Per sortir del pas, li explico que molt possiblement aquest «bany de poble» em donaria peu per fer un article. Al manco aquesta part, l’he complerta.