Demà comença –a la fi– el curs escolar. Formant part de la coreografia –embafadora– habitual, els telenotícies ens mostraran les inevitables imatges d’al·lots que ploren davant l’inici d’una experiència desconeguda, unes imatges que completaran el quadre tradicional: discussions sobre –l’excessiva– llargada de les vacances escolars i, sobretot, el cost desorbitat del retorn a les aules, especialment de la contribució a aquest cost dels llibres escolars.
Enguany hem d’afegir a aquest panorama la publicació de dades sobre el nivell de formació de la població i que semblen formar part d’una campanya en favor dels estudis d’FP, la menystinguda formació professional. Una campanya que ja m’estaria bé si no fos perquè sembla més dirigida a captar alumnes que han triat anar la universitat, que a captar alumnes que no van enlloc i que en el millor dels casos es conformen amb el graduat escolar.
Una impressió produïda per la comparació, publicada a tort i a dret, entre el percentatge d’alumnes amb titulació universitària –superior a la mitjana europea– envers el percentatge d’aquells amb estudis d’FP, sensiblement inferior a la mitjana europea. Tot plegat, i dit a l’engròs, res de nou: mentre discutim –discuteixen– sobre els problemes que representa per a les famílies les vacances i qualsevol festa escolar, seguim sense obrir el debat necessari sobre allò que hauria d’oferir el sistema educatiu als escolars.
Mentre discutim –discuteixen– sobre si els llibres escolars han de ser gratuïts o com ha de ser aquesta gratuïtat, seguim sense discutir i esbrinar quin és el paper que els pertoca avui als llibres en el sistema escolar i quins altres instruments podrien ser més útils en el context actual.
Justament fa pocs dies vaig saber que una escola d’Irlanda ha començat enguany una experiència pilot amb llibres electrònics per al seu alumnat. N’hi ha més, aquí i allà, però he sabut d’aquesta, essencialment, perquè a la UOC estem fent una experiència pilot amb aquests mateixos estris i el fabricant ens manté al dia de totes les proves que es fan amb el seu producte.
Els alumnes que disposin d’un d’aquests estris –un lector de llibres en suport electrònic– tindran tots els llibres escolars en aquest aparell, de dimensions entre les d’un manual escolar i les d’un llibre de butxaca. La pantalla mostra una pàgina sencera, el canvi de pàgina és relativament ràpid i hom pot fer-hi recerques, com també anotacions personals al marge i subratllar, sense que això alteri l’original.
La càrrega d’originals es fa per connexió wi-fi directa o a través de l’ordinador i, pot arribar a contenir tots els manuals de tota la vida escolar –i més– de l’alumne. Com a tret diferencial, la cosa autènticament noticiable de l’experiència d’Irlanda és que un dels actors principals és, justament, una editorial que publica els llibres en suport paper i que ara passarà a subministrar els llibres –en format electrònic– per a aquest dispositiu.
A part de l’avantatge més esmentat –lamentablement– com és el fet que ara les motxilles dels estudiants no pesaran tant, n’hi ha d’altres notables, com la capacitat d’actualització immediata dels continguts com també importants canvis metodològics, més adaptats als nostres temps, que el seu ús comportarà. I és que les editorials s’enfronten a un problema similar al de les discogràfiques: la tecnologia ha convertit en obsolet el seu producte bàsic, és a dir, el disc compacte, i no han sabut reaccionar a aquest envit.
L’única cosa que s’els ha acudit fer –a les discogràfiques– és acusar-nos de delinqüents, intentant posar-nos al mateix sac que el top manta, i muntar un entramat legal per defensar allò que és indefensable. Sense cap casta de dubte, algunes de les funcions del llibre han estat substituïdes també per les tecnologies i seria un flac favor seguir l’exemple de les discogràfiques, intentant defensar anacronismes absurds i per això cal destacar l’experiment irlandès.
En definitiva, en el cas dels llibres escolars, més enllà dels problemes econòmics de les famílies i dels de la indústria editorial, un any més queda pendent la discussió sobre el seu rol, sobre com s’han d’elaborar i accedir als continguts escolars, tot això formant part de la gran qüestió pendent de com ha de ser el sistema educatiu del segle XXI. Tenim eines i reptes que ens indiquen que tot ha de canviar, encara que només sigui per a què tot segueixi igual. Vull dir, que no empitjori.
De totes formes, sempre hi ha peros evidents a totes aquestes propostes que no deixen de ser interessants.
Els esmentats formats electrónics de llibres també haurien de tenir un preu asequible. A més sempre s’exposen a ser objecte de robatori pels companys, de bromes que podrien portar a trencar-se freqüentment (si el disseny no és prou robust) i aixó encarir considerablement la despesa escolar i equiparar-la al problema dels llibres. En defensa del format del llibre diré que està molt més preparat per als maltractaments de la vida d’un infant en edat escolar que qualsevol aparell electrónic. La cultura de vida hauria de canviar per aconseguir que un nen conservés intacte un lector de llibres més d’una setmana seguida.
I en aquest cas les excuses típiques serien: professora no he pogut fer els deures perquè s’ha acabat la bateria, o perquè fulanito m’ha trencat el lector, o …
No m’oposo a la idea. Simplement destaco alguns inconvenients de la proposta que em venen al cap.