Deconstrucció

Per sort, l’empleat de seguretat de Heatrow –de faccions orientals, coreà probablement– posa cara de circumstàncies mentre em palpa sistemàticament obviant les parts, diguem-ne, més nobles. Amb els braços oberts en creu, esper que la meva expressió no sigui gaire diferent. Com he de fer cada setmana de forma sistemàtica -avui ja és la segona vegada –abans m’he deconstruït en part: abric, americana, sabates– i això que són unes espardenyes còmodes per al llarg viatge que m’espera –corretja, butxaques i rellotge. No ha servit de res, l’arc detector ha xiulat i sembla que aquí no gasten d’aquells detectors manuals que són d’ús habitual a d’altres aeroports del món. Unes tres hores abans, a Barcelona, he passat sense cap problema pel mateix ritual. No m’he hagut de treure les sabates i l’arc tampoc no ha sonat. Encara que he hagut de treure l’ordinador de la bossa de mà i passar-lo per l’escànner separat de la resta d’objectes personals. A Londres, quan ja l’havia tret, una matrona no gens simpàtica m’ha dit que no calia, que l’havia de passar dins la bossa.

Tot plegat una indicació del comportament erràtic d’aquests controls de seguretat tan a l’ordre del dia i que no queda més remei que passar-los contents i amb bona cara, encara que sempre queda el dubte sobre la seva eficàcia. Un dubte que ve marcat per assaigs seriosos d’experts globals en seguretat, com Bruce Schneier, el qual assegura que aquests controls –en bona part– només serveixen amb vista a la galeria, per tranquil·litzar els viatgers normals. Tranquil·litzar i, a la vegada, enutjar, com deixen entreveure els nombrosos cartells que hi ha arreu, abans del control de Londres que indiquen ben a les clares que els agents de seguretat fan la seva feina i que qualsevol agressió, encara que sigui verbal, serà perseguida amb tota la força de la llei. I és que més d’un viatger es deu haver rebel·lat contra la humiliació que moltes vegades suposa la forma –sense entrar en el fons– d’aquests controls.

Pitjor, molt pitjor, va la cosa pels Estats Units –d’on hauré de partir d’aquí a uns dies— on està prohibit per una llei federal fer cap casta de broma mentre passes un d’aquests controls. Com que no hi ha manera de saber si qualsevol cosa que diguis pot ser agafada com una broma, aleshores no queda més remei que passar-los muts, a la gàbia i sense cap expressió facial, no sigui cosa que un agent de seguretat suspicaç interpreti malament qualsevol gest, per imperceptible que sigui. I dic a la gàbia, perquè ara fa una any, a Boston, vaig ser obsequiat amb un additional security screening, és a dir una revisió addicional de seguretat: em varen tancar en una gàbia de vidre, em van fumigar amb no se què i varen regirar un per per tots els racons de la motxilla i abric que ja havien passat per l’escànner. Els van fregar amb un paperet que desprès varen posar dins d’una màquina, d’aquestes que només havia vist a CSI. Per sort em van deixar passar sense més entrebancs i, just en aquest moment, vaig esbrinar que a la meva tarja d’embarcament hi havien imprès, en el moment de fer-la, quatre «S» de sospitós. Temps desprès vaig saber que et podien tocar aquestes 4 «S» per tres raons: perquè estaves a una llista de sospitosos, perquè t’havia tocat aleatòriament –sense posar a la rifa– o perquè només tenies un bitllet d’anada, sense tornada, o a l’inrevés, de tornada sense anada, que era el meu cas. Com algú em va fer notar, és obvi i lògic que ho facin així ja que si ets un terrorista que penses fer volar l’avió no compraràs un bitllet d’anar i tornar.

Així que ja ho veuen, aquella interminable palpada, amb els braços en creu –com quan feia alguna malifeta a escola quan era al·lot– i descalç va donar per molt. També em va venir a la memòria la cara que posava en Toni Albà quan, setmanes enrere, vàrem coincidir –a l’aeroport de Palma– en el moment de reconstrucció personal que segueix a la deconstrucció reglamentària abans de passar el control de seguretat. Em va prometre que ho traslladaria als escenaris i que en faria la paròdia que la situació mereix. M’ho vaig creure i, a més, ho esper amb ganes. No li vaig pensar a dir que no ho representàs al control de seguretat de cap aeroport, no sigui cosa que el tanquin per violar una llei federal.