No sé com haurà anat, però per ahir horabaixa estava anunciada l’estrena mundial a Felanitx de l’himne de l’Encontrada. L’any passat la cosa va anar a grumolls, ja que l’alcaldessa (del PP) pretenia que, en moment àlgid de la trobada entre Jesús ressuscitat i la seva mare, la banda de música de Felanitx tocàs l’himne nacional, per comptes de sonar -com havia passat en els darrers temps- l’Al·leluia de Handel. Finalment, Don Llorenç se’n va sortir amb la seva i va sonar l’Al·leluia, això sí, va haver de llogar equips de so ja que la banda de música (municipal) no va sonar res. Aquí i aquí podeu trobar alguns detalls de la feta i com va ser tractada pels diaris de Ciutat. La solució salomònica que suposa l’estrena d’ahir, encarregar un himne aposta a un compositor felanitxer, recorda extraordinàriament alguns dels episodis de les novel·les de Giovanni Guareschi que protagonitzaven l’alcalde comunista Pepone i el capellà de dretes Don Camilo. Només que la filiació política d’un i de l’altre, en el cas de Felanitx, estan capgirades, la qual cosa no vol dir -de cap manera- que Don Llorenç sigui comunista, però segons algun diari -proper al PP- és més d’esquerres que una altra cosa. Ara veurem que passa a l’Encontrada del Diumenge de Pasqua d’enguany.
Categoria: General
El fil em perd a mi
Mai no hauria imaginat que passaria la vetllada d’un Divendres de Passió en un concert de rock. Però això és exactament el que vaig fer el passat divendres, al teatre d’Artà, assistir al magnífic concert de que va fer en Quimi Portet. Em va agradar tot plegat: la música, el divertit posat informal d’en Quimi, l’ambient i tota la resta. Fins i tot ens varen fer una fotografia amb en Quimi, que m’han assegurat que algun dia me l’enviarien: si ho fan la penjaré aquí.
No em puc estar d’esmentar un tros de la lletra de “La Terra és plana”:
perdo el fil i el més trist és que
el fil em perd a mi.
Quatre palmeres i un camell,
barrejats en els meus somnis, en anglès parlen de tu.
Quatre palmeres i un camell
i una meuca en un carrer que crida: massa tard imbècil!
M’agrada particularment el canvi de perspectiva de perdre el fil a ser perdut per el fil. Però, a més, per una d’aquelles coses, l’apunt de demà -o demà passat- va de camells …
També compartim l’admiració per Francesc Pujols.
Per cert, i tornant a això del divendres de passió, tampoc no em pensava mai escoltar un capellà que, des de la trona, digués que no era cert que havíem de patir en aquest món per poder gaudir a l’altra vida, sinó que calia aprendre a gaudir en aquesta per poder seguir gaudint a l’altra. Encara no m’he recuperat de l’esglai i ja fa prop de 15 anys. I el capellà segueix exercint amb autoritat.
No ha anat bé (aquesta vegada)
Aquí ens queixam -amb raó- de l’excessiva “judicialització” de la vida política, però als Estats Units la cosa comença a anar a grumolls fins i tot als instituts de secundària,com posa de manifest el fet que un alumne de Milwaukee va considerar que el seu professor de matemàtiques li havia donat massa feina d’estiu -preparatòria per una assignatura que havia de fer a la tardor- i va decidir demandar judicialment a l’institut perquè amb aquesta feixuga càrrega li havien tudat les vacances. El pobre Peer deia a la seva demanda que no havia pogut anar de viatge amb la família per mor dels deures que li havien posat, això segons un reportatge de la CNN, ja que d’altres notícies sobre el cas diuen que no havia pogut completar la seva feina escolar perquè en tenia una d’estiu -d’aquestes de cobrar- que no li va deixar temps. Continua la lectura de No ha anat bé (aquesta vegada)
L’algorisme d’Euclides i les patents de programari.
El llibre VII dels Elements d’Euclides conté un algorisme considerat com un dels més antics. És l’anomenat Algorisme d’Euclides i serveix per a calcular el màxim comú divisor de dos nombres enters sense necessitat d’haver de calcular els seus factors primers. Per sort -o per desgràcia- Euclides no va patentar el seu algorisme: fet i fet, no ho hauria pogut fer a Europa fins el passat dilluns, la qual cosa ha possibilitat que, encara avui, l’algorisme d’Euclides s’ensenyi lliurement a les escoles. Què hauria passat si Euclides l’hagués patentat? Ara, cada vegada que un o una docent l’explicàs a classe hauria de pagar els drets pertinents als hereus d’Euclides. Cada vegada que un alumne el fes servir en el seu treball escolar o en un examen, també. I, tal i com estan les coses, hauria de pagar encara que el fes servir equivocadament o només fos capaç de fer-ne una aproximació ja que seria considerat com un “treball derivat” de l’original i, per consegüent, sotmès a les mateixes restriccions.
I per si algú creu que estic delirant, Continua la lectura de L’algorisme d’Euclides i les patents de programari.
El dilema dels presoners i la cooperació
Les sèries americanes de lladres i serenos ofereixen, tot sovint, escenificacions de l’ús de l’anomenat dilema dels presoners, una de les aplicacions més conegudes de la teoria matemàtica de jocs a situacions de la vida real. En essència, el dilema dels presoners planteja la situació en la qual dos malfactors han estat enganxats desprès d’una malifeta, i són interrogats per separat. Ambdós són temptats per la policia amb l’oferta de confessar a canvi d’una pena menor, ara bé, cal decidir aviat ja que si el que confessa abans és el seu col·lega, aleshores el beneficiat serà l’altre i ell s’emportarà un càstig pitjor. La idea és que si cap dels dos no diu res, com que les proves són febles poden sortir lliures o amb una pena minsa, és a dir que el millor que poden fer és callar i l’opció pitjor és que els dos es traeixin mútuament. No deixa de ser ben curiós aquest resultat -que encoratja la col·laboració, davant l’egoisme- en el context d’una teoria matemàtica, com la de jocs, formalitzada per Von Neumann i Morgenstern l’any 1944 i que ha estat aplicada amb èxit a diversos camps com l’economia, les relacions internacionals, la biologia, la ciència política i l’estratègia militar. M’he retrobat amb aquest dilema en el segon capítol del llibre Smart Mobs: The Next Social Revolution de Howard Rheingold i que tot just acab de llegir. Rheingold fa servir tot això per explicar el perquè de l’èxit d’alguns projectes de col·laboració més característics dels nostres temps, com són Internet o el programari lliure. No voldria dir que l’explicació sigui brillant, però la informació i el punt de reflexió sí que ho són. Necessitarem coses com aquesta, desprès de la desgràcia de les patents de programari a la Unió Europea. Bé, més que nosaltres, els que les necessiten són aquesta panda d’ignorants i irresponsables -per no dir altres coses- que s’estan intentant carregar el futur agenollant-se i fent-nos agenollar davant Microsoft, Nokia i associats
La imatge correspon a la portada de la versió en castellà del llibre i que té un pròleg especial dedicat a glosar els moviments de les “multituds intel·ligents” de dia 13 de març de 2004 a l’estat espanyol.
Les Taules de la Llei
He dedicat l’article d’aquesta setmana del Diari de Balears a glosar la visita que li va fer dijous passat la consellera delegada de Microsoft Iberica al president del govern de les Illes Balears, Jaume Matas. Segons una nota de premsa de Microsoft en el decurs d’aquesta visita, entre d’altres coses, la consellera delegada va entregar al president el decàleg de Bill Gates. Aquí, trobareu l’article sencer durant una setmana més, però per si de cas, reproduesc el paràgraf final:
En resum, a manca d’altres indicis més esperançadors, sembla que, avui per avui, tota la iniciativa del govern balear en matèria de societat de la informació descansa sobre el decàleg de Microsoft. Tanmateix, i al capdavall, desprès d’haver hipotecat, venut, regalat, perdut o tudat la Terra, la llengua i la dignitat, no ens hauria de venir de nou que ara hipotequin, tudin i venguin el futur del desplegament de la societat de la societat de la informació i del coneixement, personificat en aquesta submissió servil, inútil i estèril del sistema productiu i de l’escolar als designis de l’amo en Bill Gates. Per afegitó, el decàleg no parla de la recompensa -terrenal o no- per a aquells que el segueixin fidelment. Potser és que no n’hi ha de recompensa o, qui sap si el que passa de debò és que és inconfessable.
No em puc estar de dir que, per algunes vies indirectes- gràcies a que en Benjamí hi dedica un apunt del seu bloc– m’han arribat crítiques “profundes” a l’article. Ho vaig llegir per sobre, però la cosa anava sobre si no havia confós el messies amb no sé qui. Tanmateix, el punt important era constatar que tots érem una colla de ressentits i frustrats ( i banyuts, sí senyor!). Elogis que haurem d’afegir als ja habituals de comunistes, fanàtics, …
La imatge que acompanya aquest apunt mostra el programari lliure personificat per l’ídol d’or (i banyut) que cal destruir amb la nova llei.
Por a la màquina i supèrbia tecnològica
La e-desigualtat és el tema central de la revista mensual Diàleg del portal de filosofia d’en Josep Maria Terricabras. Varen tenir l’amabilitat de demanar-me una col·laboració curta sobre aquest tema i els vaig enviar el text que segueix amb el mateix que el d’aquest apunt i el varen publicar. No estic segur que la lectura del text deixi clares les dues idees essencials que el varen inspirar. La primera és que el tsunami del dia de Sant Esteve -motivador del tema central de la revista- no va enganxar cap animal que estigués a lloure (i.e. els humans som les criatures més indefenses del regne animal davant la natura). La segona deriva del fet que, tot i que hi havia gent que sabia amb antelació suficient que el tsunami s’apropava, algú va prendre la decisió de no evacuar els hotels costaners per tal d’evitar perjudicis al turisme (el seny necessari per aprofitar la tecnologia). Per ventura ara, aquesta explicació addicional ajudi a la seva millor comprensió.
Por a la màquina i supèrbia tecnològica
Els déus de l’Olimp, cansats per la ingent tasca de la creació del regne animal, encarreguen a Prometeu el repartiment final, a cada una de les espècies animals, dels dons que els són reservats: urpes, velocitat, banyes, ales, etcètera. Epimeteu usurpa les taques de Prometeu i fa el repartiment de forma eixelebrada, de tal manera que no queda res pels humans, el darrer animal de la creació, la qual cosa els converteix en els éssers més indefensos de la Terra. Prometeu tracta d’arreglar la malifeta i roba als déus el foc -el control del foc, la tecnologia- per donar-lo als humans. Però els déus s¡enfaden amb la malifeta de Prometeu, i en un rampell de ràbia envien com a revenja -certament desproporcionada- Pandora i la seva caixa de mals terribles i infinits. Zeus, finalment penedit, comana a Hermes la tasca de fer arribar als humans, dos dons addicionals necessaris per poder fer servir aquesta tecnologia de forma escaient, com són el sentit de la raó -el seny- i el sentit de la justícia. A més, Hermes tenia l’encàrrec explícit de fer arribar aquests dons a tothom i no només a uns quants escollits. Queda més enllà de qualsevol dubte raonable el fracàs d’Hermes en la seva comesa, possiblement perquè quedava lluny de l’abast fins i tot de qualsevol déu. Dit altrament, ve de molt enrere la dicotomia entre la por a la màquina i la supèrbia tecnològica, tan característica dels nostres temps, i que està especialment arrelada a societats que es creuen avançades i amb capacitat per a impartir la seva pau i la seva democràcia arreu. Continua la lectura de Por a la màquina i supèrbia tecnològica
FesInternet
He pogut anar a la inauguració de FesInternet, la festa d’Internet que organitza la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del DURSI, destinada a recollir la tradició de les primigènies “24 hores en la vida del Ciberespai” i que està formada per tot un seguit d’activitats que es perllongaran fins el proper 6 de març. L’acte inaugural ha estat una interessant conferència de Manuel Castells amb el títol “Serveix per res Internet?”. He apuntat algunes de les coses que ha dit en Castells, la major part de les quals són conclusions derivades de les seves investigacions sobre el tema:
La meva generació té una esperança de vida tan llarga que per quan anem a sortir de l’escena ja ens haurem carregat la Societat de la Informació. (Després de comentar l’elevat percentatge de persones majors de 50 anys que rebutgen Internet)
La gent només fa servir la tecnologia per a allò que li és realment útil i, sovint, per a coses molt diferents que les que havien pensat els seus creadors. Això vol dir que és la societat la que controla la tecnologia i no és la tecnologia que condicioni la societat. (Desprès d’esmentar que la velocitat d’acceptació d’Internet, mesurada per l’increment dels usuaris, és la segona en tota la història de la tecnologia, només superada per la velocitat de propagació del mòbils) Continua la lectura de FesInternet
I per què n’he d’aprendre?
Un dels criteris que més tenc en compta darrerament a l’hora de triar quina operadora faig servir per viatjar amb avió és si disposa o no de punts de facturació automàtica. Fet i fet, el que em posa molt nirviós és haver de fer cua i que desprès et donin el seient que ells vulguin ja que, a tot estirar, l’únic que et demanen és si vols finestra o passadís i, certament, és un xic molest, i fins i tot pedant, haver de dir allò de “M’és igual, però sobre tot el que vull és anar a la part davantera de l’avió, però que no sigui la primera fila de turista”. Un problema que queda ben resolt amb la facturació automàtica: no has de donar explicacions, pots triar al teu gust i, molt especialment, no has de fer cua. Avui matí, a l’aeroport de Palma, mentre estava aconseguint en un d’aquests punts la tarja d’embarcament per anar a Barcelona, he pogut escoltar la veu -certament irada- d’un executiu agressiu Continua la lectura de I per què n’he d’aprendre?
Feta la llei …
… feta la trampa. La ciutat de Boise a Idaho té una ordenança municipal que prohibeix nus integrals en públic, amb la única excepció que la nuesa estigui justificada per motius artístics, la qual cosa inclou ballet, teatre i manifestacions similars. Dit altrament, la llei està essencialment dirigida a evitar els nus integrals als clubs de “strip-tease”;. Però heus ací que l’espavilat amo d’un d’aquest clubs de Boise s’ha inventat un truc per evitar la prohibició: ha declarat els dilluns i els dimarts dies artístics, la qual cosa vol dir que l’entrada al club -que costa 18 dòlars- inclou un llapis i un paper per tal que els clients puguin dibuixar el que veuen, dit altrament aquests vespres són autèntiques sessions d’iniciació al dibuix, art en definitiva. La imaginació d’aquest home ens pot servir d’exemple per a salvar els obstacles que estan imposant arreu lleis absurdes sobre propietat intel·lectual i similars. He pillat aquesta notícia aquí. La imatge és d’un quadre de Picasso.