Dimecres passat, a la UOC,vaig assistir al debat “El futur del llibre” organitzat conjuntament per Google i la UOC. En el torn de preguntes vaig fer una intervenció que ha merescut aquest comentari (i també de Vilaweb). Com que m’ha semblat observar un cert to de desafiament en el primer comentari, avui l’he respost a través de l’habitual article dels dimecres del Diari de Balears. I ara, també aquí.
El futur del llibre
Al llarg de més de cinc-cents anys els llibres han estat l’instrument més important per preservar i difondre la cultura i el coneixement. L’adveniment de l’escriptura -diuen els entesos- va tenir com una de les conseqüències més importants fer possible transcendir el temps i l’espai per a aquesta transmissió i preservació. A les cultures orals, els efectes de la mort de qualsevol dels seus ancians eren similars als de la crema de tota una biblioteca. L’escriptura i, de retruc, els llibres, no van aconseguir eliminar tots els mals associats a una tal catàstrofe, però sí en van atenuar alguns dels seus efectes: la informació continguda en els llibres podia ser aprofitada per les generacions posteriors, tot i que la formació necessària -com molt bé recorda Plató- calia ser adquirida de bell nou per cada generació. Fins i tot, en temps més recents, arreu s’instal·la la idea de fer un sistema públic d’ensenyament que té per objectiu fer arribar aquesta formació a totes les persones amb el suport essencial dels llibres. I aquí estem -més o manco- ara mateix. Serveixi aquesta introducció -superficial, incompleta i farcida de fets molt coneguts- per deixar constància del respecte i consideració que em mereixen el llibres i dels quals n’estic segur que -com deia Richards- són per damunt de qualsevol altra cosa una excel·lent màquina per pensar. Però l’adveniment de les tecnologies digitals, primer els CD-roms i després Internet, varen posar en qüestió aquesta supremacia del llibre i, ben aviat, al costat de les veus de visionaris que saludaven les immenses possibilitats que aquestes tecnologies posaven al nostre abast, varen començar a sorgir les veus d’alarma que avisaven dels perills associats a l’expansió d’aquests nous mitjans: el llibre estava en perill i calia fer el possible -i l’impossible- per la seva salvació. I dic l’impossible perquè amb l’excusa de protegir els drets d’autor -i de passada de la indústria muntada a l’entorn del llibre- es va anar teixint un entramat legal que, de fet, està suposant un fre important a l’explotació de les possibilitats que ofereixen els nous mitjans i, fins i tot, impedir-les. Com a mostra, un botó: quan Google va començar amb el seu projecte gegantí de digitalitzar totes les biblioteques del món, creant així una immensa biblioteca d’abast mundial, la indústria editorial va posar el crit en el cel, primer van obligar a aturar el projecte i, després, van forçar acords que han limitat de forma absurda aquest magnífic projecte. Els drets de còpia -l’autèntic cavall de batalla- foren esgrimits com a raó important: uns drets que naixen -el segle XVIII- per protegir la indústria editorial de la pirateria, però no la dels lectors, sinó de la pirateria d’alguns editors que no pagaven els autors per les seves obres i feien edicions més barates que les que sí havien pagat per aquests drets. Un model de negoci a tenir en compte, però no de la forma que encara és té ara: els editors -els de Londres bàsicament- per tenir negoci pagaven els autors pels seus originals, cosa que no feien els pirates. Aquest seria un model a seguir: buscar models per incentivar els autors a publicar les seves obres en suport digital i sense les traves d’un model obsolet de negoci. Aquest o qualsevol altre que miràs directament a la funció essencial del llibre i no només a l’objecte i negoci que hi ha al darrera. Si es tracta de preservar i difondre la cultura i el coneixement, sense cap casta de dubtes Internet ofereix, avui per avui, moltíssimes més possibilitats que el llibre. Però malauradament, seguim mirant l’objecte i no la funció. Estic segur que, amb aquesta nova mirada, despit de les pors que pugui generar en el món editorial, serà molt més fàcil trobar un just equilibri entre el passat -representat pel llibre- i el futur, representat per les tecnologies digitals o les que hagin de venir. Però mentre seguim mirant l’objecte, no resoldrem el problema. És el mateix que passa amb la música: seguim mirant el disc, però no la funció que fa de preservar i difondre la música. Vaig manifestar aquestes idees en el decurs d’un debat sobre el futur del llibre, fet a la UOC la setmana passada amb la participació d’editors i de representants de Google, i m’ha sorprès un comentari d’una revista digital sobre el soroll que haurien generat les meves afirmacions en una reunió d’editors. Com que el comentari també inclou un cert to de desafiament sobre si m’hauria atrevit a fer-les en un fòrum d’aquesta mena, aquí van. No és ben bé el mateix, però al manco, no podran dir que no ho hagi fet fora de l’entorn suposadament protegit d’un auditori universitari.