Quan he passat per l’aeroport de Chicago, devers les tres i mitja, hora d’allà, només faltava una hora i mitja per al tancament de les primeres urnes, però encara el partit republicà seguia fent campanya a la televisió, una campanya en contra d’Obama. “Massa radical, massa arriscat”, era el missatge, suportat per unes imatges seves amb el controvertit pastor de la seva església de Chicago.
Tres hores més tard, a Boston, ja hi havia les primeres projeccions de vot, que atorgaven 77 delegats al candidat demòcrata i 34 al republicà. A les deu i mitja, quan encara faltava mitja hora per al tancament de les urnes a la costa Oest, clarament favorable a Obama segons les enquestes, les diferents cadenes coincideixen en les seves projeccions: devers 207 delegats per a Obama i 135 per a MacCain.
Si l’escrutini confirma les enquestes, s’haurà acabat l’emoció i Obama guanyarà aquestes eleccions. Serà proclamat el primer president negre —afroamaericà, és l’eufemisme que empren per aquí— dels Estats Units. No caldrà esperar els resultats dels estats on hi ha un empat tècnic que no permet cap casta de projecció, és a dir, Florida, Indiana i Ohio. El vot popular no pot ser més igualat: 51 per cent per a Obama i 48 per a MacCain.
Avui fa 56 anys –dia per dia– de les eleccions del 1952, les primeres en les quals una emissora de televisió, la CBS, va fer servir per primera vegada un ordinador per a les projeccions de vot. L’ordinador va ser maquillat convenientment per a l’esdeveniment, ja que hi van posar llums que feien bellumes per crear la sensació que feia alguna cosa.
El conductor del programa va anar de capoll tota la nit, molt especialment quan es va enfrontar a la disparitat de resultats de les projeccions que tothom donava i a la de l’ordinador. Al final, l’ordinador va tenir raó i Eisenhower va sortir elegit president. L’endemà, els titulars dels diaris que parlaven del xou televisiu anaven des d’”Una màquina fa una moneia d’un home”, fins a “Una galindaina electrònica prova que les màquines poder ser més intel·ligents que els humans”.
Enguany, si la cosa hagués anat més apurada com en el 2000, unes màquines també haurien pogut esdevenir les protagonistes d’aquestes eleccions. Es tracta de les màquines de votar que han estat —i seguiran essent— objecte de controvèrsia per la seva poca fiabilitat.
La nit electoral podia ser llarga, segons com anés el recompte, però tot indica que això acabarà aviat. La zona de Cambridge, tocant a Boston, on estic, no sembla gens afectada per la bauxa electoral. Ja saben que aquí ha guanyat Obama. El passatger que tenia devora, a l’avió entre Chicago i Boston, m’ha donat conversa i m’ha mostrat, de forma implícita, la seva inclinació per Obama, per mor de les seves polítiques socials. Aquest sembla que ha estat el punt clau d’aquestes eleccions, ni la guerra, ni la crisi financera.
Passades les onze de la nit, les cinc de la matinada a les Illes, s’ha confirmat la tendència marcada per les enquestes i les projeccions ja donen 333 delegats per a Obama, 63 més dels necessaris. MacCain s’ha dirigit als seus seguidors i ha reconegut la victòria d’Obama. Ara només falta el missatge d’Obama i això s’haurà acabat. Darrera, queda la llarga campanya i un mapa de colors dels Estats Units que mostra la divisió del país en dues meitats: la costa Oest i una bona part de l’Est són blaves, és a dir, demòcrates. El color vermell es concentra enmig, abraçant l’Amèrica profunda, allò que algun col·lega de per aquí anomena “the middle of nowhere”, el bell mig del no-res.
Tots els comentaristes elogien la campanya d’Obama, la qual cosa em recorda la frase final de la pel·lícula El candidat, interpretada per Robert Redford, el qual després de saber que ha guanyat les eleccions a senador, diu una cosa com ara “Ja he guanyat. I ara què?” El problema no serà tant que sigui Obama qui es faci la pregunta, sinó que se la facin tots aquells que han dipositat les seves esperances en aquesta victòria, diuen que històrica.
P.S.: La imatge mostra una “curiosa” comparativa de la distribució dels fons federals i la del vot republicà. Familiar, oi? Florida i Colorado són dos dels estats que han “traït” la generositat federal.