L’escenari de la conversa és un restaurant de Beijing. Durant els dies anteriors al viatge, han estat molts els que m’han preguntat -amb ironia, és cert- si el motiu del meu viatge tenia res a veure amb les protestes que ha anat aixecant la flama olímpica en el seu recorregut global, convertit en un autèntic calvari ja des de la seva encesa a Atenes. No, he vingut per altres raons, però tot plegat aquest és un dels temes inevitables que surten a rotllo. El nostre interlocutor és n’Albert, un català que fa uns anys va decidir instal·lar -se a Beijing. Primer va venir amb una beca per aprendre xinès -arrossegat per diverses circumstàncies personals- i després s’hi va quedar. Ara està relacionat amb la UOC, però també treballa a la seu de l’Institut Cervantes de la capita xinesa i, sobretot, fa d’agent aprovisionador de productes xinesos per a diverses empreses catalanes.
Ens ha dut a sopar a un restaurant d’aquí, diu que freqüentat per gent del món del cinema i després de l’excel·lent àpat, que no ha tingut res a veure amb el que acostumem a trobar als restaurants xinesos habituals per les nostres contrades, comencem a xerrar. Ens explica decisions inintel·ligibles no ja per a un occidental, sinó també per a una persona com ell, que ja porta devers cinc anys per aquí. Fa poc que en el barri que viu, els cotxes varen aparèixer amb una notificació que els advertia que durant els jocs, només podran circular pels carrers aquells cotxes els seus propietaris dels quals estiguin empadronats a Beijing i que, encara aquests, només ho podran fer en dies alterns d’acord amb la paritat de la matrícula. Tampoc resulta gaire entenedor que les fàbriques químiques d’un cinturó de tres-cents quilòmetres al voltant de la ciutat hauran de parar completament la seva activitat des de tres mesos abans dels jocs, amb l’objectiu -sembla- d’aconseguir un aire més respirable per als esportistes. I això que a nosaltres, que també érem per aquí el passat mes d’agost, ja ens havia vingut de nou una notícia que explicava que el govern xinès estava estudiant la possibilitat d’imposar fortes sancions a tots aquells que escopissin al terra en els estadis.
L’Albert ho explica amb una claredat meridiana: ve a dir una cosa com ara que el govern xinès ja ha perdut la batalla principal de les olimpíades, atès que aquesta és la de la propaganda, i no es referia a l’esportiva, ja que no hi fa res que els seus esportistes guanyin moltes medalles, el que és important és mostrar al món un país modern, amb capacitat per afrontar els reptes que suposa l’organització d’un esdeveniment com uns jocs olímpics. Tanmateix, en el nivell intern, del poc que saben de les protestes que la flama va aixecant, ningú no entén res, mediatitzats com estan per la incansable propaganda nacionalista (xinesa) amb la qual han estat bombardejats. Simplement no entenen que algú que pot no vulgui ser xinès. Una lletra i una música que, sigui dit de passada, no m’acaba de resultar del tot aliena, ni a mi, ni a cap dels interlocutors de la sobretaula.
Quedem pera l dia següent: primer, la inevitable visita a la Gran Murada, a un indret lluny dels circuits turístics habituals, que ha estat possible gràcies als bons oficis de l’Abert, per després ens ha gestionat una visita a la seu de l’Institut Cervantes on, per a la nostra sorpresa, podem veure com els cartells anuncien la celebració del «Dia internacional del libro y la festividad de Sant Jordi» (sic), i que inclouen tres poemes en català: un de Jaume Roig, un altre de Salvador Espriu i el tercer de Maria Antònia Salvà. Llàstima que no hi podrem anar ja que demà -avui per al lector- a primera hora haurem de partir cap a Dalian, destinació final d’aquest viatge. Pel camí de tornada cap a l’hotel, el taxista ens obsequia adés i ara -cada vegada que troba un semàfor vermell- amb algunes notes que extreu d’una flauta de canya apedaçada i que no sona gaire malament, sembla com si estigués en els darrers moments abans d’un examen al conservatori. Tant de bo que ja és tard i el trànsit -extremadament caòtic de dia- és fluid. Altrament, les quatre notes s’haurien pogut convertir en un llarguíssim concert que potser hauria posat de manifest les limitacions del flautista, les de la flauta i, sobretot, les de la meva paciència.
La maqueta del tren elèctric dels hackers de l’MIT estava situada a l’Edifici 20, el de la fotografia de l’esquerra. Un edifici construït durant la segona guerra mundial i que sembla que ja havia complert el seu cicle vital, ja que devers el 1998 va ser demolit –
Sovint, quan un hom parla de la construcció d’Internet només pensa en els pioners que varen fer la part física de la xarxa, els protocols i programes que l’han fet possible. Però Internet és molt més que aquesta part física, i per això cal tenir present la tasca dels altres pioners, els que varen omplir de continguts la xarxa tot aprofitant les possibilitats de les noves maneres de comunicar persones que la part física obria. Justament va ser el 16 de febrer de l’any 1978 a Chicago que va entrar en funcionament el primer Bulletin Board System, BBS o fòrum virtual i que són en bona part els que varen fer aquesta important tasca de crear comunitats virtuals. El primer BBS tenia per nom 
L’any 1994 va caure a les meves mans un exemplar de la revista 
