No el vaig arribar a conèixer personalment, però si sé qui me’n va parlar per primera vegada, amb admiració. Va ser en Nadal Batle i va ser ell també qui m’assenyalà aquest poema de Miquel Bauçà que va ser la primera cosa que vaig assaborir seva. Després, altres amics també me’n varen parlar. Aquests dies hem sabut que havia mort en silenci, de puntetes. Ningú no se’n va adonar fins que ja havien passat algunes setmanes. Avui, en Joan Mir li dedica el seu article del Diari de Balears. Ell, com en Nadal, també el va tractar. En Miquel Bauçà era felanitxer, però això, em fa l’efecte, no afegeix ni un pissarrí a la seva incomensurable magnitud de poeta.
Al final, s’ha comprovat…
Al final, s’ha comprovat, els camells
arriben a passar pel subtil cós d’una agulla.
Han batut el repte que els féu Crist
amb una sorprenent facilitat. Crist
no es va fixar en la gran perícia dels camells.
I el més trist és que solament ells troben
tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus…
Els camells, un cop passat el cós de l’agulla,
s’estiren, s’espolsen, es fan netejar les potes,
peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa,
el puro de la redempció, la coloma de la pau
i l’amnistia per tothom.
Hem d’admetre i no sense una certa pena
que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa
de Crist, de l’angelical i bona fe de Crist.
Ara tot és tan confús, tan torbador…
Ara les nostres millors amigues són les seves estimades,
com Na Justícia, Na…
Pertot arreu un es troba amb els seus representants
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament
que ens amera del matí fins al vespre.
N’hi ha de camells segurs que, tirats de frac,
ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau,
ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal.
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara,
tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda
que entre ells no es miren
amb massa bona cara. Tots es belluguen,
corren, es paren trampes, es foten la punyeta,
s’associen, es barallen, s’armen, es desarmen,
fan guerres, amnisties, armisticis,
fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,
independitzen, fan negocis.
Miquel Bauçà, del poemari Una bella història (Edicions Proa, Barcelona, 1962)
Tomàquets Wi-Fi
lleidatà la filla del meu veí Albert, al·ludint al fet de que la botiga està al costat del Teatre Goya, un lloc on moltes joves del Tercer Món aprenen en viu i en directe la qualitat del respecte occidental per la dona, i els tomàquets els vaig pagar a preu de colló dret el quilo a El Corte Inglés. Així que em preparava per culminar una nit plena de triomfs successius. Però els tomàquets eren repugnants, de plàstic. Només compartien el nom amb els que ens collia la tieta Mercè de Puigcerdà quan érem nens, a l’hort que teníem llogat al senyor Cameles. Ara podem podem trobar de tot a les botigues d’informàtica, però els tomàquets son una merda!
No ha pogut ser. Deien que a la sala hi cabien 600 persones i segur que n’hi havia moltes més. Hem guaitat, escoltat algunes coses de les que deien i hem fet alguna fotografia. O sigui que no hem trobat lloc per poder escoltar raonablement bé el que havien de dir en Gilberto Gil, en Manuel Castells, en Lawrence Lessig i en John Perry Barlow sobre Revolució digital: programari lliure, llibertat de coneixement i la llibertat d’expressió a la Societat de la Informació. Però, pel poc que hem pogut escoltar, aquesta lliçó la duim bastant ben apresa. 
Lessig li ha donat consistència des la perspectiva cultural i legal a tot això, en Castells ho va enfilar des del punt de vista sociològic i econòmic i, finalment, en Gilberto Gil i el govern de Lula ho han fet seu i forma part del seu programa de govern.
Tanmateix, el dia d’ahir va acabar encara millor de com havia començat i continuat. Varem anar a sopar amb en Marcelo i na Suzanah Tosatti que varen venir acompanyats de la germana de na Susana i esposa den Miguel de Icaza, na Laura. Després de sopar varem anar a ca-seva a prendre una copa i parlar i varem fer les dues: una fantàstica vetlada d’estiu. També varen venir a na Carmen i na Pilar, les dues professores de Santiago que també són per aquí. 
Feia calor, però s’ho pagava. Hem anat a la taula rodona (del Fòrum) titulada Revolució digital: Compartir vs. bloquejar coneixements a la societat de la informació. Entre els ponents en Marcelo Branco i un assessor del ministre de cultura de Brasil, que és el músic Gilberto Gil. Dos assistents d’excepció: Lawrence Lessig i John Perry Barlow, ponents de la sessió de demà, juntament amb en Manuel Castells i el mateix Gilberto Gil. La foto -tenc permís explícit del protagonistes- mostra en Barlow damunt una escala defora de la sala -no hi cabíem- i en Lessig dins, suant com els altres.
Ahir, desprès de tornar de l’excursió que férem a Gramado, va caure a les meves mans un diari de per aquí, Zero Hora, que justament els dijous ve amb un suplement dedicat a les tecnologies digitals. L’article central d’aquest suplement sembla que està molt “inspirat” en la mateixa font que va inspirar 
No hem perdut de vista que hi ha el Forum. Al nostre hotel hi ha grups com aquest de la dreta que, entre reunió i reunió, es retraten. Els vaig pillar des de la meva cambra en el moment oportú.
Per altra banda, quan anarem a cercar el programa -el dia que ens vàrem inscriure encara no havia arribat- vàrem poder pellucar algunes escenes pintoresques, com aquesta de l’esquerra. N’hi ha més entre les altres fotos, però aquesta m’agrada particularment. Demà horabaixa haurem acabat amb la ULBRA i toca Forum en exclusiva.
… amb un coco a cada mà, just desprès de pagar la inscripció al Fòrum Social Mundial 2005. 
Desprès de fer una volta i veure com anaven els preparatius per tot això que comença dimecres, hem tornat a l’hotel on hem conegut Na Irada Prajuli Gautam, del Nepal i presidenta d’una associació que propugna l’ús de la paraula -i de la raó- per combatre la violència contra els infants i la de gènere. 
Des de Porto Alegre, on vaig arribar ahir -avui, de fet- de matinada, he llegit el 
Aquesta és una impressionant fotografia dels germans Alcover. En Joan Alcover (1854-1926), poeta, és el primer per l’esquerra, després venen en Josep Maria, en Pere, en Francesc i n’Antoni. En Guillem, besnét d’en Josep Maria i catedràtic de la UIB, me la va deixar ja fa estona, juntament amb un exemplar de les obres completes de Joan Alcover, llibre publicat a Barcelona el 1951. Em va explicar que alguna vegada li havia demanat al seu senyor-avi, Guillem, fill de Josep Maria i nebot d’en Joan, el perquè tots duien barba o bigotis i la resposta va ser contundent: “En aquell temps només portaven la cara sense barba o bigoti els capellans, els toreros i els mariques”
