El diumenge 22 de gener del 1984, en el descans de la Super-Bowl, es va emetre per única vegada un anunci que ha fet història. Dirigit per Ridley Scott -el d’Alien i de Blade Runner– la seva filmació havia costat 1,6 milions de dòlars i l’empresa anunciant -Apple Computer- en va pagar mig milió més per la seva emissió. L’espot ha estat considerat com un dels millors de la història de la publicitat televisiva i tenia per objectiu anunciar el llançament dels ordinadors MacIntosh, cosa que havia de passar just dos dies desprès. Aquí podeu trobar una anàlisi detallada de tot el que va envoltar aquest mític espot i- el que és més important- també hi trobareu l’espot. El Big Brother de la pel·lícula és, òbviament, IBM l’enemic a batre en aquell moment. Encara no vuit anys desprès, el panorama havia canviat radicalment i Microsoft ja es configurava com l’autèntic “dolent” de la pel·lícula. Tot i que no m’estigui bé dir-ho, devers l’octubre del 1991 vaig començar les meves col·laboracions setmanals als diaris i, justament un dels primers articles, tractava d’aquest canvi, mogut per la notícia que IBM, Apple i Motorola havien anunciat la seva intenció de fer una joint venture per a desenvolupar una nova generació de processadors. L’article és un capítol de L’endoll Foradat. He afegit el text d’aquest article al final d’aquest apunt.
Els Macs eren els primers ordinadors personals domèstics que incorporaven el que avui ha esdevingut habitual, és a dir el ratolí i la interfície gràfica d’usuari, desenvolupada a Xeroc PARC, a partir de les idees de Douglas Engelbart, l’inventor del ratolí, i el seu equip a SRI. Tanmateix, un any just abans, Apple havia intentat comercialitzar els ordinadors Lisa que ja incorporaven aquestes característiques, però a preu de canari jove, és a dir, devers 10.000 dòlars. Aquest preu va determinar el destí del Lisa: només les empreses d’una determinada grandària se’l podien permetre i encara, aquestes, en podien tenir “un o cap”.
I demà cap a Porto Alegre …
Noces de conveniència
Matrimoni secret (Secret marriage) és el títol d’una bella i no gaire coneguda cançó del cantant Sting. La seva lletra parla de l’absència d’altar, de flors, de convidats i de papers en un matrimoni d’aquesta classe, però afirma que la paraula així donada té més validesa que qualsevol altra. Deu ser per aquesta raó que, de matrimonis secrets, n’hi ha hagut sempre. De fet, aquest any hom celebra el 500 aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc, on assistim a la realització -malgrat les perverses maquinacions en contra de la Vídua Reposada i gràcies als bons oficis de Plaerdemavida- d’unes noces sordes entre, ni més ni menys, que Tirant i la princesa Carmesina.
Que Tirant i Carmesina havien d’acabar casats és cosa sabuda des del començament del llibre. La fórmula és sorprenent pel que té d’original. Possiblement en el futur els relators de les gestes de la nostra era podran aplicar qualificatius semblants a l’acord signat recentment entre IBM i Apple, les dues companyies capdavanteres en el món de la informàtica personal. I és que, malgrat el rebombori que ha generat l’anunci del compromís, perquè es tracta d’això, no està gens clar que no hi hagi hagut -o hi hagi d’haver- unes noces sordes també en aquest cas.
M’explicaré: la rivalitat que fins ara hi havia entre les dues companyies -i més que entre elles, entre els respectius usuaris-, la diferència de mides, prepotències diverses i altres berbes fan que molts dels usuaris de PC vegin aquest acord com una opa -hostil- d’IBM cap a Apple. Els usuaris d’Apple -generalment més propensos a veure IBM com la materialització del Big Brother d’Orwell- podrien arribar a sentir-se traïts en els seus principis bàsics, és a dir, que tot apuntava més cap a una trama a l’estil dels capulets i els montescs. Però, dit a l’engròs, el que passa és que una de les companyies té la part de mercat més interessant -les empreses-, l’altra té les interfícies més còmodes d’ús, i Microsoft -que ara passa a ser vídua, encara que no sé si gaire reposada- és qui tenia la part del lleó en ambdós sectors, de manera que generava una dependència vers ella, especialment d’IBM, gairebé similar a la que té un tossut fumador respecte del tabac.
Amb una paraula, tothom se sent convidat a noces; això sí, sense pensar que és de bona criança anar-hi amb un regal. Abans de contestar als meus amics, hi he hagut de pensar un poc i he optat per dir-li a en Miquel i als altres que esperin que surtin aquests ordinadors mixtes IBM-Apple, però n’hi pot haver per estona. En Miquel, encara que no fuma, és molt caparrut: Finalment, li he contat un petit secret: quan pos en marxa el meu ordinador em surt el moixet Garfield dient que ell odia IBM: I hate IBM. Trob que encara no acaba d’haver arribat l’hora de fer-li canviar el missatge, tot i que els seus ulls, que fins ara reflectien el seu cinisme més característic, han començat a mostrar una lleu perplexitat.
Llorenç Valverde, de L’Endoll Foradat: Màquines i Humans, Llibres del Segle, Girona, 1994
(Article publicat l’octubre del 1991)
Bon dia. Jo li recomenaria una película que explica la historia paralela de Microsoft i Apple: es diu “Piratas de Silicon Valley” i está interpretada per Noah Wyle. Surt una escena on l’Steve Jobs i un doble de Ridley Scott estan al plató decidint l’escena on entra la noia i llença el martell contra la pantalla.