Ja ni se’n recordava de com anava tot plegat. Però les instruccions eren contundents i no deixaven cap casta de marge. Havia de ser d’aquella manera i ja estava. Per afegitó, havia d’arribar abans d’un dia determinat, com si això fos tan bo d’arreglar amb aquell sistema i amb tantes de festes seguides. Així que no li va quedar més remei que enllestir l’informe molt abans del que tenia previst, imprimir-lo i, ai las!, enviar-lo per correu ordinari. Sí, ordinari, tot i que, ben mirat, ja no ho és gaire d’ordinari. Doblegar els fulls d’una forma determinada, posar-los dins un sobre, escriure-hi les adreces a mà, un segell i anar a cercar una bústia. Quin embull. Tan senzill que hagués estat escanejar els fulls signats manualment (o signar-los digitalment, que també és possible) i enviar el maleït informe per correu electrònic. Per si un cas, va fer això mateix i el va enviar d’aquesta manera, així segur que arribaria abans de la data límit.
Tanmateix, no li quedava més remei que començar el ritual requerit per enviar l’informe per correu ordinari: primer, la papereria a comprar un sobre (cinc, per no fer rialles), desprès a l’oficina de correus o l’estanc més proper pel segell, però com que eren igual d’enfora va optar per anar a correus. Va entrar, va agafar el paperet del torn, el 56, i per anar avançant feina, es va disposar a escriure les adreces. Va veure que hi havia coa a la taula que semblava destinada justament a això, així que va optar per anar a un tros buit i ben llarg del taulell. Tot just es disposava a treure el bolígraf, quan una veu agra, que venia d’una altra zona de darrera el taulell li va recriminar amb crits irats les seves intencions: “Señor aquí no se puede escribir! Faltaría más! Vaya a aquella mesa d’allí!” Un tímid somriure se li va quedar glaçat a la cara, sobre tot per les formes. Amb prou feines va gosar demanar excuses i, és clar, va optar per no escriure res fins que no li toqués el torn. Per sort, no va ser amb aquell energumen, va pagar els trenta-sis cèntims del segell i va deixar la carta, tot i que no li garantien que pogués arribar dins el termini que tenia, vuit dies. Quan va sortir al carrer, va alenar profundament, ensems que es refermava en que mai més: d’ara en endavant s’haurien de conformar amb la còpia escanejada. Beneït correu electrònic! Arriba a l’instant i no renya.