La comunicació visual. (Era: El preu de les patates)

Aquest cartell ha estat un dels meus entreteniments d’aquest estiu. Vaig fer servir una versió anterior com a argument principal d’un dels articles setmanals pel Diari de Balears, concretament el del dimecres dia 27 de juliol. Fet i fet l’article començava així:

L’instint matemàtic
Blanc sobre negre, el cartell ho diu ben clar. «0,30 ¤ / kilo / Patatas / 25 kilos / 10 ¤ ». Pas molt sovint per la carretera on hi ha instal·lat aquest lloc de venda de fruites i verdures «del país». El cartell hi és sempre, però el text barata adés i ara. El de les patates ja fa dies que hi és. La veritat és que alguna cosa em va sonar malament la primera vegada que el vaig veure, però no en vaig fer gaire cas. Finalment, a força de veure’l, vaig acabar per adonar-me del que no carburava. No surt gaire a compte l’oferta, ja que si compres vint-i-cinc quilos, d’un en un, a trenta cèntims d’euro, la cosa queda per set euros i mig. És a dir, que hi ha algun error de comptes o no volen que els clients acumulin moltes patates, una estratègia que sembla contrària a qualsevol lògica comercial…

Finalment, quan em vaig decidir a fotografiar el cartell, ja havia pujat el preu del quilo, però sense arribar als quaranta cèntims per quilo que costaria comprar-ne vint-i-cinc. La foto i la correcció, finalment, em va servir per a aclarir el malentès: encara que no ho sembli, el preu del quilo no és de les patates, sinó de les síndries. És a dir, que els burots blancs i vermells que hi damunt els 35 cèntims posa “Sandias” en vermell, damunt l’original, en blanc, que deia -i diu- “Sadias”. Vet aquí un exemple de la importància de la disposició de la informació visual i de com un tractament defectuós pot induir a error. Tanmateix, l’article contínua essent vàlid, crec. I per si un cas, aquí en teniu la resta:

…Tanmateix aquesta pràctica de cobrar més per unitat com més quantitat t’endús, sembla que comença a ser habitual, ja que no seria la primera vegada que m’he trobat amb «ofertes» d’aquesta casta: si compres el pot petit, el preu per unitat de pes o de volum resultant és sensiblement inferior a si compres el pot gros. Posats a ser malpensats, hom podria deduir que, habituats com estem a allò de «preu per preu, sabates grosses», donem per fet que si comprem a l’engròs ens ha de sortir millor de preu. I com que, comptat i debatut, són pocs els desconfiats com jo mateix que anem pel món armats de calculadora, el negoci surt rodó. El cartell de les patates, però, m’ha recordat algunes de les afirmacions impactants que hi ha en un llibre de recent aparició que té per títol The Math Instinct, l’instint matemàtic, i per subtítol una cosa com ara «el perquè vostè és un geni de les matemàtiques, igual que les llagostes, els ocells, els cans i els moixos». Explica l’autor del llibre, un controvertit professor i comunicador americà, que hi ha dues castes de matemàtiques, les fàcils, o innates, i les difícils, que són les que aprenem -amb més pena que glòria- a l’escola. Les primeres, les naturals, són el fruit de milions d’anys d’evolució i donen tant als animals com als humans, unes destreses matemàtiques increïbles, vinculades a necessitats de supervivència. Les segones, són intrínseques dels humans, i molt més recents, de tal manera que els nostres cervells encara no han tengut temps per evolucionar i adaptar-se a aquest tipus de matemàtiques abstractes, i d’aquí els problemes que aquesta disciplina genera a l’escola, i sembla que també al venedor de les patates de la carretera. Gràcies a aquest llibre he sabut que els cans resolen d’esma alguns problemes matemàtics no trivials, ja que fan servir la línia recta -la més curta entre dos punts- quan han d’anar a buscar un pal que hagin llençat a aquests efectes, excepte si l’objecte va a parar a l’aigua del mar o d’un llac. En aquest cas, els cans segueixen la trajectòria que els requereix menys temps, tenint en compte que fan més via quan corren que quan neden, és a dir, van en línia recta fins al punt de la vorera que els deixa més prop de l’objecte que és a l’aigua. Aquest és un problema que, plantejat en abstracte, no tots els alumnes de batxillerat resolen amb facilitat. També explica l’autor del llibre el cas d’una formiga del desert de Tunísia que cada dia fa quilòmetres i quilòmetres a la recerca de menjar, canviant constantment de rumb, però que per a tornar al seu niu, ho fa en línia recta sense dubtar, per molts canvis de rumb que hagin fet. Descriu més exemples d’animals i plantes que mostren unes determinades habilitats matemàtiques, però també descriu comportaments humans curiosos amb això de les matemàtiques. És el cas de nens del Brasil que venen coses pel carrer, alguns estudiosos han pogut comprovar que fan meravelles per tal de calcular tot el que està relacionat amb la seva activitat, en tant que són incapaços de fer simples multiplicacions quan ho han de fer seguint els algorismes que s’expliquen a les escoles, un divorci potser explicat en termes de les dificultats lingüístiques i d’expressió vinculades a la formulació abstracta de les manipulacions simbòliques de les matemàtiques. Això explicaria que hi pugui haver ofertes com la dels vint-i-cinc quilos i, de retruc, que algú se n’aprofiti, pensant que fa un bon negoci.