Per difícil que els pugui semblar, el títol d’avui no es refereix a un dilema que tingui res a veure amb el negoci immobiliari, tot i que per ventura, no seria gens sobrer parlar-ne, atès que per això, com per tantes d’altres coses, hi ha gusts per tot. Al marge també de circumstàncies actuals, si no vaig errat, l’opinió dominant és comprar, però m’he trobat amb gent que pensa just el contrari. En particular, record el cas d’una persona benestant que no vol comprar -ni tan sols el seu habitatge habitual- per mor d’una experiència familiar que els va significar la ruïna. Si no record malament, els cas és que eren propietaris d’un bloc de pisos que tenien llogats amb contractes antics i, al final, els costava més el pa que el peix. Vull dir, els costava més el manteniment que el que rebien pels lloguers, i la cosa va acabar malament.
Però no, la cosa no va de propietats immobiliàries, la cosa va, es clar, de galindaines electròniques, altrament conegudes com a “gadgets”, vull dir: ordinadors, vídeojocs, mòbils, dvd’s i tota aquesta parefernàlia moderna que ens envaeix arreu, i sense les quals sembla que no puguem viure. El cas no és tan dramàtic com el del meu conegut de l’experiència familiar immobiliària, però s’hi acosta. La cosa ja fa estona que va començar amb els ordinadors: un hom els compra tal com venen, i al cap de poc temps descobreix que ha de descarregar-se actualitzacions del programari de base que milloren les prestacions i, sobretot, resolen problemes detectats a les primeres versions. Ja saben que un dels meus consells -que no sempre seguesc ni jo mateix- és no comprar primeres versions de res: ni de cotxes, ni de teles, ni d’ordinadors, ni de res de tot aquest embalum. I és que aquestes primeres versions empre arriben al mercat amb algun problema o error de disseny que s’arreglen amb les segones versions i posteriors. Per això és millor esperar un temps, i comprar aquestes versions subseqüents, això sí, cal sempre manifestar el nostre profund agraïment als primers compradors -els anglosaxons fins i tot tenen un nom per ells: “early adopters”- ja que gràcies a la seva dèria nosaltres podem accedir a les versions millorades.
Tanmateix, la cosa s’ha institucionalitzat de tal manera -en bona part gràcies a Internet- que ara ja és norma: ja saps que has d’estar pendent de les actualitzacions -de programari, essencialment- si vols treure el màxim rendiment al teu equip. La perversió arriba, com per exemple en el cas dels iPhones d’Apple, quan aquestes actualitzacions estan restringides a la utilització que el fabricant ha previst de l’aparell en qüestió, en aquest cas un contracte específic amb una determinada operadora. Qualsevol manipulació que el propietari faci d’aquestes condicions el deixa fora de les possibles millores i, fins i tot, poden arribar a fer malbé l’aparell. És en moments com aquest que hom se n’adona que, de fet, no té un aparell en propietat, sinó que el te llogat, ja que les restriccions que posa el fabricant són similars -de vegades més fortes i tot- que les que té un llogater d’un habitatge.
La diferència és que, en el segon cas, les condicions restrictives són explícites, en tant que en el primer els clients estan convençuts que són propietaris d’un estri. Però aquest no és l’únic cas que du a pensar que això de comprar galindaines d’aquestes no deixa de ser un miratge, fins el punt que ja hi ha veus influents que proposen un canvi de model i simplificar les relacions amb els clients establint una mena de contractes de lloguer, per comptes dels ficticis de compravenda actuals. És el cas, per exemple, d’aquells que han comprat un lector de blu-ray, la tecnologia que ha de substituir – diuen- els dvd’s, ja que els primers anaven sense connexió a Internet, una errada de disseny corregida amb les versions posteriors i que deixa a l’aire els “early adopters” d’aquesta tecnologia. És el que ens hauríem estalviat, per exemple, del pas dels vídeos al dvd, o amb cada evolució de les vídeoconsoles, o dels pas de les televisions de sempre a les planes d’avui, o amb cada generació nova de mòbils, o de les televisions sense tdt a les que ja el tenen incorporat. Una estratègia que, per afegitó, també hauria ajudat a fer més sostenible -des del punt de vista mediambiental- tots aquests processos d’innovació tecnològica i que, de fet, s’ajusta molt més a la realitat del mercat de galindaines on, ens agradi o no, tots acabam de llogaters, per més que ens pensem que som propietaris.